[331] Plantar cara amb cara i ulls

Acabo la lectura de Plantem cara: defensa de la llengua, defensa de la terra, de Joan Solà (La Magrana, 2009). Es tracta d'un recull d'articles escrits entre 1998 i 2008 a la secció “Parlem-ne” del diari Avui. Els escrits tracten de la llengua catalana des de diversos angles: alguns són converses filològiques, embrions de recerques en profunditat sobre qualsevol aspecte de la llengua (un mot, una construcció sintàctica, un dialectalisme, una etimologia); altres aprofiten l'avinentesa de diverses efemèrides (la publicació d'un llibre, l'actualitat d'un nom propi, un esdeveniment remarcable) per a la glossa lingüística o sociolingüística, que ben sovint esdevé netament i directament glossa política en el sentit més noble de la paraula. Els textos de Solà són, avui, imprescindibles. Per què? Per raons lingüístiques, d'una banda, naturalment. Solà analitza els fenòmens amb rigor, amb profunditat, fent les consultes pertinents a tota mena de recursos i de col·legues. I ens serveix els seus dubtes en un estat d'elaboració que els situa molt lluny de la confusió inicial i que ja no té retorn a aquella confusió, encara que les solucions que sovint planteja no siguin definitives. Solà arrabassa parcel·les de caos al caos i les situa en un espai que comença a insinuar un ordre. El que més impressiona de Solà, amb tot, a banda el sòlid coneixement lingüístic, són altres aspectes. Primer: Solà sap donar importància a allò que veritablement en té, des d'una actitud de tolerància i de disculpa de l'error o el dubte puntual, insignificant al costat del que podem anomenar la possessió del “geni de la llengua” o el “sentit de la llengua”. Solà és el contrari del mestretites que compta els errors concrets d'un text aferrant-se a una doctrina infal·lible o al pes d'una autoritat (la seva és indubtable!), perquè a ell no el preocupen tant els errors puntuals o les vacil·lacions davant qüestions que la normativa no té encara resoltes com l'existència o no del batec de la llengua genuïna i no depauperada als textos (“Potser ha arribat l'hora de jerarquitzar les “preocupacions lingüístiques”, p.249). Si hi ha llengua, sembla dir-nos Joan Solà, les quatre foteses normatives ja es prendran en consideració quan vagi bé, quan els lingüistes les tinguin resoltes (l'autor és conscient, d'altra banda, que “una llengua no tira mai enrere, si no és en un detall concret i petit”, p. 109). Segon: Solà, des del seu saber, se situa al punt just d'humilitat i de modèstia: rarament pontifica, escolta els altres lingüistes, els alumnes i els lectors i els cita i en recull les opinions; no tanca debats sinó que n'obre; no es presenta com a posseïdor de veritats, sinó com a algú que n'ha entrellucat una punta i la llança a l'estol d'amants de la llengua que el segueixen, professionals o no (“...aquí no tractem tant de trobar la veritat absoluta de res com de donar criteris o forces als lectors perquè puguin resoldre un dubte per ells mateixos.” (p. 75); “A mi de vegades m'interessa més el rerefons, les circumstàncies, la metodologia, la comprensió dels fenòmens que no pas la solució concreta d'un dubte pràctic..” (p. 253)). Tercer: Solà diu el que pensa sense amagar l'ou. Al contrari: les engalta amb total claredat, directament i amb simplicitat. El seu discurs és el de la fermesa (llegiu el seu text “Tres principis”, p. 269-270) i la dignitat d'un país i una llengua que es resisteixen a desaparèixer. Solà planta cara contra “l'actitud d'una societat i d'uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa continu, amarrats a un Estat que no és el nostre"(p. 118) i afirma que “la defensa de la llengua pròpia és una de les tasques més nobles i enriquidores a què una persona pot dedicar-se” (p. 308). Aquest és Joan Solà: algú que planta cara amb cara i ulls.