VISITES


31.1.12

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.

2 comentaris:

  1. Enric, m'has fet pensar en algun interlocutor que m'ha dit: "A tu sí que se't nota que ets catalana catalana". Jo m'expressava amb naturalitat, però l'altra persona no ho percebia així.

    ResponElimina
  2. Maria Fradera9:18 p. m.

    O quan te diuen "ets molt catalana". Sempre m'he preguntat amb quina vara ho mesuren...

    ResponElimina