[584] Encara sobre el PEL i l'Europass

Torno sobre la jornada “Portfolio Europeo de las Lenguas (e-PEL) y Europass: Herramientas para la formación y la movilidad”, que va tenir lloc els dies 24 i 25 de novembre a Còrdova, organitzada per l’OAPEE. Crec que és de justícia destacar el treball que ha dut a l’existència d’un portfolio electrònic, que s’hi va presentar (l'e-PEL), que permet a joves i a adults treballar amb una interfície en català, entre moltes altres llengües. Es tracta de la traslació a paper del portfolio del Ministeri d’Educació de la franja d’adults. La iniciativa s’ha dut a terme des de la Universitat Jaume I de Castelló i va ser presentada per Anna Pitarch, Antoni Álvarez i Joan Ramon Monferrer. El format electrònic dóna molt de joc, evidentment. Quin sentit té un portfolio en paper, si és una eina que s’ha d’anar actualitzant periòdicament? Quin sentit té un portfolio en què les evidències siguin difícils de presentar adjuntes i d’enviar a professorat o a empleadors, si el seu propietari ho considera oportú? Voldria destacar de la jornada, d’altra banda, les intervencions d’Olatz López (UB), autora d’una tesi sobre el PEL i de Jesús Ángel González (Universitat de Cantàbria), que va explicar com al seu centre s’havia anteposat el valor pedagògic al valor informatiu del PEL. La jornada va reflectir, en general, l’optimisme a l’entorn de les possibilitats d’ús del PEL, tot i la visió més critica de Fernando Trujillo (no us perdeu la seva valoració), que va començar donant per mort el PEL, el qual, però, va contextualitzar de seguida en relació amb els PLE (els entorns personals d’aprenentatge). Si alguna qüestió s’ha de criticar de la jornada (a més d’alguna intervenció extemporània com la dedicada a les tan gràfiques eines del web 2.0... sense mostrar-ne cap!) és que no va tenir prou debat; la manca de temps i la sensació d'urgència van ser constants tots dos dies. No es va poder comentar, per exemple, un aspecte crucial: l’existència ubiqua del PEL o l’Europass al núvol i els usos que s'hi associen. Hem de tenir en compte que a la jornada s’anunciaven a bombo i platerets, en canvi, les aplicacions per descarregar l’Europass als productes d’apple. Algú, de debò, emplenarà el PEL des de l’iphone? Hauria estat interessant, d’altra banda, que des de la Divisió Erasmus de l’OAPEE s’hagués explicat l’experiència incipient de cursos EILC en llengües altres que el castellà, com la que hem començat a experimentar, per exemple, a Catalunya, el País Valencià i les Illes.

[583] Aprendre llengües a la Jornada Espiral 2010

Ahir dissabte vaig participar a la Jornada Espiral 2010: tendències emergents en educació TIC-TAC. Hi vaig presentar l'experiència que duc a terme a la UAB “Ensenyar llengua a la universitat des d'un entorn personal d'aprenentatge”, en la qual vaig explicar la meva manera de veure el treball amb PLE a les assignatures de llengua que imparteixo a la Facultat: l'itinerari que va del PLE docent a l'estímul del PLE de l'alumnat. Mentre que als campus virtuals universitaris s'hi anava (i s'hi va) amb un manual d'instruccions, amb unes orientacions per arribar-hi i fer-los servir, als entorns personals d'aprenentatge, no. Als entorns virtuals d'aprenentatge s'hi acudia; als entorns personals d'aprenentatge s'hi viu. Per anar a un campus virtual no calien gaires competències digitals. Els entorns personals d'aprenentatge, en canvi, que no són exactament ni eines ni llocs, gairebé podríem dir que són equivalents a les competències digitals en acció. No hi ha res més absurd que enviar un alumne a fer servir algunes aplicacions del web 2.0, o recomanar-li un mashup d'eines, si no té una vivència 2.0 en molts altres àmbits de la seva vida i desitja prolongar-la naturalment, a partir de l'espai per aprendre que té tothom, cap al seu procés d'aprenentatge. La Jornada Espiral em va permetre escoltar la interessant experiència de creació de videojocs a les aules (a càrrec de Frank Sabaté), l'explicació del projecte del company Ricardo Torres, entre altres, del Citilab, anomenada HortDigital, de formació de professorat en el web 2.0, i, també, l'estimulant presentació de Marga Ojeda (Kpacita) sobre realitat augmentada, fenomen que assaltarà decisivament l'ensenyament-aprenentatge en molt poc temps. Em va agradar escoltar i saludar, també, el company Josep Hernández, autor del bloc Apuntes de lengua. Gràcies, doncs, a Espiral, organització amb més de vint anys d'història, per l'oportunitat de compartir experiència.

[582] Aprendre llengües a l'Ara

Aprendre llengües inaugura un espai a l'Ara, el nou diari que avui dia 28 de novembre de 2010 ha començat la seva singladura a la xarxa i en paper. El nou bloc té per nom Ara, aprendre llengües, i oferirà periòdicament apunts breus sobre les paraules del moment, els mots que l’actualitat, no pas per atzar, ens posa a la boca o duu als nostres textos de manera nova i recurrent. El bloc vol aportar una senzilla mirada al món a partir de traces lingüístiques aparentment insignificants. Vull agrair des d'aquí a l'Ara l'interès pel projecte Aprendre llengües que es tradueix ara mateix en aquesta col·laboració i, sobretot, desitjar llarga vida a aquesta empresa periodística valenta.

[581] Portfolio europeu de les llengües (quines?)

Avui ha acabat a Còrdova una jornada organitzada per l'Organismo Autónomo Programas Educativos Europeos sobre l'e-PEL, el Portfolio europeu de les llengües en la seva versió electrònica, i el document EUROPASS. Ens hem referit reiteradament a aquestes eines estimulades pel Consell d'Europa a Aprendre llengües. Parlarem de la jornada. Anoto tan sols en aquest moment unes línies de reflexió de la recta final de l'esdeveniment. Aquest matí alguns ponents insistien en l'estímul del plurilingüisme que comporta el PEL. Des de l'òptica dels assistents catalans a la jornada, el Portfolio europeu de les llengües és una oportunitat única per fomentar la presència de la llengua catalana en la competència plurilingüe de la ciutadania de l'Estat. Una competència plena de desequilibris i de parcialitats en què hi ha de cabre naturalment una certa relació amb la llengua catalana. Una de les ponents del matí, amb tot, comentava el plurilingüisme del PEL fent referència a tres grups de llengües: la llengua castellana, les llengües estrangeres i les llengües ambientals (les llengües de la immigració, per dir-ho ras i curt). Si el plurilingüisme que estimula el PEL a l'Estat no fa lloc al gallec, al basc i al català d'una manera real i efectiva (a un cert coneixement del gallec, el basc i el català: potser tan sols a superar els prejudicis i la desafecció cap a aquestes llengües i a sentir-les com a menys alienes), l'eina té al territori de l'Estat una utilitat massa minvada. En parlàvem a la tarda al tren, tornant cap a casa, amb una companya de Saragossa acabada de conèixer, des d'òptiques ben diferents. Jo li exposava que és necessària una transformació profunda en l'educació lingüística dels ciutadans espanyols, els quals han d'haver positivat en el seu procés educatiu la relació amb les llengües de l'Estat. Això no requereix que els nens i les nenes andalusos hagin d'aprendre català, basc i gallec fins a un nivell proficient, és clar: però sí que requereix, per començar, que l'educació els garanteixi una exposició suficient a les llengües altres que la castellana i, alhora, la superació dels prejudicis que s'hi associen històricament a Espanya. La companya de seient es mostrava preocupada per la possibilitat d'obligar o imposar llengües a ciutadans que les senten llunyanes, mostrava la necessitat, per començar, que els centres educatius tinguessin uns veritables plans lingüístics i un funcionament harmònic pel que fa al tractament de les llengües, temia el conflicte si s'aplicava una política lingüística com la que jo li comentava. “Potser d'aquí a deu anys...”, m'ha dit. Mentre l'AVE recorria la diagonal de Còrdova a Saragossa, la conversa es prolongava, cordial malgrat la discrepància. La sola possibilitat del diàleg obert i enriquidor ja matisa positivament l'escepticisme.

