VISITES


8.5.13

[892] Ridículament correcte

Llegeixo amb interès una obra que ataca frontalment la ideologia del políticament correcte, que tant condiciona la llengua i els seus usos i que ben sovint l'ha portat al límit de l'absurd. Es tracta de Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, d'A. Browne (Barcelona: La Campana, 2010, amb pròleg de Salvador Cardús). Em sumo als dissidents de la imposició que representa la correcció política, un segrest en tota regla de la capacitat de pensar i un morrió a la llibertat d'expressió i a la possibilitat del debat. Em sumo a la reivindicació de la necessitat de trobar la correcció objectiva abans que refugiar-se en l'estereotipada i desgastada correcció política. Em sumo a l'exercici del discerniment constant, al rebuig dels tòpics establerts que queden bé i que es branden com axiomes però acaben sent tristos refugis de la incapacitat de pensar. El viatge cap a la realitat objectiva no és exempt de riscos, naturalment, però hi pot haver tanta o més virtut que en els clixés del políticament correcte. Diu Browne: "Els que fan aquest viatge de la correcció política a la veritat moltes vegades s'arrisquen a la desaprovació pública, però és remarcable que la majoria no deixen mai de ser tolerants i humans i que conserven els seus valors fonamentals" (p. 153). Cal atrevir-se, per sistema, a discrepar i a analitzar la realitat cas per cas. Ni són sempre els homes els maltractadors, ni els immigrants són sempre innocents de la delinqüència, ni podem acceptar a ulls clucs tots els bonismes que bloquen la nostra ment, ni hem de conviure amb muntanyes de pseudovíctimes potencials pel simple fet de pertànyer a un grup tipificat. Ens cal abandonar els motlles que encotillen el nostre pensament. Cal poder dir, per exemple, que la discrepància i la divergència són molt més generadores de resultats, de canvis i de progrés que l'estúpida aquiescència i la covarda convergència. Cal poder dir que guardar les formes (tan tristament epidèrmiques i insubstancials) és molt menys important que guardar els fons. Cal atrevir-se a dir que la intel·ligència col·lectiva no apareix sempre que hi ha un grup de persones treballant, sinó més aviat molt poques vegades. Cal rebutjar els estatus preconcebuts de víctimes i d'agressors que dicta la correcció política i afinar en l'observació per forjar el criteri propi. Cal atrevir-se a depurar la correcció política que portem a dintre: "Quan dius una cosa en públic, pensa si l'estàs dient perquè és políticament correcta o perquè et consta que és objectivament correcta. ¿Estàs triant la peresa intel·lectual en lloc de la incomoditat emocional?" (p. 167). Avui em proclamo trànsfuga de la correcció política a la correcció objectiva.

2 comentaris:

  1. Uf, m’ha agradat molt aquest apunt, Enric! M’ha agradat aquesta mirada que valora la crítica, que entén que no estem fets tots amb el mateix patró, que està en contra del pensament únic... Tu parles de discerniment, discrepància, divergència, ... hi afegiria desobediència, per ser desobedient cal pensar, raonar, “forjar el criteri propi” que dius tu, en definitiva, ser lliures. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Carme, pel comentari. Fins aviat.
    ES

    ResponElimina