[767] Fracàs de la vaga: una fal·làcia

La vaga d'ahir es pot titllar d'èxit o de fracàs. Si no hi ha ni tan sols acord en les estimacions del nombre de persones mobilitzades, fet relativament computable i objectiu, el consens sobre l'èxit o el fracàs de la vaga no poden ser sinó partits presos. Vull aportar un exemple d'un argument fal·laç que ha desplegat un polític català (J. A. Duran i Lleida) en fer la seva valoració personal anticipada sobre la vaga. La seva tesi ha estat clara (escolteu l'àudio): la vaga ha estat un fracàs. L'argumentació que fa servir, amb tot, no és acceptable. Ens diu que l'objectiu de la vaga era canviar la reforma laboral, i que aquesta reforma no es modificarà com a conseqüència de la vaga, per la qual cosa, doncs, la vaga ha estat un fracàs. Duran i Lleida fa servir una fal·làcia clàssica, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a recórrer a les conseqüències (negatives en aquest cas: no s'aconseguirà l'objectiu a què apuntava la vaga), per desqualificar la tesi contrària a la pròpia, que diria que la vaga ha estat un èxit. La vaga pot haver estat un èxit o no, però la fal·làcia del polític no ens ajuda gaire a determinar-ho. Necessitem rescatar el pensament i alliberar-nos dels partits presos.

listen to ‘Josep Antoni Duran i Lleida qualifica la vaga general de fracàs. ’ on Audioboo

[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.

[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]

[764] Diccionari personal

Al llarg d'aquestes darreres setmanes he anat afegint paraules al dicccionari personal del bloc del diari Ara, Ara, aprendre llengües (El món des de la llengua). Sense cap altre objectiu que el joc, el plaer lingüístic i l'aprenentatge, les darreres entrades s'han referit a la canya (del cànnabis al canemàs), a la mobilitat (arran del trasllat de funcionaris anunciat darrerament pel Govern), al mot vehicular (a partir de la polèmica de la llengua de l'ensenyament a Catalunya), a la manera d'expressar les ganes de fer alguna cosa (tot pensant en el poble de Rasquera), a alguns usos i sentits de la paraula arena (estimulat per l'afer Palma Arena), a la paraula voga (a partir del projecte d'un possible Las Vegas ben pròxim), a la paraula iaioflauta (nascuda d'una altra, perroflauta), a la paraula birret (després de la lectura de la tesi del doctor Francisco Camps), a la fal·làcia ad ignorantiam, al mot siberià, que designa molt més que un espai geogràfic i a la paraula torb i unes quantes més de la seva família, en una veritable època de turbulències.

[763] Traductor de totes les llengües europees

M'arriba notícia del llançament de la versió beta d'una nova eina de traducció de la llengua escrita a la xarxa, iTranslate4.eu, producte desenvolupat aquests darrers anys per l'hongarès Laszlo Tihanyi que es caracteritza per traduir directament entre els quaranta-sis idiomes (oficials i no oficials) de la Unió Europea i encara altres (el xinès, l'esperanto, el japonès, l'hebreu, l'hindú o el vietnamita). El tret principal del traductor és que no passa els textos per l'anglès, sinó que els tradueix directament de llengua a llengua. És possible una traducció, doncs, del búlgar al romanès sense passar per cap llengua intermèdia. El projecte ha estat costejat en part per la Unió Europea i s'ofereix gratuïtament a la xarxa per a les seves prestacions bàsiques, per bé que preveu diversos serveis de pagament per als usos més professionals del producte. Un dels aspectes més interessants de la proposta és que l'eina ens permet obrir sales de xat i convidar-hi altres usuaris, amb els quals no hi ha obstacles de comunicació perquè les intervencions són traduïdes immediatament. Provarem l'eina, sens dubte, per veure si el grau d'imperfecció que solen tenir encara aquests productes és relativament baix.

