[885] Tot observant el rumb dels MOOC

Per bé que el fenomen dels MOOC va sorgir el 2008, ha estat el 2012 el moment que ha esclatat arreu (s'ha parlat de "l'any dels MOOC"). L'àmbit de la llengua no ha estat precisament un dels terrenys més prolífics; és força reduït el nombre dels MOOC a les diverses plataformes (com Coursera, Udacity, edX, Miriada X) que tenen objectius lingüístics. Els motius són probablement el fet que l'ensenyament de llengües ja ha envaït des de fa temps la xarxa amb tota mena de productes i materials, d'una banda, i que les xarxes socials específiques per aprendre llengües (n'hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües) ja fa temps que proporcionen una experiència de connexió amb altres aprenents d'idiomes (de qualitat discutida, amb tot). Podríem dir, doncs, que tant els xMOOC (els que emfasitzen en la distribució d'un contingut generalment en vídeo) com els cMOOC (els que emfasitzen en el vessant connectivista de l'experiència), en certa manera, ja han tingut espais molt rics que els han precedit en l'àmbit de les llengües. Passant a una reflexió més general, he de confessar que el fenomen dels MOOC, el rumb del qual és incert, té alguna cosa de preocupant, al costat d'altres, evidentment, d'engrescadores. M'explico. L'autoaprenentatge ha estat minimitzat molt de temps a l'ensenyament superior, o considerat una mena de rara secta d'exquisits, on no hi cabien les majories. D'altra banda, l'aprenentatge virtual, sobretot en les universitats presencials, ha estat mirat sempre amb recel per una àmplia part del professorat universitari (els tòpics de la deshumanització i la fredor de l'ensenyament virtual encara ens arriben a les orelles, periòdicament). L'avaluació entre iguals, a més, ha estat poc practicada i no gaire ben considerada, en general, pels docents. Només la ventada bolonyesa va ser capaç de fer valorar, abans de la irrupció de la crisi, alguns d'aquests i altres aspectes que qüestionaven maneres de fer ancestrals de la universitat. Ara veiem que els MOOC tenen a la base, precisament, alguns d'aquests principis negligits majoritàriament durant molt de temps: ara resulta que el professor sí que sap passar a un segon terme (tant que li costava baixar de la tarima...); que l'autoaprenentatge (encara que molts MOOC trivialitzen completament el concepte) sembla tenir tot el protagonisme en aquests cursos massius en línia; que l'aprenentatge connectat i col·laboratiu és a la base de totes les experiències formatives; que l'avaluació entre iguals és una pràctica freqüent i ben vàlida i ben útil... La preocupació a què em referia és aquesta: no us crida l'atenció la idolatria sobtada cap a certes pràctiques tan desateses fins ara? És que els MOOC són tan virtuosos que comporten la revaloració d'aquestes pràctiques? O és que aquest producte de màrqueting, el MOOC, ha hagut d'empescar-se-les per definir un model sostenible al preu que fos? Continuarem observant el rumb dels MOOC, per si calgués fer de la necessitat, virtut...