[232] Habilitats multilingües necessàries

Llegeixo al llibre Un món de llengües, de John Edwards (Editorial Aresta, 2008), una reflexió sobre les "habilitats multilingües" de les persones (en un capítol titulat així mateix) que em sembla interessant i alliçonadora. Edwards explica els casos excepcionals de persones que han excel·lit en el domini d'idiomes (Giuseppe Mezzofanti, conservador de la llibreria del Vaticà al segle XVIII, parlava 60 llengües amb fluïdesa i era capaç de traduir més de 150 llengües i dialectes), que han estat veritables poliglots, i també el cas de persones que han hagut de ser plurilingües per una qüestió d'estatus. És el cas dels diplomàtics o certes elits que històricament han tingut en el domini de llengües una marca del seu nivell social. Les "habilitats multilingües", però, no són una anomalia o, en el nostre context de nació sense Estat, una exigència irracional i forassenyada a les persones que s'incorporen al nostre àmbit lingüístic. L'anomalia és ja més aviat el monolingüisme. Com indica Edwards, ser multilingüe és "una necessitat normal i intranscendent per la majoria de la gent en el món actual. Una perspectiva monolingüe és, sovint, una conseqüència desafortunada de tenir una "llengua de comunicació ampla" poderosa (com l'anglès, l'alemany, el francès o l'espanyol)". Les habilitats multilingües són viscudes, així, amb una extraordinària normalitat per moltíssimes persones arreu del globus: és el cas d'habitants de l'Índia, per exemple, que simultanegen l'ús del gujarat, el kacchi, el maratí, l'indostànic i l'anglès, cadascun en els àmbits estrictes de la seva necessitat d'ús d'aquella llengua. O és el cas del parlant de Costa d'Ivori que parla francès i wè a casa i ioruba, baule i diula amb els seus companys i que de jove va afegir al seu actiu lingüístic el coneixement de l'attié, el gouro, el koulango, el dida i el beté, a més d'un coneixement passiu de l'ewe. Assenyala Edwards, en aquest cas: "les seves habilitats lingüístiques semblen formidables als ulls dels europeus", però molts africans es troben en una situació similar. Les "habilitats multilingües" no són un privilegi de poliglots genials o una marca d'estatus; formen part del potencial lingüístic humà natural. Ara bé: com indica l'autor d'Un món de llengües, "la competència lingüística arriba només fins on dicta la necessitat". Demanar el coneixement del català als estudiants de fora o a les persones que s'incorporen a la nostra comunitat lingüística no és cap excentricitat. El que és radicalment excèntric és pretendre que els parlants hagin de desenvolupar, com aquell qui no fa res, competències que no necessiten.