[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[737] Microconte de Nadal

Amics i amigues, he escrit un microconte nadalenc, que deixo aquí. Espero que us agradi. Fa així: "A Sara Regàs aquelles festes l’entusiasmaven. En particular, el dia de Nadal. En aquella diada li plaïa tenir a punt un correctíssim àpat tradicional (amb un esplèndid pollastre de pota blava, farcit, com a segon plat); li agradava també poder reunir a casa tots els membres de la família, i considerava gairebé un deure reconciliar-se amb els parents. Sobretot amb el seu gendre. Però el que més fascinació li produïa d’aquell dia passava a altes hores de la nit, sovint ja ben entrada la matinada del dia de Sant Esteve. Es tractava del ritual de preparació dels canelons que es posarien a taula al cap d’unes hores. Sara Regàs, aleshores, prenia les restes del pollastre i les esqueixava, les grapejava, les trinxava, les picolava i les matxucava fins que en sortia el dens farciment que després embolicava amb la pasta dels canelons. A l’hora de menjar-se’ls, l’endemà, qualsevol fotesa (un comentari desafortunat sobre les neules, totalment remullides; el litigi momentani per l’últim tros de torrons d’Alacant; el cantusseig desafinat d’una bonica cançoneta de Nadal) li donaria ales per adreçar un retret al gendre que abocaria, segur, a una prometedora disputa. Perquè Sara Regàs necessitava alimentar l’esperança d’un nou any amb tres-cents seixanta-quatre dies normals. I sabia que, per aconseguir-ho, era imprescindible esmicolar com més aviat millor la treva del dia de Nadal". Amics i amigues, Bon Nadal!

[736] Acollida lingüística

Dimecres a la tarda a la UAB vam gaudir de la intervenció d'Isidor Marí al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic, en una conferència de màxim interès sobre l'acolliment, emmarcada en un acte formal del màster amb professorat i alumnat. No pretenc fer-ne la síntesi, sinó deixar quatre apunts d'idees que van sorgir a la conferència de Marí, algunes de les quals els assistents comentàvem al final de l'acte: 1) la integració dels nouvinguts ha de ser necessàriament bidireccional i ha de tenir la implicació de tothom (integrar el nouvingut, sí, però integrar-se també els autòctons a la nova situació); 2) l'acolliment lingüístic va lligat intrínsecament i de manera inseparable a múltiples factors més, que sovint es es relacionen amb la supervivència material dels nouvinguts; 3) l'acolliment lingüístic ha de produir-se des de l'inici i no pot ser un acte posterior, sobreposat a un altre acolliment lingüístic, el real, que el nouvingut percep inequívocament com el de debò; 4) l'acolliment lingüístic s'ha de produir des d'una gamma àmplia de llocs, en els diversos entorns pels quals passa el nouvingut, i implica, per tant, tota la societat; 5) és fonamental que hi hagi una valoració del capital lingüístic ocult a la societat (a les empreses, per exemple): quantes empreses coneixen i aprofiten la competència plurilingüe i pluricultural dels seus membres, que els estudis (informe ELAN, per exemple) demostren que és decisiva, d'altra banda, en l'èxit comercial?; 6) caldria aproximar-se, en aquesta línia, a les polítiques de valoració de la diversitat productiva, amb llarga tradició a Austràlia (la diversitat és una oportunitat que cal gestionar, no una nosa); 7) en situacions de doble oficialitat, caldria tendir a una integració lingüística semblant a la quebequesa: el nouvingut hauria d'assolir la capacitat de fer servir l'una o l'altra de les llengües oficials de la comunitat receptora. Després de les vacances de Nadal reprenem el màster, que ens permetrà continuar incidint en aquests i altres aspectes d'una tasca, la de l'acolliment lingüístic, titànica però apassionant i imprescindible.

[735] Aprendre llengües: cent mil visites

Amics i amigues, ahir Aprendre llengües va arribar a la visita cent mil, tres anys i mig després de l'engegada del projecte. No puc fer altra cosa que agrair-vos el seguiment d'aquest observatori que és diari personal, entorn d'aprenentatge i e-portafolis, que va néixer per provar de viure el web social. Avui mateix, per celebrar-ho, el sou de tota la plantilla (ehem!) d'Aprendre llengües s'incrementarà un 10 %. Moltes gràcies a tots i a totes!

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[733] Cap on va l'educació virtual?

Acabo de llegir Evolución y retos de la educación virtual. Construyendo el e-learning del siglo XXI (Begoña Gros, ed., Barcelona: UOC, 2011). Es tracta d'un text útil a qualsevol professional de l'ensenyament i a qualsevol aprenent, ara que ja no hi ha formadors virtuals i alumnes virtuals purs com fa només uns anys, perquè la virtualitat ha esdevingut un espai natural en qualsevol forma d'aprenentatge, un espai que afecta a tothom. Es tracta d'una obra excel·lent, que ens interpel·la amb senzillesa sobre els temes clau de l'ensenyament-aprenentatge que incorpora la virtualitat (el rol de l'estudiant i la centralitat de la seva activitat; el rol d'acompanyament del professorat: "El profesor no es un transmisor de contenidos, sino un diseñador de espacios de aprendizaje", p. 53; el pes de l'aprenentatge col·laboratiu; la naturalesa dels recursos d'aprenentatge: "El futuro de los materiales virtuales es indisoluble de su soporte teconológico...", p. 94) i que ens permet fer un exercici de contrast amb les nostres intuïcions de futur i amb les nostres pràctiques de present. Es tracta d'una obra ben construïda (es destaquen al final de cada capítol, nítidament, les línies o els reptes de futur sobre cada aspecte tractat) i que respon a una voluntat orientadora en un moment de canvis profunds, de progressiva definició d'unes tendències que no se sap on poden arribar a conduir, probablement a somoure estructures molt assentades. Els autors són perfectament conscients de l'apassionant revolució que ens toca viure i apunten algunes realitats que s'entreveuen i ho fan sense dogmatismes, entenent que les tendències de la nova educació amb virtualitat depenen de molts factors, el primer dels quals és una resposta dels estudiants en sintonia amb el nou paradigma, una resposta que no és encara ni general ni òbvia. Un dels fets més engrescadors de la lectura és constatar la coincidència entre alguns principis pedagògics clau desenvolupats al llarg del segle XX i la possibilitat de dur-los a la pràctica a què l'educació virtual convida i aboca, com si es tractés d'una segona oportunitat. Les quatre tendències més destacades cap a les quals apunta l'e-learning del segle XXI són, segons X. Mas i P. Lara al darrer capítol: 1) l'extensió de la virtualitat a tot l'àmbit educatiu; 2) l'aflorament de l'aprenentatge informal (amb els PLE, o EPA, com a constructe per excel·lència); 3) la tendència a l'aprenentatge social i col·laboratiu (les eines 2.0 el faciliten enormement) i 4) l'aprenentatge ubicu. L'aprenentatge de llengües, naturalment, no en queda al marge.

