VISITES


16.10.10

[557] Modalització als textos (1)

La modalització d'un text ve determinada per les marques que l'emissor hi deixa que revelen el seu posicionament, els seus pensaments, els seus valors. En una paraula: la seva presència. La modalització zero en un discurs no és gaire imaginable: ens trobaríem davant un text sense ànima, davant la producció d'una màquina. Els elements modalitzadors són ben comuns al discurs, doncs, sota diverses formes. La major o menor presència de l'emissor al text (i també la manera de referir-se al receptor) són una traça de modalització, evidentment. L'emissor pot optar per mostrar-hi el seu jo de manera més o menys manifesta (amb elements com: jo, a mi, meu, segons la meva opinió...) o per cercar, com es fa sovint quan es pren la paraula en públic, una forma de plural de modèstia ("hem dut a terme aquest projecte..."). Les estratègies d'impersonalització per mirar de reduir la presència al text són, igualment, molt utilitzades i la llengua en té un elenc ben ampli ("es considera provat que és innocent..." davant de "l'advocat ha demostrat que és innocent"). La modalització sura, també, a partir d'altres elements: podem expressar un nivell de seguretat alt sobre el que afirmem... o no tant, o no gens. Les maneres de fer-ho són moltes: no té res a veure dir “Segur que són els culpables” que “Potser són els culpables”. El nostre grau de certesa sobre el que afirmem pot variar, i molt. També el joc de veus que es produeix dins un discurs deixa rastres de modalització: si no afegim veus al discurs, encara que no ho sembli, hi som: el discurs és nostre; segons com es miri, és impossible ser-hi més. Si afegim veus al discurs, d'altra banda, no podem pas dir que hi siguem menys: la tria d'autoritats alienes (favorables o contràries) és sempre plena d'intenció. La manera de reportar les paraules d'altri es pot utilitzar, si es vol, per reforçar encara més la presència personal de l'autor al text (“Discrepem amb Joan Saura quan afirmava ahir que els mossos havien actuat bé” davant de la forma més neutra: “Joan Saura va afirmar ahir que els mossos havien actuat bé"). Són els judicis de valor, amb tot, un dels elements clau de la modalització als textos: fins a quin punt valorem? Els procediments per a l'expressió del judici de valor són diversos: per exemple, els mots axiològics (menyspreable, bo, adequat, estratagema, conxorxa, presumpte, projecte d'alcalde...). Una altra marca de modalització es desprèn del tractament de la imatge de les persones implicades en el discurs: una colla de procediments estudiats per la pragmàtica (les anomenades normes de cortesia) accentuen, per exemple, el respecte per la imatge del nostre interlocutor (encara que hi estiguem polemitzant!) i ens mostren com a persones que optem per unes relacions comunicatives civilitzades, corteses, no bel·licoses. O tot al contrari. Amb quina mena de paraules modalitzem? No tan sols amb adjectius valoratius, és clar, ben típics (interessant, dolent, polèmic). També amb substantius, adverbis de manera (completament, simplement), verbs de dicció (criticar, denunciar), recursos prosòdics (l'èmfasi, per exemple), frases fetes i fins sufixos (és un artistàs), imatges o usos humorístics i irònics del llenguatge. Deixo al peu d'aquestes línies un fragment on veiem diversos trets de modalització del discurs en el personatge d'Artur Mas de Polònia: expressions valoratives (mentida, propaganda, ens tenen mania) o èmfasi en la veu i llenguatge absolut, restrictiu o generalitzador tot plegat al servei d'un nivell alt de certesa ("a Convergència no ho hem fet mai"; "res de res Duran"; "fia-te'n tu dels diaris").


2 comentaris:

  1. Anònim3:28 p. m.

    Gràcies Enric, el teu text m'ha servit de gran ajuda per extraure'n l'informació i fer un esquema mental sobre la modalització, tot introduint-ne exemples esclaridors. Elsa. 4t ESO, Escola La Masia, Museros, València.

    ResponElimina
  2. Anònim3:39 p. m.

    Hola altra vegada, Enric:
    Per a que em quede clar, seria aquest un bon resum (i suma d'altres coneixements meus)?

    - + o - presència de l'emisor.
    - manera de referir-se al receptor.
    - cites o frases d'altra persona i opinar sobre aquestes.
    - verbs ("criticar, denunciar"), adjectius ("dolent, interesant"), adverbis ("simplement"), sustantius, etc, que demostren la subjectivitat del text d'opinió.
    - expresions valoratives pròpies de l'autor.

    (afegit; com ho complete?):
    -Elements emfatitzadors (cometes, cursiva, negreta).
    -Derivació (diminutius, augmentatius, ironia).

    Què més pose?

    Si em contestares em serviries de molta ajuda. Sóc Elsa i ací tens el meu email: elsacontell@gmail.com gràcies.

    ResponElimina