[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[812] Atiats a concloure

Aquests dies he llegit el llibre d'Imma Tubella i Jordi Alberich Comprender los media en la sociedad de la información (Barcelona, UOC, 2012), una interessant reflexió sobre els mitjans en la nova societat digital. El capitol central del text, després d'una aproximació a diverses teories complementàries per a l'anàlisi dels mitjans, tracta d'internet com a hipermèdia, com a veritable mitjà de mitjans, i és suggeridor. Una de les característiques clau de la xarxa és la fulminació de la linealitat. Hi escampem text (i altres mitjans) en lloc de recollir-lo (R. Barthes, 1970). Si l'hermenèutica ja havia insistit en el paper actiu, creador, del receptor, davant els productes mediàtics o culturals, ara la responsabilitat de qui interactua amb la xarxa es redobla. Cada experiència de navegació per una realitat com més va més fragmentària ens esperona a concloure, encara que no sigui immediatament, perquè tota idea avança per mitjà d'una síntesi ni que sigui elemental. Els constructors de discursos (textuals, audiovisuals) continuen tendint, naturalment, a una conclusió, sense la qual el discurs és un conjunt de filagarses sense teixir, desautoritzades, però alhora han de tenir la humilitat de saber que els receptors (més emissors que mai) formularan inexorablement les seves conclusions. L'obertura consubstancial a l'hipertext ens atorga una responsabilitat sense precedents davant el discurs: les conclusions alienes es minimitzen en la nostra experiència lectora, són tan sols un dels finals possibles d'un relat obert. Som, com mai, els responsables de concloure. Som ni més ni menys que conclusió.

[811] Prosperar en l'era digital

Tots els consells per anar endavant enmig de la crisi profunda que vivim són benvinguts. Per això em va atraure només veure'n el títol el text de Tom Chatfield que comento breument en aquest apunt, Com Prosperar en l'Era Digital (Barcelona: BSA, 2012, traducció d'Emma García). Els lectors d'Aprendre llengües saben que tot allò que fa referència a la digitalitat com a nou medi vital és un dels focus d'observació d'aquest bloc, perquè residir en aquest àmbit nou comporta una experiència en bona part de llengua i de comunicació. El text de Chatfield s'organitza en vuit eixos (del passat al present, moments de connexió i desconnexió, agafar el control, redefinir la tecnologia, l'intercanvi de coneixement i la fi de l'autoritat, la degradació de la condició humana, el joc i el plaer i la nova política) i és una exhibició de sentit comú feta des d'una perspectiva (això és fenomenal) decididament humanista. Hi llegim reflexions com les següents, en paraules meves i fent una selecció particular sense manies: 1) la naturalesa de les nostres experiències digitals és molt més important que les eines que les generen; 2) és imprescindible trobar un equilibri entre la connexió i la desconnexió, a fi que la connexió no governi les nostres vides; 3) no tot es pot delegar a la digitalitat: la nostra singularitat, la nostra unicitat, la nostra memòria humana ens pertanyen; 4) cal observar críticament les eines i els serveis digitals i no considerar-los un paisatge inevitable sinó una creació humana susceptible d'anàlisi, com tota altra creació; 5) cal saber aprofitar la part útil de la ludificació (gamification) i distingir entre els espais dòcils del joc i els espais conflictius més enllà del joc, a què l'experiència lúdica pot aportar, precisament, docilitat; 6) cal compartir les vivències digitals; 7) cal comprendre i regular l'espai comú de la digitalitat i traçar-li un futur que garanteixi la llibertat i estalviï els abusos i la degradació humana. Recomano aquest text de Chatfield (ben aviat parlaré d'una altra obra fonamental de l'autor), una divagació plena de suggestions que ens deixen a les portes d'imaginar com ha de ser la comunicació pròspera a l'Era Digital.

[810] Peccata minuta

Peccata minuta és un text de Víctor Amiano (pseudònim d'Antonio Cascón, Rosario López i Luis Unceta, professors de filologia llatina a la UAM) publicat per Ariel l'abril de 2012. Es tracta d'una obra sense argument, però que conté, precisament, molts arguments. A diferència de molts textos similars que són diccionaris de llatinades amb prou feines traduïdes i que no ens acaben de facilitar un context clar d'ús, l'obra que comento fa una selecció d'expressions llatines, no exhaustiva, de les quals prova d'explicar circumstanciadament l'origen i la història. Aquesta és l'originalitat del text. El punt d'arribada és el castellà, però gairebé sempre les expressions recollides són comunes a altres llengües com ara el català. Es tracta d'un text fenomenal, doncs, per a les persones que volen sadollar la seva curiositat lingüística. Alguns exemples: adefesi (Ad Ephesios); Alma Mater (la universitat, començant, ai, per la de Bolonya...); Ars longa, vita brevis; Aurea mediocritas (que lluny queda l'ideal horacià de l'ambició sense límits a què mena la societat actual); Cave, canem (el rètol que hauria de penjar de totes les cases amb gos); Habeas corpus (dret que ens protegeix de les detencions arbitràries i els atacs contra la integritat de la persona); Quid pro quo (l'expressió que sento a dir als xantatgistes pseudoil·lustrats); Homo homini lupus; In vino veritas; Intelligenti pauca (als intel·ligents els basta amb poques paraules); Non multa, sed multum (el cant a la qualitat per damunt de la quantitat); Per aspera ad astra (la bonica imatge que ens parla de superar l'adversitat: 'per camins escarpats cap a les estrelles'). O les divertides formes de base llatina quisqui (tot quisqui fa això o allò) i tiquismiquis, aquesta segona per referir-se a persones perepunyetes o afectades, les que suposadament anaven repetint llatinades a tort i a dret (tibis i mihis). Perquè, això sí, les expressions que ens serveix Peccata minuta les hem de dosificar als nostres textos i discursos, no fos que ens prenguessin per rares avis.

[809] Escoles d'idiomes en crisi

Llegeixo al diari El País que les escoles d'idiomes catalanes redueixen docents, eliminen grups i apugen preus. En el cas de la popular EOI de Drassanes de Barcelona la retallada és de quatre persones i la reducció de grups d'anglès, bastant notable. Mentrestant, la necessitat que la població conegui llengües es fa com més va més evident, i els nivells de coneixement d'idiomes considerats clau en la comunicació global com ara l'anglès continuen sent molt baixos. La lògica, doncs, no funciona. N'hi ha una altra, de lògica, que fa por que s'acabi imposant, sobretot després de veure com les retallades estan penalitzant la cultura i el pensament: la reducció de la diversitat, la liquidació, amb criteris i arguments de mercat, de les llengües menys demanades pels alumnes. L'empobriment que aquest fet comportaria seria monumental. Evolucioni com evolucioni la crisi, no ens podem permetre el luxe de perdre l'ensenyament, l'aprenentatge i la consideració de llengües que, sense tenir un paper clau en la comunicació global, són baules imprescindibles per garantir la mirada diversa sobre la realitat. Si cal sacrificar alguna cosa, la diversitat ha de ser de les darreres.

[808] Turisme lingüístic

És moment de repensar les estratègies per aconseguir els objectius lingüístics de sempre a casa nostra. És per això que la proposta de turisme lingüístic dels Tallers per la llengua que acabo de conèixer, en fase de pilotatge i possible posterior ampliació, m'ha semblat ben interessant. Es tracta d'una fórmula nova, innovadora (no sabria vaticinar-ne un resultat, però es percep que la gent té ganes de canvis) que consisteix a combinar l'estada turística en un hotel (a Vilanova i la Geltrú, en la primera experiència) i la formació en l'àmbit de la llengua catalana. Pel fet que la innovació darrerament només apareix vinculada a la tecnologia, m'ha interessat encara més el contrapunt que aporta l'estada en aquest hotel no virtual, que s'omplirà aquest octubre de persones de carn i ossos. Un bon contrast. La proposta dels Tallers per la llengua s'adreça a facilitar el coneixement d'una ciutat i alhora a participar en activitats relacionades amb el foment de l'ús de la llengua. Una de les activitats que s'oferiran és el TELP, el ja ben conegut Taller d'espai lingüístic personal. Veig també que s'hi anuncia un taller de doblatge amb un caràcter introductori i lúdic. Per bé que no sé si el públic objectiu és nítidament definit, i si el programa té una coherència total, m'atrau la iniciativa. Seguirem el projecte.

