[474] Essencialisme lingüístic

Aquests dies llegeixo Això del català, d'Albert Pla Nualart (Columna, 2010), una obra polèmica que apunta direccions a alguns aspectes de la normativa catalana en el sentit de fer-la més fàcil. Parlaré d'aquesta obra a Aprendre llengües ben aviat. Permeteu-me, avui, un breu record personal relacionat amb l'essencialisme lingüístic que Pla denuncia a l'obra. Albert Pla Nualart, avui cap d'edició de l'Avui, va entrar-hi el 1985 com a corrector a les ordres de Joan Fortuny, cap de correctors i l'essència de l'essencialisme lingüístic, si em permeteu dir-ho així. Pla dedica algunes pàgines del llibre a retratar l'ambient de la peixera on treballaven els correctors de l'Avui. Es dóna la circumstància que jo em trobava en aquell moment (1986) acabant la carrera i que vaig aconseguir poder fer d'aprenent, al llarg d'uns quants mesos, al costat de Joan Fortuny. El que descriu Pla és exacte. Fortuny era una mena de cavaller indefinible (rígid però cortès: es va adonar que jo anava curt de diners i em va pagar mig any de tes de màquina), un professional que imposava molt de respecte i que defensava unes posicions lingüístiques immobilistes en les quals no tenia ni té ara sentit encastellar-se. Quan Joan Fortuny arribava a la saleta dels correctors de l'Avui saludava invariablement dient "Bona hora!". No dubto de la genuïnitat de la salutació, però no he sentit mai més aquesta forma en boca de cap catalanoparlant del tombant de segle (si coneixeu l'abast d'aquesta fórmula com a inici d'un contacte de salutació, sisplau, indiqueu-ho als comentaris d'aquesta entrada). Una de les seves màximes satisfaccions era aplicar fórmules logicistes (pròxim i proper per a usos diferenciats) i la cerca de la forma diferent de la castellana i de la genuïnitat a ultrança. Recordo un dia que ens va plantejar quin equivalent tenia en català aquell proverbi castellà que diu que "quien siembra vientos, recoge tempestades". Tot i que vam trobar la forma idèntica en català (al DCVB), Fortuny (potser molest perquè l'Alcover-Moll deixava les enutjoses tempestats) ja tenia l'alternativa perfecta i genuïna, com un as secret a la màniga: "Tal faràs, tal trobaràs". També em vénen al cap, ara, altres batalles (perdudes?) que eren el sentit de la seva professió: quan trobava als textos dels redactors del diari un veure amb bons ulls, hi aplicava el retolador vermell (no sabíem, en aquell moment, què era un ordinador) que deixava com a resultat veure de bon ull. Podria explicar altres anècdotes d'aquells mesos fent d'aprenent a l'Avui. El que sobretot hi vaig aprendre, sense ser-ne gaire conscient, era què era el català heavy. En aquell moment, precisament, es congriava el moviment light dels Pericays, Toutains, Tubaus i altres portaveus (a Fortuny li agradava més portantveu per a tot ús) de la verinosa llengua. Ni podem ni volem prescindir de la genuïnitat, esclar, però no podem girar l'esquena a la realitat. Els lingüistes (més que no pas els filòlegs) han de servir-nos una llengua rica, matisada, que reculli l'herència del passat, però en la qual ens puguem reconèixer els parlants del segle. Una llengua de la qual els usuaris no puguin pensar que és un instrument massa difícil, fora del seu abast i de les seves possibilitats d'aprenentatge. L'essencialisme és, davant aquest projecte de viabilitat de la llengua, un enorme llast que cal abandonar. Quan va acabar el meu temps d'estada a l'Avui, Joan Fortuny em va desitjar sort i em va fer una recomanació: llegir Josep Carner, les seves traduccions de Dickens i d'altres autors anglesos. Jo encara havia de descobrir Carner, en aquell moment, un dels millors escriptors de la literatura catalana en bona part per la seva creativitat lingüística i el seu sentit de la llengua. La llengua de Carner, amb tot, ancorada en el noucentisme, ja no pot ser la nostra llengua d'avui.