VISITES


22.11.10

[580] Retenir el discurs

Tornem a l'expressió oral. Un cop hem decidit de què volem parlar (la inventio), hem endreçat les nostres idees i sabem en quin ordre les presentarem (la dispositio) i sabem amb quines paraules o efectes retòrics ens expressarem (l'elocutio), ve el moment de decidir com retindrem tot el que hem de dir perquè l'execució sigui un èxit. És la fase que els clàssics anomenaven de la memoria, fet que no és gens estrany perquè en la cultura clàssica el discurs se solia memoritzar. Ara parlaríem més aviat de retenir el discurs amb diversos mitjans. Hi ha tres maneres d'encarar aquesta qüestió: 1) la memorització, 2) la lectura, 3) l'ús d'un guió. La tercera sol ser la més oportuna gairebé sempre. Memoritzar tota una nostra intervenció oral demana una inversió gran de temps i ens aboca a una situació de poca flexibilitat i de poques possibilitats de canvi en el que hem de dir. El nostre discurs corre el perill, d'altra banda, de ser poc natural. Només és recomanable la memorització en discursos molt breus. Pel que fa a la lectura d'un text, en la qual els oradors es refugien normalment per la por de parlar en públic, és una pràctica inversemblant, un exercici gairebé impossible. Qui parla perd aleshores el contacte visual i la interacció amb el públic i fàcilment pot cansar l'audiència. Tan sols amb una escriptura per a la lectura molt controlada i alhora difícil de preparar, que permeti l'expansió i el guany de naturalitat recurrents de qui parla, llegir un text davant un públic és accceptable. Hi ha excepcions, és clar, com les lectures poètiques o dramatitzades o altres situacions en què el rigor és fonamental: el tractament d'un tema molt delicat, per exemple, en què la precisió ha de ser absoluta. Parlar en públic amb un guió sol ser l'opció més adequada. Un guió ben jerarquitzat que incorpori les idees principals i les secundàries (i més, si cal) i les anècdotes, els exemples i les citacions amb què voldrem oxigenar el nostre discurs. El guió ha de ser, d'altra banda, força telegràfic: no podem dependre de cap sintaxi anterior en expressar-nos. Una de les claus per parlar bé en públic, des del meu punt de vista, és que la sintaxi sigui del moment de la producció del discurs. Només així tenim naturalitat i fluïdesa. Si la sintaxi és enllaunada (memorització) o fixada abans d'hora (lectura literal) semblarem autòmats. Si tenim alguns estímuls escrits (el guió) o mentals que ens aportin les idees damunt les quals puguem construir la nostra sintaxi del moment, aleshores estarem en bones condicions de comunicar.

3 comentaris:

  1. M'ha semblat molt interessant aquest article.
    Habitualment faig conferències de presentació de concerts i us explico com ho faig jo, perquè és un entremig dels punts esmentats. Com que en el meu cas, la durada de la conferència és un factor poc (o gens) flexible, jo tinc tota la conferència escrita. Lògicament amb una escriptura per a la lectura. Però evidentment, no llegeixo. El que faig és assajar bastant, és a dir, llegir en veu alta la conferència diverses vegades a casa (la qual cosa també permet anar polint i polint el text). Les primeres vegades llegeixo directament el text (sempre en veu alta), les últimes només dono un cop d'ull al text, que el tinc estratègicament dividit en paràgrafs amb títol (que em serveixen de guió) i amb paraules clau subratllades o amb negreta.
    Un cop fent la conferència, amb un cop d'ull a cada paràgraf ja sé què he de dir i aleshores reformulo el contingut de manera que, com diu l'Enric Serra, "la sintaxi sigui del moment de la producció del discurs". He comprovat que, en el meu cas (potser sóc una mica totxo), quan he treballat bé un tema, quan he estat capaç d'escriure'l, en el moment d'explicar-lo puc improvisar la sintaxi molt millor que si no l'he treballat. És a dir, que puc improvisar perquè "ja vinc improvisat de casa".

    Potser el que hauria de fer és al final fer-me un guió i anar només amb el guió. Però ja m'hi he acostumat i també anar amb el text em dóna la seguretat que si en un moment em perdo, sempre puc llegir una frase textual.

    Víctor

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari, Víctor. Crec que l'assaig és fonamental, les marques de què parles, al text, també. I, sobretot, imbuir-se del que es vol dir, que és la garantia que parlarem bé. Opino que les frases que cal llegir literalment són la primera i la darrera del discurs, ja que són els moments clau. Començar bé fa guanyar credibilitat i dóna confiança i acabar malament pot esguerrar una bona intervenció. Es recomana molt portar exactament redactades la primera frase i l'última. Continuarem.
    Enric

    ResponElimina
  3. Anònim2:25 p. m.

    A mi m'ha agradat el vocabulari empreat i la confirmació de les virtuts del guió.

    A l'última presentació vaig utilitzar una presentació com a guió, així no ajupia la mirada i, a més, podia "secuenciar" els efectes inclosos. Sobre la taula tenia una impressió reduida de les diapos, o sigui una visió global de la presentació. Vaig trobar alguns inconvenients però moltes avantatges. Crec que una presentació equilibrada pot ser molt útil, però desequilibrada és desastrosa.

    LLuís

    ResponElimina