[762] Vaga de fam per la llengua

Amb ben poc ressò mediàtic, ja fa dues setmanes que un home, Jaume Bonet Moll, va iniciar una vaga de fam per la llengua catalana a les Illes (llegiu l'entrevista següent a Vilaweb). Cal parlar-ne i que se'n parli. Es tracta d'una decisió impel·lida i emparada per l'associació Jubilats per Mallorca. El gest dramàtic de Jaume Bonet serà vist (si és que mai s'arriba a veure), península endins, com una excentricitat d'un avi que no hi toca. El sofriment dels darrers parlants de qualsevol llengua indígena, en canvi, es trobi a la Patagònia o a Papua Nova Guinea (sempre ben lluny), solen emocionar molt els autoanomenats ciutadans del món i desvetllar-los sentiments de pena profunda per l'extinció d'ancestrals formes úniques de veure la realitat. Quin dels governants amb responsabilitats en la qüestió voldrà entendre que el català, la mil·lenària llengua de Llull, és un patrimoni a punt de ser deliberadament dilapidat? A més de la política de reducció del català a IB3 i de l'opció de l'alternança lingüística en els topònims, s'acaba d'aprovar la modificació de la llei de la funció pública, que preveu que el català deixi de ser un requisit per treballar a l'administració autonòmica i que passi a ser un mèrit. El document ha de seguir la via legislativa i preveu excepcions (els mestres, els assessors lingüístics: quin detall), però la gravetat és realment extrema. L'aprenentatge del català dels funcionaris, diuen, ja vindrà després, amb l'assistència a cursos o, qui sap, tal vegada amb la superació d'algunes bateries d'exercicis gramaticals de cert o fals en alguna plataforma virtual que permetrà obtenir la certificació necessària per continuar exercint la ignorància lingüística. L'acció de Jaume Bonet és extrema perquè la situació de la llengua a les Illes (que ens afecta a tots els catalanoparlants) ho és. N'és un reflex trist, valent i fidel.

[761] Un mite a favor del multilingüisme

L'Adriana P. em fa arribar una bustina d'Umberto Eco a L'Espresso (7/3/2012) amb el títol "Lo spinacio è più lento della luce", que posa damunt la taula alguns mites erronis (els espinacs porten tant de ferro com pensàvem els seguidors de Popeye?; els neutrins corren de debò més que la llum?). M'interessa sobretot el final del text, en què Eco (l'autor de La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993) en comenta un, de mite, que, excepcionalment, encoratja el multilingüisme. Els mites sobre la diversitat de les llengües, com sabem, no solen estimular gaire aquesta mateixa diversitat, sinó que més aviat la presenten com una maledicció (consulteu el capítol "Mitos sobre la diversidad de las lenguas" de J. C. Moreno Cabrera a La dignidad e igualdad de las lenguas). Hi ha molts mites descoratjadors; A. Borst va recollir en sis volums les idees i mites sobre la diversitat lingüística des de l'antigor fins a l'actualitat. Indubtablement, el mite de Babel com a càstig diví cap a una humanitat eixelebrada que havia volgut arribar al cel és un dels més coneguts. El càstig és el multilingüisme, la confusió. És perquè presenta un sentit del tot contrari, positiu, que em sembla memorable el mite que recorda Eco al seu text. Ens reporta una curiosa teoria d'un pensador àrab del segle XI, Ibn Hazm, que afirmava que les llengües no havien nascut per convenció, sinó que al començament hi havia una llengua donada per Déu, riquíssima, que comprenia totes les llengües, les quals se n'haurien separat més tard. Com que el do d'Adam era el poliglotisme, homes i dones d'aquí i d'allà haurien estat capaços de comprendre la revelació en qualsevol llengua imaginable. Si el mite de la quantitat de ferro que duien els espinacs va fer créixer el consum d'aquesta hortalissa un 33 %, les llengües altres que l'anglès potser encara poden aspirar a sobreviure.

