[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.