La lingüística ha començat a fer cas de la llengua oral ben tard. Pràcticament fins a l'estructuralisme (Saussure, Bloomfield), al segle XX, la llengua escrita era l'objecte de prestigi i també l'objecte d'anàlisi a què es donava una clara prioritat. No és estrany que els prejudicis sobre l'oral siguin molt estesos. Una de les idees errònies és que la llengua oral depèn de l'escrita, que hi està supeditada, i que és una varietat simple, pobra, desestructurada, farcida d'errors que s'allunyen de la gramàtica (no és pas casual que la paraula gramàtica, en la lògica del prejudici que dóna superioritat a la llengua escrita, vingui del grec gramma, lletra). Diversos lingüistes han demostrat, amb tot, que el tòpic de la simplicitat de la llengua oral no és cert. Que cal parlar més aviat de dues formes de complexitat, que es manifesten en l'oral i l'escrit (Josep M. Castellà és un dels autors que ha defensat amb sòlids arguments aquest punt de vista en l'àmbit català). La classificació dels discursos en orals i escrits, d'altra banda, s'ha d'eixamplar atenent diverses altres dimensions en l'anàlisi dels discursos que ens aporten altres classificacions dels textos on el tret escrit/oral no és pas el més rellevant. Vull dedicar l'apunt d'avui a mostrar amb un parell d'enregistraments d'exemple que la llengua oral formal no conté pas menys subordinació oracional que la llengua escrita (se sol considerar, erròniament, que l'oral subordina menys que l'escrit). Escolteu si us ve de gust aquest breu fragment d'una exposició oral formal en una classe, amb força subordinacions:
I escolteu també la conversió del text anterior a un text escrit formal que és llegit literalment. Es tracta d'un cas extrem, perquè no hi apareixen pas subordinacions.
Més enllà dels exemples, doncs, i d'acord amb els estudis rigorosos sobre la qüestió, podem afirmar que la llengua oral formal subordina (i tant!), encara més que la llengua escrita dels textos formals expositius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada