[586] Estratègies de memòria en l'expressió oral

La memòria no ha gaudit darrerament del prestigi que tenia temps enrere i alguns educadors l'han posat en quarantena en els aprenentatges. El motiu ha estat reivindicar un aprenentatge no basat en la rèplica, sinó en la creativitat, el pensament reflexiu i l'exercici de la crítica. No hi ha raó, però, per bandejar la memòria (vegeu, per exemple, l'entrada que dedicàvem dies enrere a les estratègies per reforçar la memorització del vocabulari). Les estratègies de memòria poden ser un ajut fenomenal, també, a l'hora de comunicar les nostres idees en públic, si optem per no llegir-les o per dependre poc d'un guió. ¿De quina manera podem recordar un text que hem d'expressar oralment, fins i tot un text llarg i complex? ¿De quina manera podem recordar amb seguretat el fil d'un discurs, la seva progressió, sense oblidar-ne etapes? Els clàssics (Ciceró, per exemple), molt avesats a l'oratòria basada en la memorització, tenien ben estudiada aquesta qüestió i molt desenvolupades les tècniques per respondre-hi. Una de les possibles fórmules és no haver de recordar el recorregut del nostre text, sinó col·locar el nostre discurs en recorreguts que ja coneguem. La vida de qualsevol persona és plena d'itineraris que es podrien recórrer a ulls clucs, de circulacions rutinàries per espais propers que es coneixen amb tots els detalls. L'estratègia és clara: ancorar les etapes del discurs en aquests itineraris. Imaginem que volem fer un discurs sobre l'anorèxia, amb tres idees o etapes (degudament expandides): 1) l'anorèxia creix, 2) en tenen la culpa els mitjans de comunicació, 3) la família i l'educació poden ajudar a frenar-ne l'expansió. Necessitem un camí amb tres moments als quals vincular les tres idees per mitjà d'associacions fortes, originals, indestructibles. Ens cal trobar, per començar, un itinerari familiar. Si cada dia sortim de casa (1) i anem a comprar el pa (2) i després el diari (3), ja tenim un camí fet aprofitable. Ens falta només associar casa amb creixement de l'anorèxia, forn de pa amb mitjans de comunicació i quiosc amb família i educació. Imaginar el forn ple d'unitats mòbils i periodistes que gairebé no ens hi deixen entrar, com si hi hagués caigut la grossa de Nadal, ens resol el segon moment del discurs. Visualitzar la nostra família i els mestres que hem tingut al llarg de l'escolarització, tots junts, fent cua al quiosc, ens resoldria, per exemple, el tercer estadi. No ens ha de fer por que les imatges que fem servir freguin l'excentricitat. Al contrari: allò que és ridícul i grotesc fa més profund el solc del record. Les imatges anodines, quotidianes, en canvi, són molt més difícils de recordar. Vet aquí, doncs, una estratègia per al record dels discursos que ens pot fer reeixir en la nostra activitat d'expressió oral. Una estratègia utilitzada a desdir pels clàssics que no ha perdut gens de vigència: no inventar recorreguts per als nostres discursos (ja en posseïm molts) i crear associacions mentals poderoses que lliguin les idees amb els llocs d'aquests itineraris escollits que ja coneixem. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]