[871] Llengua i autoritat natural

L'autoritat té una relació estreta amb la llengua. L'autoritat natural d'un mestre, un polític, un empresari es comunica, generalment, amb molt poques paraules, molt sovint amb cap. Es percep a priori, forma part de la persona, gairebé diríem que s'irradia. L'autoritat natural es una presència fonamentada que no necessita cap desplegament retòric, que no depèn del present ni del futur, que no se la juga a cada acte de comunicació, senzillament perquè ja ha guanyat. És una mena de gruix que constitueix la persona. El silenci, doncs, és una de les formes de comunicar bàsiques de l'autoritat natural (heu vist mai, en canvi, algú autoritari silenciós?). L'autoritat natural també es manifesta, lògicament, amb paraules. Es tracta sempre de paraules justes, precises, clares, corteses, autèntiques, raonades i, sobretot, de paraules que no pretenen tenir l'última paraula. La llengua testimonia també la manca d'autoritat natural. La presència al discurs de cortines de fum, l'augment del volum per ofegar els arguments aliens, la gestió arbitrària del temps en els actes comunicatius, la negació de la interacció... En els casos extrems de manca d'autoritat natural el discurs prova, en un darrer esforç literalment patètic, de fer-la explícita (amb l'ús de verbs que expressen decisió, o de verbs conatius: ordeno, mano, decideixo, estableixo, determino, disposo...), o amb l'ús ultrat de la primera persona, el darrer flotador de l'autor. No hi ha res que reveli menys autoritat natural que les paraules del líder polític que diu als seus, en to impositiu: jo determino que es faci això. Quan el líder es troba pronunciant una frase com aquesta ja ha perdut l'autoritat (si mai n'ha tingut). L'explicitud de l'autoritat és gairebé sempre el senyal de la seva inexistència.