Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.9.4.10
[470] Llenguatges d'especialitat
Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A la classe inaugural del I Curs d'edició de textos científics i tècnics de la Societat Catalana de Terminologia es va parlar d'això. En Joan Martí, enginyer i filòleg, va presentar raons prou fonamentades per explicar per què «els llenguatges d'especialitat no són ni precisos ni concisos». (Prefereix 'especialitat' a 'cientificotècnic', que veu com a terme més connotat de ciències «dures»).
ResponEliminaEn resum venia a dir que els llenguatges d'especialitat, com a establidors de coneixement, haurien de ser precisos i concisos, però que els usos socials del llenguatge (diferenciació, representació d'un grup...) hi acabaven anant en contra.
Un dels exemples que va posar van ser les longituds mínimes que les revistes científiques exigeixen als articles. Si l'article és més curt, s'ha d'omplir. ¿Amb què? Estar clar que la informació afegida es carrega la concisió, i en tant que soroll, la precisió.
Vaig trobar molt encertada la seva hipòtesi.
Molt interessant, Lluc, moltes gràcies.
ResponEliminaEnric