[619] Talent, tècnica i voluntat d'expressió

Avui a classe hem començat a parlar del fet d'escriure i de com som com a escriptors. M'agrada aquella obra de Vicenç Pagès, Un tramvia anomenat text, en què l'autor fa una classificació dels escriptors a partir de tres eixos: la voluntat d'expressió, la tècnica i el talent. D'una manera agradable i amb humor, Pagès explica totes les categories d'escriptors que resulten de la combinació dels tres paràmetres i fins en busca exemples en la literatura universal i en la catalana. Per exemple: l'escriptor que té talent, tècnica i, a més, vol escriure, és el gran autor, els grans escriptors com ara Shakespeare. Els escriptors que no reuneixen cap de les tres condicions indicades constitueixen la majoria silenciosa: gent que no té talent, que no ha après la tècnica d'escriure i que no tenen res a dir. Un dels grans perills de la majoria silenciosa és que algun dia tingui la necessitat d'expressar-se i no sigui per mitjà de la pintura, l'escultura o el macramé, sinó per la via de la llengua. Qui només té voluntat d'expressió i no té ni talent ni tècnica és, en la classificació de Pagès, un Pesat. El paradigma a Catalunya: mossèn Ballarín. Tot parlant amb els alumnes vèiem que el curs d'expressió escrita que ara encetem pressuposa la voluntat d'expressió (si no és així, l'haurem de motivar) i donarà la tècnica. El talent és un territori sobre el qual no podem entrar. Només amb voluntat expressiva i tècnica ja tenim molt: ja som dins la categoria dels professionals de l'escriptura, ja estem en condicions de poder ser bons historiadors, antropòlegs, geògrafs o musicòlegs. Aquesta és l'aspiració de l'assignatura que arrenquem. Si la voluntat d'expressió no fos òbvia, d'altra banda, caldrà insistir en les enormes possibilitats que la xarxa ha posat al nostre abast per esdevenir éssers amb opinió, amb una opinió que pot ser fàcilment publicada, llegida i compartida i, si volem, coconstruïda. Cal obrir finestres a la possibilitat d'expressió (val la pena) i reforçar la tècnica: les noves tècniques que ens cal tenir per comunicar-nos en un mitjà i alhora medi que és radicalment nou. Comença l'aventura. [Sempre he imaginat l'expressió com una pressió damunt un cos que es buida, i l'he vist com una llauna esclafada. Trobo aquesta imatge a la xarxa (cliqueu-hi al damunt per veure d'on ve). La imatge no és meva, però la idea, sí. Fins a quin punt la reinterpretació radical de l'objecte no l'allibera o l'exonera en part del plagi?]