Les formes de comunicar-nos a la xarxa es van consolidant. Ens trobem duent a terme algunes activitats que ja han deixat de sorprendre'ns com a usuaris i que ja considerem comunes i practiquem contínuament. Una d'aquestes activitats quotidianes en els espais virtuals és la d'etiquetar. Etiquetem fotografies a les xarxes socials genèriques com Facebook, o a les xarxes socials específiques com Flickr o Pinterest. Etiquetem les obres que llegim en espais socials de lectura com Librarything, posem etiquetes als apunts dels nostres blogs i naveguem per les etiquetes dels altres, marquem amb etiquetes els recursos que desem als nostres marcadors socials, etc. Etiquetar, una activitat reservada tradicionalment sobretot a uns quants (els especialistes de la documentació) i que consistia sobretot a seleccionar dins els thesaurus o les taxonomies ha esdevingut una activitat imprescindible i a mans de tothom, perquè el volum d'informació és tan elevat que ja és inimaginable deixar l'etiquetatge de la xarxa a mans especialitzades. L'operació d'etiquetatge requereix uns coneixements tècnics, de vegades relacionats amb l'espai en què etiquetem (les hem d'introduir separades per una coma o sense res, quan en tenim una llista?; què hem de fer quan la nostra etiqueta té més d'una paraula?; hi ha signes gràfics específics que hem de vincular a les etiquetes com els # en els hashtags de Twitter?) i hem de posar en joc, també, la competència lingüística i comunicativa (quina és la millor etiqueta en un cas concret? podem evitar confusionàries etiquetes sinònimes? quins criteris podem fer servir per trobar les etiquetes més adequades per a la recuperabilitat?, quines conseqüències té l'etiquetatge en diverses llengües?, com podem evitar el soroll a les xarxes relacionat amb l'etiquetatge?). El professorat de llengua ha d'ensenyar els seus alumnes a etiquetar, perquè etiquetar és una de les formes indiscutibles d'interactuar a la xarxa. Una forma aparentment innocent i senzilla però que demana, com comentava, un cert saber fer i que indica, ben sovint, una manera de ser a la xarxa. Aquests dies, llegint el llibre de divulgació Etiquetar en la web social, de Raquel Gómez-Díaz (Editorial UOC, 2012), m'ha interessat la referència a quatre tipus d'etiquetatge (establerts per Javier Cañada, 2006) que són l'egoista, l'amiguista, l'altruista i el populista. Perquè les etiquetes no són innòcues i poden tenir un benefici social més o menys gran. Les etiquetes egoistes només serveixen a qui les fa, les amiguistes a un grup reduït i les populistes cerquen captar l'atenció i tenir atractiu, però són també subjectives. Independentment de situacions concretes i del joc i la creativitat lingüística que podem projectar a la xarxa sempre que vulguem (la xarxa és un espai humà), cal saber aplicar un etiquetatge altruista, aquell que neix amb vocació de compartir i que té un benefici social, doncs, inequívoc. La tendència a l'etiquetatge altruista s'ha de considerar una bona pràctica a la xarxa. Una pràctica destinada a fer xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada