[365] Google Docs per a ús acadèmic

S'ha donat a conèixer darrerament que la popular eina per al treball col·laboratiu Google Docs ha afegit noves característiques que la fan més útil per al treball acadèmic, més student-friendly. Una bona notícia, indubtablement, per a totes aquelles persones que estem interessats en la millora de les competències comunicatives en l'àmbit universitari. De quines millores es tracta? En primer lloc, d'un editor d'equacions ("We created an equation editor so you can easily complete problem sets online or write papers that include equations. If you're taking math, you can now take notes in class or answer questions using Google Docs"); en segon lloc, de la possibilitat d'escriure subíndexs i superíndexs ("we also added superscripts and subscripts — perfect for expressing chemical compounds or algebraic expressions"); en tercer lloc, de les opcions de traducció ("You can translate either a single word or an entire document — handy for making sure you're on the right track when writing those foreign language essays"), que permeten traduir un document a 42 idiomes (hi ha el català); en quart lloc, per a la creació de qüestionaris amb Google Docs, s'ha afegit a l'eina la funció de saltar a una pàgina concreta del qüestionari segons la resposta triada, de manera que només s'han de respondre les preguntes adients. Bones notícies, doncs, de millora d'una de les eines col·laboratives més utilitzades, que pot ajudar els estudiants a sortir-se'n quan sols no sabrien com fer-ho:

[364] Professorat i tecnologia per a l'ensenyament de llengües

Fa un temps semblava una necessitat que els centres de llengües tinguessin un model d'ús de la tecnologia aplicada a l'ensenyament d'idiomes. Semblava que un model, amb el seu desplegament en forma d'orientacions preceptives i formació del col·lectiu de professorat, era la garantia de la seguretat dels ensenyants davant un medi escàpol com era i ha estat sempre el tecnològic. Eren temps d'escassetat. Eren els temps en què es treballava amb un software concret, en què hi havia un senzill grapat de recursos multimèdia editorials o una plataforma de campus virtual al servei de la institució... i algú, posseïdor del coneixement, que sadollava les necessitats formatives del professorat i del centre. "Ja has fet el curs de Campus Virtual?"; "Ja has anat a la sessió formativa de l'eina de creació d'activitats interactives?". El model es basava, doncs, en unes tries de tecnologia i en l'organització d'una formació en alguns programes, ben sovint seguint un plantejament tecnocèntric. Tot allò ja ha passat a la història: l'escassetat ha estat substituïda d'una revolada per la hiperabundància. Si cal un model d'integració dels usos tecnològics a la docència en l'era de la hiperabundància ha de respondre a uns plantejaments institucionals radicalment nous. En vull indicar alguns. Afrontar la hiperabundància (que té l'exponent màxim en l'anomenat web 2.0) necessita models d'intervenció planificadora que es poden definir com a essencialment inestables i l'assumpció que els agents d'aquests models han de saber conviure amb la incertesa. Afrontar la hiperabundància demana, també, basar els sistemes de treball en la saviesa de la multitud o la intel·ligència col·lectiva i en el principi del sharism (un col·lectiu és infinitament més a prop de l'abundància, encara que en sigui lluny, que un individu). Afrontar la hiperabundància exigeix, també, als centres i als seus planificadors, promoure i acceptar tota mena d'experimentació, sense límits, i entendre que els models es nodreixen de la planificació i també de l'espontaneïtat. I demana, igualment, saber entendre que, en el moment present de vertigen tecnològic, de temptejos constants i de provisionalitat absoluta (de beta permanent), els usos poden i solen passar per davant dels protocols i les prescripcions. Afrontar el moment actual vol dir també saber observar, els responsables de la planificació, on hi ha les cèl·lules d'innovació i estimular-ne el creixement i el treball. El nou model d'integració dels usos tecnològics a la docència passa també, ara, centralment, per aprofitar tot el capital de coneixement i habilitats del professorat (professional i personal: les fronteres es dissolen quan es necessita, imperiosament, tot) i passa també per saber veure i estimular l'aprenentatge formal i informal del personal acadèmic i disseminar-ne els resultats i les experiències. Tot això és, evidentment, un repte de magnitud per a qualsevol centre d'idiomes, que requereix formes de treball noves i voluntat d'innovació. Era més fàcil, indubtablement, portar un tècnic dos cops l'any a explicar als docents com podien fer funcionar una plataforma d'e-learning... Però ja no hi ha retrocés.

[363] Eufemismes

Quan vaig sentir la notícia de l'espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M'ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d'invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s'anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d'aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l'empresa, en l'àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l'eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig ralentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!

[362] Apadrina una llengua

M'arriba notícia d'una iniciativa dels Tallers per la llengua, entitat que orienta la seva activitat a donar suport a la sensibilització envers la diversitat lingüística, que té precisament aquest nom: "Apadrina una llengua". Em sembla un projecte curiós (havíem vist apadrinar nens, arbres, bicicletes (sí, bicicletes), paraules (recordeu la campanya de fa uns anys de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès... i de diverses altres entitats, a Europa), però encara no llengües). Rere els tallers hi veig el nom de Ferran Suay, que amb la seva reflexió des de l'àmbit de la psicologia ha aportat una alenada d'aire fresc, aquests darrers anys, a la qüestió de les actituds lingüístiques, i, en concret, a l'anàlisi del fenomen de la defecció lingüística i al conreu de l'assertivitat lingüística. La campanya "Apadrina una llengua" és una resposta al risc anunciat pels sociolingüistes de més prestigi que la linguodiversitat es troba seriosament amenaçada. La campanya demana una aportació econòmica (20 € per als particulars, 100 € per a les empreses) per donar suport simbòlic a una de les 6.000 llengües del món i ajudar així l'entitat a continuar la seva tasca. Els col·laboradors són, en aquests moments, una vintena (consulteu les llengües que han rebut l'apadrinament). Es tracta, evidentment, d'una iniciativa que no resoldrà els problemes de la dramàtica reducció de la diversitat lingüística, però que és un granet de sorra cap a la sensibilització ciutadana envers aquesta qüestió. Benvinguda sigui, doncs, aquesta iniciativa.

