Aquests dies llegia un text interessant d'una col·lega sobre la dificultat de posar preu al valor, que em suggereix una reflexió breu des de l'angle d'observació d'aquest bloc, el de l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Abans d'entrar en matèria, vull dir que crec que no cal voler posar preu al valor (el valor, si ho és, cotitza; i els mercats i els inversors ho saben). Allò que és lamentable, i propi d'una societat podrida, és que el valor, pel fet de ser-ho, hagi de pagar un preu anomenat menyspreu. Valorar i menysprear són dues activitats humanes ben interessants des de l'angle comunicatiu. Presenten una gamma variada de realitzacions i tenen un alt interès discursiu, pragmàtic i lingüístic. Les valoracions es tradueixen habitualment en accions d'agraïment o de reconeixement i es concreten en una mena de discursos breus privats o públics que es poden tipificar i caracteritzar perfectament. Solen manifestar-se amb poques paraules (amb un ventall limitat de substantius, adjectius, verbs i adverbis) i sovint també per mitjà d'un ric llenguatge no verbal que expressa la complicitat. La valoració pot ser sincera o, senzillament, un acte formalment necessari en un determinat context per no fer trontollar les convencions socials o el decòrum. El menyspreu, en canvi, és gairebé sempre sincer, sol ser el trist fruit d'una ràbia primària i irreprimible. El defineix el silenci, l'estalvi de les paraules necessàries, l'absència de la comunicació, o, contràriament, a l'altre extrem, la pràctica verbal de la desqualificació i l'insult. Si la valoració és un exercici comunicatiu que tendeix a buscar la paraula justa, adequada i convenient (les valoracions inflades no agraden a ningú), el menyspreu habita en fosques lludrigueres on governen, barroerament, la inadequació i l'excés. El menyspreu, com la valoració, és un acte que es defineix en relació amb les convencions, l'exercici social del qual, d'altra banda, no és exempt de responsabilitats (una de les causes principals de les denúncies per assetjament moral a la feina és, precisament, el menyspreu professional). Si calgués definir el menyspreu en quatre paraules diria que és el peatge que alguns solen fer pagar als altres pel valor que ells no tenen. [Imatge]12.3.11
[630] Valorar i menysprear
Aquests dies llegia un text interessant d'una col·lega sobre la dificultat de posar preu al valor, que em suggereix una reflexió breu des de l'angle d'observació d'aquest bloc, el de l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Abans d'entrar en matèria, vull dir que crec que no cal voler posar preu al valor (el valor, si ho és, cotitza; i els mercats i els inversors ho saben). Allò que és lamentable, i propi d'una societat podrida, és que el valor, pel fet de ser-ho, hagi de pagar un preu anomenat menyspreu. Valorar i menysprear són dues activitats humanes ben interessants des de l'angle comunicatiu. Presenten una gamma variada de realitzacions i tenen un alt interès discursiu, pragmàtic i lingüístic. Les valoracions es tradueixen habitualment en accions d'agraïment o de reconeixement i es concreten en una mena de discursos breus privats o públics que es poden tipificar i caracteritzar perfectament. Solen manifestar-se amb poques paraules (amb un ventall limitat de substantius, adjectius, verbs i adverbis) i sovint també per mitjà d'un ric llenguatge no verbal que expressa la complicitat. La valoració pot ser sincera o, senzillament, un acte formalment necessari en un determinat context per no fer trontollar les convencions socials o el decòrum. El menyspreu, en canvi, és gairebé sempre sincer, sol ser el trist fruit d'una ràbia primària i irreprimible. El defineix el silenci, l'estalvi de les paraules necessàries, l'absència de la comunicació, o, contràriament, a l'altre extrem, la pràctica verbal de la desqualificació i l'insult. Si la valoració és un exercici comunicatiu que tendeix a buscar la paraula justa, adequada i convenient (les valoracions inflades no agraden a ningú), el menyspreu habita en fosques lludrigueres on governen, barroerament, la inadequació i l'excés. El menyspreu, com la valoració, és un acte que es defineix en relació amb les convencions, l'exercici social del qual, d'altra banda, no és exempt de responsabilitats (una de les causes principals de les denúncies per assetjament moral a la feina és, precisament, el menyspreu professional). Si calgués definir el menyspreu en quatre paraules diria que és el peatge que alguns solen fer pagar als altres pel valor que ells no tenen. [Imatge]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tots sabem què els passa a les pomes quan comparteixen cistell amb una sola poma podrida. Valorem-ho justament i, sobretot, no ens menyspreem a nosaltres mateixos. La pluja d'avui farà créixer, veloçment, vímets nous.
ResponElimina