[580] Retenir el discurs

Tornem a l'expressió oral. Un cop hem decidit de què volem parlar (la inventio), hem endreçat les nostres idees i sabem en quin ordre les presentarem (la dispositio) i sabem amb quines paraules o efectes retòrics ens expressarem (l'elocutio), ve el moment de decidir com retindrem tot el que hem de dir perquè l'execució sigui un èxit. És la fase que els clàssics anomenaven de la memoria, fet que no és gens estrany perquè en la cultura clàssica el discurs se solia memoritzar. Ara parlaríem més aviat de retenir el discurs amb diversos mitjans. Hi ha tres maneres d'encarar aquesta qüestió: 1) la memorització, 2) la lectura, 3) l'ús d'un guió. La tercera sol ser la més oportuna gairebé sempre. Memoritzar tota una nostra intervenció oral demana una inversió gran de temps i ens aboca a una situació de poca flexibilitat i de poques possibilitats de canvi en el que hem de dir. El nostre discurs corre el perill, d'altra banda, de ser poc natural. Només és recomanable la memorització en discursos molt breus. Pel que fa a la lectura d'un text, en la qual els oradors es refugien normalment per la por de parlar en públic, és una pràctica inversemblant, un exercici gairebé impossible. Qui parla perd aleshores el contacte visual i la interacció amb el públic i fàcilment pot cansar l'audiència. Tan sols amb una escriptura per a la lectura molt controlada i alhora difícil de preparar, que permeti l'expansió i el guany de naturalitat recurrents de qui parla, llegir un text davant un públic és accceptable. Hi ha excepcions, és clar, com les lectures poètiques o dramatitzades o altres situacions en què el rigor és fonamental: el tractament d'un tema molt delicat, per exemple, en què la precisió ha de ser absoluta. Parlar en públic amb un guió sol ser l'opció més adequada. Un guió ben jerarquitzat que incorpori les idees principals i les secundàries (i més, si cal) i les anècdotes, els exemples i les citacions amb què voldrem oxigenar el nostre discurs. El guió ha de ser, d'altra banda, força telegràfic: no podem dependre de cap sintaxi anterior en expressar-nos. Una de les claus per parlar bé en públic, des del meu punt de vista, és que la sintaxi sigui del moment de la producció del discurs. Només així tenim naturalitat i fluïdesa. Si la sintaxi és enllaunada (memorització) o fixada abans d'hora (lectura literal) semblarem autòmats. Si tenim alguns estímuls escrits (el guió) o mentals que ens aportin les idees damunt les quals puguem construir la nostra sintaxi del moment, aleshores estarem en bones condicions de comunicar.

[579] Aprenentatge i govern

Els dies 19 i 20 de novembre hi ha hagut a Lisboa la cimera internacional de l'OTAN, que ha parlat de la seguretat al món i ha donat per acabada formalment la fase de la guerra freda amb la incorporació de Rússia a l'estratègia de l'aliança atlàntica. Els mateixos dies ha tingut lloc a Lisboa amb molta més discreció, com comentàvem ahir, TICEDUCA 2010, un fòrum de reflexió sobre la nova educació de base tecnològica. Entre l'aparatós desplegament estratègic d'un grapat de representants d'una humanitat dissenyant penosament els sistemes per defensar-se d'ella mateixa i la preocupació d'un nodrit grup de persones per una educació que faci un món millor, ens quedem amb la segona. Entre els tàctics governants mundials i els forjadors de governants que són avui els educadors, ens quedem amb els segons. Si una cosa ha quedat clara a TICEDUCA és que el nou ensenyament que ha d'aprofitar al màxim les potencialitats de la tecnologia atorga decididament el govern (una certa anarquia però alhora la necessitat de tenir moltes competències) a l'aprenent. Alguns dels constructes que han estat més debatuts aquests dos dies al congrés, l'e-portfolio i els ambients personals d'aprenentatge, no poden existir sense l'assumpció radical de la direcció del procés d'aprenentatge per part de l'aprenent. Un entorn personal és, si em permeteu dir-ho així, no pas un lloc, sinó la vivència d'una voluntat de govern. Un e-portfolio, d'altra banda, és una eina que no fa altra cosa que reflectir l'apoderament reflexiu de l'aprenent sobre el seu procés d'aprenentatge. Tots dos constructes, doncs, han de forjar persones altament conscients del que fan, que renuncien a delegar les seves decisions quan aprenen. Avui que la crisi de confiança en les classes governants és gairebé total, necessitem més que mai els educadors i les tecnologies que ens recordin que volem individus independents, responsables i amb capacitat de governar-se.