[361] Llengua i Humanitats

Aquests dies han començat les classes a la UAB. Aquest any imparteixo la llengua catalana de primer a Humanitats. Com altres anys, a classe hi ha (segur) alumnes brillants i altres de no tan brillants, alumnes motivats (una altra mena de brillantor) i alumnes no tan motivats. He de dir que he percebut interès per la matèria tant en els estudiants del grup de matí com en el de tarda. El primer dia de classe vaig fer escriure una mica els alumnes per fer-me una idea del nivell lingüístic d'entrada. Els resultats, en termes generals, són de molt difícil digestió, diversos dels errors de llengua que detecto no semblen gaire possibles en estudiants autòctons. No vull ara mirar cap a altres nivells educatius per carregar-los el mort de la situació, ni donar més importància de la que tenen als errors gramaticals... però la situació no és gens falaguera i crec que se n'ha de deixar constància. Què trobo escrit als textos d'aquests alumnes? llengues, escribint, errors gramàtics, espresarse, utilitzan-la, treballarles, ideas, extructura, vocavulari, discurç, a sigut, portaba, mi trobo bé, s'emescapen, hem servirà, hem posso molt nerviosa, hem costa esforç, hauría, algún, desde, l'intenció, l'història, l'indesició, surgir, començen, extranger, veins, treballariem, móvil, arrivar, seguramen, convinar, sorgueixen, espectatives, aventatges, pogui, transcorreix, fundamental, manipul·la, mentires, d'altre banda, altre aspecte en el que tinc dificultats, les meves expectatives és, un vocabulari ample, els motius que li feian ser així, allò a que ens exposem, inconvenient en llegir-ho, reflexar, de vegades fico alguna paraula en castellà, sempre i quant, alhora d'espressarse, he d'acostumar-me, edad, amplitut, cotidians, una noia acossada (assetjada), la ortografia, m'agraderia, best celler, consideru, cero, etc. No m'agraden les lamentacions: comença un curs, veig predisposicions i ara el que toca és ajudar l'alumnat a millorar la seva expressió oral i escrita, la seva capacitat de generar discursos, d'argumentar i de llegir la ideologia. Ajudar-los a veure que les Humanitats sense la llengua serien com un ou sense rovell.

[360] Competències digitals bàsiques

M'interessa la qüestió de les noves competències que han de tenir els joves actuals i l'exercici de determinar fins a quin punt en aquestes noves competències hi ha implicada la competència lingüística i comunicativa. Per això em va semblar molt útil la llista de competències que mostrava Dolors Reig fa uns dies a El caparazón (a partir de la consulta al bloc Teaching College Math). Es tracta de seixanta competències que els joves universitaris entre 18 i 25 anys haurien de dominar. Per sota de la classificació en subgrups proposada per aquestes fonts estableixo una altra classificació segons diversos aspectes implicats. Constato, d'entrada, que el paper de les persones relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge de la llengua (des del instituts, els departaments de filologia o els serveis lingüístics universitaris, etc.) sembla molt elevat en aquest afer. Estableixo aquesta classificació: 1) competències relacionades amb el domini dels nous llenguatges o codis de la xarxa (HTML, per exemple); 2) competències relacionades amb les noves formes d'escriure: fer servir enllaços; incrustar codis; saber fer servir emoticones o abreviatures a la xarxa; saber incorporar widgets, tags, etiquetes; saber-se expressar en un espai de pocs caràcters com el del microblogging i "resumir" adreces web per mitjà d'aplicacions d'escurçament; treballar amb citacions i gestionar la bibliografia dels nostres textos; saber protegir els nostres escrits amb una llicència; saber crear presentacions amb una lògica no lineal; 3) competències relacionades amb el llenguatge audiovisual (creació de vídeos; ús honest d'imatges, àudios o vídeos de la xarxa; 4) competències relacionades amb la interacció amb altres persones (saber compartir allò que s'ha creat a la xarxa, per exemple); 5) competències relacionades amb el coneixement de nous tipus de textos, documents o "gèneres discursius" (i amb noves maneres de gestionar-los), els quals són sovint multimodals: crear pàgines personalitzades (amb Netvibes, iGoogle...); crear webs personals; crear currículums i portafolis digitals; saber elaborar blocs; saber redactar històries (storytelling); saber construir mapes mentals; convocar reunions; gestionar bé el correu electrònic; dominar Twitter; impartir un webinar; saber crear una presentació eficaç; saber les diferències entre diverses xarxes socials com a espais comunicatius; saber l'ús què es pot fer dels materials de la xarxa; 6) competències relacionades amb l'adequació comunicativa: determinació de quan es pot compartir allò que es fa, ara que tot aboca a compartir; saber escriure un primer contacte per mail, o un bon tema al missatge de correu; saber escriure una bona resposta; saber preparar una presentació amb la longitud adequada; 7) competències relacionades amb la nova lectura a la xarxa: com gestionar un lector RSS, per exemple, i com llegir els elements que hi arriben; tenir criteris per decidir si es pot confiar en una font informativa; 8) competències diverses relacionades amb la cerca d'informació. El panorama és autènticament revolucionari i no s'hi val a badar: a les classes de llengua ja no es pot continuar ensenyant, de bracet de molts manuals, a redactar cartes formals (és el que demanen els rònecs exàmens del segle passat), a escriure postals o a deixar missatges als contestadors. Cal ensenyar ja a escriure més bé la llengua que s'escriu (complexa, multimodal, regida per l'existència de nous usos i nous gèneres) i a llegir millor tal com es llegeix ara. Els professors de llengua són, segurament, els professionals més preparats per al canvi. Quants dominen, però, ara com ara, la major part de les seixanta competències indicades?

[359] Edmodo: microblogging a l'educació

El microblogging ja fa temps que és moda en tota mena de contextos (personal o empresarial, per exemple). Qui més qui menys té un compte a Twitter i hi deixa caure, de tant en tant, alguna piulada. Fa temps que es parla, també, dels usos educatius de Twitter i el microblogging (vam dedicar-hi una entrada en aquest bloc). Podeu consultar, sobre aquesta qüestió, entre altres, els enllaços del post següent de Malinka Ivanova al seu bloc, entre els quals destaco, per exemple, 50 idees per a l'ús de Twitter a l'educació (bloc de Carol Cooper-Taylor). Les aplicacions de microblogging no s'acaben pas en Twitter. Hi ha, per exemple, altres eines com Twingr, Friendfeed, Whispurr, Yonkly o Shout'em. Vull parlar, però, avui, d'una altra eina de microblogging, per la seva especificitat per a l'àmbit educatiu, l'ús de la qual ha esclatat darrerament. Es tracta d'Edmodo (observeu-ne el boom a Google Trends), que s'autodefineix com “a private communication platform for teachers and students” i també s'ha anomenat el “Twitter for schools”. Una de les seves característiques principals és que la comunicació que s'hi genera és totalment privada. Les utilitats en l'àmbit educatiu són diverses: intercanvi d'opinions, fitxers, respostes, notes; elaboració de consultes ràpides d'alumnes a formadors, o de respostes ràpides de formadors a alumnes. Edmodo dóna entrada diferent als seus usuaris segons si declaren ser alumnes o professors: els professors s'hi registren i posteriorment (amb privilegi d'administradors) creen els grups, que, amb un codi únic, permeten una comunicació sota control. Edmodo té, entre altres prestacions, la possibilitat d'establir tasques amb data límit o la d'adjuntar vídeos i imatges a les piulades. Les aplicacions a l'aula de llengua són fàcilment imaginables: des del treball amb enunciats sintètics fins al treball col·laboratiu o dels aspectes comunicatius. Llegiu, si voleu, la ressenya de Teach42 sobre Edmodo. Doneu un cop d'ull, també, al vídeo següent:

