[828] Apps de competència intercultural

Avui tinc ganes de parlar d'algunes apps que ens permeten reforçar la competència intercultural. Les trobo remenant a l'Apple Store i les anoto no pas per fer-ne una revisió crítica sinó més aviat per propiciar-ne la realització (agrairia que deixéssiu comentaris sobre aquestes apps, si les heu experimentat o les coneixeu). La competència intercultural no és precisament una qüestió fàcil d'abordar en un material didàctic o divulgatiu, o en un producte lúdic. Rere els consells perquè ens puguem adaptar a altres espais culturals pot haver-hi fàcilment simplificacions, prejudicis, aplicació d'estereotips, la traducció de les visions oficials més que de la realitat complexa. Tot plegat obliga a estar alerta. Les apps de què vull donar notícia són Compare Cultures, una app gratuïta per a iPhone de Kwintessential que mostra gràficament els buits entre cultures. Una altra és Cultural Connections, per a iPad i per a iPhone (2,99 $), que posa a prova la nostra cultura sobre altres països. Destaco Cultural Competence, per a iPad (5,99 $), que ens acara a la diferència cultural sense receptes establertes, més aviat amb reflexions que ens permeten arribar a una bona entesa i de la qual puc dir que trec una bona impressió general. Aquesta app incorpora exercicis sobre estereotips, diferències culturals nacionals, valors i comunicació. Una altra d'interessant és Dos and Don'ts  (Europe Assistance Holding) per a iPhone i iPad, que pretén convertir-nos en viatgers conscients, capaços d'adaptar-nos a contextos nous amb hàbits culturals insòlits i normes de comportament i rutines comunicatives o gestuals noves. Aquesta app presenta trenta-cinc vídeos sobre dos i don'ts a diversos països d'Europa i en la seva versió premium incorpora informacions de països asiàtics.

[827] Llatinitat

Catalunya fa molt de temps que mira cap al Quebec, un territori de característiques relativament similars (en el qual, per cert, ja s'han fet sense cap tragèdia dues consultes sobiranistes aquests darrers anys) on la llengua francesa lluita per sobreviure davant el puixant i omnipresent anglès americà. És des d'aquell país que l'Office québécquois de la langue française, juntament amb la xarxa Realiter, han elaborat el Vocabulari panllatí de la bicicleta, una obra multilingüe amb lèxic comú i en bona part també específic de la bicicleta que em sembla una autèntica delícia. L'obra presenta els termes en català (amb participació del TERMCAT), castellà, francès, italià, romanès, gallec, portuguès i també anglès. Cada iniciativa conjunta que té en compte les llengües neollatines és una aventura estimulant. Cada publicació, estudi, jornada o projecte que considera alhora aquestes llengües tan lligades al nostre origen ens obre enormement els horitzons i ens retorna al nostre àmbit lingüístic natural, a la nostra essència. Un àmbit que no té res de resclosit, precisament, perquè la família de les llengües romàniques ens obre la porta de la comunicació amb mig món. Tots els ciutadans de la Catalunya del futur han de sentir com a pròpies les llengües romàniques, si més no des del punt de vista receptiu. Catalunya no pot viure més temps en l'estèril dialèctica lingüística del català i el castellà, sota el foc incendiari de qui vol fer creure obsessivament que s'exclou el castellà del sistema educatiu. La hispanitat castissa de sempre ens sembla ja completament reduccionista i provinciana. És moment de trobar continents que ens acullin; la llatinitat és una pàtria que no exclou, sinó que eixampla.

[826] Sensibilitat lingüística

Aquest cap de setmana a Cerdanyola del Vallès ha tingut lloc el VIII Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil organitzat per l'entitat Bambalina amb el suport de la Fundació Xarxa i l'Ajuntament de Cerdanyola. En aquesta ocasió el Festival ha estat un bon exemple de sensibilitat lingüística al qual vull dedicar aquest apunt. Diverses companyies de fora del país han traduït al català els textos de les obres que representaven i han fet un veritable esforç per aconseguir-ho, amb uns resultats d'una gran dignitat. Un cas és el de la companyia Bao, d'actors francesos, que en poc temps s'ha preparat per poder interpretar en català els espectacles la Blancaneu descongelada i El comte Pilou-Pilou. Un altre cas és el de la companyia de titelles andalusa Arena en los bolsillos, dirigida per R. Díaz, amb l'espectacle Fora és un lloc. Si avui feien l'espectacle en català, s'ha de dir que l'interpreten en èuscar quan actuen al País Basc. I encara un altre grup, el dels alemanys del Theatherhaus Ensemble han representat la seva obra de teatre musical Anziehsachen en una combinació de català i alemany. Acostumats a menyspreus externs cap a la llengua, impressionen actituds sensibles com les d'aquests grups. Enhorabona al FIT per aquesta lliçó.

[825] Tres apps lingüístiques de qualitat

Al món de les aplicacions per aprendre llengües per a dispositius mòbils hi ha de tot. Vull parlar avui de tres d'excel·lents que duen el segell del British Council. Una és la que porta per nom SoundsRight (per a iPad). Es tracta d'una senzillíssima però fantàstica taula amb els fonemes de l'anglès (phonemic chart). S'hi pot accedir a tots els sons i a la pronúncia de tres mots on apareix cadascun dels sons. La idea, sense oblidar l'objectiu promocional de la institució, és d'una senzillesa i una utilitat aclaparadores. Es tracta, d'altra banda, d'una app gratuïta. La segona app que vull comentar és la que porta el nom de LearnEnglish for Taxi Drivers (per a iPad i iPhone). Es tracta d'un fantàstic recurs que s'ajusta perfectament al que el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa anomena les competències funcionals, la llengua que algú pot necessitar en un context determinat. L'app conté, en quatre unitats, un curs en el qual es presenta el vocabulari i les expressions que un taxista necessita per interactuar amb els seus clients. Cada unitat es divideix en capítols que presenten tres parts, una animació, una sèrie de vint preguntes pràctiques i una secció de pràctica oral on es pot treballar la pronúncia per mitjà de l'enregistrament i el contrast. Es pot tenir constància, igualment, dels progressos fets. Com passa sovint amb moltes apps, la primera unitat és gratuïta en aquest cas però les altres tres, no (es poden adquirir a 0,79 cadascuna). Vull destacar també el fet que es pot triar la llengua de traducció dels diàlegs, entre set idiomes. La darrera app de què vull donar notícia respon des del meu punt de vista a una idea genial. És el senzill Language Learning Aptitude Test (per a iPad i per a iPhone), que ens permet avaluar, en general, la nostra capacitat per aprendre llengües, per mitjà de cinc proves que determinen, entre altres aspectes, la nostra destresa a reconèixer i comprendre paraules dites, la nostra memòria, la nostra capacitat de reconèixer estructures, models i regles en les llengües. Més d'un usuari de l'app, gratuïta,  arribarà a una puntuació que li permetrà rebutjar el prejudici que potser li van encolomar a l'escola primària: "tu no vals per a les llengües". Tres apps senzilles i de qualitat, doncs, amb el segell del British Council.