[578] Aprendre llengües a TICEDUCA 2010

A l'entrada anterior parlàvem d'anar on hi hagués entusiasme. Avui TICEDUCA 2010, primera trobada internacional de TIC i educació, organitzada per la Universitat de Lisboa a la capital portuguesa, bull d'entusiasme. La resposta a l'esdeveniment ha estat molt gran. Diversos centenars de persones s'han interessat per explicar-hi alguna experiència relacionada amb la tecnologia educativa i la seva aplicació a les aules. El funcionament del comitè científic ha estat excel.lent; he tingut un retorn interessant, per exemple, al meu article sobre el treball amb PLE en la docència a la Facultat. TICEDUCA és avui i dema una gran fira d'idees, projectes i realitzacions. Un punt de trobada de professionals que, senzillament, volen saber com ho fan altres professionals per treure el millor partit de l'ús pedagògic de la tecnologia. Pel que fa als participants, n'hi ha sobretot de Portugal, de l'Estat espanyol i del Brasil. La presència catalana no és irrellevant. Destaco les dues sessions plenàries, de H. Barrett i G. Attwell. Els temes d'aquestes sessions plenàries: els e-portfolios i els PLE. Les línies temàtiques de TICEDUCA són aquestes cinc: perspectives teòriques, projectes i pràctiques, ambients virtuals, competències i e-learning. L'Encontro está a punt de començar. No cal dir que portaré algun comentari del que hi trobi a Aprendre llengües (alguna foto, per començar).

[577] Contra la innovació agònica

Amb companys de l'àmbit de l'ensenyament de les llengües parlem de manera recurrent de la innovació, de les transformacions a què la tecnologia ens ha empès aquests darrers anys, de les enormes diferències entre el món professional de fa set o vuit anys i l'actual. Més enllà de reconèixer les infinites possibilitats que la revolució tecnològica posa a les mans de docents i aprenents avui dia, per a un ús pedagògicament adequat, estem d'acord, amb els col·legues, en una altra qüestió. Abans provar d'innovar era per al docent un plany constant, una lluita contra tot. Contra els qui manaven, per començar, que actuaven amb lògiques del tot alienes a la innovació. Abans provar d'innovar era lluitar contra aixetes de recursos que es tancaven, contra bastons interposats permanentment a les rodes. Abans provar d'innovar era constantment dependre. Si una cosa caracteritza els nous temps, en canvi, és la independència del treballador del coneixement. La xarxa, quasi gratuïta; la imaginació dels docents, inacabable; la passió dels professionals, impossible de deturar, converteixen l'impuls innovador en una aventura independent, que ja no té res d'agònica perquè no s'orienta a cap rival (vet aquí la simplicitat de la continuïtat de L'internauta: "Ho fem perquè podem"). Una companya feia servir fa uns dies la imatge del salmó contra el corrent per expressar el concepte de la innovació. Això era abans: ara els professionals innovadors no remunten els corrents absurdament esgotadors. Els nous professionals van on troben la febre de la innovació per compartir i, ben naturalment, s'hi sumen. Bancs de peixos que neden a l'aigua plàcida de qualsevol entusiasme.

[576] Aprenents de llengües estratègics

Fa temps que a Aprendre llengües dedico algunes entrades a les estratègies relacionades amb l'aprenentatge de llengües, perquè les considero un aspecte crucial. Hi vull dedicar, en aquest punt, una breu entrada recopilatòria. He parlat de les estratègies per aprendre la gramàtica, també de les estratègies que ens han de permetre millorar l'expressió oral, de les estratègies d'anticipació per comprendre millor els textos a què ens exposem, de diverses estratègies metacognitives en aprendre una llengua, entre les quals les estratègies d'autoavaluació són unes de les més destacades. I també he parlat de les estratègies socioafectives, i d'un tipus concret d'estratègies cognitives, les estratègies de memorització de vocabulari. He prestat atenció, també, a alguns recursos per reforçar les estratègies. Tot plegat, és clar, per provar d'aspirar a ser autèntics good language learners o ajudar els nostres alumnes a ser-ho.

