VISITES


28.1.12

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

1 comentari:

  1. Anònim5:29 p. m.

    Senyor Enric, quin article és boníssim.

    ResponElimina