[824] Llengües sexis

Em descarrego de l'Apple Store les aplicacions que porten per nom Sexy Spanish i Sexy English (veig també Sexy Portuguese i Sexy French) per una quantitat inferior a un euro. Plantegen dotze temes relacionats amb la situació de lligar que es desglossen en tota una colla de frases adients a cada situació (o de simple vocabulari, en alguns casos) i que són pensades per a aprenents de llengües molt especialitzats. Els temes són "Saying Hello", "Smalltalk", "Meeting Up", "Making Reservations", "Ordering a Drink", "Ordering Food", "Relationships", "Compliments", "In the Bedroom", "Body Parts", "Physical Descriptions" i "Clothes". A més d'un centenar de frases elementals, l'app conté també uns tests molt senzills per veure si es domina la fraseologia. Això és tot. Malgrat la simplicitat, la idea és bona i no costa imaginar el català a la col·lecció, ni que fos com a pura estratègia de dinamització lingüística. Encara que, en realitat, vist el panorama polític després del "Meeting Up" Mas-Rajoy no es pot descartar del tot que algú encara vulgui seduir ara els catalans (avui mateix Rubalcaba parlava de federalisme, de retocar la Constitució, de la singularitat catalana en el conjunt de les autonomies: "You are different from the other boys here") i que puguin arribar a ser útils tota mena de recursos i estratègies lingüístics. Parlar català en la intimitat, al capdavall, és fàcil. El que ja no ho és gens és, a aquestes alçades, continuar intimant.

[823] Avaluar les apps per a dispositius mòbils

És un fet incontrovertit l'expansió imparable de la informàtica mòbil i el creixement exponencial d'aplicacions per a dispositius mòbils, especialment per a iOs i per a Android. Les aplicacions s'imposen per a tots els usos i en totes les àrees de coneixement, també en l'àrea de llengua, naturalment. Comença a ser habitual, d'altra banda, que individus o, més sovint, organitzacions, es trobin en l'avinentesa de voler distribuir els seus materials formatius en forma d'apps i, encara més, que alumnat i professorat hagin de seleccionar aplicacions per aprendre llengües entre els milers que n'hi ha als magatzems, que creixen i creixen cada cop més. Certes apps ens apareixen sovint aparentment semblants i no és fàcil veure'n les diferències a un primer cop d'ull, ni sempre presenten, d'altra banda, uns mínims de qualitat estètica, tècnica i pedagògica. Tots ens hem trobat amb algun fracàs en comprar alguna app, de vegades fins i tot malgrat els comentaris positius dels usuaris, que generalment són força orientadors. La creació o la selecció d'apps per aprendre llengües ha de passar pel sedàs d'una anàlisi crítica. Entre les rúbriques que es poden tenir en compte davant una app, deixo anotades les següents: Mobile Application Selection Rubric (eSkills Learning.net); The Mobile App Review Checklist (Palm Beach County Schools i Edudemic); Educational App EvaluationChecklist (T. Vincent); Education App Evaluation Rubric (T. Vincent) o Critical Evaluation of an iPad/iPod App (Kathy Schrock). Es tracta d'eines d'avaluació vàlides per a productes educatius de mena diversa, però que poden ajudar a tenir més criteri davant les aplicacions de llengua. Al bloc de Tony Vincent (Learning in Hand), especialista en la qüestió, es parla de les rúbriques que indico i d'altres.

[822] Entendre el món digital

Fa uns dies parlava d'una publicació interessant de Tom Chatfield i anunciava que tenia ganes d'escriure una entrada breu sobre una altra obra del mateix autor que havia llegit i considerava clara i il·luminadora. Es tracta del llibre 50 cosas que hay que saber sobre mundo digital (Barcelona, Ariel, abril de 2012). Comprendre la nova comunicació vol dir entendre els fenòmens que defineixen la digitalitat. El text de Chatfield respon amb cinquanta capítols breus excel·lents a l'objectiu d'explicar-nos els trets essencials del món digital. És impossible no sentir-se atret per uns quants dels capítols de l'obra i és també impossible no pouar coneixement aquí i allà, entre coses sabudes, mig sabudes o que tan sols sonen, d'una realitat que costa de trobar explicada amb sistematicitat: què és la netiqueta?, què és la realitat augmentada?, què són els smartphones?, què vol dir la web semàntica?, que és el culture jamming?, què són els mashups?, què són els serveis basats en la geolocalització?, què és l'agregació?, què és el que anomenem la internet de les coses?, què són el malware, el hacking, el crowdsourcing?, què són els avatars?, i els markup languages?, i el microblogging i l'audioblogging? La nostra literacitat, allò que ens fa humans, queda afectada per tots i cadascun dels fenòmens que configuren aquesta nova dimensió, la digital, on ja residim una part important de les nostres vides. L'obra, que recomano, està escrita en un estil impecable i en un to netament divulgatiu, d'acord amb la línia editorial.

[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[820] Llengües a la Catalunya lliure

Aquests dies es tanca un cicle històric i se n'obre un altre de molt complex. La desafecció, el menysteniment, les falsedats proclamades amb altaveu i repetides incessantment per part de la classe política espanyola sobre Catalunya, la musiqueta malintencionada a la qual semblava que els catalans ja ens havíem acostumat (“en la universidad no se puede hablar en castellano, ni en las escuelas, están persiguiendo el castellano en todas partes”), han anat indignant una part important de la població fins al punt que el got s'ha omplert i el sentiment de rebuig, de dignitat i de desig de llibertat de molts ciutadans no té ja retorn. La fase de la pedagogia, d'ensenyar qui som, de mostrar la riquesa de la nostra diversitat i de posar una cara amable s'ha acabat. La situació actual, amb tot, és d'una enorme responsabilitat. Desfer-se de la rèmora de l'odi, de la intolerància, de la persecució aferrissada d'allò divers serà una feina àrdua i plena d'entrebancs, però no serà pas la més important. La feina més important és conduir la llibertat cap a una realitat que valgui la pena: els catalans no es poden acontentar amb un país que no sigui modèlic en molts aspectes, amb una societat que no aspiri a ser justa, sensible i democràtica. En la construcció d'aquest país, per exemple, haurem de poder donar exemple al món de com es gestiona el multilingüisme, perquè sabem el valor que té una llengua per a la comunitat que la parla. Si no ho aconseguim, el projecte haurà fracassat. El pensament més radical sempre s'ha caracteritzat per formulacions maximalistes, taxatives; anys enrere, des de Catalunya es defensava el monolingüisme, allò del català “única llengua” a Catalunya, allò de “poder viure exclusivament en català”. El país que volem tenir la llibertat de construir no és ja aquell. Ara el repte és defugir el simplisme i saber gestionar la complexitat. Volem un país que sàpiga, naturalment, quina és la seva llengua, la catalana, mil·lenària, i que la defensi i la promogui a ultrança com a patrimoni de la humanitat i, alhora, un país que situï en un lloc digne i just les grans llengües d'identificació dels catalans (el castellà, és clar, en primer lloc, i l'àrab, el xinès i altres llengües de la nova immigració). Un país que valori i ensenyi les llengües germanes, les romàniques, que sigui competent en anglès i que ensenyi a apreciar i a valorar totes les parles. Esperem amb candeletes el moment de dotar-nos d'un model de gestió de la diversitat de llengües i de sostenibilitat lingüística que sigui un exemple per a tot el món. És per això que volem la llibertat, per exercir-la.

