[751] El català i el mandinga

El president del Tribunal Suprem i també president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, va trobar un exemple inadequat, en unes declaracions sobre el zel a l’hora de buscar traductors fins i tot en el cas del mandinga, per justificar que es facin servir en el cas del català. Va dir que ell respectava llengües com el català i que en el seu jutjat havia hagut de contractar serveis de l’ONG Karibú, d’immigrants africans, perquè l’ajudessin en un cas en què necessitava un traductor de la llengua mandinga. Si les dues llengües són comparables, no ho és la situació que pateixen en l’àmbit de la justícia al nostre país, en què el català, la llengua pròpia, es troba en una situació poc més que residual. L’exemple, del qual Dívar ja s’ha disculpat, és inapropiat. Preocupa i molt que a l’univers mental del president del Tribunal Suprem el català i la llengua mandinga orbitin totes dues a la mateixa distància. Els catalans, d’altra banda, tenim un interès per totes les llengües de la immigració i aspirem que cap llengua no ens sigui una realitat extraterrestre. Poso un enllaç a l’estudi de Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras que compara les gramàtiques del soninké i el mandinga amb la del català.