[358] Aprendre llengües solidàriament

L'aprenentatge d'idiomes és molt sovint una activitat individual orientada a obtenir un profit estrictament personal. L'augment de les competències lingüístiques fa esdevenir l'individu més competitiu: com més llengües es poden fer constar al currículum personal més possibilitats hi ha de trobar feina, sense anar més lluny. L'aprenentatge lingüístic, una activitat no gens senzilla i que demana hores, sacrifici i dedicació, també pot esdevenir, amb tot, una pràctica menys egocèntrica: pensem, per exemple, a aprendre llengües per poder socórrer o ajudar poblacions en situacions de risc, pobresa o marginació, o a aprendre llengües per integrar grups de persones que han hagut d'abandonar els seus països d'origen per instal·lar-se en altres zones més pròsperes: la funció dels mediadors lingüístics (sovint voluntaris) és molt important en aquests casos. L'aprenentatge lingüístic també pot ser fruit de la solidaritat amb les llengües oprimides o de viabilitat complexa i els seus parlants: cada cop trobem més casos, a la universitat, d'estudiants procedents d'àrees amb llengües minoritzades (d'Amèrica i Àfrica, per exemple) que manifesten la seva satisfacció d'aprendre català. No tant per la percepció d'utilitat de la llengua, sinó com a gest de solidaritat. Les llengües també s'aprenen, doncs, més enllà de l'estricte guany personal que representen. He tingut notícia d'un projecte d'aprenentatge de llengües solidari certament particular, que vull comentar breument. Es tracta del projecte FreeRice. Em sembla una d'aquelles iniciatives a cavall de l'aprenentatge i la dinamització lingüística que obren la imaginació dels gestors d'aquests dos àmbits de treball habituals als serveis de llengua. FreeRice és una aplicació a la xarxa que permet aprendre anglès, francès, alemany, italià i espanyol (millorar el vocabulari, sobretot, o dominar més bé la construcció d'oracions) i que, alhora, permet també ajudar les persones que passen fam, per mitjà del Programa d'Aliments de les Nacions Unides. El funcionament del programa (proveu-ho) és senzill: a mesura que es van encertant les activitats que planteja l'aplicació es va fent una donació d'arròs (deu grans d'arròs per pregunta encertada: ahir dia 19 de setembre es van donar 70 milions de grans, segons indica el web de FreeRice). L'aprenentatge de llengües, doncs, té una repercussió solidària. Possibles idees similars? Les que vulgueu. En l'àmbit de la solidaritat lingüística, imagineu un programa d'aprenentatge de llengües majoritàries o llengües franques (les que ho tenen tot de cara: l'anglès, l'espanyol) que es basés en el suport a la diversitat lingüística: per a cada activitat interactiva ben resolta per la munió de persones que visitarien el web per aprendre aquestes llengües es donaria un cèntim d'euro de suport a l'euskera, el català, el gallec o l'occità.

[357] Aprendre llengua tot coneixent Europa

Estem habituats que els materials per a l’ensenyament-aprenentatge de llengües donin tota una colla de pistes de caràcter social i cultural pròpies del context on les llengües són parlades, les quals ajuden a entendre aquell context: són habituals els manuals de català que donen tota mena d’orientacions sobre la cultura o la societat catalanes, els d’espanyol que fan el mateix amb el context de l’Estat o les àmplies àrees hispanoparlants d’Amèrica, o els de francès que parlen de França, el Quebec o la francofonia. M’ha arribat informació d’uns materials didàctics amb un plantejament parcialment diferent, Europa en comunicación, ja que posen molt d’èmfasi a fer conèixer la Unió Europea a les persones que aprenen el castellà. Es tracta d’uns materials dels nivells A2, B1 i C1 del Marc europeu comú de referència... que consten d’unitats didàctiques, llibre del professor i DVD i són descarregables (en format pdf) a la xarxa. Els ha elaborat la representació de la Comissió Europea a l’Estat. A primer cop d’ull veig que s'hi dóna una visió interessant del continent, provant d’abastar-ne la complexitat (institucions, llengües, immigració, formes culturals, etc.). Es tracta d’un recurs, doncs, que les acadèmies d’idiomes, també les universitàries, poden tenir en compte: forneix informacions socioculturals sobre el continent que fan de bon conèixer al professorat de català o de castellà. Penso sobretot en el professorat que fa cursos per a nouvinguts, ben sovint europeus, a les universitats catalanes.

[356] Traducció a la xarxa en temps real

Vull donar una referència breu de Tradukka, una aplicació a la xarxa basada en la filosofia de treballar amb ginys ja existents al ciberespai i millorar-los i que demostra que la imaginació dels individus pot donar fruits molt rellevants. Tradukka es basa en el traductor de Google, podríem dir que depèn totalment de Google Translate API, i és l'obra d'Andres Santos Kunze, de Guayaquil (l'Equador). Aquesta aplicació permet fer atractives traduccions en temps real. És veritablement curiós veure com a mesura que anem escrivint en una de les caixes de text el programa, si no hem indicat en quina llengua escriurem, detecti la llengua que fem servir. Simultàniament a l'escriptura, l'aplicació va proposant una traducció a la llengua que hàgim determinat a l'altra caixa de text. Les llengües amb què treballa Tradukka són moltes: afrikaans, albanès, àrab, bielorús, búlgar, català, xinès, croata, txec, danès, neerlandès, alemany, finès, francès, gallec, grec, hebreu, hindi, henreu, hongarès, islandès, irlandès, italià, japonès, portuguès, romanès, polonès, thai, vietnamita, etc. Les aplicacions per aprendre llengües són diverses: la consulta de l'equivalent d'un terme en diverses llengües, per exemple (per veure si comparteixen la mateixa arrel i són mots semblants en llengües genèticament emparentades), com a pràctica de consciència lingüística. Com que veig que entre les llengües de treball de l'aplicació hi ha l'albanès, se m'acut de fer una prova ràpida amb l'eina. Vaig llegir no fa gaire que català (alb. katallan) en llengua albanesa té un significat absolutament negatiu, fruit encara del record del pas dels sanguinaris almogàvers per aquelles terres al segle XIV. Faig la prova i veig que sí: mentre escric katallan, en temps real m'apareix: ogre... En aquests darrers segles, amb tot, els catalans hem millorat una mica.

[355] Escriure per al web

Sempre ens ha interessat tot allò que fa referència a l'escriptura per al web. Ja al seu moment vam dedicar-hi, al programa interuniversitari virtual de comunicació eficaç Argumenta, una unitat que donava unes pistes per ajudar a escriure a la xarxa. La literatura sobre aquest aspecte és àmplia i evoluciona de bracet amb els nous usos que s'estenen a la xarxa. Considero interessant el recull d'enllaços a webs de consum ràpid sobre aquesta qüestió que ha recopilat Robin Broitman a "How-To: Write Effectively for Twitter and The Social Web". Hi trobo webs que ensenyen a triar els mots adequats per ser trobat a la xarxa; uns quants webs que fan reflexionar sobre l'escriptura eficaç a Twitter i donen consells sobre la llengua i l'estil que cal fer-hi servir; consells per escriure títols o titulars atractius i que atrapin l'audiència, o també principis per a l'escriptura al web i als mitjans socials. Es tracta d'uns cinquanta enllaços que donen pas a materials desiguals, sovint plantejats en forma de consells de consum ràpid, però que poden resultar útils, sens dubte, als formadors, gestors de formació inquiets o autoaprenents que volen entendre una mica més bé com és la llengua a la xarxa, quines regles la regeixen i en quines condicions es pot aconseguir que sigui més efectiva.