[732] Merkozy (acronímia conjuntural)

Els acrònims es poden definir com abreviacions formades per lletres o segments de mots que formen part de paraules pròximes que esdevenen un mot ordinari. Són acrònims INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi), MERCOSUR (Mercado Común del Sur), PRYCA (precio y calidad), emoticona (inicialment de l'anglès emotion i icon), telemàtica (telecomunicació i informàtica) o, per exemple, un acrònim curiós elaborat amb parts dels cognoms de tres persones: estraperlo (Strauss, Perel, Lowann). Darrerament s'ha estès l'acrònim Merkozy per designar l'entesa política entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, profusament vehiculada per les imatges, al capdavant d'un intent desesperat de treure Europa de la crisi financera i fins de refundar-la. Si els acrònims presenten un grau de fusió conceptual elevat, Merkozy, en canvi, fa patir: s'hi veu massa el llautó d'una unió conjuntural de dos països tradicionalment enfrontats i rivals, s'hi veu massa una parella de ball momentània i interessada. Merkozy em produeix una angúnia semblant a la que m'inspira l'acrònim catanyol, l'angúnia de veure un monstre híbrid contranatura que avança amb aire amenaçant i que pren un cos desagradable i indesitjat. Tinc la sensació, amb tot, que l'acrònim Merkozy no farà gaire via, perquè els interessos particulars el desfaran com es desfà un terròs de sucre en un got d'aigua. Serà un bon senyal, sens dubte, que de l'acronímia no passem a l'eponímia, el fenomen que fa que el nom d'algú designi, per exemple, una zona geogràfica (Americo Vespucio, Amèrica; Simón Bolívar, Bolívia; Cristòfol Colom, Colòmbia; Felip II, Filipines). No puc ni imaginar la vella Europa, la del dolç nom de la nimfa mitològica seduïda per Júpiter, rebatejada per un epònim impronunciable de circumstàncies.

[731] Contra l'insult

Aquests dies hem sentit les paraules insultants d'un membre del Parlament català cap a la presidenta de la Cambra. Precedides, és cert, per una limitació expressiva greu i sense precedents al Parlament (l'impediment de fer servir certes formes relatives a la insostenible relació econòmica entre Espanya i Catalunya). Ben viva la polèmica pels insults del parlamentari López Tena, he llegit una obra recent que parla precisament de la greu expansió social i naturalització de l'insult a la vida política i als mitjans de comunicació. Es tracta del text de Juan Cruz Ruiz Contra el insulto (Madrid: Turpial, 2011). El text té un cert interès: analitza per mitjà de reflexions i entrevistes el cas de diversos insultats cèlebres (la directora de cinema Pilar Miró; el responsable de la SGAE, Teddy Bautista; l'anestesista Luis Montes; el màxim responsable de l'Expo de Sevilla, Jacinto Pellón). Sense voluntat d'entrar ara a jutjar la història que hi ha darrere aquests ben diversos personatges, em sembla interessant el relat dels abusos verbals públics fets contra ells per mitjà de l'insult (definit per l'autor com “el gallet del llenguatge”) i el linxament i la mort civil a què condueixen, més greu en els casos que es troben pendents d'investigació o sub iudice. L'insult (etimològicament equivalent a 'saltar al damunt', insultare) és una forma d'humiliació que no s'hauria de tolerar impunement a la nostra vida pública. És, en el fons, una supuració de la bèstia que hi ha dins les persones que caldria evitar en la relació civil. És imprescindible continuar ensenyant i avaluant des dels cursos de llengua el domini de l'àmplia gamma de formes punyents que la llengua posa a la nostra disposició per atacar sense erosionar greument la imatge pública de les persones que ens han ofès o l'actuació de les quals jutgem d'inacceptable. No és sinó una variant de la mateixa competència que farà que els parlamentaris que desitgin esquivar l'atemptat a la llibertat d'expressió imposat per la presidenta acabin dient furtar, afaitar, desfalcar, desvalisar, estafar, lladronejar, pispar, rapinyar, sostreure, usurpar.

