Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.7.5.11
[658] Comunicar a les disciplines (1)
Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Estic molt d'acord amb tu. Trobo que aprendre la llengua d'especialitat i les seves formes discursives és bàsic.
ResponEliminaCal anar amb compte i no deslligar la llengua de la pràctica. No hem d'ensenyar la llengua a part, 'in vitro'. No ha de ser una capa imposada.
L'ensenyant ha de saber que ha de transmetre la llengua i ha d'integrar-la de forma orgànica dins dels coneixements que transmet, 'in vivo'. Que la llengua i les seves formes discursives siguin difícilment destriables de la matèria en si.
La terminologia (el lèxic específic)de qualsevol camp sol incloure paraules de la llengua general que tenen un significat especialitzat. Aquest significat només s'identifica per la mena de llengua en què s'inclou la paraula. Depèn de l'ús de la llengua. Si aquest ús es malmet, perdem la capacitat de dir-ho tot en la nostra llengua, sigui quina sigui.