[354] Formació del professorat de llengües

Ha aparegut el número 49 de la revista Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura (Graó: juliol, agost, setembre de 2009), un monogràfic sobre La formació del professorat de llengües, amb articles d'Anna Camps, Margarida Cambra, Rosa Sayós, Olga Esteve i Zinka Carandell, Teresa Ribas i Marta Milian, Martin Nystrand i Biel Ferrer. M'interessen sobretot els articles d'Esteve i Carandell, "La formació permanent del professorat des de la pràctica reflexiva", i de Cambra, "Educar "en els" i "per als" plurilingüismes a Europa: Com es pot replantejar la formació dels docents?". El primer dels articles citats tracta de la formació permanent basada en la pràctica reflexiva. Aquesta línia formativa dels docents parteix de la base que la formació no s'obté dels recursos o dels models, sinó que té les arrels en les experiències (antigues, recents, noves) de cada formador en el seu context. El docent ha d'aplicar la reflexió sistemàtica a l'experiència per millorar la seva pràctica. Les eines que pot fer servir el formador de llengües per reforçar la seva reflexió són diverses (el portafolis docent, per exemple), i la pràctica reflexiva ha de passar per un cicle 1) d'autoanàlisi, 2) de contrast i 3) de redescripció de les pràctiques docents. El procés requereix un bon nivell d'interacció i el treball significatiu amb la teoria (una teoria que no s'adquireix en el buit: "el saber teòric esdevé profundament significatiu", p. 57). Resumeixo amb Esteve i Carandell: "...l'individu [professor de llengües] construeix coneixement i desenvolupa la seva competència docent a partir de les experiències que ha viscut, de la reflexió que li han suscitat, de la interacció amb altres persones (iguals i més expertes), així com a través d'una interacció amb sabers teòrics." (p. 57). M'interessa també l'article de M. Cambra. L'autora analitza la resposta educativa que han de donar els formadors davant l'increment de la diversitat lingüística i els "plurilingüismes" i indica que "han de disposar d'una competència plurilingüe, d'unes habilitats d'adaptació, així com de grans dosis de sensibilitat i de ganes d'innovar." El gran repte amb què es troben els docents de llengües, segons Cambra, no és altre que el foment de l'Educació Plurilingüe Intercultural (EPI), per al qual necessiten una formació específica. "No és una exageració aspirar a aconseguir que els docents esdevinguin experts en EPI, responsables de gestionar de la millor manera les competències lingüístiques dels seus alumnes." (p. 23). Totes dues línies, la de la pràctica reflexiva i la de la formació per a l'Educació Plurilingüe Intercultural es poden treballar, sens dubte, des dels serveis lingüístics universitaris.

[353] Nota: eina excel·lent per a la col·laboració

Em ve molt de gust parlar avui d’una senzilla i efectiva eina gratuïta (només cal registrar-s’hi) per a la col·laboració en línia que pot ser ben útil per treballar en cooperació a clase de llengua. Es tracta de Nota. És una mena de pissarra amb una interfície altament intuïtiva que es pot usar en modalitat privada o pública. El potencial de l’eina, malgrat aquestes dues possibilitats, es desprèn de la possibilitat de compartir allò que s’aporta a Nota amb les persones que es determini que poden ser també editores de l’aplicació. Les intervencions dels diversos editors poden ser gairebé instantànies. Una de les característiques més destacades de Nota és que els materials que es poden incorporar a l’espai de treball es poden afegir des de llocs com YouTube, GoogleMaps, Viquipèdia, Flickr o des de l’ordinador personal (imatges, fitxers, etc.). La facilitat per inserir elements d’aquestes i altres fonts sense haver de sortir de l’aplicació. és sorprenent Els espais creats (que poden ser pàgines o documents més extensos) es poden desar, imprimir o incrustar. Faig una prova rápida: cerco el terme Edupunk a la Viquipèdia des de Nota, l'incorporo a la pissarra; cerco fotografies sobre el moviment Edupunk, i vídeos a YouTube i els trasllado també a la pissarra. Pujo també un fitxer sobre la qüestió, en word, que el visitant pot descarregar; instal·lo una aplicació per enviar missatges de correu i també un comptador de visites. No he compartit l'espai amb ningú, però hauria pogut fer-ho fàcilment convidant-l'hi. Obtinc el codi embed i incrusto el material creat al peu d'aquestes línies. No he invertit més de cinc minuts en tota l'operació. Si voleu informació sobre l'aplicació podeu obtenir-la en aquest enllaç.

[352] Nodes alfabetitzadors a la universitat

Vèiem com les biblioteques universitàries han fet un pas de gegant cap a l’alfabetització informacional de les comunitats a què pertanyen. Però... ¿i les altres alfabetitzacions (llegiu les entrades 350 i 351)? Qui en té cura? ¿Es pot suposar que els docents universitaris ja en saben i que sabran ensenyar adequadament els seus alumnes? ¿Com és que tractant-se d'aspectes formatius decisius i complexos (allò que garanteix el nou saber llegir i escriure dels universitaris), reconeguts per l'EEES, no hi ha un espai nodal a la universitat que proporcioni suport al seu desenvolupament en forma de productes, cursos o serveis adreçats a personal docent i investigador, personal d'administració i, sobretot, estudiants? Crec que aquest node, pel que fa als alfabetismes icònic, audiovisual, digital i, en part, informacional (convergint amb la tasca de les biblioteques) hauria de ser el servei lingüístic universitari, una entitat que pot donar un servei global, coherent, sistemàtic i expert als diversos agents de la comunitat universitària en aquestes qüestions. No en va es tracta d'aspectes que es relacionen directament amb el llenguatge i la comunicació, amb les noves maneres de fer servir la llengua (els llenguatges) i comunicar-se, sense el domini de les quals ja no es pot entendre la realitat circumdant ni participar-hi. Voler cobrir aquests aspectes de la multialfabetització contemporània demana eixamplar els horitzons dels serveis lingüístics, liquidar conceptes enquistats del passat i assumir el rol i la responsabilitat d'ajudar estudiants, professors i administració a ser alfabets. Que no és poc. ¿Sabran seguir, els serveis lingüístics, el pas endavant fet per les biblioteques, que ja són nodes centrals a les universitats? No vull oblidar, per tancar aquesta entrada, que la comesa d'afavorir la multialfabetització també té un altre vessant més intern: cal incorporar els objectius alfabetitzadors a les propostes formatives clàssiques dels serveis lingüístics com són, per exemple, els cursos de llengua tradicionals. Hi ha una tasca a fer, doncs, també, de portes endins, cap a l'alfabetització (sobretot digital o mediàtica) del professorat del servei. Una tasca que ha de repercutir de manera molt favorable, inevitablement, en l'alfabetització de l'usuari del centre, l'aprenent de llengua. No es tracta només, és clar, que el professorat conegui recursos tecnològics nous aplicats a l'ensenyament de llengües. Es tracta que conegui i faci conèixer les noves condicions que garanteixen als individus ser lletrats. Tot un programa.

[351] Alfabetitzar a la universitat

Reprenc el tema de la nova alfabetització, de l'entrada anterior, a propòsit de la lectura de Manuel Area, Begoña Gros i Miguel Á. Marzal Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación (Síntesis, 2008). Davant els nous alfabetismes i la necessitat de donar-los una resposta formativa, la proposta més sòlida, coherent i global, a la comunitat universitària, ha estat la de les biblioteques. Ha estat una resposta en una de les línies d'alfabetització a què em referia a l'entrada anterior: l'alfabetització informacional. Les biblioteques universitàries han fet els deures, podríem dir, empeses per la seva necessitat d'adaptació i de supervivència. I sovint ho han fet amb excel·lència. Impulsades per la xarxa REBIUN i per poderoses dinàmiques pròpies, han sabut reivindicar el seu paper central a les universitats: si podien ser vistes com uns magatzems perifèrics i auxiliars, han esdevingut nodes centrals (des de fórmules CRAI, per exemple). Les biblioteques s'han sabut adaptar al canvi de concepte: al pas de l'escassetat (el magatzem de llibres) a la gestió de l'abundància (la informació il·limitada). Aquestes entitats han sabut deixar de servir als seus usuaris un bé escàs, els llibres dels prestatges, per esdevenir espais d'educació. Han sabut assumir un rol i un servei radicalment nous i d'enorme repercussió en l'àmbit universitari: el de l'alfabetització informacional dels seus usuaris. Els autors d'Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación indiquen clarament que "Este incremento ingente de la cantidad de información disponible en las redes está provocando que las bibliotecas [universitarias] no sólo sean instituciones destinadas a almacenar y facilitar el acceso a sus fondos, sino que también deban acometer la formación, o si se prefiere, la alfabetización en la información." (p. 122). Com que la desitjable introducció d'aquesta i de les altres alfabetitzacions en els currículums dels diversos nivells d'ensenyament (també els universitaris) és lenta, cal agrair el pas endavant fet per les biblioteques amb l'objectiu d'ajudar a construir estudiants (ciutadans) alfabets. Ja hem vist, però, que no es tracta d'una sola alfabetització, sinó d'una necessària multialfabetització. Qui ha assumit, doncs, la formació en les altres noves alfabetitzacions a la universitat? Continuarem.

[350] Les noves alfabetitzacions

Avui vull parlar d'una publicació que acabo de llegir: Alfabetizaciones y tecnologías de la información y la comunicación (Manuel Area Moreira, Begoña Gros, Miguel Á. Marzal García-Quismodo; Síntesis, 2008). Abans d'entrar-hi, amb tot, voldria recordar que el dia 8 de setembre va ser el Dia mundial de l'alfabetització (llegiu-ne una ressenya al bloc d'Unescocat). El balanç d'analfabetisme al món és alarmant: gairebé 800 milions de persones adultes no estan alfabetitzades (a casa nostra hi ha un 2 % d'analfabets). Em centro, però, en la publicació a què em refereixo, que és una obra de gran interès: ens ajuda a entendre el món en què vivim i a reinterpretar el context professional immediat (el dels que treballem en algun nivell educatiu i, sobretot, en l'àmbit lingüístic). El text aborda el tema de l'alfabetització. Es tracta d'un concepte que ha evolucionat aquests darrers anys, en què ja es parla obertament de multialfabetismes i de les noves exclusions socials derivades de no posseir-los. L'obra (que retrata de forma excel·lent la història de l'alfabetisme fins a la complexa situació actual) constata que fins fa ben poc l'alfabetització era l'adquisició de la lectoescriptura tradicional, que permetia als individus l'accés al coneixement que vehiculaven els llibres i la comunicació per mitjà de textos escrits en suport de paper. La situació actual és radicalment diferent. Si hem d'entendre ser alfabets com ser capaços de dominar els codis i els significats de la cultura del nostre temps, posseint la capacitat de codificar i decodificar les formes expressives de la informació, per poder reconèixer plenament la nostra societat i participar-hi plenament, el panorama ha esdevingut complex i el concepte d'alfabetització tradicional ja no serveix. El segle XXI (i, en part, el XX) ens ha dut nous llenguatges i noves formes comunicatives (sovint no textuals) i nous suports per expressar-los, sense el domini dels quals no es pot ser un ciutadà de ple dret (ni tampoc, és clar, un universitari competent). Com diuen els autors del text: "Ser alfabeto de la sociedad informacional, además del dominio de la lectoescritura, requiere también dominar los códigos, lenguajes y formas expresivas audiovisuales, hipertextuales, multimedia e interactivas" (p. 10). I afirmen, també, "Las tecnologías digitales en sus diferentes variantes exigen de un sujeto con un alto grado de formación, es decir, de alfabetización, para que pueda realizar no solamente un uso mecánico y simple de dichas tecnologías, sino un uso inteligente y crítico de las mismas" (p. 32). Sense la capacitat d'usar, manipular i entendre les noves formes de representació, només hi ha analfabetisme (analfabetismes). La cultura del segle XXI és multimodal pel fet que es manifesta en suports, tecnologies, llenguatges, formats i sistemes de representació molt diversos. Accedir a la cultura, doncs, requereix una multialfabetització (New London Group) en l'individu. Aquests diversos alfabetismes són: l'alfabetisme en lectoescriptura, el visual o icònic, el numèric, el musical o sonor, l'audiovisual, l'informacional i el tecnològic (amb dimensions instrumentals, cognitives, actitudinals i axiològiques). Cap nivell educatiu ni cap entitat de formació no poden continuar la seva activitat dins els paràmetres de la lectoescriptura clàssica. Les entitats que formen en llengües, a més, han de posicionar-se en relació amb aquests nous alfabetismes i implicar-se adequadament en l'assoliment de les noves alfabetitzacions per part de les comunitats a què adrecen els seus serveis. En parlarem.

