[330] Viatjar tot l'any: la metàfora

La lectura del llibre de Tuson Això és (i no és) Allò (Ara llibres, 2008) em convida a fer un comentari breu. Una vegada més es tracta d'una obra elegant, didàctica, intel·ligent, amable, contundent i essencial: deliciosa. La línia és exactament la mateixa de les altres publicacions de Tuson (El llenguatge i el plaer, Mal de llengües, El luxe del llenguatge, Patrimoni natural, L'escriptura, etc.). En aquesta ocasió l'autor ens delecta amb una reflexió sobre la metàfora. La lectura és oportuna, perquè l'estiu és el moment que la majoria identifiquem amb la possibilitat de viatjar. I la metàfora, no ho oblidem, no és altra cosa que viatge (la paraula, en grec, té precisament el sentit de 'transport' d'un lloc a un altre). Les restriccions de la metàfora no són les que l'escola ens va ensenyar (o més aviat infondre). La metàfora no es pot limitar o reduir a uns àmbits determinats de la llengua. Des que G. Lakoff i M. Johnson van publicar el seu llibre Metáforas de la vida cotidiana (1980, la traducció al castellà és de 1986) vam poder prendre consciència que la literatura necessita la llengua per ser, però, alhora, que la literatura no és absolutament imprescindible a la llengua (deia E. Sapir que “tota llengua és, en ella mateixa, un art col·lectiu de l'expressió”). La metàfora no és un mecanisme específicament literari, és clar, sinó que és consubstancial a la llengua. La metàfora és un mecanisme lingüístic comú al servei de la naturalitat, l'espontaneïtat, l'economia en l'expressió verbal i fins i tot un testimoni privilegiat de la nostra manera de veure el món (per què les nostres metàfores tenen tan sovint la guerra com a referent?). La metàfora és un procediment que redueix en un moment l'estranyesa i que ens permet ensinistrar les realitats que no coneixem prou o a les quals no sabríem com referir-nos amb la llengua denotativa. La metàfora és també un estímul per a la imaginació i una font inexhaurible d'atenuació (les metàfores són, de vegades, eufemismes) i de seducció. La restricció de la metàfora no la imposa la literatura; la imposa la capacitat de subtilitat de l'individu: sense una percepció de semblances (aguda, si volem ser creatius) en la realitat no hi ha metàfora possible, vet aquí la condició fonamental que ens imposa la metàfora... Esperàvem l'estiu per viatjar i la llengua ens té a punt estiu i hivern (accepteu-me la metàfora) un aeroport curull d'avions amb els motors en marxa.