[819] Ser-hi o no ser-hi

Quan aquests dies els polítics catalans han anat manifestant si pensaven anar o no a la manifestació sobiranista de dimarts, la Diada de Catalunya, he pensat en la trampa de la presencialitat, la trampa que fa que en l'ensenyament, per exemple, es continuï encara posant una ratlla absurdament gruixuda entre l'activitat presencial i la no presencial o virtual dels alumnes, la trampa que fa obligatori assistir a classe per poder ser avaluat. Més enllà de l'innegable valor simbòlic de certes presències en certs moments, la presència és un fenomen complex que s'ha de poder computar i capitalitzar clarament en totes les formes. La manifestació de dimarts té a hores d'ara múltiples espais de presència i de comunicació a les xarxes socials, ja calibrables, entre els quals hi ha la Diada virtual que ha organitzat Catalans pel món, que ja té gairebé set mil assistents arreu del planeta procedents dels cinc continents. Les xifres de la manifestació de 2012 no haurien de ser mesurades amb els mateixos instruments que es van fer servir l'any 1977, o que feia servir fa uns anys la inquieta organització Contrastant (que consistien, bàsicament, a calcular quantes persones cabien en un metre quadrat de passeig de Gràcia). Que alguns polítics hagin dit que no aniran a la manifestació però que s'alegren molt que hi vagi molta gent podria ser una afirmació radicalment moderna; podria ser el reconeixement que la presència s'ha tornat un fet complex, amb matisos, amb entorns complementaris, amb modulacions. Però no ho és, perquè genera dubtes sobre els polítics absentistes i som en temps de cerca de claredats. Vénen, certament, moments complicats, en els quals caldrà afinar a comptar totes les presències amb tot el desplegament d'eines analítiques que sapiguem aplicar. Vénen moments en què caldrà saber trobar formes noves de ser-hi (com sempre: operacions de llenguatge), en què caldrà trobar formes més subtils i més contínues de presència que les aparatoses i necessàriament puntuals manifestacions al carrer. Vénen temps en què el ser-hi i no ser-hi esmunyedís i ambigu serà poc menys que un delicte. 

[818] Diccionari personal, encara

Continuo recollint a Aprendre llengües els comentaris totalment personals que publico regularment al diari Ara a partir d'algunes de les expressions que aquests darrers temps han saltat a la palestra. He dedicat unes ratlles a la liquiditat, ara que vivim amb frenesí a la modernitat líquida; al sentit de la paraula col·lapse; al mot recepta, ara que s'han fet més populars que mai associades a l'euro per recepta; al concepte de moda reinventar-se, que gairebé tothom prova de conrear en temps de grans convulsions i canvis com els que vivim; a la paraula magnat, tot pensant en el rei d'Eurovegas; a l'expressió a mansalva, que descriu bé la situació d'impunitat d'alguns dels més poderosos; a la paraula interrupció, a propòsit d'alguns comentaris sobre la de l'embaràs; a les enutjoses burilles, arran de les que han causat alguns dels incendis d'aquest estiu. I també al mot aprimar-se, l'objectiu de tantes i tantes persones a l'estiu i la metàfora que governs i periodistes han aplicat a les àrdues operacions d'aquests dies de fer més lleugeres, més fines, les administracions (de treure'n treballadors, ras i curt). Deixo l'enllaç a aquests comentaris breus de tall lingüístic, purs jocs sense pretensions, per si els voleu vistitar.

[817] Per terres amazigues

Torno d'uns dies per terres amazigues al Marroc. Hem recorregut de cap a peus la vall del Draa, en una de les tres grans zones dialectals de l'amazic marroquí, varietat parlada per més de dos milions de persones. Ja fa temps que a Catalunya hi ha un interès fort per la comunitat amazigòfona i que s'han desenvolupat, per exemple, eines lingüístiques que permeten establir un pont entre les dues llengües, malgrat que l'amazic és, sobretot, una llengua oral (penso, entre altres, en la introducció comparativa al berber de Xavier Lamuela o en la guia de conversa dels Serveis lingüístics de la UB català-amazic, amb participació de Carles Castellanos, un dels experts a Catalunya sobre aquesta llengua). Fa anys, d'altra banda, que hi ha una forta correntia de relació amb aquesta comunitat i un interès per veure i atendre adequadament les necessitats dels nouvinguts a Catalunya amb aquesta procedència lingüística i cultural. Al llarg del recoregut pel Draa, guiats per l'Esam, d'origen berber, els habitants de la zona ens han manifestat la simpatia entre els pobles amazic i català ("amazics i catalans iguals", la "paraula amazic i la paraula catalana" són fermes un cop s'han donat) i, puntualment, ens han explicat que l'amazic ja té, des de no fa pas gaire, presència a l'escola, encara que no a totes les escoles de les zones amazigòfones i no pas una presència hegemònica. En el paisatge lingüístic del territori recorregut no hem vist pràcticament l'escriptura tifinag, una de les propostes escrites per al berber. No hem hem vist, tampoc, cap mena de rebuig a fer servir la denominació berber (tot i l'origen despectiu del mot, en la Roma imperial que descobria un poble i una llengua desconeguts, bàrbars). En algun punt alguns habitants de la zona ens han engaltat, entre el reguitzell de frases apreses per entrar en contacte amb la gent forastera: "som berbers, no bàrbars". El viatge no ens permet fer més que observar i preguntar, de tant en tant, al guia, curiositats esparses (azul, ens diu, és una forma de salutació berber; no és cert, ens diu, d'altra banda, que hi hagi un sol mot per al blau i el verd, com havíem llegit; una de les formes de fer el femení és la t- inicial: d'aquí que no sigui pas una vacil·lació atzarosa la dualitat amazic / tamazic). Mentre recorrem la vall del Draa (on no trobem pràcticament turistes), llegim inscripcions gegantines en àrab fetes amb pedra blanca a les muntanyes, visibles des de molt lluny, que ens recorden l'status quo ("Déu, pàtria, rei", "El Sàhara és marroquí"). A mesura que avancem, el paisatge geogràfic i l'humà se'ns mostren amb la mateixa duresa i reflectint la pertinaç recessió dels signes de vida: la terra és progressivament més àrida, vermella, el nucli de palmerar es va reduint i reduint a l'eix de la vall seca fins a desaparèixer. Com la vida fent-se impossible vall del Draa endins. Als passadissos inexpugnables de les casbes roges de fang, amb tot, s'hi aferra, fins que ja tot és desert, una forma de vida essencial, senzilla, rica, plena, que si poguéssim comprendre potser ja hauria desaparegut.

[816] Serveis lingüístics consorciats

La idea que certs serveis lingüístics universitaris es puguin oferir per mitjà de consorcis amb una òptima gestió dels recursos humans i, sobretot, amb una oferta àmplia de serveis als usuaris, és bàsica i no ha de representar cap esquinçament de vestidures. Deixo l'apunt d'un exemple australià il.lustratiu, després que a Aprendre llengües ja hàgim parlat en altres ocasions d'interessants recursos d'aquell continent compartits pels seus serveis lingüístics i oferts a la resta d'universitaris del món (eines antiplagi acadèmic, recursos d'escriptura a les disciplines, tutorials d'escriptura, etc.). El consorci de serveis de què vull parlar avui implica tres universitats de l'estat de Queensland, a l'est de l'illa, amb els campus a Brisbane. Es tracta de la Griffith University, la Queensland University of Technology i la University of Queensland, que han constituït la BULA (Brisbane Universities Languages Alliance) amb aquesta finalitat, amb els suports de les tres institucions i el govern. Amb independència del campus en què s'ensenyin presencialment les llengües (i sense menystenir la formació virtual per mitjà de Blackboard o amb recursos específics) els estudiants poden escolllir aprendre les llengües que la BULA ofereix, que tenen totes al seu abast, per l'aprenentatge de les quals poden tenir el reconeixement oportú a l'expedient acadèmic. Les llengües que ofereix la BULA són el xinès, el japonès, el coreà, l'indonesi, l'alemany, el francès, l'italià, el portuguès, el rus i l'espanyol, un elenc prou ampli en un país d'hàbits educatius profundaments monolingües en anglès. No costa d'imaginar que alguns d'aquests idiomes (pràcticament tots oferts en un ampli ventall de nivells) tindrien poques possibilitats de ser viables sense una estratègia de treball consorciat (quantes persones es deuen interesar per l'italià o el francès, per posar dos exemples, en un dels tres campus?). Des de la School of Languages & Comparative Cultural Studies de la University of Queensland, un potent centre d'idiomes, podeu accedir al consorci BULA.