[349] Tornant de Gandia

Com ja vaig comentar, aquests darrers dies han tingut lloc a Gandia les XXIII Jornades internacionals de professors de català, organitzades per l'Institut Ramon Llull, espai de trobada formatiu i d'intercanvi dels col·loquialment coneguts com a lectors de català. L'agenda d'activitats per a ells ha estat atapeïda. Amb Marta Estella hem tingut l'oportunitat de conduir un grup de treball, ahir al matí, sobre innovació docent. Una etiqueta àmplia, certament, que hem adreçat cap a uns territoris concrets. Ens ha interessat, d'una banda, fer veure que innovació no equival necessàriament a tecnologia, per la qual cosa hem dedicat tota la primera part de la sessió a parlar d'un concepte relativament nou en l'ensenyament-aprenentatge de llengües, el de la competència plurilingüe i pluricultural, i de diverses metodologies, eines o aplicacions concretes d'innovació docent que posen el punt de mira a ajudar a construir aquesta competència en els aprenents. Ha estat a la segona part que la reflexió ha focalitzat en la tecnologia, però no tant des de l'anàlisi d'eines concretes de l'anomenat web 2.0 com d'una reflexió més general sobre el sentit i l'ús de la tecnologia en el context de treball del professorat de llengua: en el seu treball personal, en el seu treball amb companys i en els entorns ja pensats per aprendre. L'objectiu no era pas capacitar en eines, sinó acomboiar la reflexió a l'entorn de l'ús de la tecnologia. Hem volgut donar a entendre, en les dues parts del grup de treball, que sense uns continguts, un bon plantejament metodològic i un enfocament pedagògic, només amb tecnologia, la innovació d'un docent no té sentit, ja que es produeix en el buit. Ens ha agradat compartir experiència amb els professors de català a les universitats de fora del nostre domini: hem entès les seves situacions (ben particulars i desiguals), hem polsat el seu neguit tecnològic i hem volgut posar a la seva disposició un discurs encoratjador (el moment que vivim és excepcional i ple d'oportunitats) i la continuïtat de la formació més enllà de les quatre hores de feina del grup de treball. Perquè la tecnologia ens permet ja trobar-nos amb ells (o ells amb nosaltres, si volen) per mitjà de múltiples xarxes socials o espais a la xarxa i continuar compartint un aprenentatge informal, si volem. Hem captat, al final de la sessió, actituds clarament favorables a la innovació. Penjo el prezi que he fet servir a la presentació (primera part).

[348] Competència digital a l'àrea de llengua (i 2)

Torno a La competencia digital en el área de Lengua. El capítol de Felipe Zayas (“Escribir y leer en la Red: nuevas prácticas discursivas”) presenta també un gran interès per a formadors de llengua i gestors de processos formatius. Llegir i escriure al segle XXI, n'hem parlat sovint a Aprendre llengües, són ja activitats noves per l'expansió de la tecnologia i la progressiva definició dels seus usos. No és pas estrany, en aquest sentit, que el IV Congrés de la Cibersocietat, fòrum d'una gran activitat i prestigi que tindrà lloc aquesta tardor, dediqui un grup de treball a la lectura i l'escriptura en línia. Zayas analitza al seu capítol la comunicació a l'àmbit de les relacions interpersonals a la xarxa (el correu i els fòrums), a l'àmbit públic (blocs, pàgines personals, d'associacions, institucions i empreses...), a l'àmbit dels cibermitjans i a l'àmbit acadèmic (els textos que serveixen per construir i transmetre coneixements). En aquest darrer punt, el més interessant del capítol, l'autor s'atura a descriure amb detall la sindicació de continguts, els marcadors socials i els wikis. Les conclusions de Zayas són que el professorat ha de conèixer les característiques de les noves pràctiques discursives i dels gèneres textuals per mitjà dels quals aquestes pràctiques es duen a terme, així com les noves situacions de lectura i d'escriptura. Perquè ensenyar a llegir i a escriure avui dia és i ha de ser ja tota una altra cosa. Vull fer dos apunts finals que se m'acuden arran de la lectura del text: 1) la tasca dels formadors no ha de ser només buscar en les accions vinculades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa lligams i virtuts relacionats amb el que ja sabíem que es pot fer en la lectoescriptura clàssica (un exemple: observar que la tria de tags als blocs o als marcadors socials ajuda a saber definir, o que fer microblogging ajuda a saber sintetitzar...). Cal fer un esforç per entendre la diferència que aporten la nova lectura i la nova escriptura, les noves lògiques comunicatives que es generen a la xarxa. I 2) No podem acceptar ja més temps com a punt de partida de cap anàlisi que els nostres alumnes han perdut la llengua per culpa dels usos tecnològics. Si és cert que certes capacitats com la de llegir amb profunditat textos extensos semblen haver minvat (Nicholas Carr, Tíscar Lara), també ho és que els darrers estudis indiquen que l'ús de la tecnologia és un avantatge per a les habilitats expressives i que ha representat un renaixement en l'habilitat d'escriure dels alumnes, que saben expressar-se com mai per a una audiència. Remeto, en aquest sentit, a l'estudi elaborat a la Universitat de Stanford, per mitjà de la ressenya que n'ha fet darrerament E. Dans.

[347] Curs amb Facebook a la UOC

No fa gaire, al Congrés Convit dels serveis lingüístics catalans, Genís Roca va afirmar de passada en la seva excel·lent conferència que Facebook tenia els dies comptats; que d'aquí a un any el seu ús hauria davallat molt. I al·legava que s'havia convertit en un espai impossible, on els els joves ja no volien ser-hi, senzillament perquè hi trobaven els seus pares. Les eines a Internet, les aplicacions, les xarxes socials, passen i són substituïdes per altres (no hem sentit a parlar encara seriosament de la reculada de Facebook, amb tot). Davant aquests canvis vertiginosos i el fet que l'esperança de vida de molts recursos a la xarxa sigui limitada o incerta, les institucions (també els serveis lingüístics) no han de frenar les seves iniciatives i han de ser capaces d'arriscar-se a usar-los Es tracta d'una feina d'individus, inicialment, però que ha de gaudir, si es revela viable, del suport de l'entitat. Perquè cal aventurar-se, provar i experimentar constantment. L'ús de Facebook com a espai per a la formació de llengües em sembla ben possible, ara que tothom fuig de la rigidesa de les plataformes LMS clàssiques. Per això considero molt interessant la iniciativa de la UOC d'engegar un curs pilot a Facebook per provar-ne el valor formatiu. L'objectiu de la iniciativa és avaluar la possibilitat de fer servir una xarxa social com a espai de formació i exportar l'experiència, si pot ser, a altres assignatures de la UOC. El curs pilot durarà dos mesos, començarà per l'octubre i generarà, sens dubte, una recerca i unes valoracions que caldrà conèixer. Pel que fa als usos de Facebook a les universitats, amb finalitats d'ensenyament-aprenentatge, recomano la lectura de "Facebook per a ensenyar i aprendre" (usos, reserves, oportunitats), de Peter Bihr i Thomas Praus. I, igualment, l'article "The Facebook Classroom: 25 Facebook Apps That Are Perfect for Online Education". Algunes semblen ben aplicables a l'aprenentatge de les llengües.