[575] Estratègies per aprendre la gramàtica

El control de la gramàtica és un dels aspectes crucials en el domini efectiu d'una llengua. L'aprenent ha de fer mans i mànigues perquè el treball d'aquesta qüestió no se li converteixi en una activitat àrida i difícil, ni en una mena de camp de mines intransitable, ple de paranys i excepcions. La gramàtica, per començar, no existeix sense l'ús de la llengua, en el qual pren tot el sentit. No és res descontextualitzada. És possible comunicar-se sense la gramàtica verbal (els recursos comunicatius de l'ésser humà són il·limitats), però és inconcebible una gramàtica fora de la comunicació. Per bé que és necessari el domini de les regles gramaticals, d'altra banda, és clau que l'aprenent sàpiga jerarquitzar la importància de la informació de les normes d'acord amb les necessitats personals o del nivell: ens comuniquem en les L2 que aprenem, gairebé sempre, a partir d'un coneixement molt parcial de les regles. Quina actitud podem tenir davant la gramàtica? És oportú que l'aprenent vulgui identificar en les produccions orals i escrites de la llengua apresa les formes gramaticals i les normes que les regeixen i que provi d'aïllar els dubtes i les qüestions gramaticals. Ara: també és convenient que s'aproximi a la llengua sense el fre de mà posat de l'anàlisi gramatical permanent. Moltes rutines lingüístiques (fórmules d'interacció, per exemple) no s'han de voler reduir obsessivament a una explicació reglada, sinó que més aviat se n'han d'automatitzar la comprensió i l'ús. Si ens cal memoritzar regles gramaticals, amb tot, és aconsellable fer-ho amb diverses estratègies: 1) partint de les semblances i diferències amb la llengua pròpia; 2) fent servir recursos mnemotècnics, o 3) per mitjà d'activitats lúdiques, per exemple. L'aprenentatge de la gramàtica, d'altra banda, es pot optimitzar de moltes maneres. N'apunto algunes: 1) amb un bon coneixement dels recursos de consulta gramatical (gramàtiques en paper o a la xarxa); 2) decidint els aspectes en què es vol focalitzar l'atenció i oblidant, de moment, els altres; 3) fent un esforç d'aplicació a situacions de comunicació real escrita o oral de les regles apreses (fins i tot parlant interiorment amb un mateix en la llengua que s'aprèn); 4) utilitzant bons sistemes per consignar i fixar les qüestions gramaticals observades tot llegint o escoltant, o en situacions d'interacció (notes, llistes, diccionaris personals: la xarxa ens proporciona tota mena d'eines en aquesta línia), amb indicació del context d'ús i de la seva efectivitat; 5) buscant fórmules gramaticals alternatives que ens permetin dir el mateix que volem dir d'altres maneres; 6) tractant adequadament els errors gramaticals comesos: distingint entre els errors que s'haurien de poder evitar amb els coneixements ja adquirits i els errors que pròpiament encara no ho són; 7) assegurant-nos que les nostres opcions gramaticals siguin compreses pels nostres interlocutors. Amb un plantejament estratègic, doncs, la gramàtica pot esdevenir un territori més amigable que no pensem. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