[730] Eixamplar els codis culturals

Ahir a la Jornada de formació de formadors organitzada per la Xarxa Vives i la Comissió de Formació en Llengua Catalana (vegeu l’entrada anterior) vaig fer una comunicació sobre la competència intercultural en els estudiants universitaris nouvinguts, representant el Servei de Llengües de la UAB (deixo la presentació inserida en aquesta entrada). Hi vaig donar una definició d’aquesta competència, per començar, i vaig provar de fer veure, a continuació, el relleu que té actualment, en un context caracteritzat per societats marcadament multiculturals i per l’accés quotidià de tots nosaltres a noves formes culturals. Vaig voler insistir també en la relació estreta entre aquesta competència i l’ensenyament-aprenentatge de llengües, que és l’espai privilegiat per fomentar-la, i vam constatar que hi ha estudis empírics que indiquen clarament que el nivell de competència intercultural dels estudiants universitaris és molt baix tant pel que fa a coneixements com a habilitats i actituds. Em vaig aturar a destacar, d’altra banda, l’enorme esforç fet pels serveis lingüístics aquests darrers anys amb cursos, activitats, productes, recursos, etc. de foment d’aquesta competència amb l’objectiu que els nouvinguts a les nostres universitats siguin veritablement viatgers i no turistes (seguint la metàfora de M. Byram, 1997). També vaig posar sobre la taula el concepte de competència intercultural i vaig defensar que hem passat d’un foment que tendia a ser monològic i d’identitat a identitat (partint d'identitats simples) i basat en aspectes lligats al coneixement declaratiu, a un foment dialògic que té en compte les identitats múltiples dels nostres alumnes nouvinguts i el feix de codis culturals que atresoren. Uns codis culturals que l'alumnat, com a tasca principal, ha d'adquirir el compromís d'eixamplar. Posteriorment, vaig indicar per què no em sembla idoni el tractament de la competència intercultural a l’e-PEL de l’OAPEE i vaig suggerir algunes línies de treball d’aquesta competència, que passen per una major comprensibilitat de la informació que arriba als aprenents, per un major foment de la reflexió i també per l’estímul de l’autovaloarció de la competència. Dins aquests paràmetres, vaig apuntar tres línies de treball: una que ens aproxima al coneixement dels portfolios de la competència intercultural ja existents, una línia basada en la focalització en una experiència intercultural més que no en la producció per part de l'aprenent d’un registre exhaustiu d’experiències, i una tercera línia que es basa en la sensibilització lúdica a l’entorn d’aquesta competència. És en aquesta darrera línia que la UAB (amb el suport de la URV i el finançament de la Generalitat) ha elaborat el Test d’Obertura Intercultural, un qüestionari divertit, en diverses llengües, que ajuda l'aprenent a calibrar el seu nivell de competència intercultural.

La competència intercultural dels estudiants nouvinguts on Prezi

[729] Competència intercultural

Demà participaré a la Jornada de formació de formadors sobre experiències dels cursos EILC que ha organitzat la Xarxa Vives d’Universitats amb el suport de la Comissió Interuniversitària de Formació en Llengua Catalana i la col·laboració de la Generalitat. Companys de diverses universitats del territori i també una representant de la Universitat de Vigo hi explicaran les experiències relacionades amb la implantació dels cursos EILC de català (i gallec) per a estudiants universitaris estrangers. Una de les característiques d’aquests cursos és que combinen les seixanta hores de formació bàsica en llengua catalana amb un bon nombre d'hores d'aprenentatge en autonomia i amb un conjunt ampli d’activitats culturals complementàries. Una de les opcions que s’han pres relacionades amb aquests cursos ha estat l’ús del Portfolio europeu de les llengües de l’OAPEE, en versió electrònica, experiència sobre la qual s’està duent a terme una reflexió rigorosa i s’estan elaborant unes propostes de millora. La meva intervenció de demà a la jornada porta el títol "La competència intercultural dels estudiants nouvinguts". Tinc algunes preguntes a plantejar als companys. L’e-PEL de l’OAPEE fa treballar prou i adequadament la competència intercultural? Ha evolucionat el concepte i la manera de fomentar la competència intercultural a les nostres aules de nouvinguts als darrers anys? Focalitzem massa en els nouvinguts en parlar de competència intercultural? Quins recursos ens poden ser útils per fomentar la competència intercultural? Hi ha un nivell adequat de competència intercultural entre els estudiants universitaris? Fem treballar amb fonament i amb claredat aquesta competència? Sabem com avaluar-la? Cal? Tenim alternatives a la reflexió exhaustiva sobre la qüestió i al registre interminable d’experiències interculturals que ens proposen sovint els portfolios? Tinc ganes de posar aquests i altres temes a debat, demà, i veure què hi diuen els companys d’altres universitats. En parlarem.

[728] Paraula africana

Acabo de llegir África en 10 palabras. Mi manual de supervivencia en la jungla de asfalto, de Jordi Serrallonga (Barcelona: Plataforma, setembre de 2011) i en deixo unes notes a Aprendre llengües. Es tracta de la reflexió sobre alguns contrastos culturals entre els habitants de certes zones de l'Àfrica i els habitants de la jungla de l'asfalt, des d'un partit pres a favor de les formes culturals africanes. L'autor, arqueòleg, naturalista, docent universitari i profund coneixedor de l'Àfrica posa de relleu per mitjà de deu paraules de la llengua franca swahili concepcions culturals marcadament diferents de les occidentals. El text ens interpel·la, és clar, en un segle caracteritzat perquè els individus pertanyem a diversos codis culturals dels quals a diari posem a prova la flexibilitat a partir de l'exercici de la nostra competència intercultural. Serrallonga ens parla amb passió d'una civilització que sap agrair, a diferència de la nostra (amb el mot asante del swahili, 'gràcies'), d'una civilització que se sap saludar (amb el mot jambo, 'hola'), mentre que altres cultures conreen l'evitació social. D'una cultura que defuig dir-se adéu i opta per l'amical, intens i emotiu tutaonana ('A reveure'). Una cultura que, alhora, se solidaritza amb el sofriment dels altres i amb el seu esforç per sortir de la situació que el genera (pole, 'ho sento', ens dirien els maasai si veiessin que hem rebentat una roda i que fem mans i mànigues per canviar-la). L'autor també destaca mots com mama i mzee ('dona respectable' i 'home respectable'), formes que contribueixen a expressar la idea d'una experiència i una saviesa sense edat ni casta, mentre que sovint les nostres societats marquen el respecte, merescut o no, per la posició social o el càrrec. Jordi Serrallonga focalitza també en un altre mot en swahili que és siombaya ('no va pas malament'), per indicar-nos que la (una certa) mirada africana damunt la realitat és més aviat positiva (l'ampolla mig plena) que no negativa, mentre que la queixa i el plany són constants en societats com la nostra. Explica Serrallonga que davant la pregunta habari gani ('com estàs?'), ell mai no ha sentit a l'Àfrica una resposta negativa, mbaya sana ('molt malament'), sinó nzuri sana ('molt bé') o siombaya ('no va pas malament'). Un altre dels conceptes africans que l'autor troba a faltar a la jungla de l'asfalt és el que expressa el mot polepole ('a poc a poc'), que indica un ritme lent però continu, eficient i assossegat (que no té res a veure, és clar, amb la mandra o la inactivitat), als antípodes de l'estrès i la pressa en què nosaltres vivim. Serrallonga es promet a les pàgines d'aquest text singular respectar l'essència slow del polepole cada cop que retorni en safari ('viatge' en swahili) a la seva ciutat del món occidental.

