[652] El parlar de Cerdanya

Llegeixo El parlar de Cerdanya (Salòria, 2011), de Manel i Agnès Figuera, Anna Montané, Enric Quílez i Salvador Vigo. M'interessa aquesta varietat diatòpica de la llengua catalana, amb la qual tinc una forta vinculació sentimental (els meus avantpassats eren de la comarca) i sobre la qual vaig fer un estudi ja fa anys en acabar els estudis formals de filologia, després d'un apassionant treball de camp. L'obra ha tingut en compte textos literaris, informants, estudis i reculls previs dels autors i aportacions bibliogràfiques com les de Volart i Xandri d'ara fa un segle (conservo com una joia un exemplar de l'obra de Josep Xandri sobre la Cerdanya, editada el 1917 a Madrid). Trobo a faltar a la bibliografia, amb tot, l'obra de M. Adam (Barcelona, IEC: 2006) sobre el català septentrional de transició. El gruix del text que comento, El parlar de Cerdanya, el constitueix un ampli vocabulari que recull paraules cerdanes al costat d'altres que s'estenen per una àrea pirinenca més àmplia, la del català septentrional de transició, i altres de comunes a àrees geogràfiques més dilatades, ja que, com és ben sabut, el lèxic sovint no té una distribució privativa d'una sola zona. Retrobo al vocabulari paraules entranyables com balejar ('escombrar'), bolilla ('mandonguilla'), botir ('inflar'), fumerri i fumaterri ('gran fumera') o, amb el mateix sufix, camperri ('camp gran'), casqueta ('gorra'), crebar ('rebentar'), escrasssadora ('estri que es fa servir per treure de l'olla algun element sòlid'), mairastra ('madrastra'), esterregall ('zona argilosa inestable'), flincastrada (jo sempre he sentit flingastada; 'cop de fuet'), forrar ('avortar'), l'occitanisme nogues ('nous'), pamort ('encantat'), vailet ('pastor elèctric'), posella ('lleixa), taupa ('talp'), trumfa ('patata'), sarda ('sardina'), tiró ('ànec'), voliaina ('papallona petita'). Hi ha tres paraules cerdanes que tenen per a mi un encant especial i que retrobo a la llista: populina ('pollancre'), del llatí populus; la colpidora etimologia popular fumineja (o fumeneja) per designar la xemeneia i la pronúncia p[u]tó per referir-se al petó (un argument per l'origen en pot, 'llavi', i no en pet?). Trobo curioses, d'altra banda, formes populars que reporten els autors com la collonada de Toses (per referir-se a la feixuga collada de Toses) o la creació moderna analògica amb altres formes cerdanes coberturi (per 'cobertura telefònica'). És interessant, també, el comentari que fan els autors sobre el mot pleta ('lloc tancat on es recull el bestiar'), que ara es troba a la Cerdanya pertot com a nom comercial de les noves zones edificades... fins al punt que més d'un la considera ja equivalent a 'urbanització'. El volum recull també dites populars, refranys, adagis i proverbis i un breu estudi gramatical inicial, on detecto algun lapsus (p. 35: “Deu-li un fart de xaco” no conté el verb deure sinó dar!). M'ha interessat, doncs, aquesta obra, que exposa un fragment de la riquesa de la nostra llengua i, alhora, ens fa reflexionar sobre la difícil supervivència de les parles d'abast reduït. No vull acabar sense un breu comentari, inevitable, sobre la necessitat que la xarxa, espai per excel·lència de la comunicació audiovisual, reculli mostres de totes les varietats de la llengua. Les entrevistes en què s'ha basat aquesta obra i altres de similars sobre altres parles dialectals podrien trobar-se a Internet a l'abast de tothom.