[574] La redacció de la ressenya

En la redacció de les ressenyes acadèmiques trobo errors de mena ben diversa. Deixo de banda, en aquest moment, els aspectes de correcció lingüística o qüestions relacionades amb l'estil. Em refereixo a elements d'una altra naturalesa que apareixen aquí i allà als textos dels alumnes, que fan perdre qualitat al discurs. Em refereixo a relliscades com les següents: 1) no fer servir bé el metallenguatge (ús indistint o erroni de trama i argument, per exemple, o limitacions greus en l'ús del llenguatge tècnic); 2) tendència a les frases grandiloqüents de valoració de l'obra o l'autor, amb adjectius inflats, excessius i buits. Ho trobo en els següents casos reals: "L'autor té un molt gran talent i una molt bona tècnica...", "es tracta d'una obra molt enginyosa", "veritable exercici magistral de l'autor", "és una molt bona obra i alhora molt complexa"; 3) tendència del ressenyador a explicar-nos, des d'una subjectivitat còmplice i sincera (sovint acompanyada del terrible personalment), la seva vivència íntima i de vegades patètica de la lectura: "m'ha costat de llegir", "és una lectura molt amena", "primer t'hi poses i penses que serà un text feixuc, però a mesura que hi vas entrant t'adones que...", "ve de gust llegir una obra així...", "és una lectura molt agradable que fa que vingui molt de gust llegir-la", "és un llibre d'aquests que un cop llegits t'agrada tenir-los al prestatge..."; 4) tendència del ressenyador a fer frases gratuïtes o afirmacions arriscades sense argumentar, que de vegades voregen l'absurd: "els personatges estan molt treballats", "és una obra molt complicada de fer", "és una obra feta a consciència", "és una lectura simpàtica i sorprenent", "hi ha capítols que l'estil és molt discutible", "obra molt enginyosa", "el llibre té una actualitat, modernitat i utilitat molt importants"; 5) tendència del ressenyador a explicar allò que està fent, a explicar que fa una ressenya en lloc de fer una ressenya: "aquesta és l'obra de què es tractarà en aquesta ressenya", "a continuació farem una ressenya d'un llibre molt interessant...". Cinc errors que cal evitar, doncs, en la redacció d'una ressenya: la falta de control del metallenguatge, la buidor i la inflor dels mots d'elogi de l'obra, el relat del procés psicològic de relació de l'autor amb l'obra, la gratuïtat i l'absurd de certes afirmacions i la tendència del ressenyador a explicar el que fa més que no pas a fer-ho.

[573] Precisió al discurs

Hem parlat de la claredat. La precisió és una altra de les característiques fonamentals d'una bona elocució. Precís té l'origen en el llatí praeciděre ('tallar', 'tallar per davant'). Podríem definir la precisió com “dir exactament el que es vol dir”. Una bona manera de veure si el nostre discurs és precís o no és sotmetre'l a la possibilitat de canviar-ne elements. La precisió implica, en general, poc marge per al canvi (recordem que és molt difícil trobar en cap llengua paraules del tot sinònimes, per exemple). La precisió s'aconsegueix evitant tota mena de llenguatge aproximatiu (que no és sinó el fidel reflex, generalment, d'un coneixement aproximat del que s'explica): expressions com la comunicació oral és una mica com..., és com si diguéssim, això seria més o menys... corresponen a aquest llenguatge vague, poc precís, que s'acosta sense afinar gaire al que es vol explicar. La precisió requereix una mirada analítica i es pot traduir en diverses operacions sobre el text com la distinció (l'establiment de matisos), la divisió (l'organització coherent dels conceptes que s'expliquen, d'acord amb un criteri: ordre cronològic, alfabètic, agrupacions lògiques) o la definició. Aquest darrer recurs és molt important en les exposicions orals i pot ser de diverses menes: la definició tècnica, per exemple (la que trobem en un diccionari quan ens explica què és la podologia), o la definició etimològica, que aporta llum sobre el terme que es vol explicar, però que no s'ha de creure fil per randa (les paraules canvien de sentit) ni considerar un argument definitiu. Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents: 1) defugir-hi l'ús de mots jòquer com cosa, fer, tenir, etc.; 2) vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune / impune; infringir / infligir); 3) evitar els mots crossa i tota mena d'elements sobrers o distractors; 4) parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori; 5) fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).