[760] Les mutacions de l'escriptura

Surto de la lectura d'Après le livre, de François Bon (Seuil, 2011), un assaig singular sobre les mutacions actuals de l'escrit, mutacions que hem de considerar decisives perquè "affectent la façon dont une société se régit et s'énonce elle-même" (p. 232). Un text singular, sobretot, perquè no és un tractat tècnic o descriptiu dels nous usos lletrats, sinó que és un assaig que posa en relació les formes i els usos actuals de la lectura i l'escriptura, lligats a l'ús dels nous aparells electrònics, amb formes i manifestacions del passat cultural (sobretot) francès, cercant el contrast o l'inici d'una trajectòria d'explicació. Així, insòlitament, termes recents de formats o productes com PDF, EPUB, Scoop.It, RSS o iPad conviuen en les explicacions de François Bon amb els noms de Balzac, Rimbaud, Baudelaire, Proust o Zola. Après le livre repassa alguns dels trets que les noves formes de llegir i escriure han fet saltar a la palestra aquests darrers anys. L'autor hi disserta sobre el tractament dels textos, la linealitat del discurs, l'espessor del text, els llocs de la pràctica lletrada, els nous dispositius, la representació simultània del present, els fluxos de continguts sindicats, la brevetat de les formes, els esbossos i les traces en l'elaboració dels textos, la lectura ràpida i la lectura densa, el concepte de pàgina, la vella biblioteca i la nova biblioteca intangible i aparentment desmaterialitzada, la xarxa com a pretès xuclador del temps dels individus que hi llegeixen i hi escriuen ("le réseau est-il chronofage?"), la naturalesa pública i col·lectiva de la xarxa, el web com un espai de construcció personal, com un immoble que es redecora... François Bon no amaga el seu sentiment de satisfacció per l'adopció dels nous dispositius i les noves pràctiques lletrades i adopta una actitud crítica amb els qui desdenyen les noves formes. I no s'estalvia pronunciar-se contra "les écrivains imperturbables" que es mantenen al marge de les dinàmiques descrites. Amb l'orgull de ser del segle i amb el convenciment de la irreversibilitat de les mutacions de la nova escriptura, l'autor ens serveix un producte original, un punt grandiloqüent, que s'atreveix a explicar uns canvis molt recents i fins a traçar-ne algunes prehistòries. L'escriptura, que Walter Benjamin va afirmar que "avait trouvé un asile dans le livre imprimé, ou elle menait sa vie indépendante", queda ara situada més enllà del llibre, després del llibre, en una nova intempèrie oberta a la necessitat de comprensió i d'explicació.

[759] Sexisme lingüístic i absurd

Reprenc el fil de la darrera entrada del bloc amb un exemple que il·lustra el meu punt de vista sobre la qüestió i que correspon a un cas real. A l'agrupament d'escoltes que hi ha prop de casa es respira una fenomenal sensibilitat igualitària que situa homes i dones (nens i nenes, nois i noies) a un mateix nivell. Em sembla molt bé. Com és sabut, els nens i les nenes que tenen entre set i onze anys reben tradicionalment en l'escoltisme el nom de llops (ells) i daines (elles). Encara que les daines (Dama dama) siguin uns animals que tenen, en català, connotacions ben positives (lleuger com una daina, córrer com una daina), entendria que des d'una conspícua mirada igualitària algú hagués proposat uns altres animals per referir-se als nens i a les nenes, perquè els llops (Canis lupus) no deixen de ser uns animals carnívors que en circumstàncies normals (els llops solen tenir una fam de llop) persegueixen i devoren daines, què hi farem. Amb la millor de les intencions igualitàries, però, ja fa temps que a l'agrupament ha sorgit la solució al problema. Una solució que es va consolidant com una realitat tristíssima. Perquè el grup de llops i daines rep ara el nom de llops i llobes i dainos i daines (!). Tal com ho sentiu. No és cap broma. Llops i daines volia dir nens i nenes (en dues paraules i una conjunció). Ara tenim una complicació indigerible i sense sentit, com si als grups de llops i daines calgués distingir entre quatre tipus bàsics de persones. L'ús de la paraula dainos (en italià la paraula sí que existeix: en singular, daino), d'altra banda, a la qual pares i mares ja s'han acostumat, accentua la gravetat de la qüestió. Sempre m'han agradat el joc lingüístic i la investigació lúdica a l'entorn de les paraules, i fins trobaria divertida la forma daino en un acudit puntual. Però no es pot acceptar donant nom a una categoria estable dins una organització. Vet aquí un exemple espontani i real de com les bones intencions aplicades a la llengua poden conduir a la violència sobre el codi i a la pèrdua completa del sentit comú. Cal fer gestos perquè la llengua no ofengui les dones ni cap altre grup social, sí, però dins els paràmetres del coneixement de la llengua i de la defensa de la naturalitat.

