[480] Sí, però no

Hi ha produccions lingüístiques (tal com explica el filòsof del llenguatge J. L. Austin) que no enuncien res (veritable, fals o mancat de sentit), sinó que són exactament la realització d'un acte. Es tracta de les emissions realitzatives o performatives. Si diem "Juro que dic la veritat", estem jurant. Si diem "Sí, la vull prendre per muller", ens estem casant. Si diem "M'hi jugo un euro que el Barça guanyarà la Lliga", estem apostant. Si diem "Inauguro aquesta exposició", estem inaugurant. En totes aquestes frases no diem, sinó que fonamentalment fem. Són, doncs, les emissions performatives. Sembla que en cap dels casos precedents no hi ha escissió possible, que no podem dir "Sí, vull" i no casar-nos, o "Inauguro aquesta exposició" i no inaugurar res. La política catalana, amb tot, ens acaba de brindar un cas fenomenal d'escissió performativa: ERC (no m'interessa ara aquí si és un partit o un altre) ha votat aquests dies al Parlament a favor de la resolució conjunta sobre la renovació del Tribunal Constitucional, però s'ha negat a signar l'acord relacionat amb aquesta resolució. Votar i firmar són la mateixa cosa, si no ens volem tornar definitivament ximples. Votar no és enunciar res que es pugui aïllar de firmar; és firmar (firmar ve de firmus, 'ferm': el vot i la signatura expressen una sola posició de fermesa). A ningú no se li acudiria dir "Sí, vull" (és a dir, casar-se), i no voler signar l'acta de casament. Cada dia es fa més difícil entendre certes esquizofrènies que ens té sempre a punt la nostra apassionant vida política.