[572] Claredat al discurs

Una de les característiques fonamentals d'una bona elocució és la claredat. Hi ha obscuritats, quan algú pren la paraula davant el públic, que són inacceptables: en primer lloc, l'obscuritat d'estil que té la base en la poca claredat de les idees. Aquesta és, naturalment, la més greu: no podem ser clars si les nostres idees no ho són. El nostre receptor pot trobar-se, d'altra banda, davant una altra obscuritat igualment molesta. La que es deriva del fet que l'orador no l'ha tingut en compte (el que ell sap i el que no sap, el seu grau d'especialització en el tema). Aquesta obscuritat és típica del mal comunicador, que no analitza bé abans de parlar quina serà la seva audiència i que no hi ajusta, doncs, el discurs. O també la del professional arrogant que vol defensar a peu i a cavall la pertinença al gremi (el metge, l'advocat, l'informàtic, etc.) i parla escudat en els termes més críptics de la seva disciplina. Hi ha encara una altra obscuritat que cal evitar: la que el receptor fàcilment entreveu quan l'orador li amaga l'ou, quan no li pot o vol dir la veritat. Ens trobem, en aquest cas, no tant en el terreny de la supèrbia com en el terreny de l'ètica, en l'alteració de les regles del joc net comunicatiu. La fal·làcia anomenada d'amagar proves és la manipulació verbal característica d'aquesta mena d'obscuritat. Superats aquests esculls, tenim moltes estratègies per provar de ser clars als discursos: 1) regular l'índex de boira dels nostres textos (R. Gunning); 2) afavorir la comprensió per mitjà de l'ús d'enumeracions o de gradacions dels nostres continguts; 3) controlar l'ordre dels elements de les nostres frases o, encara més, regular molt bé com oferim temes i remes, informacions conegudes i no conegudes a l'oient; 4) controlar la sintaxi: preveure-la i no pretendre fer servir en les nostres exposicions formals estructures allunyades de la nostra sintaxi comuna, que ens poden fer entrebancar; 5) fer servir bé els connectors textuals; els adequats i als llocs que facin més entenedor el discurs; 6) controlar el lèxic i els estrangerismes i decantar-se, si es pot, per paraules senzilles i conegudes; 7) gestionar bé la densitat informativa (amb estratègies d'èmfasi i d'expansió) fent servir les redundàncies necessàries perquè el discurs arribi a l'oient i evitant, amb tota cura, les redundàncies no desitjades; 8) controlar els fenòmens de l'ambigüitat i de la ironia, susceptibles d'interpretacions contràries al que es vol dir i, doncs, potencialment generadores d'una pèrdua radical de claredat. Si ens toca explicar una matèria obscura, d'altra banda, és bo haver previst al detall l'explicació, haver cercat, per exemple, la metàfora o l'analogia aclaridora i no arriscar-se a la ventura del moment del discurs, en la improvisació del qual fàcilment podem acabar explicant l'obscurum per obscurius.

[571] Llegir la ideologia a la xarxa

Avui a classe hem fet un experiment de lectura rere les línies d'un text publicat a la xarxa. De lectura optimitzada d'un text a partir de tot allò que ens pot aportar l'anàlisi del seu espai de publicació, Internet. Es tractava d'un bloc. Un bloc allotjat a Vilaweb. Per començar hem analitzat l'adreça web, una adreça completa i transparent, rere la qual hem identificat el domini .cat, el mitjà Vilaweb i la seva ideologia, la naturalesa del web, un bloc, i el nom de l'autor del bloc. Un gavadal de transparència informativa si ho comparem amb l'opacitat de la mateixa adreça passada per un escurçador d'adreces web, pràctica habitual, la de l'escurçament, en una xarxa que tendeix a la brevetat. En segon lloc, hem investigat qui era l'autor: hem vist com es presentava a si mateix des del seu bloc o des d'espais de contacte profesional de coneixement i ús imprescindible com LinkedIn, i hem rastrejat també el vessant de la imatge digital no controlat per l'autor: de seguida hem localitzat informació sobre algun aspecte més polèmic del signant del bloc (una denúncia presentada contra ell), molt ben situat, de manera ben inconvenient per a l'autor, en les cerques pel seu nom als buscadors. Més enllà de la identitat digital de l'autor, hem provat de determinar la reputació del bloc que analitzàvem: ens han estat eines d'ajut bàsic els comptadors de visites del bloc, una cerca a Cercabloc per determinar la localització del bloc en la blogosfera catalana (hem vist que tenia una bona situació comarcal i una bona situació temàtica), una cerca a Alexa o la cerca dels webs que enllaçaven el nostre bloc, des de l'opció de cerques avançades de Google (unes 170 pàgines hi remetien). També ens ha ajudat a tenir més criteri sobre la reputació del bloc la cerca a Delicious (hem trobat, aquí, per la naturalesa del bloc, ben poques persones que l'haguessin desat al marcador social més popular). La nostra anàlisi ha avaluat, també, la vitalitat del bloc i la seva capacitat de generar converses: la regularitat de les entrades i el gran ventall de remissions a altres espais de la xarxa en forma de blocs recomanats han estat considerats positius. El nombre de comentaris a les entrades, en canvi, s'ha considerat baix. S'ha jutjat molt favorablement, d'altra banda, la llengua del text (des de l'angle de la correcció i del tractament de l'hipertext) i també la presència de mitjans ben diversos al bloc, entre els quals destaquem el vídeo. No ens ha passat per alt, és clar, una anàlisi de la dimensió 2.0 de l'espai analitzat, dotat de múltiples recursos del web social (Flickr, Youtube, accés a agregadors com Netvibes, a les piulades de Twitter de l'autor, al seu Facebook, etc.). Un cop analitzat l'espai de publicació del text, amb les estratègies citades i altres, la lectura del text (una entrada concreta del bloc) no ens ha agafat gens desprevinguts. Hem pogut entendre ràpidament què pretenia l'autor, des de quina ideologia política i des de quina sensibilitat ens parlava, i tothom ha pogut atorgar al text el crèdit i el grau d'adhesió que ha considerat oportuns.