[815] La universitat multilingüe (i 3)

M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).

[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.

[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[812] Atiats a concloure

Aquests dies he llegit el llibre d'Imma Tubella i Jordi Alberich Comprender los media en la sociedad de la información (Barcelona, UOC, 2012), una interessant reflexió sobre els mitjans en la nova societat digital. El capitol central del text, després d'una aproximació a diverses teories complementàries per a l'anàlisi dels mitjans, tracta d'internet com a hipermèdia, com a veritable mitjà de mitjans, i és suggeridor. Una de les característiques clau de la xarxa és la fulminació de la linealitat. Hi escampem text (i altres mitjans) en lloc de recollir-lo (R. Barthes, 1970). Si l'hermenèutica ja havia insistit en el paper actiu, creador, del receptor, davant els productes mediàtics o culturals, ara la responsabilitat de qui interactua amb la xarxa es redobla. Cada experiència de navegació per una realitat com més va més fragmentària ens esperona a concloure, encara que no sigui immediatament, perquè tota idea avança per mitjà d'una síntesi ni que sigui elemental. Els constructors de discursos (textuals, audiovisuals) continuen tendint, naturalment, a una conclusió, sense la qual el discurs és un conjunt de filagarses sense teixir, desautoritzades, però alhora han de tenir la humilitat de saber que els receptors (més emissors que mai) formularan inexorablement les seves conclusions. L'obertura consubstancial a l'hipertext ens atorga una responsabilitat sense precedents davant el discurs: les conclusions alienes es minimitzen en la nostra experiència lectora, són tan sols un dels finals possibles d'un relat obert. Som, com mai, els responsables de concloure. Som ni més ni menys que conclusió.

[811] Prosperar en l'era digital

Tots els consells per anar endavant enmig de la crisi profunda que vivim són benvinguts. Per això em va atraure només veure'n el títol el text de Tom Chatfield que comento breument en aquest apunt, Com Prosperar en l'Era Digital (Barcelona: BSA, 2012, traducció d'Emma García). Els lectors d'Aprendre llengües saben que tot allò que fa referència a la digitalitat com a nou medi vital és un dels focus d'observació d'aquest bloc, perquè residir en aquest àmbit nou comporta una experiència en bona part de llengua i de comunicació. El text de Chatfield s'organitza en vuit eixos (del passat al present, moments de connexió i desconnexió, agafar el control, redefinir la tecnologia, l'intercanvi de coneixement i la fi de l'autoritat, la degradació de la condició humana, el joc i el plaer i la nova política) i és una exhibició de sentit comú feta des d'una perspectiva (això és fenomenal) decididament humanista. Hi llegim reflexions com les següents, en paraules meves i fent una selecció particular sense manies: 1) la naturalesa de les nostres experiències digitals és molt més important que les eines que les generen; 2) és imprescindible trobar un equilibri entre la connexió i la desconnexió, a fi que la connexió no governi les nostres vides; 3) no tot es pot delegar a la digitalitat: la nostra singularitat, la nostra unicitat, la nostra memòria humana ens pertanyen; 4) cal observar críticament les eines i els serveis digitals i no considerar-los un paisatge inevitable sinó una creació humana susceptible d'anàlisi, com tota altra creació; 5) cal saber aprofitar la part útil de la ludificació (gamification) i distingir entre els espais dòcils del joc i els espais conflictius més enllà del joc, a què l'experiència lúdica pot aportar, precisament, docilitat; 6) cal compartir les vivències digitals; 7) cal comprendre i regular l'espai comú de la digitalitat i traçar-li un futur que garanteixi la llibertat i estalviï els abusos i la degradació humana. Recomano aquest text de Chatfield (ben aviat parlaré d'una altra obra fonamental de l'autor), una divagació plena de suggestions que ens deixen a les portes d'imaginar com ha de ser la comunicació pròspera a l'Era Digital.

[810] Peccata minuta

Peccata minuta és un text de Víctor Amiano (pseudònim d'Antonio Cascón, Rosario López i Luis Unceta, professors de filologia llatina a la UAM) publicat per Ariel l'abril de 2012. Es tracta d'una obra sense argument, però que conté, precisament, molts arguments. A diferència de molts textos similars que són diccionaris de llatinades amb prou feines traduïdes i que no ens acaben de facilitar un context clar d'ús, l'obra que comento fa una selecció d'expressions llatines, no exhaustiva, de les quals prova d'explicar circumstanciadament l'origen i la història. Aquesta és l'originalitat del text. El punt d'arribada és el castellà, però gairebé sempre les expressions recollides són comunes a altres llengües com ara el català. Es tracta d'un text fenomenal, doncs, per a les persones que volen sadollar la seva curiositat lingüística. Alguns exemples: adefesi (Ad Ephesios); Alma Mater (la universitat, començant, ai, per la de Bolonya...); Ars longa, vita brevis; Aurea mediocritas (que lluny queda l'ideal horacià de l'ambició sense límits a què mena la societat actual); Cave, canem (el rètol que hauria de penjar de totes les cases amb gos); Habeas corpus (dret que ens protegeix de les detencions arbitràries i els atacs contra la integritat de la persona); Quid pro quo (l'expressió que sento a dir als xantatgistes pseudoil·lustrats); Homo homini lupus; In vino veritas; Intelligenti pauca (als intel·ligents els basta amb poques paraules); Non multa, sed multum (el cant a la qualitat per damunt de la quantitat); Per aspera ad astra (la bonica imatge que ens parla de superar l'adversitat: 'per camins escarpats cap a les estrelles'). O les divertides formes de base llatina quisqui (tot quisqui fa això o allò) i tiquismiquis, aquesta segona per referir-se a persones perepunyetes o afectades, les que suposadament anaven repetint llatinades a tort i a dret (tibis i mihis). Perquè, això sí, les expressions que ens serveix Peccata minuta les hem de dosificar als nostres textos i discursos, no fos que ens prenguessin per rares avis.

[809] Escoles d'idiomes en crisi

Llegeixo al diari El País que les escoles d'idiomes catalanes redueixen docents, eliminen grups i apugen preus. En el cas de la popular EOI de Drassanes de Barcelona la retallada és de quatre persones i la reducció de grups d'anglès, bastant notable. Mentrestant, la necessitat que la població conegui llengües es fa com més va més evident, i els nivells de coneixement d'idiomes considerats clau en la comunicació global com ara l'anglès continuen sent molt baixos. La lògica, doncs, no funciona. N'hi ha una altra, de lògica, que fa por que s'acabi imposant, sobretot després de veure com les retallades estan penalitzant la cultura i el pensament: la reducció de la diversitat, la liquidació, amb criteris i arguments de mercat, de les llengües menys demanades pels alumnes. L'empobriment que aquest fet comportaria seria monumental. Evolucioni com evolucioni la crisi, no ens podem permetre el luxe de perdre l'ensenyament, l'aprenentatge i la consideració de llengües que, sense tenir un paper clau en la comunicació global, són baules imprescindibles per garantir la mirada diversa sobre la realitat. Si cal sacrificar alguna cosa, la diversitat ha de ser de les darreres.