[758] Sexisme lingüístic

Diumenge es va publicar a El País el text “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer”, de l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque (subscrit per vint-i-sis acadèmics), que fa una anàlisi crítica d’una desena de guies de llenguatge no sexista elaborades per universitats, sindicats, comunitats autònomes, ajuntaments i altres institucions. Es tracta d’un text extens i matisat, que val la pena llegir i del qual comparteixo l’esperit i la necessitat de la polèmica. El text deixa molt clar que la situació social de la dona no és satisfactòria i que pateix una discriminació real en molts àmbits, però alhora posa seriosament en dubte algunes de les propostes articulades en les guies per al llenguatge no sexista, en ocasions fetes sense ni tan sols la participació dels lingüistes. Bosque posa de relleu l’absurd d’algunes de les propostes des del punt de vista lingüístic, orientades a una finalitat certament lloable però que aboquen a formes forçades, no naturals, o a la més pura conculcació d’aspectes gramaticals o lèxics. O a un distanciament entre la llengua pública i oficial (on se solen aplicar els consells d'aquestes guies) i la llengua quotidiana (convé, aquesta distància?). Afirma Bosque que “Si se aplicaran las directrices propuestas en estas guías en sus términos más estrictos, no se podría hablar”. Crec, sincerament, en la línia de Bosque, que el masculí pot funcionar (funciona) sense problema com a genèric, com a forma no marcada, sense que calgui llegir-hi la invisibilització de la dona. Molts dels nostres usos quotidians se’ns han fet completament opacs. No treu cap a res, per posar l’únic exemple del català que cita Bosque al seu text, plantejar-se si la forma tothom invisibilitza les dones. Recomano la lectura d’aquest article, doncs, perquè estimula la reflexió i el debat i també perquè situa la regulació de la llengua al territori dels lingüistes i la seva pràctica al territori de la naturalitat. [Imatge: Fernando Vicente, El País]

[757] Infografies (1)

