Joan Margarit ha fet aquest any el pregó de la Mercè. Un pregó que ha estat polèmic perquè l'arquitecte poeta hi ha afirmat amb naturalitat que potser havia arribat el moment que Catalunya se separés d'Espanya per esdevenir una Dinamarca o una Holanda, fet que ha dut el PP a rebutjar obertament el parlament. He escoltat amb atenció el pregó (consulteu-ne, si voleu, la versió escrita o el vídeo de l'acte) i és una autèntica delícia. La paraula de Margarit és precisa, justa, plena d'emoció. Una paraula dita amb totes les qualitats de la millor paraula pública oral. Feia temps que no sentia i veia una lectura tan completa (to, ritme, registre, comunicació no verbal, construcció del discurs, etc.). Tant en el discurs pròpiament dit com en l'àmplia lectura de poemes. Quaranta minuts perfectes, una lliçó de com parlar en públic sense que la dependència del paper escrit no hagi perjudicat gens l'orador. Una lliçó de veritat llançada entre cap i coll als impàvids mestres de la paraula enganyosa. Un pregó no pot ser un gènere estovat, insubstancial, buit, sense criteri, un discurs sense altre objectiu que convidar la ciutadania a lliurar-se, inconscient, a la festa. No. Un pregó consisteix a donar l'altaveu a un individu que ha fet mereixements per parlar des de la seva individualitat, des de la seva òptica, des del seu punt de vista. No es tracta d'enfilar algú en un balcó (o de dur-lo al Saló de Cent) perquè no digui res o gairebé res. Em sembla ben natural, doncs, que Margarit hagi pregonat el que ha volgut. Com si es trobés a la xarxa, on tanta i tanta gent pregona ja el que vol amb una llibertat insubornable. Més enllà de posar damunt la taula el trencament amb Espanya, Margarit ha fet un abrandat elogi de la integració lingüística i cultural. A Catalunya i onsevulga: l'autor, que va marxar a viure uns anys a Tenerife, ha proclamat el seu orgull d'haver-se sentit tinerfeño i d'haver après el castellà de l'illa i la satisfacció de “penetrar en la llengua i la cultura del lloc que t'acull”. Un missatge massa radical, potser, perquè l'hagi pogut lloar unànimement tota la classe política catalana, ara que la Llei d'acollida ja és al Constitucional. Aquesta trista classe política que cada dia fa més basarda votar. Per la figura triada, doncs, per l'ennobliment del gènere discursiu i per les paraules dites, un acte memorable.27.9.10
[546] Pregonar
Joan Margarit ha fet aquest any el pregó de la Mercè. Un pregó que ha estat polèmic perquè l'arquitecte poeta hi ha afirmat amb naturalitat que potser havia arribat el moment que Catalunya se separés d'Espanya per esdevenir una Dinamarca o una Holanda, fet que ha dut el PP a rebutjar obertament el parlament. He escoltat amb atenció el pregó (consulteu-ne, si voleu, la versió escrita o el vídeo de l'acte) i és una autèntica delícia. La paraula de Margarit és precisa, justa, plena d'emoció. Una paraula dita amb totes les qualitats de la millor paraula pública oral. Feia temps que no sentia i veia una lectura tan completa (to, ritme, registre, comunicació no verbal, construcció del discurs, etc.). Tant en el discurs pròpiament dit com en l'àmplia lectura de poemes. Quaranta minuts perfectes, una lliçó de com parlar en públic sense que la dependència del paper escrit no hagi perjudicat gens l'orador. Una lliçó de veritat llançada entre cap i coll als impàvids mestres de la paraula enganyosa. Un pregó no pot ser un gènere estovat, insubstancial, buit, sense criteri, un discurs sense altre objectiu que convidar la ciutadania a lliurar-se, inconscient, a la festa. No. Un pregó consisteix a donar l'altaveu a un individu que ha fet mereixements per parlar des de la seva individualitat, des de la seva òptica, des del seu punt de vista. No es tracta d'enfilar algú en un balcó (o de dur-lo al Saló de Cent) perquè no digui res o gairebé res. Em sembla ben natural, doncs, que Margarit hagi pregonat el que ha volgut. Com si es trobés a la xarxa, on tanta i tanta gent pregona ja el que vol amb una llibertat insubornable. Més enllà de posar damunt la taula el trencament amb Espanya, Margarit ha fet un abrandat elogi de la integració lingüística i cultural. A Catalunya i onsevulga: l'autor, que va marxar a viure uns anys a Tenerife, ha proclamat el seu orgull d'haver-se sentit tinerfeño i d'haver après el castellà de l'illa i la satisfacció de “penetrar en la llengua i la cultura del lloc que t'acull”. Un missatge massa radical, potser, perquè l'hagi pogut lloar unànimement tota la classe política catalana, ara que la Llei d'acollida ja és al Constitucional. Aquesta trista classe política que cada dia fa més basarda votar. Per la figura triada, doncs, per l'ennobliment del gènere discursiu i per les paraules dites, un acte memorable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Totalment d'acord amb la bellesa i la integritat del pregó i a més la tria dels poemes excel.lent. M'ha posat la pell de gallina veure el video. Que per sempre sigui la poesia la nostra casa de misericòrdia.
ResponElimina