Una de les activitats a què els docents es veuen exposats amb més freqüència a la universitat és l'avaluació d'una exposició oral dels seus alumnes. Al nostre país no hi ha hagut tradició de fer exàmens orals creatius (hi ha hagut èpoques en què es feien repetir lliçons, això sí) i aquesta activitat continua sent un maldecap per a estudiants i professors. He viscut en primera persona autèntics casos de pànic escènic a l'aula: no fa gaire un xicot alt com un sant pau se'm va posar a plorar amargament davant el fracàs estrepitós de la seva exposició. Aquesta activitat, deia, continua sent un maldecap per a professors i estudiants. Els uns no saben ben bé què han de valorar i els altres no saben què els serà valorat. Aquesta situació no és idèntica en altres països d'Europa: a les universitats italianes, per exemple, molts exàmens solen ser orals, fet que sorprèn molt els nostres estudiants Erasmus que visiten les universitats d'aquest país. He viscut de prop, darrerament, una iniciativa UAB-UPC (que presentarem aviat en l'àmbit universitari) de creació d'una eina virtual per al professorat que consisteix en una rúbrica per a la valoració d'exposicions orals. Crec que és fonamental que hi hagi eines en aquesta línia a disposició dels professors universitaris, com a tantes universitats d'arreu del món. Per reforçar el coneixement dels aspectes tècnics relacionats amb l'avaluació de l'oral, d'una banda, però també per garantir la transparència en la valoració de les exposicions orals (l'alumne ha de saber què se li valora i no estar exposat a cap mena d'arbitrarietat o subjectivitat per part del professorat) i fins per estendre a les comunitats universitàries unes certes bases sobre la qüestió que permetin que un alumne sigui valorat amb uns criteris relativament semblants en assignatures diferents. M'agrada el sistema de la rúbrica amb criteris múltiples per a l'avaluació de les exposicions orals (poder avaluar l'ordre, la densitat informativa, la mirada, la velocitat, la gestualitat, etc.) sempre que no s'oblidi que una exposició oral no és una suma de l'èxit d'uns aspectes puntuals valorables (seria un cas de la clàssica fal·làcia de la composició: la qualitat de les parts no implica la qualitat del tot). Perquè l'èxit final d'una exposició oral depèn sobretot del fet que es tingui alguna cosa a dir (he sentit fer aquesta afirmació provocativa a la companya de la UAB Montserrat Vilà, experta en aquesta qüestió) i jo hi afegiria del fet que hi hagi una personalitat en acció. Una persona (algú que creu en si mateix i que se situa adequadament en relació amb els altres) amb una cosa clara a dir té moltes possibilitats de comunicar bé.22.5.10
[489] Exposicions orals a la universitat
Una de les activitats a què els docents es veuen exposats amb més freqüència a la universitat és l'avaluació d'una exposició oral dels seus alumnes. Al nostre país no hi ha hagut tradició de fer exàmens orals creatius (hi ha hagut èpoques en què es feien repetir lliçons, això sí) i aquesta activitat continua sent un maldecap per a estudiants i professors. He viscut en primera persona autèntics casos de pànic escènic a l'aula: no fa gaire un xicot alt com un sant pau se'm va posar a plorar amargament davant el fracàs estrepitós de la seva exposició. Aquesta activitat, deia, continua sent un maldecap per a professors i estudiants. Els uns no saben ben bé què han de valorar i els altres no saben què els serà valorat. Aquesta situació no és idèntica en altres països d'Europa: a les universitats italianes, per exemple, molts exàmens solen ser orals, fet que sorprèn molt els nostres estudiants Erasmus que visiten les universitats d'aquest país. He viscut de prop, darrerament, una iniciativa UAB-UPC (que presentarem aviat en l'àmbit universitari) de creació d'una eina virtual per al professorat que consisteix en una rúbrica per a la valoració d'exposicions orals. Crec que és fonamental que hi hagi eines en aquesta línia a disposició dels professors universitaris, com a tantes universitats d'arreu del món. Per reforçar el coneixement dels aspectes tècnics relacionats amb l'avaluació de l'oral, d'una banda, però també per garantir la transparència en la valoració de les exposicions orals (l'alumne ha de saber què se li valora i no estar exposat a cap mena d'arbitrarietat o subjectivitat per part del professorat) i fins per estendre a les comunitats universitàries unes certes bases sobre la qüestió que permetin que un alumne sigui valorat amb uns criteris relativament semblants en assignatures diferents. M'agrada el sistema de la rúbrica amb criteris múltiples per a l'avaluació de les exposicions orals (poder avaluar l'ordre, la densitat informativa, la mirada, la velocitat, la gestualitat, etc.) sempre que no s'oblidi que una exposició oral no és una suma de l'èxit d'uns aspectes puntuals valorables (seria un cas de la clàssica fal·làcia de la composició: la qualitat de les parts no implica la qualitat del tot). Perquè l'èxit final d'una exposició oral depèn sobretot del fet que es tingui alguna cosa a dir (he sentit fer aquesta afirmació provocativa a la companya de la UAB Montserrat Vilà, experta en aquesta qüestió) i jo hi afegiria del fet que hi hagi una personalitat en acció. Una persona (algú que creu en si mateix i que se situa adequadament en relació amb els altres) amb una cosa clara a dir té moltes possibilitats de comunicar bé.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I am just writing out evaluations of the presentations done by my level 5 students recently. I find mysef writing the same thing over and over again. Would like to talk about this more. Helen.
