A classe aquests dies a la Facultat parlem de llenguatges d'especialitat. Una de les qüestions en què hem insistit és el fet que l'estudi i la pràctica dels llenguatges d'especialitat s'ha de fer amb una mirada oberta, àmplia: les llengües especialitzades es manifesten per mitjà d'un contínuum de discursos amb un grau major o menor d'especialització i amb una àmplia gamma de matisos pel que fa a l'objectiu divulgatiu, aspectes que en condicionen decisivament els trets lingüístics, pragmàtics i discursius. Un territori ampli, doncs, el dels llenguatges d'especialitat, no exempt de transvasaments, a més, cap a altres varietats de la llengua. Immergit en aquesta temàtica, m'ha interessat llegir el llibre de Marc Boada, conegut divulgador científic, Els 3 infinits: Un llibre de ciència per a gent de lletres (MomentumEditors, 2011). El text ens explica planerament i biogràficament alguns fragments coneguts de la recepta d'un plat senzill i complicat alhora: la realitat. I ho fa des de l'òptica i l'experiència de l'autor, un apassionat de la ciència, un esperit mogut per la cerca de la repetibilitat, sense la qual no hi ha comprensió científica sinó casualitat. L'obra se situa en un punt interessant del contínuum a què em referia i ens ajuda a comprendre la versatilitat del llenguatge especialitzat. Deixeu-me citar un parell de passatges extrems del text, on la col·loquialitat predomina: “Un forat negre és l'hòstia, no tan sols perquè és el melic de la galàxia, sinó perquè és també el nucli de profundíssimes reflexions per part dels físics teòrics”. (p. 30); “Les últimes hipòtesis científiques sobre això ens diuen que aquestes bombolles són d'una dimensió brutalment petita, una cosa així com que en un centímetre cúbic hi ha unes 10 [elevat a] 99, una cosa descomunal tenint en compte que a l'univers hi ha d'haver uns 10 [elevat a] 85 centímetres cúbics; fort, oi?” (p. 84-85). Els 3 infinits (allò petit, allò gran, allò complex) és un exercici interessant d'estil en un món com el nostre en què l'especialització disciplinària, per mitjà de la xarxa, ha canviat molt les seves condicions d'existència (els metges tremolen quan els pacients entren a la consulta amb un espectacular domini de la terminologia mèdica). Un exercici, deixeu-m'ho mirar així, de repetibilitat comunicativa, un experiment que demostra un cop més que la ciència pot ser, perfectament, per a gent de ciències i de lletres. És només qüestió de llengua.
Sembla un llibre força interessant, gràcies per la recomanació
ResponElimina