[808] Turisme lingüístic

És moment de repensar les estratègies per aconseguir els objectius lingüístics de sempre a casa nostra. És per això que la proposta de turisme lingüístic dels Tallers per la llengua que acabo de conèixer, en fase de pilotatge i possible posterior ampliació, m'ha semblat ben interessant. Es tracta d'una fórmula nova, innovadora (no sabria vaticinar-ne un resultat, però es percep que la gent té ganes de canvis) que consisteix a combinar l'estada turística en un hotel (a Vilanova i la Geltrú, en la primera experiència) i la formació en l'àmbit de la llengua catalana. Pel fet que la innovació darrerament només apareix vinculada a la tecnologia, m'ha interessat encara més el contrapunt que aporta l'estada en aquest hotel no virtual, que s'omplirà aquest octubre de persones de carn i ossos. Un bon contrast. La proposta dels Tallers per la llengua s'adreça a facilitar el coneixement d'una ciutat i alhora a participar en activitats relacionades amb el foment de l'ús de la llengua. Una de les activitats que s'oferiran és el TELP, el ja ben conegut Taller d'espai lingüístic personal. Veig també que s'hi anuncia un taller de doblatge amb un caràcter introductori i lúdic. Per bé que no sé si el públic objectiu és nítidament definit, i si el programa té una coherència total, m'atrau la iniciativa. Seguirem el projecte.

[807] Adéu, analògics

Acabo de llegir el llibre de Julio Montero Adiós... analógicos, Adiós (Madrid: Rialp, juny de 2012). M'interessa tot tipus de reflexió sobre el salt que estem vivint del món analògic cap al món digital i sobretot les seves conseqüències en la comunicació i en el llenguatge. El text de Montero és un text amable, divertit, ple d'anècdotes i exemples, ancorat estranyament en la dicotomia de Prensky de fa deu anys pel que fa a la divisió entre nadius i emigrants digitals, que el mateix Prensky ja va superar en parlar de la saviesa digital. Allò que m'interessa més del text de Montero és la reflexió que fa sobre la nova lògica comunicativa que hi ha en la digitalitat: "La revolución digital tiene una envergadura similar a la de la escritura en lo que a cambio radical se refiere. No es solo otro modo de comunicarse. Es otra lógica. Es otro modo de ver el mundo y su composición y funcionamiento. Para nosotros los analógicos esto no es más que un nuevo idioma que intentamos aprender, con todas las dificultades que implica para un nuevo hablante cuyo cerebro ya está orientado hacia otras maneras de entender y tiene ya unos esquemas de funcionamiento" (p. 56). Quina és aquesta nova lògica que genera resistències al costat d'adhesions i rendicions, perquè la digitalitat és ja un fenomen imparable? És, per posar un exemple de l'autor, la lògica de fenòmens com els de la interrupció i la discontinuïtat, que els analògics tenen tantes dificultats a assimilar. O tantes altres. Ens trobem davant una revolució radical que no té marxa enrere. Ens queden anys de vacil·lacions i d'esforços per poder descriure els nous usos i els nous productes comunicatius. I fer servir segons quines eines del món digital, contra el que podria semblar, no és el salconduit infal·lible cap a participar d'aquesta nova lògica complexa.

[806] Aprenentatge de llengua i identitat

La qüestió de fer servir o no a classe tot aprenent una llengua estrangera la llengua pròpia és vella. Es tracta que els aprenents de llengua facin servir al màxim, lògicament, la llengua que aprenen i que, si és possible, es tendeixi a evitar la traducció immediata de les paraules que generen dubtes de comprensió. Cal reconèixer que és realment útil posar a la pràctica l'habilitat de parafrasejar o de provar de definir en la llengua que s'aprèn. No se n'ha de fer un gra massa, amb tot: l'ús de la llengua pròpia a classe de llengua estrangera, esporàdicament, és una bastida útil per a l'aprenentatge que descarrega cognitivament i permet fer sortir un jo autèntic que necessita emergir davant els companys d'aula. M'agradaria cridar l'atenció sobre aquesta qüestió. A classe de llengua estrangera ens trobem exposats a una situació delicada. Contínuament hem de donar respostes, explicacions, argumentacions que, si no som prou destres en la nova llengua, ens mostren als altres amb una imatge dèbil. I tots els aspectes socioafectius són decisius en aprendre una llengua. Imagineu que hi ha un debat a l'aula d'alemany d'un nivell B1 sobre la crisi econòmica actual. Un expert en economia amb dificultats per defensar-se en la llengua alemanya s'hauria de resignar a mostrar una imatge insubstancial, com si no sabés defensar les seves idees sobre la qüestió? A la classe de llengua estrangera s'haurien de propiciar els espais en què les persones poguessin mantenir la seva imatge inalterada; s'hauria de provar de generar moments en què el dèficit o la dificultat amb la nova llengua deixessin pas al recobrament de la identitat plena. No em sembla malament que s'hagi d'assumir la condició d'aprenent, però estic segur que l'ús de la llengua pròpia en certs moments planificats de la classe de llengua pot esdevenir un suport important al manteniment de la imatge personal.

[805] La pàtria és la llengua

Quan aquests darrers temps hem vist que els partits polítics de l'àrea catalanoparlant eren incapaços de fer un veritable front comú per defensar les qüestions bàsiques i que a l'hora de la veritat eren sempre vençuts pels interessos particulars, pel partidisme, i que tenien un vol molt baix, quasi gallinaci, hem esdevingut naturalment apartidistes. Els partits, els bàndols, les faccions egocèntriques (egocèntriques en un moment crucial per al país, un moment delicadíssim que ens durà a un punt de no retorn) no ens representen. L'apartidisme no és el punt final, però, de la defecció dels qui hem cregut i creiem encara en el país. S'apropa a grans gambades un altre moment dramàtic. És, permeteu-me el joc de paraules, l'apatridisme. La pàtria és una entitat sentimental complexa, composta (història, tradicions, referents), a què ens sentim units i que ens uneix. Confesso que en aquest moment d'identitats múltiples i canvis vertiginosos, de necessària obertura a noves formes d'organització i de pertinença (ja no som al segle XIX), si algú em posés al davant una pàtria entesa com un projecte que respectés les meves idiosincràsies i les dels meus companys de viatge, estudiaria la proposta. Ja fa molt de temps, però, que les grans pàtries veïnes (l'espanyola o la francesa, per exemple) són entitats enquistades, sense fissures, sense possibilitats de moviment i seducció. Al moment present, d'altra banda, comencem a constatar que la pàtria catalana no dóna més de si. Per dignitat, caldrà fer-se apàtrida i entrar, en conseqüència, en l'estadi de l'apatridisme. I un cop tot hagi passat avall, a la motxilla hi durem encara la llengua, el nostre punt de referència, el nostre nord, la nostra guia. Voleu més motius per ensenyar-la, aprendre-la, conrear-la?