Parlàvem a l'entrada precedent de provar de rastrejar els trets essencials de les noves formes de comunicar-nos basades en l'ús dels dispositius electrònics a fi de poder-hi orientar l'ensenyament de la llengua. Una de les competències comunicatives que es fan com més va més necessàries arreu és la de la comunicació gràfica, visual, d'allaus de dades que altrament romandrien esparses i inintel·ligibles en la fabulosa dispersió de la xarxa. La necessitat de la plasmació gràfica i significativa del caos informatiu (a manera de filtre, d'ajuda a la comprensió) ha estès aquests darrers anys l'ús a la xarxa de les infografies. En trobem sovint i hi trobem alleujament cognitiu, si són de qualitat i, és clar, les sabem interpretar. També és habitual haver-ne de crear per poder donar a entendre la nostra comprensió d'un fenomen fet d'idees o elements esparsos. Les infografies, però, no són pas noves. A l'excel·lent obra d'introducció al tema de José Luis Valero Sancho La infografía. Técnicas, análisis y usos periodísticos (UAB, UV, UJI, UPF: 2001) es traça la història d'aquest producte informatiu visual nascut fa dos-cents anys en l'àmbit dels usos periodístics, un producte que s'ha potenciat molt a la premsa i els mitjans de comunicació al llarg dels darrers trenta anys. És l'ús en aquests mitjans el que l'ha arribat a convertir en un element de consum diari, familiar, que ens fa més entenedores que el text comparacions entre realitats (exemple: presentació infogràfica dels aspectes rellevants de dos equips de futbol que juguen un partit), continguts documentals (exemple: història de l'expedició d'una ONG a l'Àfrica) o continguts de naturalesa escènica (exemple: mostra gràfica de cadascun dels fets esdevinguts en un atracament, amb indicació i comentari dels llocs de cada acció dels delinqüents). Les infografies no són fàcils de fer i tradicionalment han reclamat en els mitjans de comunicació la figura d'uns professionals, els infògrafs. Contenen text, nombres, icones, ornaments, dibuixos figuratius, fotografies, requadres, línies, trames, fons, mapes, taules i requereixen un procés d'elaboració que comença amb la documentació i l'esbós inicial i acaba amb un producte que s'ha de poder avaluar. Valero proposa fer-ho a partir d'un índex de visualitat (comprensió, estètica, iconicitat, tipografia, funcionalitat) i d'un índex d'utilitat (informació, significació i funcionalitat: aspectes lligats al contingut). La infografia sembla haver arribat al consum general de tots aquells que volen entendre o volen ajudar a fer entendre aspectes de la xarxa. A la pròxima entrada ens referirem a algunes de les eines que ens ajuden en aquesta tasca.

[756] Llengua i vernís de modernitat

L'ensenyament de les llengües està molt alerta a tots els canvis comunicatius a què arrosseguen les fluctuants i rapidíssimes tecnologies. Ja comencem a fugir, per sort, dels absurds tòpics de superfície ("que malament que escriuen els aprenents per culpa dels xats i dels missatges de text abreujats") i del fenomen del simple emmarcament de les produccions de llengua dels alumnes en certs espais identificables de la xarxa ("escriurem en un bloc") a manera de vernís epidèrmic però sense anar a fons realment en el feix d'implicacions de llengua i de comunicació que hi ha al darrere d'expressar-se en una forma completament nova. Perquè un bloc, per agafar aquest exemple, no és un lloc modern on abocar els nostres discursos pretecnològics, sinó un espai amb unes regles radicalment noves, completament polivalent, una tabula rasa (un bloc no és res, en si mateix, fora del sentit que li donem: és com dir "un llibre": per a qui? sobre què? amb il·lustracions? amb tapa dura? amb paper reciclat? amb bibliografia? amb remissions a altres textos?) que requereix serioses preses de partit personals (tècniques i no tècniques) sense les quals no és sinó un abocador de productes lingüístics pensats fora de la xarxa. I, doncs, un exercici flagrant d'incomprensió i d'inadequació. També des de l'angle de l'avaluació de la llengua anem deixant enrere la fase del vernís, que consistia a demanar als examinands que escrivissin (damunt de paper, lluny de la xarxa) pseudointervencions a la xarxa, pseudoentrades a blocs, pseudotextos per a web... però sense el potentíssim ecosistema del web. Les lògiques de comunicació a la xarxa (pensem només en la disponibilitat real de recursos a internet de suport a la producció dels nostres discursos hipermèdia) no es poden amputar sense caure en l'absurd. El repte que tenim al davant és entendre l'essència de les noves formes d'expressar-se i les competències i les operacions cognitives i lingüístiques que hi ha implicades. Més que envernissar les formes del passat, ensenyem i avaluem allò que és consubstancial a les maneres d'expressar-nos del nostre temps.