VISITES


10.2.13

[868] Els marges del lèxic

Aquests dies he llegit l'obra recent de José Antonio Pascual, vicedirector de la RAE, No es lo mismo ostentoso que ostentóreo: La azarosa vida de las palabras (Barcelona: Espasa, 2013). Es tracta d'un text recomanable per a tots aquells amants de les converses filològiques, en aquest cas sobre lèxic. Es tracta d'una obra documentadíssima sobre un gavadal de paraules del castellà (no s'entén que el volum no contingui un índex dels centenars de formes de què tracta), amb la vista posada en el fenomen del canvi lingüístic, davant el qual l'autor defuig actituds puristes. L'experiència lexicològica i lexicogràfica de l'autor i el seu accés a fonts documentals, bases de dades, diccionaris i tota mena de recursos de lèxic que la xarxa posa ara a disposició de tothom, atorga una gran solvència a les divagacions filològiques de l'autor. El valor de l'obra, amb tot, com a bon text del moment present, no rau tant a aportar informació com a filtrar-la, organitzar-la i subordinar-la a una visió personal original. El text no té per objectiu principal deixar clar quines paraules són acceptades, normatives, quins sentits es poden donar per bons i quins no en l'espanyol actual, encara que faci referència constant a aquestes qüestions. L'obra reflexiona, més aviat, sobre els marges de maniobra que deixen les paraules als usuaris de la llengua. Uns marges en què aquests s'han de moure, idealment, amb coneixement dels esquemes bàsics de la llengua (de la formació dels mots, per exemple) i dels seus canvis; amb intuïció; amb sentit de la mesura; amb sentit estètic; amb creativitat. No cal dir que m'agrada la música general del text: els diccionaris no són cap punt d'arribada, sinó un punt de partida; cal conèixer les regles mínimes de funcionament de les llengües per ajustar-hi les pràctiques; es poden trencar les normes, però amb un sentit; no tot és lògica (ni ha de respondre al logicisme) en les llengües i en el seu lèxic ("la lógica del léxico es su historia"); cal confiar en el parlant, que ha de treure tot el que pugui de les possibilitats de la llengua, un espai ampli i generós. Pascual ens convida a entrar en un terreny inestable i atzarós, el de les paraules de l'espanyol, on conviuen lògiques aclaparadores amb desordres i desequilibris flagrants. El lector surt de l'obra amb la confiança i la seguretat de tenir uns marges amplis en l'ús del lèxic però, alhora, amb la responsabilitat d'haver de transitar bé dins aquests marges.

Cap comentari:

Publica un comentari