[727] La llengua del sondeig a l'escrutini

De 8 a 9 del vespre, els dies d'eleccions, es produeix a les cadenes televisives un moment màgic que pot atrapar el ciutadà incaut. Com que hom no sap esperar tranquil·lament que siguin les 9, moment que ja hi comença a haver vot escrutat, les televisions ens ofereixen una hora absurda de debat sobre els resultats incerts que sorgeixen de les enquestes a peu d'urna. És aquell moment que posa a l'arc parlamentari partits petits que al cap de poca estona són ja extraparlamentaris sense haver entrellucat ni la melena dels lleons del Congrés, és el moment que els convidats dels platós es neguen en rodó a comentar res, és el moment que encara ni tan sols és apropiat dir que la nit serà llarga perquè la nit, amics i amigues, la nit electoral de debò no ha començat encara. No sé si els sociòlegs, els politòlegs, els comunicadors i els amics de tota mena de porres gaudeixen gaire d'aquesta estona que va de les 8 a les 9 del vespre. Jo penso més aviat que, en època de retallades, seria fenomenal que de 8 a 9 hi hagués una apagada total, que seria idònia una hora de reflexió, la reflexió que correspon a l'alea iacta est, al Déu nos en guard d'un ja està fet. El professorat de llengües, amb tot, sospira perquè no arribi mai aquesta retallada. Perquè de 8 a 9, ininterrompudament, presentadors i comentaristes viuen en una realitat només incerta, probable o possible, formulen hipòtesis constants, fan un ús ultrat de les subordinades condicionals i concessives, de les construccions hipotètiques, del subjuntiu, de construccions emfàtiques que insisteixen i insisteixen que allò només és un sondeig. És l'estona de sentir si es confirmessin aquests resultats, voldria dir que hi hauria hagut una davallada important del partit socialdemòcrata, encara que, repetim, es tractaria només del resultat del sondeig amb vot recollit a peu d'urna... De 8 a 9 la insensatesa mediàtica i el frenesí per la immediatesa regala al professorat de llengües una lliçó magistral (la base de la unitat didàctica s'actualitza sola, a més, a cada contesa electoral). Una lliçó que mai no es troba en altres contextos reals, perquè no és gens fàcil aguantar tanta estona una situació comunicativa basada en una possibilitat, en una irrealitat. Després, amb l'escrutini, tot es posa a lloc i hom s'adona que encara serà molt més difícil aguantar quatre anys la realitat. [Imatge]

[726] El món des de la llengua

Aviat farà un any que arrencava l'aventura periodística de l'Ara, mitjà que molts de nosaltres hem afegit al nostre horitzó informatiu diari. Aprendre llengües hi ha estat, amb satisfacció, des d'aleshores, amb una intervenció regular (més d'un centenar) sense pretensions, fruit de l'activitat quotidiana de pensar sobre el que amaguen i revelen les formes lingüístiques que fem servir i, en especial, sobre aquelles formes que salten a la palestra informativa. Aquests darrers temps a Ara, aprendre llengües he dedicat unes línies a parlar de termes relacionats amb la vida política ("Exprés", sobre la reforma exprés de la Constitució; "Ni talent, ni talant", sobre Rodríguez Zapatero; "Culs de cafè", sobre unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida; "Penjar els hàbits", sobre la fi d'ETA; "Peti qui peti" i "Tocar els nassos", sobre el llenguatge col·loquial de certs polítics). Altres escrits han tingut pretextos basats en la política internacional ("Prou", sobre la causa Palestina) o han estat relacionats amb el llenguatge de la convulsa vida econòmica ("Aguantar el tipus"; "La Triple A", "Pega grega", "Silvicultura", dedicat a Silvio Berlusconi, o "Mercats"). Altres escrits han pres com a referència el món del futbol ("Fums", sobre Cristiano Ronaldo; "Deulofeu"; "Congeniar", sobre la bona entesa esportiva Messi-Fàbregas; "Natural", sobre Mourinho). I altres, encara, han tingut com a base algun fet lligat amb la tecnologia i les seves pràctiques ("Mots d'ordre", "Pomes agres"). Un altre dels escrits d'Ara aprendre llengües, que apareix a la secció de “Mestres” de l'Ara, el vaig dedicar al sentit del mot “Magistral”, en homenatge als mestres i la seva funció social. Si us ve de gust llegir-los, ara que encara ens trobem a l'Any de la paraula viva (2011), els teniu a un clic. [Imatge]

[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.