[804] Estímuls a la professió

Els treballadors i treballadores de la funció pública (també els ensenyants de llengües) veuen com se'ls va retallant dia rere dia el sou. El desànim relacionat amb el maltracte laboral que experimenten aquests treballadors, que són l'autèntic ase dels cops, pot acabar passant factura, agradi o no sentir-ho, a la dedicació, al servei prestat, a la qualitat dels productes oferts. Els professionals ho són i se'n senten perquè la seva professió té un valor al mercat. Quan es trenquen les regles del joc i les feines no valen res, tot és susceptible de canvi: amb la indignació no s'hi juga. Ara és el moment de la responsabilitat de les organitzacions. És l'hora que, amb valentia, estimulin amb justícia i criteri la feina ben feta, el valor, la innovació. Si aquestes polítiques sempre són necessàries, ara, en ple desànim col·lectiu, han esdevingut imprescindibles. És el moment que les organitzacions reaccionin i s'esforcin a incentivar la professionalitat dels seus treballadors. És hora que tot allò que representi una mostra d'originalitat, de creativitat, d'intel·ligència aplicada a la feina quotidiana sigui detectat, sigui vist, sigui mirat sense recels i sense pors i sigui, finalment, promogut i empès endavant. Comença a ser imprescindible estimular les idees, els projectes, les aportacions generalment desinteressades i voluntàries (nascudes gairebé sempre sense pla ni avís). També en l'àmbit del professorat de llengües, naturalment. Els mecanismes per a la detecció i l'estímul del valor, i per poder-lo reconèixer, són múltiples. Som en un moment complex: els individus necessiten menys que mai les organitzacions, se n'escapen sense dubtar quan senten amenaçada la seva llibertat i no es compta amb la seva vàlua. Se n'emancipen. No hi ha cap organització, en canvi, que no treballi per crear una certa idea d'identitat corporativa, per fomentar un cert sentit de pertinença. És moment, doncs, que empreses i organitzacions provin de seduir els professionals donant-los el que demanen i el que es mereixen. Ara que no hi ha diners tot és més senzill i entenedor que mai: les voluntats (com sempre) arriben exactament fins allà on volen.

[803] La casa per la teulada?

Divendres vaig participar a la jornada sobre acolliment lingüístic i alfabetització amb la tesi que cal propiciar una tendència decidida cap a la multialfabetització en els contextos d’acollida lingüística, en la mesura que cada situació concreta ho permeti. Deixo a Aprendre llengües el prezi que hi vaig fer servir. Aprofito per agrair els comentaris rebuts després de la intervenció i per valorar la tasca complexa i dura de les persones que treballen en la primera de les alfabetitzacions, la de la lectoescriptura. No es tracta, promovent el multialfabetisme (els multialfabetismes: a cada aula la fórmula possible) en el context de l’acolliment lingüístic, de començar la casa per la teulada. Es tracta tan sols de tenir el plànol de la casa ben present i avançar en la construcció de l’edifici vist com un tot.

Multialfabetismes i acolliment lingüístic on Prezi

[802] Aprendre llengües: quatre anys

Font

Avui Aprendre llengües fa quatre anys. Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els companys i les companyes que de tant en tant hi traieu el nas i hi deixeu la petja. Continuo pensant, com ara fa quatre anys, que el canvi que hem tingut el privilegi de viure en aquest tombant de segle és tan i tan profund que toca de ple l'essència humana i, en conseqüència, completament el llenguatge. Deixeu-me pensar que aprendre llengües, doncs, continua sent una intenció i un projecte amb sentit. Ens ha tocat viure un moment únic, de renovació de totes les formes socials, davant el qual només podem observar i provar d'explicar el que pensem o descobrim, també les noves formes del llenguatge i la comunicació. Però podem afirmar sens dubte que entre tots ho entendrem tot. Ja comença a fer basarda girar-se enrere i no reconèixer res, endevinar tan sols les restes d'un vell ordre en plena ensulsiada, avergonyir-se de distingir tan sols els súbdits dels vells senyors feudals (amb el llenguatge caducat de la submissió) mil vegades més súbdits.

[801] Acolliment lingüístic i multialfabetismes

Demà assistiré a Girona a la jornada que té per nom L'acolliment lingüístic. Aprenentatge de la llengua i alfabetització?, un esdeveniment organitzat per la Direcció General de Política Lingüística i el Grup d'Immigració de la Comissió d'Organismes i Serveis per al Foment de la Llengua Catalana de Girona. La jornada d'acolliment lingüístic gironina arriba ja a la sisena edició. Hi parlaré sobre acolliment lingüístic i multialfabetismes. Hi vull plantejar, bàsicament, una pregunta i vull provar de donar-hi algunes respostes basades en experiències. La pregunta és senzilla: hem de promoure la multialfabetització als nostres cursos de llengua catalana adreçats a nouvinguts, en el context de l'acolliment lingüístic? És possible fer-ho? És viable? És imaginable? Equival a començar la casa per la teulada voler multialfabetitzar els aprenents quan a les aules dels cursos de nivell incial o bàsic sovint prou feina hi ha a proporcionar l'alfabetització bàsica, la de la lectoescriptura, a alguns dels assistents? Més preguntes: no té un potencial integrador molt notable per als nouvinguts el fet de participar de les alfabetitzacions audiovisual, informacional i digital? Les alfabetitzacions són bàsicament qüestió de llengua? O hem de considerar-les matèria formativa d'altres ensenyaments?  Després d'insistir en la importància de l'acció docent experta, informada, flexible i sensible, i en la importància, també, de poder disposar d'uns materials solvents que retratin la societat dels nous alfabetismes i la facin viure, donaré dues repostes concretes a la pregunta inicial: la primera proposa endur-se els aprenents, amb mesura, als espais on es viuen realment les noves alfabetitzacions. La segona passa per la comprensió de les característiques permanents dels nous alfabetismes i per la incorporació d'aquestes característiques a l'aula. Dues respostes pel sí, doncs. Un sí matisat, modulable, condicionat, però un sí al capdavall.

[800] Eina de presentacions que oralitza

Fa uns dies vaig descobrir una eina, Helloslide, que em va ser útil i que crec que pot ser-ho també als lectors d'Aprendre llengües. Molts ens hem trobat en la situació d'haver de fer una presentació en anglès (o en una altra llengua en què no ens expressem habitualment). Helloslide ens hi dóna un bon cop de mà, ens fa una bona part de la feina. Helloslide ens permet carregar un document pdf que és convertit en uns segons en una presentació en diapositives (estil powerpoint). Però això no és tot. Si escrivim text al peu de les diapositives, ens l'oralitza en la llengua seleccionada... poca broma. Amb una pronúncia imperfecta i una llengua un punt metàl·lica, però... ens llegeix el text a mesura que anem passant les diapositives. Vaig experimentar amb el programa aprofitant que teníem unes visitants poloneses al servei lingüístic. A més de les explicacions en directe que els vaig fer, es van poder endur l'enllaç amb la presentació en anglès que insereixo a continuació, que volia aproximar-los a la comprensió general del tipus de coses que fèiem al meu àmbit de treball (hi citava també alguns recursos interuniversitaris com la Guia de conversa català-polonès de la UB o diversos altres, amb la idea de fer veure la força del treball interuniversitari). No trobeu Helloslide una eina ràpida, útil i amb aquell punt de màgia que tenen algunes aplicacions de la xarxa?

