Com és ben sabut, a la llengua hi ha uns elements (pronoms, possessius, demostratius, verbs, adverbis, etc.) que tenen la particularitat de no apuntar cap a uns referents estables, sinó que presenten una referència per omplir, per actualitzar, per negociar entre les persones que prenen part en l'acte de comunicació. Són els díctics. Escoltem aquest acudit:
La diversa actualització de l'aquí (el pulmó / un lloc determinat de la sala de visita del metge) entre els dos interlocutors genera l'efecte d'humor. Els díctics apunten cap al context de l'enunciació (i el defineixen) i hi completen el sentit, un sentit que és, com dèiem, relatiu. A les interaccions orals col·loquials, els qui parlen estableixen el territori del que és a primer pla i del que releguen a altres plans allunyats. Estableixen l'espai dins el qual alguns elements de la comunicació són rellevants, formen part del context immediat, i altres, no. Estableixen l'espai de la dixi. Els elements díctics poden ser de diverses menes: personals (indiquen les persones presents al discurs amb pronoms personals, possessius, morfemes verbals: jo, meu, diem...), espacials (aquí, allà, lluny, darrere, a la dreta, aquest, apropar-se, anar, venir...), temporals (ara, en aquest moment, ahir, demà, dilluns, d'aquí a un mes...). La llengua oral formal ocupa, pel que fa a la dixi, com en tants altres fenòmens, una posició intermèdia: en presenta menys manifestacions que l'oral col·loquial, però més que l'escrit formal. Hi ha un tipus especial de dixi, d'altra banda, que és la dixi discursiva, ben comuna als textos escrits formals, que també és present a l'oral formal. L'espai (relatiu, per omplir) cap al qual apunten els díctics és en la dixi discursiva el del discurs mateix (per començar, a partir d'aquest moment, com hem dit fa una estona...). Vet aquí un exemple d'oral formal amb formes (ben legítimes) de dixi discursiva:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada