[636] Sense cap ni peus

Un dels impactes més forts de la meva vida professional va ser quan el responsable d'una institució on vaig treballar, un bon dia em va dir, literalment: “No vull que redactis mai més cap escrit que tingui començament i final”. No m'ho podia creure. L'individu al·legava que la prosa dels meus textos (informes, projectes) era massa acabada i afirmava que se sentia més còmode si jo li servia idees en brut, si li presentava esborranys, textos sense cap ni peus. Fils sense teixir: textos sense autor. Aquesta és una anècdota que he explicat sempre més als alumnes a les classes de llengua quan parlem de la composició dels textos. Després d'ensenyar-los a ser per davant de tot autors dels seus escrits; d'explicar-los que han d'assumir-ne la responsabilitat; que han de guanyar una veu pròpia als discursos amb la qual han de provar de convèncer; que han d'arribar a un text després de passar per múltiples i costosos esborranys; que el principi i el final dels textos són dos moments del tot clau en qualsevol producció verbal... la frase real que els comento els torba. Els torba, en alguns casos, profundament. Intueixen que rere una expressió com aquesta hi ha la negació d'un dret laboral, d'un dret fonamental. Després d'explicar-los l'exemple esfereïdor, els dic, naturalment, que defensin sempre a peu i a cavall la integritat i la tendència a la perfecció dels seus textos. Per integritat. Per dignitat.