[799] Aprenentatge invisible

Cadira invisible, Davide Conti

Demà dilluns tindrem el plaer d'escoltar Tíscar Lara a la UAB i debatre-hi sobre la "gestió de l'aula invisible". Tíscar Lara és directora de Comunicació de l'Escuela de Organización Industrial (EOI), de la qual ha estat vicedegana de Cultura Digital i on ha impulsat projectes d'aprenentatge mòbil i coneixement obert. De 2004 a 2009 va ser professora de periodisme a la Universidad Carlos III de Madrid i imparteix classes presencials i virtuals a programes de postgrau i centres oficials de formació del professorat. La gestió de l'aula invisible? Sí. Allarguem la vella metàfora de l'aula per referir-nos al lloc on aprenem (expandim les aules) i juguem amb la idea de la visibilitat i la invisibilitat en relació amb l'aprenentatge, que Cristóbal Cobo i John M. Moravec han difós aquests darrers temps i que han concretat en la seva obra El aprendizaje invisible: Hacia una nueva ecología de la educación (Barcelona: UB Barcelona, 2011). [Deixo el vincle a una TED Talk de Cristóbal Cobo sobre l'aprenentatge invisible]. No hi ha dubte que el concepte d'aprenentatge s'ha eixamplat aquests darrers anys i que hi juguen un paper decisiu totes les experiències vitals accidentals, informals i no formals. Comencem a reconèixer que el gruix del que aprenem ve i ha de venir d'experiències d'aprenentatge no regulades, atzaroses, incertes, de les quals podem ser, però, més conscients, i que podem aprendre a integrar de forma significativa en el nostre aprenentatge. Com gestionen docents i aprenents l'existència dels espais poc visibles on es produeix l'educació expandida? Què hi fan els uns i els altres? Quin profit en treuen? Quina entitat concedeixen professors i alumnes a aquests espais i temps invisibles devorats per la presència aclaparadora dels espais i temps de l'aprenentatge formal? Quina integració es produeix amb l'espai circumstancial i fugisser de l'aula de formació convencional? Pot ignorar el professorat els llocs on principalment aprèn el seu alumnat? Pot i sap intervenir en la gestió d'aquests espais invisibles? Quines especificitats té l'aprenentatge invisible actual de les llengües? En quines aules obertes de la xarxa aprenem llengües? Tenen futur les aplicacions per a dispositius mòbils com a espai per a l'aprenentatge (v. entrada a Aprendre llengües i vídeo sobre la qüestió)? Tenen sentit les flipped classroom en l'ensenyament i aprenentatge de les llengües? Esperem que la sessió formativa de demà amb Tíscar Lara sigui útil i il·luminadora al personal del servei lingüístic. Recomano el seu bloc, una aula invisible on fa temps que anem a aprendre mentre viatgem en tren, treballem a casa o esperem que ens toqui el torn mentre fem cua a la parada del peix.

[798] Màster d'ensenyament de català

Ahir es va tancar formalment la segona edició del Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, amb diversos parlaments institucionals i la valuosa intervenció d'alguns alumnes de la primera edició i de l'actual. El balanç d'aquests dos anys de feina és indiscutiblement positiu: diversos alumnes han aconseguit trobar feina en moments difícils com els que vivim i tots ells, diria, se senten més capaços per continuar aprenent pel seu compte al llarg de la vida i alhora més preparats per afrontar els reptes professionals relacionats amb la seva opció. Ara que s'obre la inscripció per a la tercera edició, vull destacar que aquest any que ve aprofundirem en la possibilitat ja iniciada aquest curs que l'alumnat pugui fer les pràctiques a l'estranger (volem que quatre dels nostres alumnes, com a mínim, puguin gaudir-ne el 2012-2013). Ni el fre dels fluxos migratoris cap al nostre país arran de la crisi ni les dificultats actuals de trobar feina en l'àmbit de la formació ens han de fer perdre de vista que hi continua havent una forta necessitat de professionals experts en la formació i en la dinamització lingüístiques de les persones arribades fa poc a Catalunya, ni que la mobilitat de persones (estudiants, professors, treballadors de mena ben diversa) és una de les línies per les quals ha apostat la política europea amb l'objectiu de mantenir més unit el continent. Ens convenen, doncs, professionals amb criteris d'intervenció en un col·lectiu, el que experimenta la mobilitat cap a casa nostra, la integració del qual és clau per a la cohesió social del país. Si coneixeu interessats en aquesta formació, feu-los arribar el vincle. Hi ha previstes algunes beques a l'edició actual que permetran als estudiants fer els estudis en condicions econòmiques favorables.

[797] Capgirar l'educació

La idea de girar les classes (i hi podríem afegir les escoles, les acadèmies, les universitats, els professors i els alumnes) s’estén. Es parla molt, des de fa un temps, de la flipped classroom, de la classe invertida en la qual fora l’aula l’alumnat rebria les lliçons, les explicacions més dirigides del professorat, mentre que el temps de classe es convertiria en un espai per a la interacció, la proximitat, la consulta de dubtes (aquí en deixo una infografia de Knewton). Una estona amb molt més de valor per a l’aprenentatge. Una de les solucions per a la flipped classroom és, naturalment, l’ús del vídeo, que el professorat hauria de produir i deixar a l’abast dels seus estudiants per a un consum fora l’aula. Encara que el fonament de la idea no és pas nou, la pràctica tal com es planteja actualment, sí. Ja fa molt de temps que el professorat busca el seu lloc i el seu rol (sentim pertot des de fa dècades que ha de passar a ser un guia, un conseller, un assessor, un acompanyant...), però no li és gens senzill aconseguir-ho, perquè la percepció social que se’n té i les expectatives de l’alumnat i de les institucions no afavoreixen el canvi. El professorat pot trobar finalment el seu lloc i el seu rol amb les flipped classroom? La flipped classroom ens ajuda a veure i fer veure que l’educació no pot continuar igual, que el capgirament que produeix la tecnologia és i ha de ser total. Si el professorat (el de llengua, també) ha de deixar de fer de Viquipèdia a l’aula per passar a fer de Viquipèdia a la xarxa, però, el guany serà relatiu, perquè la xarxa s'ofegarà de tanta redundància. Ho hem de poder dir: informar, revelar la informació, ja no és cosa de mestres. Un professor (dins i fora l’aula, amb vídeo o com sigui) és una visió, un punt de vista, un mestratge. Esperem que la flipped classroom no representi tan sols relegar les classes magistrals a la xarxa... perquè ja fa vergonya fer-les a les aules. Esperem, al capdavall, que el vídeo d’un mestre a la xarxa no sigui mai automàticament substituïble pel d’un altre.

[796] Infografies (i 2)

Fa dies parlava de les infografies en una entrada a Aprendre llengües i prometia una nova entrada comentant algunes eines senzilles per crear-ne. Aquesta mena d'eines són pertot i són veritablement útils ara que ens toca provar d'entendre o d'expressar gavadals d'informació. Si no ho fem per mitjà de formes clarament comprensibles o sintètiques no podem percebre res en la hiperabundància o aportar valor als altres explicant-la. Recomano eines com Visual.ly entre moltes altres. Amb Visual.ly he generat sense esforç, automàticament, la infografia de la vida d'una etiqueta de Twitter (hashtag). He escollit #novullpagar i he obtingut una explicació gràfica amb un munt de dades quantitatives i cronològiques ben interessants sobre l'ús de l'etiqueta a la xarxa social. També sense esforç (només donant alguna dada física personal: color dels cabells i dels ulls i ben poca cosa més), he generat amb Visual.ly una divetida infografia de mi mateix com a piulador a Twitter, amb una opció ja destinada a aquest objectiu. L'eina et compara (i la comparació va canviant quan es va consultant reiteradament la infografia ja feta) amb personatges coneguts com el president Obama, Lady Gaga o altres figures mediàtiques. Observeu el resultat (qui us apareixerà a la banda dreta de la infografia?) i proveu vosaltres mateixos. D'altra banda, he treballat també amb Easel.ly i m'ha semblat igualment útil (descomptant el (mal)tractament que fa de les vocals accentuades). Acabo amb un enllaç a una infografia que m'agrada especialment, perquè tracta la qüestió de la competència informacional. És del HackCollege i s'ha fet ben popular: explica a un públic d'estudiants, fàcilment ampliable a tots els navegants de la xarxa, com afinar a l'hora de fer cerques a internet: Get more out of Google. Estic segur que si no la coneixeu us agradarà.

