He parlat reiteradament al bloc de la competència pluricultural i plurilingüe, aquesta competència que és la suma de tot allò que configura el nostre ésser lingüístic, una competència que és en constant evolució i que presenta uns totals desequilibris pel que fa a llengües i habilitats, i que creix de manera descontrolada en els individus per més que aquests segueixin cursos de llengües organitzadament. No hi ha dues competències plurilingües iguals, com no hi ha dues experiències iguals ni dues biografies iguals. M'agrada imaginar la competència plurilingüe com un recipient il·limitat que es va obrint contínuament a noves experiències que transformen, enriqueixen i fan més complexa una realitat personal interior. Aquesta és la metàfora: un autobús sense portes de sortida (rarament se'n pot baixar), només amb obertures d'entrada, que es va aturant contínuament per deixar entrar uns cossos inconeguts (una paraula en anglès, una frase en àrab, una semblança lèxica entre llengües, un significat nou). Els cossos hi entren i s'hi estableixen, al costat d'altres cossos (per afinitats, per connexions formals o aneu a saber per quina lògica obscura del funcionament del cervell). L'autobús té una capacitat il·limitada i la seva essència és aturar-se regularment i obrir portes. Hi ha qui no té programades parades en el seu trajecte (els ciutadans monolingües, potser); hi ha qui circula amb les portes obertes (els ciutadans oberts a les llengües, que viuen amb la consciència lingüística a flor de pell). Hi ha qui sap allò que atresora i hi ha qui ho ignora. La política lingüística responsable, en el seu vessant individual, és una política de portes obertes.11.6.09
[290] Metàfores: competència plurilingüe (1)
He parlat reiteradament al bloc de la competència pluricultural i plurilingüe, aquesta competència que és la suma de tot allò que configura el nostre ésser lingüístic, una competència que és en constant evolució i que presenta uns totals desequilibris pel que fa a llengües i habilitats, i que creix de manera descontrolada en els individus per més que aquests segueixin cursos de llengües organitzadament. No hi ha dues competències plurilingües iguals, com no hi ha dues experiències iguals ni dues biografies iguals. M'agrada imaginar la competència plurilingüe com un recipient il·limitat que es va obrint contínuament a noves experiències que transformen, enriqueixen i fan més complexa una realitat personal interior. Aquesta és la metàfora: un autobús sense portes de sortida (rarament se'n pot baixar), només amb obertures d'entrada, que es va aturant contínuament per deixar entrar uns cossos inconeguts (una paraula en anglès, una frase en àrab, una semblança lèxica entre llengües, un significat nou). Els cossos hi entren i s'hi estableixen, al costat d'altres cossos (per afinitats, per connexions formals o aneu a saber per quina lògica obscura del funcionament del cervell). L'autobús té una capacitat il·limitada i la seva essència és aturar-se regularment i obrir portes. Hi ha qui no té programades parades en el seu trajecte (els ciutadans monolingües, potser); hi ha qui circula amb les portes obertes (els ciutadans oberts a les llengües, que viuen amb la consciència lingüística a flor de pell). Hi ha qui sap allò que atresora i hi ha qui ho ignora. La política lingüística responsable, en el seu vessant individual, és una política de portes obertes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Celebro la sèrie de metàfores encetada amb la de l'autobús que s'omple i s'omple perquè no es buida mai, Enric. Que de pressa que corre el missatge d'una metàfora (gairebé tant com el de l'audiovisual); que lent que és, en canvi, el discurs explícit. Ara que la velocitat de comunicació ja és supersònica i s'acosta a la de la llum, auguro que la ciència s'haurà d'acostar a la metàfora per continuar avançant. Fa temps que ho proclamo entre doctorants però no s'ho acaben de creure. Persevererem. O els ensenyaré el teu tuiter i els demanaré que hi trobin una piulada millor que la de fa 20 dies: "Una cosa és tenir perfil i una altra de molt diferent tenir cara i ulls".
ResponEliminaAprofito per demanar-te si seria possible que l'entrada 300 (només en queden deu) ens la deixessis als seguidors i passavolants per a felicitar-te i agrair-te la feina de tot un any (festes de guardar incloses).
Amic Andreu,
ResponEliminaT'agraeixo molt sincerament els comentaris. Una abraçada.
Enric
El teu bloc, Enric, em fa espurnejar el cervell i activar les connexions metafòriques. Presntes i provoques associacions que no són lògiques sinó analògiques o sinestèsiques. Actives el pensament intuitiu. I «jo encara diria més»: fas venir ganes de participar.
ResponEliminaHola Lluc, t'agraeixo molt el comentari i el seguiment del bloc. Fixa't que la distància física entre nosaltres, perduts pel campus de la UAB, no és ja un impediment a la circulació fluida d'idees. Crec que et conec més virtualment que físicament (portes barba?). Físicament som "escassos" (com tot al segle XX), però digitalment no hi ha límits ni constrenyiments (ni espacials, ni organitzatius: per cert, on treballes, tu?). Hem canviat de paradigma, tot llisca... i en tants sectors es continua mercadejant amb l'escassetat! Encantat de compartir metàfores, reflexions, comentaris, links... Una abraçada virtual (estrenyen més que les altres).
ResponEliminaES