VISITES


1.2.14

[942] La poesia que mata la prosa

Una companya em fa conèixer una notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i, doncs, completament prosaica?

Cap comentari:

Publica un comentari