[42] Denominador comú

Les formulacions de defensa d'una llengua comuna, la que sigui, en el sentit d'un únic codi de comunicació entre persones són d'una pobresa intel·lectual esfereïdora. El Manifiesto por la Lengua Común que va aparèixer a la llum pública abans de l'estiu signat per Mario Vargas Llosa, Carlos Castilla del Pino, Félix de Azúa, Fernando Savater, etc. no tenia altre objectiu que blindar una idea de "comunitat" idiomàtica a l'entorn d'una sola llengua (a l'entrada 1 oferíem la rèplica de Juan Carlos Moreno Cabrera al text). Fa autèntica llàstima intel·lectual llegir (punt 1 del manifest) que "La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles." A qualsevol persona que sàpiga el castellà, és clar, se li ha de suposar, per un elemental respecte a la intel·ligència, una elevada capacitat de comprensió del català i el gallec, que serà quasi total després de poquíssimes hores d'exposició a aquestes llengües. O a algú que sàpiga el català i el castellà, no se'l pot ofendre pressuposant que no pot entendre el gallec. Però, a més, s'ha de pressuposar en els ciutadans una capacitat de comprensió d'un altre calibre: la comprensió depèn de molt més que de l'estricte domini d'un codi. El denominador comú entre dues persones que es volen comprendre no té el nom de cap llengua, és fet d'un ingredient tan elemental i aclaparador com una senzilla voluntat de comprensió compartida. Aquest és el denominador comú, aquesta és la llengua comuna per la qual signaríem un manifest de comunió amb qui fos. No em puc estar de citar unes paraules del filòsof José Antonio Marina a La selva del lenguaje (1998) que expressen bé la idea: “...en la vida diaria, zona conflictiva siempre, la comprensión deja de ser un fenómeno psicológico y lingüístico y se convierte en una exigencia ética. Nos podemos malentender usando la misma lengua y podemos comunicarnos usando lenguas distintas. Todo depende de si existe o no un proyecto de entendimiento que vaya más allá del lenguaje.” On és ara l'exigència ètica? On és ara el projecte d'entesa? On és el denominador comú? Com és, J. A. Marina, que vas poder escriure aquestes ratlles essencials i que has esdevingut, ara, deu anys després, un dels divuit promotors del manifest?