VISITES


6.3.09

[233] Ismael Nafría a la UAB

Avui hem tingut el plaer d'escoltar Ismael Nafría a la UAB, convidat pel Servei de Llengües a fer-hi una conferència sobre el Web 2.0, del qual és un expert (ha publicat obres com Web 2.0. El usuario es el rey, del 2007, o Internet es útil, del 2008). Ha fet una presentació clàssica del fenomen web 2.0, insistint en la filosofia que hi ha rere aquesta idea (internet com a plataforma, l'usuari com a protagonista...) i focalitzant també en diverses eines concretes, del camp educatiu i d'altres, amb interessants digressions cap a alguns aspectes del seu àmbit professional, el periodisme. Nafría treballa a La Vanguardia i és, des de l'any 2008, el director de continguts de l'Àrea Digital del Grup Godó. No ha estat una conferència amb grans sorpreses. Els recursos que ha citat (a les seves obres es refereix a centenars de recursos similars) són força coneguts (de Blogger a Wikispaces, de Ning a Flickr, de Delicio.us a Livemocha), però la xerrada ha estat molt ben conduïda i ha mantingut l'interès del públic. A la sala hi havia personal del Servei de Llengües, però també unes quantes persones del col·lectiu de bibliotecaris de la UAB i diverses persones d'altres serveis lingüístics universitaris. La composició heterogènia del públic no ha permès entrar en més detalls sobre aspectes relacionats amb l'educació o l'ensenyament de llengües. Ha quedat damunt la taula, amb tot, que la xarxa és un espai obert a l'enginy, la innovació i a usos nous i impensats, gairebé imprevisibles, i que l'aprenentatge de llengües no és un terreny estable en absolut (Nafría es referia, per exemple, a la plataforma Sclipo i les possibilitats que ofereix de penjar i consumir vídeos d'aprenentatge de llengües o de vendre o comprar classes de llengua que es realitzen en línia). El pànic no s'ha apoderat de la sala perquè no s'hi ha aprofundit, però qui més qui menys s'adona que cal estar preparats per a canvis de gran magnitud, començant per la previsible expansió i consolidació de la formació cap als dispositius mòbils (així ho apunta l'Informe Horizon, del New Media Consortium, en la seva edició per al 2009). M'han interessat idees puntuals com la de la xarxa com a agregació de serveis per a l'ús personal (els mashup) o la tendència de futur, dins aquesta línia anomenada Web 3.0, en què les dades personals presents a la xarxa seran tractades de manera intel·ligent i s'oferiran uns serveis altament personalitzats als individus. Un altre dels apunts que em porta a reflexionar: Nafría ha insistit en el fet que moltes de les aplicacions del Web 2.0 són molt senzilles de fer servir (en deu minuts crees una xarxa social Ning, deia, o un bloc) i ha parlat d'unes quantes iniciatives d'èxit unipersonals o gairebé, basades en l'aprofitament de la plasticitat, la flexibilitat i les oportunitats que dóna la xarxa a qualsevol persona emprenedora. El pensament final, abans d'abandonar la sala de la conferència de Nafría, és inevitable: mentre moltes institucions i entitats es mouen amb feixuguesa de paquiderm reumàtic a causa de la seva magnitud, d'inèrcies instal·lades, de la por d'assumir riscos, de resistències al canvi, de la incapacitat per assimilar-lo o de l'0bsessió per controlar-lo fins i tot abans que neixi, a l'horitzó permanentment mutant del ciberespai volen aus infinitament lleugeres: és, si voleu concretar-ho en una imatge, el Vol d'orenetes inquietes de Giacomo Balla (1913), el dinamisme en essència. Unes orenetes que en el temps d'obrir una xarxa Ning són ja els Ocells llançant-se en picat de Paul Klee (1919), pures sagetes en un cel que elles mateixes defineixen. Perquè la inquietud, amics, a l'era del Web 2.0, és l'única direcció possible.

1 comentari:

  1. És un espectacle formidable, Enric, assistir a la revolució diària del canal en el paradigma comunicatiu que s'està produint des de la irrupció de la xarxa fa deu-quinze anys. És vertiginosa l'acumulació de noves aplicacions que ens permeten comunicar-nos oralment, per escrit, amb imatge o sense, amb imatge i text..., amb sincronia, diferidament...
    Però, malgrat tot, la funció fàtica, per llaminera que esdevingui (possiblement mai la humanitat n’havia tastat tants sabors alhora), continua subordinada a l’individu que l’usa, a la seva voluntat-capacitat-necessitat d’emetre missatge, de dir: a les funcions expressives i poètiques jakobsonianes.
    I és aquí on sempre hem estat (segurament, el nostre lloc de trobada) i on cal continuar treballant, ara d’una manera central i decidida: en les actituds òptimes de l’emissor (inquiet, sens dubte, però també responsable i enginyós) per generar missatges eficaços.
    Fins ara, hem estat centrats en el codi (llengua general: cursos de llengua) i en el missatge (formalització i contingut: Argumenta). La realitat, però, ens aboca definitivament a centrar-nos en l’emissor dels missatges (en l’individu) i en les actituds i destreses que cal treballar per optimitzar la concreció i la claredat dels nostres missatges. El kit de sostenibilitat lingüística, les biografies lingüístiques, els clubs de lectura, els concursos d’oratòria, l’argumenta-producte... i tot allò que sabem que vindrà en són una primera mostra.
    L’atenció docent ja no és només cap al grup, sinó cap a cada individu.
    Els objectius docents ja no són només generals, sinó que es particularitzen i es tornen únics i irrepetibles.
    Els recursos ja no són només materials físics, cada docent esdevé recurs.
    ...

    El canal entre aprenent-docent ja és múltiple i divers. El sistema educatiu tradicional per fi s’ha mort, occit pel canal. De les restes, n’apareix la necessitat única: aprendre, l’individu vol aprendre, necesita aprendre. Per poder dir allò que vol dir: què carai em passa!, per entendre’s, en aquest inici de mil·lenni, enlluernat pels canals que és capaç d’enginyar!

    Els exdocents (sospito que ens cal urgentment un neologisme), a l’aguait d’on ens empeny el canal, ens hem de centrar, ara, en l’emissió!

    ResponSuprimeix