Dimecres vaig assistir a la XV sessió web dins el cicle que organitza el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia: “Les persones hem de tenir identitat digital? Com construir-la?”, a càrrec de Juan Freire. El tema m'interessa molt (vaig escriure una entrada a Aprendre llengües fa uns mesos sobre la qüestió). Comparteixo les valoracions de Marta Estella al seu bloc sobre la conferència. No hi insisteixo. Des d'aquí vull apuntar tan sols algunes reflexions lliures motivades per la conferència de Freire i relacionades amb l'eix vertebrador d'aquest bloc, l'aprenentatge de llengües. Fer-se visible a la xarxa, aixecar l'edifici d'una identitat digital (perquè parlem d'una activitat de construcció) requereix posseir unes determinades competències digitals. D'acord amb el que afirmava Freire a la conferència, aquestes competències digitals han deixat de tenir la base en la tecnologia per tenir-la en els aspectes de comunicació social i de participació, on la llengua és, hi podem afegir, un factor clau. La nostra identitat digital depèn i molt de competències de base lingüística i comunicativa. Depèn, per exemple, del nostre coneixement dels llenguatges implicats en la dimensió digital (textual, audiovisual); de la nostra capacitat de gestionar la intertextualitat inherent a un sistema d'informació en xarxa; de la nostra capacitat de percebre l'autoritat dels textos; de la nostra capacitat de cercar informació significativa i de destriar allò que ens és pertinent per als nostres objectius; de la nostra capacitat de col·laborar; del nostre control de la cortesia lingüística, fonamental en la digitalitat; de la nostra comprensió de les interaccions a la xarxa i de l'adequació dels signes i els codis útils en cada cas; de la nostra capacitat de rastrejar i identificar la ideologia subjacent als textos de la xarxa; de la nostra capacitat de negociació en un àmbit complex pel que fa a aquesta qüestió; de la capacitat de pensament crític i de formular-lo amb justesa; de la comprensió de les dinàmiques comunicatives de la xarxa; de la capacitat de crear continguts per a aquest mitjà; de la capacitat per a una lectura multilingüe; de la capacitat d'obtenir la informació, de manera fragmentària i complementària, de diversos mitjans; de la capacitat de persuadir i seduir l'audiència sovint amb una presència notablement incorpòria. La construcció de la identitat digital, que no depèn, com hem dit, essencialment, de la tecnologia i les competències tecnològiques, no s'improvisa.20.2.09
[225] Edificar la identitat digital
Dimecres vaig assistir a la XV sessió web dins el cicle que organitza el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia: “Les persones hem de tenir identitat digital? Com construir-la?”, a càrrec de Juan Freire. El tema m'interessa molt (vaig escriure una entrada a Aprendre llengües fa uns mesos sobre la qüestió). Comparteixo les valoracions de Marta Estella al seu bloc sobre la conferència. No hi insisteixo. Des d'aquí vull apuntar tan sols algunes reflexions lliures motivades per la conferència de Freire i relacionades amb l'eix vertebrador d'aquest bloc, l'aprenentatge de llengües. Fer-se visible a la xarxa, aixecar l'edifici d'una identitat digital (perquè parlem d'una activitat de construcció) requereix posseir unes determinades competències digitals. D'acord amb el que afirmava Freire a la conferència, aquestes competències digitals han deixat de tenir la base en la tecnologia per tenir-la en els aspectes de comunicació social i de participació, on la llengua és, hi podem afegir, un factor clau. La nostra identitat digital depèn i molt de competències de base lingüística i comunicativa. Depèn, per exemple, del nostre coneixement dels llenguatges implicats en la dimensió digital (textual, audiovisual); de la nostra capacitat de gestionar la intertextualitat inherent a un sistema d'informació en xarxa; de la nostra capacitat de percebre l'autoritat dels textos; de la nostra capacitat de cercar informació significativa i de destriar allò que ens és pertinent per als nostres objectius; de la nostra capacitat de col·laborar; del nostre control de la cortesia lingüística, fonamental en la digitalitat; de la nostra comprensió de les interaccions a la xarxa i de l'adequació dels signes i els codis útils en cada cas; de la nostra capacitat de rastrejar i identificar la ideologia subjacent als textos de la xarxa; de la nostra capacitat de negociació en un àmbit complex pel que fa a aquesta qüestió; de la capacitat de pensament crític i de formular-lo amb justesa; de la comprensió de les dinàmiques comunicatives de la xarxa; de la capacitat de crear continguts per a aquest mitjà; de la capacitat per a una lectura multilingüe; de la capacitat d'obtenir la informació, de manera fragmentària i complementària, de diversos mitjans; de la capacitat de persuadir i seduir l'audiència sovint amb una presència notablement incorpòria. La construcció de la identitat digital, que no depèn, com hem dit, essencialment, de la tecnologia i les competències tecnològiques, no s'improvisa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La identitat digital no deixa de ser el conjunt de reflexes de la pròpia vida a la xarxa, un dels contextos de la nostra societat: ¿cal que ens en forcem una? No crec que tothom vulgui tenir un espai personal o vulgui escriure un bloc...¿S'ha d'abolir la intimitat? Els (futurs) caps i els coneguts et googlegen... ¿Quina mena d'informacions personals no val la pena penjar a la xarxa?
ResponEliminaHola Lluc! Gràcies pel comentari. El que deia Freire a la conferència és que la nostra identitat digital ja existeix, vulguem o no, i que és millor que la dirigim (una mica) nosaltres que no pas que es dirigeixi sola. Posava l'exemple de polítics destacats de l'Estat dels quals hi ha webs molt ben posicionats als cercadors que parlen molt i molt malament... Tothom ja és a la xarxa encara que no vulgui. Pel que fa als googleigs dels futurs caps i dels coneguts, és el que Freire anomenava la "mineria" de dades. Hi hem de comptar, és clar. Malament, deia Genís Roca (jo hi feia referència en un post al bloc) dels caps (presents o futurs) o les persones que seleccionen personal que ignoren olímpicament la identitat digital dels empleats... No s'ha d'abolir la intimitat, és clar. Jo crec que s'ha de saber què s'hi fa a la xarxa en tot moment (les diverses categories d'ús de la xarxa que proposava Freire són interessants, en aquest sentit): des de deambular-hi sense rumb (ja és una activitat) fins a fer-ne un ús intensiu i ric. Records.
ResponEliminaEnric Serra