[723] Continguts de llengua per nivells

Aquests dies he estat treballant amb el llibre Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español. Según el Marco Común Europeo de Referencia para ELE, de L. Díaz, R. Martínez i J. A. Redó (Octaedro: maig de 2011). No hi he acudit per l'interès en l'espanyol, hi he anat a provar de resoldre dubtes per al català. Les persones vinculades amb l'ensenyament, l'aprenentatge i l'avaluació de les llengües tenim a la nostra disposició des del 2001 el Marc Europeu Comú de Referència del Consell d'Europa, un document ineludible. Aquest document, amb tot, és una base que s'ha de desplegar en forma de diverses concrecions pràctiques per a cada llengua i per a diversos col·lectius (professorat, alumnat, experts en avaluació, gestors de la formació). Sigui en forma de portfolios europeus de les llengües, de criteris o orientacions per a l'avaluació o de relacions més o menys àmplies dels continguts del MECR per nivells de llengua. En el cas de l'espanyol, aquest darrer aspecte va tenir un impuls molt gran el 2008 amb el flamant Plan curricular del Instituto Cervantes. Niveles de referencia para el español, en tres volums i més de dues mil pàgines. Aquesta obra s'ha convertit en un veritable referent en l'àmbit de l'espanyol llengua estrangera. I no tan sols en el cas de l'espanyol, perquè altres llengües que defineixen o revisen els seus nivells també s'hi abeuren. El valor del text que comento en aquestes ratlles és sens dubte que es tracta d'una obra àgil i pràctica. S'organitza en tres grans blocs (nivells A, B, C del Consell d'Europa) que es subdivideixen parcialment en dos blocs més cadascun (nivells A1 i A2, B1 i B2, C1 i C2) i cobreix en dues-centes pàgines els continguts bàsics de llengua per nivells amb indicacions sobre aspectes sociopragmàtics, de gramàtica discursiva, de tasques comunicatives i alhora la indicació dels continguts funcionals i gramaticals per nivells. Per posar un exemple ràpid d'aquestes darreres qüestions, el text ens indica que l'accentuació de diftongs i triftongs, la puntuació estilística i el domini de tota mena de sigles són tres dels continguts gramaticals del nivell C2 (dins l'àmbit de fonologia i aspectes gràfics). Trobo a faltar en l'obra una justificació d'algunes diferències estructurals del text en abordar els diversos blocs: només al nivell A1 i A2 hi ha una secció de resum específic per a cada nivell i unes especificacions breus de les competències gramaticals generals; les recomanacions lèxiques, anomenades diferentment, només apareixen als nivells B i C; al nivell C, d'altra banda, els continguts funcionals són generals per a C1 i C2. Ara: la Guía de contenidos lingüísticos por niveles del español és sens dubte un llibre de consulta ràpida ben útil, un dels necessaris desplegaments del MECR.

[722] Llengua i feixisme (i 2)

El text de Klemperer sobre la llengua del Tercer Reich (la LTI) analitza com s'expressava el feixisme alemany. Un dels seus objectius, com els de qualsevol règim dictatorial, era que el poble no pogués pensar, reflexionar, esdevenir crític. La LTI va menysprear la personalitat, va reprimir els homes i les dones lliures i el seu pensament autònom. És així que el feixisme alemany va fer servir fins a la sacietat un adverbi com cegament i que va utilitzar amb profusió paraules de l'àmbit tècnic, mecanitzants, al servei de la idea que els fidels eren com màquines. Paraules com sincronitzar, coordinar, uniformar, homogeneïtzar, formen part destacada de la llengua del Tercer Reich (Goebbels parlava sovint de treballar a plena càrrega). També tota una colla de mots relacionats amb una fe quasi religiosa (res a entendre, tot per creure) cap als comandaments polítics i militars. El discurs feixista s'embolcallava, sovint, d'una boira mística a l'entorn dels líders del Reich, percebuts com a divinitats i el mateix Reich com un estadi etern de civilització. Una paraula que s'estén molt entre 1933 i 1945, segons Klemperer, és cosmovisió (Weltanschauung), com una activitat oposada justament a l'activitat reflexiva i racional de la filosofia i lligada, en canvi, a la creença. El Tercer Reich, d'altra banda, va sentir atracció per certs estrangerismes per la seva capacitat d'impressionar i no afavorir la comprensió per part del poble. Una altra de les manifestacions del llenguatge feixista va consistir a simplificar els adversaris, a anomenar-los sota etiquetes àmplies on el mot jueu era sovint present (judeoanglès, judeocapitalista, judeobolxevic, judeomarxista... com feia el feixisme espanyol amb els rojoseparatistas). Altres formes del llenguatge feixista alemany van ser segons Klemperer l'exageració i el superlativisme al servei de la intoxicació i l'engany, amb tota mena de recursos verbals: des de l'ús i abús dels numerals fins a l'ús de termes com innombrable, inimaginable o total (una paraula sense escletxes ben cara al feixisme) o l'ús de la paraula històric referida als fets del feixisme, o també de paraules grandiloqüents creades amb Welt- o amb gross-. La LTI es va caracteritzar també per l'ús de les agressives cometes iròniques, per l'ús del llenguatge esportiu (de la boxa, especialment), per l'ús de paraules relacionades amb el moviment i l'acció (Sturm és un mot clau), com ara norditzar, desjudaïtzar, arianitzar. O per l'ús dels antropònims nòrdics i la depuració de topònims i noms de carrers que no fossin prou aris. El Tercer Reich va entronitzar, també, el mot fanàtic amb un sentit insòlitament positiu (equivalent a 'valent', 'entregat', 'constant'), en la més pura lògica de situar al punt màxim del demencial edifici feixista una mentalitat propera a la malaltia i al crim. No vull acabar sense parlar d'alguns eufemismes del feixisme que cita Klemperer: al règim un destinatari emigrat (d'una carta) era un jueu mort, algú que estava de viatge era un presoner, i presentar-se significava que calia acudir a la Gestapo. Els jueus, d'altra banda, privats de l'exercici lliure de les seves professions liberals eren anomenats cuidadors de malalts en lloc de metges i consultors jurídics en lloc d'advocats. Aquests són alguns exemples de la LTI. Un argument a favor de ser sensibles tothora al llenguatge i a la ideologia que sempre vehicula i per revoltar-nos davant la faramalla verbal que impedeix el pensament, la reflexió i la crítica.

