VISITES


18.7.13

[910] El plaer de la connexió remota de llengües

La llengua és un terreny d'una amplitud i una generositat fora mesura. Dóna cabuda a tot. Si molt sovint hi perseguim el sentit exacte dels mots, la precisió, ens permet també agafar distància i veure les connexions vagues, boiroses però existents entre unitats. Si ens permet la certesa, ens facilita també espai per a la hipòtesi, la descoberta i el somni. En aquestes aigües més balderes però alhora apassionants he navegat aquests dies llegint un text no pas nou, el Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor. El diccionari conté algunes de les principals arrels de la llengua indoeuropea, aquella protollengua que William Jones va descobrir a la darreria del segle XIX a partir de l'exercici de contrast entre formes de llengües geogràficament tan allunyades (tan allunyades com el sànscrit i el bretó) i que es va anar reconstruint amb grans incerteses. Als qui estem acostumats a la pràctica intercomprensiva entre famílies com la romànica, el salt a les arrels indoeuropees és un salt cap a la reducció de l'explicitud, cap a la zona de les semblances menys aparents, un salt apassionant i arriscat, sense tantes seguretats però que contribueix a obrir-nos la ment a relacionar allò que no és aparentment semblant, a la possibilitat d'estendre ponts cap a territoris aparentment impossibles, una activitat avui dia essencial en tot ordre de la vida. Remenar les arrels indoeuropees és exposar-se a un exercici d'enfortiment de la competència plurilingüe. Tot llegint aquest magnífic text connectem la paraula estiu amb l'arrel indoeuropea aidh- ('cremar') o l'angina de pit o un congost amb la protoforma angh- ('estret'), o l'aptitud amb l'arrel ap- ('agafar, assolir'). Descobrim també amb curiositat màxima que la forma deru- és a la base de l'anglosaxó treow (tree) i alhora de la forma dur (llatí durus, 'ferm'). Hauríeu imaginat que un arbre i i la idea de la fermesa es retroben en una arrel indoeuropea comuna que significa 'ser ferm, sòlid'? Les sorpreses ens esperen aquí i allà: l'arrel dhwer- explica l'anglosaxó dor (door) i també una paraula com fora. La forma indoeuropea dnghu- ens explica el català llengua i l'anglosaxó tungo (tongue). Una forma com ger- ('reunir') ens fa entendre la connexió entre l'agora grega i la paraula gregari (la grex llatina, el 'ramat'). La forma ghos-ti- ens permet relacionar l'hostilitat (hostis del llatí) o l'hoste amb el giest (guest) anglosaxó. I rere la protoforma gwen- ('dona') cacem alhora un ginecòleg i una reina (la paraula queen anglosaxona). Sabríeu dir, d'altra banda, quina connexió hi ha entre l'anglosaxó hyll (hill) i la paraula excel·lent? L'arrel indoeuropea kel- ens ho explica: significa 'prominent, cim'. I entre el mot cor i l'anglosaxó heorte (heart)? La resposta és en la forma kerd-. No m'hi estenc més. He donat sobretot exemples de l'anglosaxó (l'anglès és tan sovint considerat assignatura pendent...) i hauria pogut donar-ne d'altres llengües també hereves de les migracions que fa milers d'anys els pobles indoeuropeus van iniciar des d'Euràsia cap al sud en una diàspora geogràficament molt àmplia. Us recomano aquesta obra perquè és un entrenament cap a l'obertura a les llengües, un exercici cap a la construcció de ponts on sembla que no es poden bastir.

Cap comentari:

Publica un comentari