ResponEliminaAra que torno a acabar estudis universitaris i, suposo, que per la influència, tot i que mínima, dels postulants “bolonyesos” he tingut un parell d'assignatures on he hagut d'utilitzar les meves poques habilitats per fer presentacions en públic. I tot i que entenc com un aspecte a millorar i a entrenar la meva posta en escena, també crec que cal tenir en compte que, en l'avaluació de l'alumnat, el tot no té el mateix valor que l'anàlisi de les parts individuals. Així, una presentació sotmesa a la pressió de la improvisació i del públic expectant pot amagar al seu darrere l'elaboració d'una feina ben feta, documentada i on s'hi relacionen totes les variables pròpies de l'èxit.
ResponEliminaPotser les noves generacions “bolonyeses” tinguin un entrenament més efectiu en l'art de la improvisació, ja que aquest s'adquireix a còpia de posar-te vermell en front del públic.
En una conversa amb un psicòleg que ens va donar un curs d'habilitats, ens comentava que el cervell funciona per connexions químiques, que la capacitat de fer una presentació en públic no és més que una reacció química i que, un cop es produeix, les dues neurones connexitades permeten afrontar aquests reptes amb més facilitat. Estem a punt de fer la connexió....
Xavier Cervelló
Moltes gràcies pel comentari Helen. Ja trobarem el moment de parlar-ne.
ResponEliminaEnric
Hola Xavi,
ResponEliminaGràcies pel comentari. Jo no crec gaire en la improvisació, que només és a l'abast d'unes poques persones. El sentit que donava al "tot" i les "parts" és el següent: tu pots valorar una presentació a trossos (la velocitat, el ritme, la gesticulació, etc.), però aquests trossos se supediten sempre a una impressió global. Aquests "trossos", d'altra banda, no són del tot autònoms, elements afegits; formen part del tot comunicatiu i s'han de jutjar d'acord amb aquest tot. Podem dir a priori que no és bo gesticular massa i suspendre aquest aspecte d'una exposició oral, però una gesticulació excessiva en un caràcter (una personalitat) circumstancialment o no arrauxada i excessiva pot ser del tot conseqüent i comunicar perfectament. És un exemple.
Enric
Gran iniciativa, Enric. Aquesta mena d'habilitats són les coses que quadren amb aquestes «ensenyances sobre la vida» que diuen que dóna la universitat. Ensenyar a presentar en públic no incideix només en el que s'ensenya sinó que ajuda a afinar les habilitats comunicatives bàsiques que calen a tothom per anar pel món.
ResponEliminaCal ensenyar-ho als ensenyants perquè ho ensenyin ;)
Gràcies Lluc. Anar pel món, és això. Anar pel món vivint, treballant, aprenent, que són fets ja del tot indestriables. Exposar oralment forma part de la vida, de la professió, del dia a dia. Les eines, les rúbriques, ens poden ajudar a ser conscients del fet, a disseccionar-lo una mica. No és pas tot, però és alguna cosa.
ResponEliminaEnric
Hola, Enric. Tens alguna referència a les rúbriques? Considere fonamental l'exposició en públic (i els meus alumnes en pateixen les conseqüències), però en l'avaluació costa sempre de quadrar un criteri objectiu. Al final opte per fer-los una espècie d'informe.
ResponEliminaHola, Héctor, gràcies per estar per aquí.
ResponEliminaGairebé tenim aquest material (no t'asseguro que l'adreça final sigui aquesta, parlem d'una versió beta, que encara s'ha de repassar... ja en parlaré quan sigui definitiva). Es troba a:
http://www.omada.es/comcom
No està tan pensat per a professorat de llengua com per fer un servei als professors universitaris d'altres matèries. Vol ser un ajut per encarar l'avaluació de les exposicions orals amb criteri.
Fins ara.
Enric Serra
M'ha agradat molt el plantejament, Enric. Jo faig servir una graella amb la majoria d'ítems que heu incorporat i, lògicament, amb ítems lingüístics més detallats. Em sembla que és una faena que ha de rodar. Quan considereu que li puguem donar circulació, feu-ho saber, perquè crec que és un recurs fonamental i, a més, molt ben presentat.
ResponElimina