[721] Llengua i feixisme (1)

Aquests dies he llegit un text que m'ha causat una impressió profunda. Es tracta de LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo, de Víctor Klemperer. És una obra extensa, publicada en alemany després de la Segona Guerra Mundial (1947) i editada fa uns anys en castellà per Ediciones Minúscula. Klemperer era un professor universitari jueu resident a la ciutat de Dresden que, tot i que va patir seriosament els efectes de la ferotge estratègia genocida nazi, va aconseguir salvar la vida i no ser deportat. L'autor va dedicar els seus esforços, en la clandestinitat, a analitzar la llengua del nazisme (discursos, publicacions, premsa, missatges radiofònics) entre els anys clau de 1933 i 1945, una llengua que anava arrelant en el poble. La seva reflexió sobre la LTI (la Lingua Tertii Imperii), que alterna a l'obra amb l'interessant relat de la lluita per la supervivència d'un jueu a l'Alemanya nazi, és realment colpidor. Una de les idees clau que es desprèn del text de Klemperer és que calia conèixer la llengua del feixisme per entendre bé el rerefons del moviment. I per poder-hi oposar qui sap si l'única resistència possible. Klemperer lluita per ser impermeable a la llengua i a la retòrica de l'opressor, per no fer-ne servir les formes més característiques, per no impregnar-se'n, per fer-hi objecció (Klemperer no volia utilitzar, per posar un exemple, el mot fanàtic, una de les paraules de moda en la LTI). La descripció que fa Klemperer de la llengua de l'època és interessant i alliçonadora. Dedicaré un apunt més lingüístic a comentar alguns dels trets que ell destaca de la llengua del feixisme alemany. S'hi reconeixen, per cert, alguns usos actuals. Crec que l'aventura filològica de Klemperer té molta raó de ser, també mig segle després que es publiqués. A l'entrada anterior d'Aprendre llengües parlàvem de la llengua de la crisi, de tot un llenguatge farcit d'ideologia que se'ns imposa com una llosa i davant el qual els individus hem de poder reaccionar. La llengua que ens explica la crisi, d'altra banda, ha esdevingut darrerament un argot inintel·ligible que necessita regularment la mitjanceria dels experts en economia. Quina gramàtica d'accions humanes s'amaga rere una llengua que costa tant d'entendre i d'explicar? Quina confiança ens han de merèixer els mèdiums que ens relaten fenòmens que la majoria no comprèn? L'alè de Klemperer, la seva observació sagaç de la llengua i dels seus usos per provar d'entendre una realitat hostil i amenaçant i, sobretot, per poder-se'n defensar, és ara mateix una lliçó i una necessitat.

[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.

[718] Mirar bé la immigració

Demà al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic parlarem de bones pràctiques d'acolliment lingüístic, en un sentit ampli, i en veurem una mostra representativa. M'arriba via Vilaweb la notícia d'una iniciativa que no coneixia i que considero realment una bona pràctica (respon a una necessitat, és innovadora, implica diversos col·lectius, és transferible a altres àmbits similars). L'Ajuntament de Barcelona, gràcies a la feina de la Xarxa Antirumors de Barcelona, constituïda el 2010 desplegant el Pla Barcelona Interculturalitat, té un equip nodrit de voluntaris, mig miler, que lluita contra els rumors, prejudicis o estereotips que envolten la immigració i afecten la convivència (se'ls ha fet una formació que ja ha permés que un bon nombre obtingués un certificat d'agent antirumors). És ben habitual que les brames populars amplificades pels mitjans associïn determinades nacionalitats immigrants amb determinats delictes, sense un veritable fonament, en forma de generalitzacions abusives, o que s'estenguin certs tòpics infonamentats sobre la immigració. Llegeixo que entitats diverses com associacions de veïns i comerciants i persones a títol individual s'han adherit a la Xarxa Antirumors de Barcelona i que altres ajuntaments de Catalunya s'han interessat per la iniciativa. Els voluntaris combaten els raonaments erronis sobre la immigració amb informació precisa, objectiva i amb dades contrastades. Recomano una visita al web de la Xarxa, on es destaquen els 12 rumors més freqüents sobre la immigració (“Ens estan envaint”, “Acaparen els ajuts socials”, “No paguen impostos”, “Reben ajuts per obrir comerços, no els inspeccionen”, “Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències”, “Estem perdent identitat”, “No coneixen les normes, són incívics”, “Viuen amuntegats i fan baixar el nivell dels pisos”, “Fan baixar el nivell de les escoles”, “Sobreocupen l'espai públic i en fan mal ús”, “No tenen formació i prenen treball d'altres persones”, “Són una càrrega i no es volen integrar”). Al web de la Xarxa es pot accedir a força documentació sobre la qüestió. Recomano, en particular, el Manual per combatre rumors i estereotips sobre diversitat cultural a Barcelona.

