[654] La llengua dels nous docents (2)

Parlàvem a l'entrada anterior de la necessitat d'una universitat que surti a buscar els seus alumnes: una universitat que atregui i que entretingui, la fun university de Lluís Pastor. I parlàvem de la llengua dels docents d'aquesta universitat, una llengua que té molt presents els usos comunicatius dels joves (dels videojocs a les xarxes socials). A l'altre extrem hi ha la universitat que no fa concessions, alarmada pel perill de la banalització, que no té per objectiu entretenir ni divertir. Es tracta d'una universitat amb els peus posats en la tradició i que fuig d'un present vertiginós que considera sorollós, buit i epidèrmic. D'una universitat que mira la tecnologia amb displicència i que desconfia que els nous llenguatges i els nous usos comunicatius (que té per mers intercanvis d'informació i de contacte) aportin res de substancial a la construcció del coneixement. Aquesta universitat entronitza i vol monopolitzar l'esforç, la lenta maduració intel·lectual, el rigor. Aquesta és, més o menys, la idea (en un context educatiu més ampli) que trobo reflectida i defensada a diversos textos recents de Jordi Llovet. En una entrevista de Josep Massot a La Vanguardia Llovet afirmava, per exemple, que “las nuevas tecnologías han convertido la enseñanza, en general, en una larga sesión de animación infantil y deslumbramiento” i al mateix escrit considerava l'educació com “un proceso lento, mediatizado, esforzado, que no puede jugar con las mismas armas que la cultura del ocio, porque entonces no saldrán de las escuelas personas educadas sino amigos de la diversión”. En un article a El País el mateix autor lamentava:“[...] ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”. I, més avall, Llovet atacava la cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment i es preguntava: “¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se" [...]". Espanta imaginar una educació que estableixi diferències netes ara que cauen les distincions estrictes (formal i no formal, presencial i virtual) i que tot s'hibrida. No em sé imaginar cap nou docent encastellat, en la seva activitat, en els formats discursius de sempre; mirant de reüll les noves formes, eines, facilitats i ginys de comunicació i el seu enorme potencial; resistint-se a ubicar en un lloc preferent del procés formatiu la competència digital; renunciant a ser mestre en la localització i en el seguiment de companys i mestres a la xarxa. No em sé imaginar cap nou docent que no aprengui, ensenyi, comparteixi i creï coneixement constantment, a qualsevol lloc i des de qualsevol dispositiu tecnològic experimentant amb tots els nous llenguatges disponibles. [Imatge: The Networked Teacher, basat en un diagrama d'A. Couros]