[570] Estructures enquadrades i en paral·lel

Deixo enregistrades a continuació dues altres possibilitats d'estructuració d'un discurs oral, amb què podem estructurar totalment o, més sovint, parcialment, una exposició. Es tracta de l'estructura enquadrada i de l'estructura en paral·lel. Un exemple d'enquadrament és el següent:



Un exemple d'estructura en paral·lel és el que es troba a continuació. El paral·lelisme de les dues realitats que s'avaluen o es comparen pot ser en bloc (primer una i després una altra) o bé aspecte per aspecte:

[569] Estructures inductives i deductives

Dies enrere parlàvem de les estructures inductives en construir un discurs o un fragment, i de les estructures deductives. En deixo dues mostres breus enregistrades,que corresponen a breus passatges que es poden integrar en la nostra exposició oral. Un exemple d'estructura inductiva:



I un exemple d'estructura deductiva:

[568] Concloure

El principi i el final de les exposicions orals són moments decisius. Tant, que són molts els autors que recomanen portar preparades les dues o tres primeres i també les dues o tres darreres frases d'un discurs per començar bé i acabar bé ("Tot va bé si acaba bé", diu la dita). Acabar bé no és un exercici fàcil. Demana un treball a un doble nivell, emotiu i intel·lectual. Emotiu, perquè un bon discurs no acaba bé sense una bona sintonia emocional amb el públic, sintonia que s'ha d'haver mantingut al llarg de l'exposició, però que cal reblar a les darreres paraules. Intel·lectual, perquè és el moment de servir a qui ens escolta una síntesi del que hem dit, la conclusió. La conclusió no s'ha de veure com una darrera complicació tècnica, com un entrebanc, com una nosa o un exercici sobrer. Al contrari: és una garantia (un dia parlàvem a Aprendre llengües de les operacions lingüístiques com a pures garanties de la correcció del nostre raonament), un sistema de seguretat: si no podem concloure bé, quan preparem el nostre text, és que la nostra exposició no funcionarà, perquè no està ben construïda. També la partició, a l'altre moment crític del discurs, el començament, on anunciem les parts de la nostra exposició, ens garanteix una bona disposició de les idees i ens permet augurar una bona execució. Concloure bé és un art, un plaer, un acte de generositat cap a qui ens escolta. El nostre discurs no pot ser mai una addició d'idees que acaben sobtadament quan se'ns esmussen les connexions mentals o se'ns acaba l'alè. Concloure és recollir tots els fils llançats al llarg de la nostra exposició, les idees principals, i reduir-los a la mínima expressió. Recollir tots els fils llançats i, sobretot, no incorporar-ne cap de nou. Si la nostra intervenció fos un regal, concloure seria embolicar-lo bé. Ni podem deixar la capsa oberta, ni és hora ja de pensar en els regals que hauríem pogut fer i no hem fet. Concloure és aspirar a obtenir l'essència del que s'ha dit i, doncs, per força, un plaer intel·lectual. Si el discurs, en el seu desplegament, és descordar, concloure és cenyir. [Avui és Tots Sants, amics: la reflexió sobre la conclusió es pot prolongar, si es vol, cap a altres àmbits més transcendents.]