[717] El reialme dels formats

Una de les competències digitals en què no podem quedar enrere és, sens dubte, la que consisteix a conèixer els formats dels productes que es generen en la digitalitat. A l'epoca no tan reculada de les màquines d'escriure els formats de treball quotidià eren força senzills, ben sovint es reduïen al DIN-A4, el foli... i la llibreta. Amb la posterior variant esblaimada anomenada fotocòpia. Ara mateix la riquesa de formats que ens proporciona la xarxa, associat a eines poderoses que ajuden a crear productes amb un alt grau d'especificitat, és molt gran. Ens sentim en certa manera aprenents d'enòlegs que s'esgarrifen quan senten que algú demana, a la taula del costat, sense cap mena de matís: “més vi”. Ja no es pot considerar digitalment competent qui continua funcionant amb el senzill paquet constituït pel processador de textos, el programa de presentacions convencional i el de creació de fulls de càlcul. Una certa sofisticació és el senyal inequívoc d'alfabetització en la producció de textos o altres productes a la xarxa. Davant aquesta sofisticació digital en creixement permanent, els espais exteriors a la xarxa són ben sovint tan simples i explícits que fan somriure. Sembla que Bildu ha retirat el retrat del rei a l'Ajuntament de Villava, a Navarra, i que, per no desacatar la legalitat vigent, ha penjat una fotocòpia del monarca a la sala de plens. Una fotocòpia que, esclar, té la poesia de suggerir una monarquia vaporosa, que perd decididament identitat, presència, imperi. A la sala de plens virtual de l'Ajuntament de Villava, si existís, només tot un hacker hauria pogut fer possible una argúcia així, blocant l'aparició d'una sola de la infinitat d'imatges a l'abast del rei que hi ha en el món inexhaurible de la digitalitat, en formats gif, jpeg, png, bmp, tiff, pcx, tga, webp i tants altres.

[716] Concurs de creativitat lingüística

A totes les aules de llengua s'hauria de fomentar la creativitat lingüística. A més de generar plaer, la creativitat és un factor inherent a la llengua, al seu aprenentatge amb èxit i al seu exercici quotidià. Si cada dia tenim oportunitats de ser creatius amb la llengua, ara està a punt de començar un concurs que ens ho posa molt fàcil. Ja fa mesos que vam donar notícia de la celebració de l'Any de la Paraula Viva, promogut per l'Institut d'Estudis Catalans, projecte al qual Aprendre llengües es va adherir de seguida. Ara s'estén com la pólvora una proposta de la Direcció General de Política Lingüística per celebrar-lo. Es tracta del concurs “Sigues viu, tingues paraula”, que es durà a terme a les xarxes socials Facebook i Twitter al llarg d'un mes, entre el 2 de novembre i el 2 de desembre d'enguany. L'activitat té el suport del Consorci per a la Normalització Lingüística i del TERMCAT i vol visualitzar la creativitat lingüística del català. El concurs té quatre categories i l'únic requisit per participar-hi és ser seguidor de la pàgina següent de Facebook o del perfil següent de Twitter. Hi ha diverses categories: a la primera cal compartir fotografies de plaques de carrers amb noms curiosos; a la segona, inventar un embarbussament, enregistrar-lo en vídeo o àudio i compartir-lo; a la tercera, escriure un text breu en què tots els adjectius i noms siguin topònims o cognoms, i a la quarta, inventar una paraula original i divertida utilitzant els sistemes de derivació i composició propis del català. Els premis són prou interessants. No deixeu de compartir la iniciativa a Facebook i a Twitter. Si voleu més informació del concurs, aquí mateix podeu trobar-la.

[715] Aprenents estratègics

Tornem a parlar avui de les estratègies d'aprenentatge, un aspecte fonamental en l'aprenentatge lingüístic. Un dels qüestionaris generals utilitzats sovint per ajudar a reflexionar sobre les estratègies d'aprenentatge és el de Rebecca Oxford, l'anomenat Strategy Inventory for Language Learning (SILL). Oxford és un nom clau i ja clàssic en l'àmbit de les estratègies d'aprenentatge d'una L2, al costat d'altres autors com J. Rubin, J. M. O'Malley o A. U. Chamot. Les seves obres A New Taxonomy of Second Language Learning Strategies (1985) i Language Learning Strategies: What Every Teacher Should Know (1990), per bé que ja reculades en el temps, són un esglaó ineludible en aquest àmbit. La tipologia d'estratègies d'Oxford es caracteritza per una gran exhaustivitat (proposa seixanta-dues estratègies) i per un plantejament del tot pràctic i fet amb voluntat sensibilitzadora, més que no per ser una resposta coherent a una determinada teoria de l'aprenentatge. Oxford va dividir les estratègies d'aprenentatge d'una L2 en directes i indirectes, d'entrada, i les directes, al seu torn, en mnemòniques, cognitives i compensatòries. Va classificar les indirectes, d'altra banda, en metacognitives, afectives i socials. El qüestionari d'Oxford es divideix en sis seccions que s'ajusten a la seva classificació. El SILL conté cinquanta preguntes que, evidentment, es poden adaptar a estudiants concrets o a grups classe determinats. Com que la reflexió global sobre les estratègies se sol fer feixuga als aprenents, el qüestionari també es pot treballar per seccions. Val a dir que el SILL està pensat inicialment per a l'anglès i que se n'han fet adaptacions concretes, algunes per a altres llengües. Si voleu utilitzar-lo, podeu fer-ho des d'aquest enllaç. Les puntuacions per a cada pregunta van de l'1 al 5 (màxima) i han de correspondre a l'autopercepció actual de l'aprenent, no als seus desigs o als seus objectius futurs. Pel que fa a la lectura dels resultats la infomació d'aquest web ens ajuda a llegir-los. El SILL de rebecca Oxford és una eina més, que es pot complementar amb moltes altres, que aprenents i professorat tenen a la seva disposició en la tasca imprescindible d'ajudar a construir aprenents estratègics. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

[714] Des de l'agonia lingüística (i 2)