[346] Competència digital a l'àrea de llengua (1)

Llegeixo La competencia digital en el área de Lengua (Octaedro, 2009), de Tíscar Lara, Felipe Zayas, Néstor Alonso Arrukero i Eduardo Larequi. He tingut notícia de l'obra, de recent publicació, per mitjà de Twitter. L'obra es presenta en quatre parts, una per autor: Tíscar Lara (el bloc de la qual segueixo) signa “Alfabetizar en la cultura digital”; Felipe Zayas és autor del capítol “Escribir y leer en la Red: nuevas prácticas discursivas” i Néstor Alonso del capítol “Blogs en la escuela. Una introducción al uso de las bitácoras em primaria”. Tanca el volum el capítol d'Eduardo Larequi “Propuestas para la integración curricular de las TIC en el área de lengua castellana y literatura”. M'interessen sobretot els dos primers capítols. L'aportació de Tíscar Lara és molt interessant. Hi planteja l'alfabetització digital actual com una qüestió relacionada amb la comunicació i no amb la tecnologia. L'alfabetització digital (o més aviat mediàtica) ja no és un aprenentatge instrumental-informàtic: ser un analfabet digital ja no és, doncs, no saber fer servir determinats programes informàtics. La Unió Europea defineix la media literacy, en la mateixa línia, com “la capacidad para acceder, analizar y evaluar el poder de las imágenes, los sonidos y los mensajes a los que nos enfrentamos cada día y que son una parte importante de nuestra cultura contemporánea...” (p. 15). L'alfabetització mediàtica ha de permetre desenvolupar el pensament crític i veure el potencial de la tecnologia (que no és en absolut neutra) com a element de transformació de la societat. Tíscar Lara estableix les que considera que són les competències de l'alfabetització mediàtica: 1) el coneixement dels llenguatges i les seves tècniques (el saber); 2) la interpretació crítica i productiva (el saber fer) i 3) la participació i la ciutadania activa (el saber ser) i indica que la competència digital és una de les vuit competències clau als currículums europeus i que és imprescindible treballar-la no tan sols a les hores d'informàtica, sinó des de totes les àrees de coneixement. Tíscar dedica la segona part del capítol a definir les tecnologies de què parla i a indicar les pràctiques discursives més rellevants que es duen a terme a la xarxa. L'autora parla del desenvolupament del web de la lectoescriptura (que permet que qualsevol usuari escrigui, a més de llegir), que és cada cop més multimèdia. També parla de la construcció col·lectiva del coneixement i de l'organització social, a mans de l'usuari, del coneixement. Es refereix també a la multiplicació de fonts, l'accés directe a la informació, la desaparició dels mitjancers i el qüestionament de l'autoritat que han generat les tecnologies i de què és exponent la xarxa. Tíscar Lara es refereix també als joves a la xarxa i als seus usos (comunicació, informació, producció multimèdia amateur) i arriba a la conclusió que els nadius digitals, pel sol fet de ser-ho, no vol dir que tinguin ja assolida l'alfabetització digital (“podríamos pensar que no necessitan alfabetización alguna en este campo, puesto que ya están demostrando ser capaces de comunicarse a través de un aprendizaje informal...”, p. 32). Els joves, segons ella, necessiten formació sobre diversos aspectes de la xarxa com la credibilitat de la informació, la detecció dels interessos comercials, la protecció de la seva intimitat o la construcció d'una imatge pública. El professorat, evidentment, té una gran responsabilitat en el desenvolupament de la competència digital dels seus alumnes. No es tracta tant d'educar en tecnologia, segons Tíscar Lara, com en cultura tecnològica i en els seus valors.

[345] XXIII Jornades internacionals per a professors de català

Aquesta setmana a Gandia tindrà lloc la XXIII edició de les Jornades internacionals per a professors de català, que organitza l'Institut Ramon Llull (al qual agraeixo molt, des d'aquí, que sigui dels primers seguidors d'Aprendre llengües). Les Jornades s'adrecen als professionals que ensenyen català (llengua, literatura, cultura) fora del domini lingüístic i es preveu que hi assisteixi un centenar de participants, de més de quinze països. Serà un plaer poder-hi ser, i encara més poder conèixer i compartir les inquietuds i reflexions dels lectors, sobretot el matí de divendres, per mitjà de la conducció d'un grup de treball juntament amb Marta Estella. Es tracta del G4: "Recursos per a la innovació docent" (guió de l'activitat). L’objectiu del grup de treball és descobrir com diferents recursos lingüístics i d’altres tipus que hi ha a la xarxa poden ajudar a innovar en el treball amb els alumnes. Hi treballarem amb recursos que faciliten nous enfocaments en l’aprenentatge de llengües com la intercomprensió, la col·laboració entre aprenents, la gestió de l’aprenentatge per part de l’estudiant o per part del professorat. L'organització ha programat, entre altres, presentacions com la de Conxa Planas i Joan Ramon Berengueras (UB) ("Català inicial per a ciències econòmiques i empresarials"); o tallers com el de Joan Tomàs Pujolà (UB) sobre l'aplicació de la tecnologia ("Treu-li el suc a la web 2.0") o Daniel Cassany (UPF) ("L'ús de l'escriptura per aprendre català"). La Jornada tractarà un repertori prou ampli de qüestions que interessen els professors de llengua catalana a l'estranger i ha de ser un fòrum per a l'intercanvi d'idees, projectes i iniciatives i coneixement mutu. Miraré d'aportar-ne algunes impressions a Aprendre llengües

[344] Prezi: presentacions després del PowerPoint

Ara que fa vint-i-cinc anys de l'existència del PowerPoint, s'imposen altres eines per acompanyar les presentacions. La qüestió ens interessa, és clar, perquè la comunitat universitària no fa altra cosa que comunicar-se coneixement, descobertes, hipòtesis, resultats. Ja vam parlar d'Animoto a Aprendre llengües, eina de presentacions que considero interessant i trencadora. Fa uns mesos, però, que sento a parlar de Prezi i ara, amb motiu d'una presentació que he de fer pròximament, m'he decidit a fer-lo servir. Si doneu un cop d'ull a Google Trends, podreu veure ràpidament que Prezi és una eina que s'ha popularitzat enormement aquest 2009. L'he vista, també, als llocs més alts dels rànquings d'aplicacions de moda i m'ha sobtat veure que algun congrés ja demani les intervencions en PowerPoint o Prezi. Són moltes, d'altra banda, les proclames entusiastes que es poden trobar a la xarxa sobre el programa (llegiu, per exemple: "Power to Prezi!"), que no solen desaprofitar l'oportunitat de criticar els aspectes més negatius del PowerPoint, del qual se sol afirmar que ha reforçat un estil cognitiu nefast (la connexió entre la manera de pensar que promou el PowerPoint i la catàstrofe del Challenger, el 1986, ja ha esdevingut un tòpic). El PowerPoint, diuen algunes veus apocalíptiques, se'ns mor... després d'una extraordinària longevitat: morir als 25 anys en el context de les aplicacions tecnològiques actuals és haver envellit molt... Què aporta Prezi? Prezi és pot usar bé o no tan bé, és clar, però és una eina que té la virtut de permetre'ns fugir de l'angoixant linealitat del PowerPoint. Una linealitat que reforça el paper magistral del ponent (es tracta de la seva línia de discurs) i la idea que hi ha un únic camí per arribar al que volem explicar. Prezi ens permet disposar text i mitjans damunt una mena de cosmos que podem aproximar o allunyar, com els cossos que conté, i que té la característica de poder no tenir principi i final establerts, si ho desitgem, per bé que hi ha també una opció d'establiment d'itineraris. Prezi aporta llibertat, flexibilitat, capacitat de focalització o allunyament... Aquell gest angoixant dels ponents amb PowerPoint de saltar-se deu o quinze diapositives perquè se'ls acaba el temps (diapositives que, immergit en la lògica lineal, el receptor no pot acceptar de cap manera que es puguin suprimir), amb Prezi es pot gestionar amb la discreció de qui renuncia a fer un parèntesi o una explicació accessòria o a anar-se'n per una branca prescindible, perquè Prezi genera espais oberts plens de connexions (com la ment) i no trajectòries de sageta. M'agrada Prezi. L'ús dirà si és veritablement tan revolucionari com sembla.