[795] Vint-i-dos mil mots per nivells

M'arriba notícia d'un recurs extraordinari per a l'anglès desenvolupat per Richard West per al British Council, el Word Family Framework. Ni més ni menys que un cercador de lèxic (conté 22.000 ítems) per famílies de paraules que atorga a cada unitat un lloc en l'escala dels sis nivells d'aprenentatge de llengües reconeguts pel MECR. El cercador és útil a gestors de la formació, professorat i alumnat que aprèn l'anglès. La classificació dels mots parteix de diversos treballs d'anàlisi previs i el British Council admet que el Word Family Framework pot no ajustar-se exactament a tots els aprenents o a totes les situacions d'aprenentatge, per la qual cosa estimula el debat i la possibilitat de personalitzar l'inventari. El cercador accepta consultes de paraules concretes, de les quals veiem el nivell (així com d'altres paraules de la mateixa família) o consultes més globals sobre totes les paraules d'un determinat nivell, i permet l'edició i la impressió dels resultats. Faig una prova. Cerco greed. Trobo que greed i greedy apareixen al nivell C2 (i que no hi ha evidències per atribuir greedily a un nivell segur, per la qual cosa queda en un espai al marge dret de l'eina). Tot i els serrells que una eina d'aquestes característiques per força ha de presentar, es tracta d'una iniciativa ambiciosa i molt interessant. Seria fenomenal tenir un recurs d'aquestes característiques per al català.

[794] Eines a la xarxa per al debat

Per diverses bandes m'ha arribat notícia d'algunes eines que poden resultar útils per debatre posicions, idees, punts de vista. La xarxa és lloc d'opinió i controvèrsia, evidentment, però no sempre estimula que els emissors aportin raons en defensa del que diuen. La tendència a la immediatesa, a la rapidesa, a la brevetat, a la visibilització fulgurant, a la participació ràpida, acaba generant de vegades presències que tenen la seva essència en la reemissió més que no en l'emissió raonada, presències que s'adhereixen a discursos però de les quals desconeixem (i el voldríem conèixer) el matís. Benvingudes, doncs, totes les eines per al debat a la xarxa, que són moltes. Deixo constància de Dwelo, d'OpDrop i de Meevsu. Es tracta d'espais que estimulen la generació d'arguments al voltant de temes i que ens permeten situar-nos a la banda dels pros o a la dels contres. M'agrada especialment Meevsu, amb interfície en anglès i en portuguès però utilitzable en qualsevol llengua, perquè planteja debats entre dues persones per mitjà de vídeos, i perquè ho fa amb un rigorós control del temps que té cada participant per a la seva intervenció i amb una votació social final a càrrec de les persones que visualitzin el debat (observeu aquest tutorial d'explicació). Els concursos d'argumentació o lligues de debat que tanta tradició tenen en el context anglosaxó i que des de fa uns anys ja comencem a veure també a les nostres universitats es poden organitzar amb eines com Meevsu. Si la proveu i voleu deixar algun comentari de retorn, serà molt benvingut.

[793] Pronunciar bé el nom dels futbolistes

Sempre m’ha agradat aprofitar la possibilitat d’aprendre llengües informalment, a partir de la vida diària, que en va plena, de llengua. Que el futbol és un espai social fenomenal per a l’aprenentatge lingüístic ho sabem: el català actual s’ha pogut construir, en una part, gràcies a les retransmissions esportives radiofòniques i després  televisives (recordo el primer partit de futbol en català per televisió, en una TV3 acabada de crear, i el fet que aquella llengua en construcció ens semblava estranyíssima després d’anys de veure el futbol  a TV1). El futbol és un espai social d’àmplia difusió del qual s’ha de treure partit des de l’aprenentatge de la llengua i també des del foment de la diversitat i la competència intercultural. Ja fa temps que  vaig parlar a Aprendre llengües de dos projectes (un joc, Soccerlingua, i un anunci televisiu de la UEFA) que treien partit d’aquest esport per fomentar el coneixement  i la reflexió lingüístics i la sensibilitat cap a la diversitat. Avui, a les portes de la celebració de l’Eurocopa 2012, m’he assabentat d’una iniciativa que posa a disposició de periodistes i de tothom qui vulgui la pronúncia correcta dels noms dels jugadors que hi prendran part i altres noms propis relacionats amb l’esdeveniment esportiu. No es tracta tan sols de sentir pronunciar bé el nom de Gerard Piqué o el de Xavi Hernández. Es tracta d’aprendre llengua de la llengua quotidiana, d’interessar-se per explorar els mots, de provar-los d’entendre i respectar-ne la forma. I que augmenti encara més la consciència lingüística d’aquests professionals de la paraula, els periodistes, que tanta influència tenen en la resta de la societat. El projecte, que considero una excel·lent idea (hi podeu accedir aquí mateix), ha estat desenvolupat per la Fundéu BBVA i Sepro Tec Multilingual Solutions. 

[792] Taifes d'autonomia

La situació de caos total en què vivim impressiona i esperona. Ara els nois i les noies es podran quedar a dinar als centres sense utilitzar el menjador. Portaran la carmanyola de casa. És la fi de l’antic règim, el final de la uniformització. Cada nen i cada nena haurà de ser conscient de les calories que ingereix, de la conveniència o no de menjar fruita i peix blau o carn vermella i pastissets de xocolata. A la ciutat de Terrassa una carmanyola s’anomena una taifa, des de sempre. El diccionari Alcover-Moll així ho recull i és probable que sigui un mot veritablement local, potser també d'algun altre punt del Vallès. Deixeu-me parlar, doncs, de les taifes. De les taifes que faran l’alumnat conscient i responsable, de les taifes que li retornaran el poder de decisió sobre si mateix, com si es tractés veritablement d’un aprenent (us ho imagineu?). També el desgovern en tots els àmbits de la vida social i política ha fet necessàries les taifes, les altres taifes, la proliferació de regnes de taifes. Les estructures s’han desfet com terrossos de sucre al cafè. Ja ningú no governa ni representa a ningú. Cadascú és l’unic responsable de si mateix. Si les taifes històriques, quan es va esfondrar el Califat de Còrdova, eren un senyal de caos, de desordre i de campi qui pugui, ara les taifes són ja l’única solució. Senyors de nosaltres mateixos, armats de les mil i una possibilitats tecnològiques, despleguem aquí i allà (el lloc ja no compta) les taifes de la nostra responsabilitat  i hi exercim les mil professions cap a les quals anem mutant dia rere dia. La terra que tenim al davant és una fenomenal terra de ningú i alhora de tothom, la xarxa. La confiança en l’ordre polític i social ha tocat fons. Ara és moment de taifes, de professionals i aprenents apoderats, d’individus crítics. De fer-s’ho, portar-s’ho i menjar-s’ho un mateix (do it yourself). Vet aquí el nou ordre. Un nou ordre que ens ha ensenyat, a més, a compartir. De taifa a taifa en una impressionant xarxa de regnes autònoms (“Algú vol tastar els meus macarrons”?).