L'obra de Joan-Lluís Lluís A cremallengua ens fa viatjar per un munt de llengües ja extintes (el dàlmata, el còrnic), o en vies d'extinció (la llengua ainu del Japó, l'svanetià de Geòrgia, el ja evaporadíssim livonià de Letònia, el caraïta de Lituània, l'amhàric etíop, la singular llengua pirahã, aparentment tan allunyada de les altres i de la gramàtica universal, les llengües índies nord-americanes), i ens submergeix també en varietats curioses. És el cas del nushu o codi de comunicació clandestí originat al sud de la Xina, atribuït tradicionalment a les dones, o el cas de les varietats pidgin del basc en les seves relacions d'ultramar (el pidgin de basc i islandès i el pidgin de basc i llengües ameríndies). Lluís ens arrossega, també, cap a altres territoris lingüístics fràgils com el català dels gitanos, l'argot català, les llengües de signes, l'esperanto, en recessió comparat amb un segle enrere; la terra prohibida de la traducció dels textos sagrats (la Bíblia catalana del segle XV vetada per la Inquisició o les traduccions prohibides dels textos sagrats a diverses varietats del grec, al segle XX) o la zona fosca de les paraules fantasma en català: mots com sòmines o tocom, per exemple, o les paraules en recessió com vós i llur. En el viatge passem, també, per altres àrees lingüístiques fantasmals com la sorprenent llista d'un miler de paraules inventades per la monja Hildegarda al segle XII. Els espais d'optimisme a l'obra de Lluís, com el cas reeixit de la normalització de l'hebreu, són escadussers i presenten contrapartides (el turc va fer un canvi d'alfabet reeixit, ens diu l'autor, però hi continua havent llengües oprimides a Turquia). A cremallengua, doncs, sense ser una obra desesperançada (apunta nítidament cap a la sortida política de la sobirania plena en el cas del català), retrata sobretot espais lingüístics de dubtosa viabilitat des d'un sentiment agònic i amb un cert sentit kafkià d'estranyesa davant la realitat. No és en va que Lluís dedica un dels textos de l'obra a parlar d'una novel·la de l'autor hongarès F. Karinthy que narra la història d'un lingüista poliglot que aterra en una ciutat desconeguda on troba una llengua que definitivament, angoixat, no pot comprendre. Per acabar: les anècdotes lingüístiques fan la lectura del text de Lluís molt atractiva. Sabíeu que en certs països musulmans si el marit pronuncia la paraula divorci (talaaq) tres vegades, el divorci es considera consumat? Sabíeu que hi ha un restaurant a l'Índia que ofereix descomptes als clients que parlen la llengua marathi, una de les vint-i-tres llengües oificials del país? Sabíeu que la tradició diu que la Verge, quan es va aparèixer a Bernadeta Sobirós a Lorda, va parlar en occità (fet que no ha servit gaire per fer augmentar el prestigi d'aquesta llengua a França)? Sabíeu que la llengua ameríndia yana té un dialecte masculí i un de femení? Us desitjo una bona lectura de l'obra de Lluís si no l'heu llegit encara. El text ens ho posa fàcil.

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

[712] Avaluar la llengua oral

Fa uns dies que s'ha publicat l'informe L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d'un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d'aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d'Idiomes. L'objecte d'anàlisi de l'informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s'adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d'anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L'objectiu de l'informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l'avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l'evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s'analitzen els canvis experimentats en l'avaluació de l'oral des dels anys vuitanta fins ara. L'estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l'avaluació de l'oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l'àmbit de l'avaluació a fi d'aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l'informe són: 1) l'avaluació de l'oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l'avaluació de l'oral s'ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s'ha eixamplat el concepte de competència oral: s'ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s'ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d'avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s'ha anat tendint a avaluar en positiu el que l'examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s'ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d'analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d'avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d'avaluació (criteris per a l'establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l'avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

[711] Emergència professional

L'Atlàntida ufanosa que hem petjat aquests darrers anys cada dia amb menys esperança s'ensorra als nostres peus. El sistema que coneixíem se'n va per portes. No pot resistir més temps ni la salvatge endogàmia; ni el blindatge tenaç de la incompetència; ni els abusos dels poders; ni la protecció a ultrança de qualsevol signe d'ineficiència com a garantia d'inalterabilitat de la imprescindible inèrcia; ni la persecució implacable del més petit embrió impertinent d'innovació; ni el consentiment de la indefinible barra d'aquells que mai no han aportat ni aportaran res a la millora contínua de res; ni el manteniment a tort i a dret dels status quo; ni tampoc els pirotècnics gestos 2.0 esdevinguts tristament acomodaticis. Tot un continent d'autoproclamada excel·lència s'ensorra visiblement als nostres peus. Només aquesta ensulsiada, una veritable hora zero, ens pot rescabalar de l'incalculable deute moral contret. La resposta professional a l'esfondrament, amb tot, fa molt de temps que s'articula, a redós, sobretot, de les eines del moment. Fa anys que emergeixen aquí i allà, tímidament però fermament, illots per a la regeneració en tots els àmbits de la vida social. És moment d'emergències i de formes noves i radicalment diferents de residència professional. Deixeu-me passar del general al concret i posar l'exemple d'un d'aquests illots, que correspon precisament a l'àmbit de reflexió d'aquest bloc: l'aprenentatge de llengües. Uns amics van decidir fa mesos obrir un espai a la xarxa per a l'aprenentatge de l'anglès (Ejercicio de inglés), amb ambició i un esforç tenaç, sense barreres mentals ni limitacions territorials, amb visió de mercat i capacitat de trobar el que tradicionalment s'anomena un nínxol. Aquests amics em van obrir les portes, aleshores, a publicar-hi, de tant en tant, un escrit de reflexió sobre l'aprenentatge de llengües. Hi he escrit fins ara una vintena de textos senzills (la majoria dels quals també han aparegut en català a Aprendre llengües) i he sentit que donava gust treballar en aquell indefinible espai contemporani. Aquest illot i mil altres a la xarxa (llocs, espais col·laboratius, persones a punt de donar un cop de mà, individus que creuen en la solidaritat, el sharisme i la millora radical del sistema) són ja els espais lliures des d'on s'exerceixen i s'exerciran les professions emergents. Les minúscules terres fermes des d'on es veurà nítidament com tot un continent s'enfonsa.