[343] Serveis lingüístics i serveis lingüístics

Aquests dies he rebut dos serveis lingüístics de primera. Un ha estat la revisió quasi immediata d'un text breu en anglès que vaig enviar a la plataforma Correctmytext (en vaig parlar a Aprendre llengües), per part d'una persona voluntària que participa a la plataforma, com jo mateix, i que declara tenir un perfil de coneixement d'anglès de nadiu. No és un professional de la llengua ni de la correcció, segurament, però sí algú que la domina perfectament i el meu text no necessitava una revisió professional, sinó un servei de llengua exactament com el que he rebut. Ràpid, gratuït, responent a una fantàstica filosofia col·laborativa i ajustat a les meves necessitats. Val a dir que jo també he corregit algun text breu com a participació a Correctmytext. L'altre servei lingüístic ha estat l'intercanvi de llengua fet a la plataforma Livemocha (llegiu-ne un comentari): volia practicar anglès, he seleccionat una persona i hem mantingut alguns contactes i he pogut practicar la llengua. Un altre servei de llengua. Poso aquests dos exemples (la llista podria ser llarga: he triat dos casos en què hi ha humans prestant el servei) per encetar una reflexió sobre un cert autisme que detecto en el sector dels anomenats serveis lingüístics: ens passem el dia dissenyant productes i serveis (sovint de gran qualitat i amb bons professionals al darrere), però potser ignorem una mica massa els serveis de llengües que la xarxa posa a disposició de qualsevol ciutadà. No és ja que no els sentim com a competència (considerem que no tenen prou professionalitat, potser), és que ni tan sols els considerem. Molts dels nostres usuaris, d'altra banda, necessiten exactament aquests serveis, que molt sovint, a més, nosaltres no tenim exactament al nostre catàleg de productes... Deixeu-me posar un exemple, que comentava aquest matí a uns companys de la meva entitat: imagineu que arriba algú a un servei lingüístic interessat a estudiar la llengua thai (o la que vulgueu). El servei lingüístic ja té el no a flor de llavis, perquè ensenya 7 o 8 llengües i el thai, decididament, no hi és. Com pot ser? ¿Com pot ser que no hi hagi als serveis linguístics reductes d'expertesa en serveis lingüístics aliens (penso ara sobretot en els de la xarxa)? ¿Com pot ser que el saber fer d'un servei lingüístic no inclogui la possibilitat de facilitar serveis lingüístics que hi són, que existeixen, que l'usuari potser desconeix però que un bon gestor (de formació en aquest cas) no hauria de desconèixer? ¿Com pot ser que els serveis lingüístics venguin encara tan decididament l'escassetat del segle XX i no la hiperabundància del segle XXI? El paradigma de l'escassetat, com assenyalen tants observadors darrerament, ha entrat en crisi (la nova escassetat, segons C. Anderson al recent i polèmic Free és la reputació i l'atenció). ¿No és l'hora ja que els serveis lingüístics deixin d'aferrar-se als seus productes (escassos) i comencin a vendre la gestió de l'abundància d'aquests altres serveis lingüístics com un servei professional més? Podem estar veritablement tan lluny d'ajudar a aprendre thai?

[342] ClassikTV: muntar una pel·lícula breu

Continuem amb les possibilitats que ens dóna la imatge en l'aprenentatge de llengües. Vull parlar avui d'una eina senzilla i intuïtiva, ClassikTV, que ens permet fer el muntatge d'una pel·lícula a partir de preses breus predeterminades per l'aplicació (més de cent cinquanta) que corresponen a films de diverses tipologies, en blanc i negre i color. L'eina permet fer el muntatge a voluntat, combinant les seqüències amb total llibertat, i posar-hi música (hi ha l'opció de diversos estils musicals), efectes especials i subtítols. En resum: en uns pocs minuts qualsevol alumne pot haver muntat una breu pel·lícula d'acord amb uns requeriments lingüístics previs d'un formador (de registre, de modalitat oracional, de determinades estructures...) o amb total llibertat i amb creativitat sense límits. La interfície de ClassikTV és senzilla i l'ajuda de l'eina absolutament modèlica (amb un sol clic entens a la primera com funciona l'aplicació, per mitjà d'un senzill recurs gràfic). L'únic que cal fer, en realitat, és arrossegar les nostres eleccions cap a l'espai inferior de la pàgina... No tinc cap dubte que aquesta eina pot generar una divertida activitat a la classe de llengua. No es tracta d'abusar-ne, perquè és un recurs tancat a unes seqüències que no es renoven, però que es pot tenir en compte com un recurs més. Aquí teniu la meva pel·lícula breu. Espero que us agradi.

[341] Overstream: subtitular per aprendre llengua

Són diverses les eines a la xarxa que permeten subtitular vídeos: ja hem donat la referència d'alguna a Aprendre llengües. Dono notícia ara d'Overstream, molt senzilla de fer servir i efectiva (després del registre habitual a la majoria d'eines d'aquestes característiques a la xarxa). Les aplicacions a l'aprenentatge de llengües són múltiples i fàcilment imaginables. Les possibilitats de distribució dels vídeos subtitulats, d'altra banda, són moltes: es pot enviar el vídeo a un amic, per exemple, o incrustar-lo amb l'opció embed dins un web (tal com faig al peu d'aquestes ratlles amb la prova que he preparat). Overstream treballa amb vídeos de YouTube, Google Video, MySpace Video, Dailymotion, Veoh, Blip.tv i Archive.org, i assegura al seu web que aviat també ho farà amb altres proveïdors. Ara que es parla tant dels continguts generats pels usuaris, aquesta mena d'eines obren autèntiques vies a la participació, a la imaginació i a la creativitat. Triar, mesclar i compartir.