VISITES


14.9.13

[919] Com dir-ho: l'entrevista

Aquests dies he llegit un text de Marta Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils, exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o, contràriament, els seus riscos i la comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les característiques o les condicions per a les entrevistes educatives de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer servir o les normes culturals entre altres. I aborda també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer, positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.

Cap comentari:

Publica un comentari