[807] Adéu, analògics

Acabo de llegir el llibre de Julio Montero Adiós... analógicos, Adiós (Madrid: Rialp, juny de 2012). M'interessa tot tipus de reflexió sobre el salt que estem vivint del món analògic cap al món digital i sobretot les seves conseqüències en la comunicació i en el llenguatge. El text de Montero és un text amable, divertit, ple d'anècdotes i exemples, ancorat estranyament en la dicotomia de Prensky de fa deu anys pel que fa a la divisió entre nadius i emigrants digitals, que el mateix Prensky ja va superar en parlar de la saviesa digital. Allò que m'interessa més del text de Montero és la reflexió que fa sobre la nova lògica comunicativa que hi ha en la digitalitat: "La revolución digital tiene una envergadura similar a la de la escritura en lo que a cambio radical se refiere. No es solo otro modo de comunicarse. Es otra lógica. Es otro modo de ver el mundo y su composición y funcionamiento. Para nosotros los analógicos esto no es más que un nuevo idioma que intentamos aprender, con todas las dificultades que implica para un nuevo hablante cuyo cerebro ya está orientado hacia otras maneras de entender y tiene ya unos esquemas de funcionamiento" (p. 56). Quina és aquesta nova lògica que genera resistències al costat d'adhesions i rendicions, perquè la digitalitat és ja un fenomen imparable? És, per posar un exemple de l'autor, la lògica de fenòmens com els de la interrupció i la discontinuïtat, que els analògics tenen tantes dificultats a assimilar. O tantes altres. Ens trobem davant una revolució radical que no té marxa enrere. Ens queden anys de vacil·lacions i d'esforços per poder descriure els nous usos i els nous productes comunicatius. I fer servir segons quines eines del món digital, contra el que podria semblar, no és el salconduit infal·lible cap a participar d'aquesta nova lògica complexa.

[806] Aprenentatge de llengua i identitat

La qüestió de fer servir o no a classe tot aprenent una llengua estrangera la llengua pròpia és vella. Es tracta que els aprenents de llengua facin servir al màxim, lògicament, la llengua que aprenen i que, si és possible, es tendeixi a evitar la traducció immediata de les paraules que generen dubtes de comprensió. Cal reconèixer que és realment útil posar a la pràctica l'habilitat de parafrasejar o de provar de definir en la llengua que s'aprèn. No se n'ha de fer un gra massa, amb tot: l'ús de la llengua pròpia a classe de llengua estrangera, esporàdicament, és una bastida útil per a l'aprenentatge que descarrega cognitivament i permet fer sortir un jo autèntic que necessita emergir davant els companys d'aula. M'agradaria cridar l'atenció sobre aquesta qüestió. A classe de llengua estrangera ens trobem exposats a una situació delicada. Contínuament hem de donar respostes, explicacions, argumentacions que, si no som prou destres en la nova llengua, ens mostren als altres amb una imatge dèbil. I tots els aspectes socioafectius són decisius en aprendre una llengua. Imagineu que hi ha un debat a l'aula d'alemany d'un nivell B1 sobre la crisi econòmica actual. Un expert en economia amb dificultats per defensar-se en la llengua alemanya s'hauria de resignar a mostrar una imatge insubstancial, com si no sabés defensar les seves idees sobre la qüestió? A la classe de llengua estrangera s'haurien de propiciar els espais en què les persones poguessin mantenir la seva imatge inalterada; s'hauria de provar de generar moments en què el dèficit o la dificultat amb la nova llengua deixessin pas al recobrament de la identitat plena. No em sembla malament que s'hagi d'assumir la condició d'aprenent, però estic segur que l'ús de la llengua pròpia en certs moments planificats de la classe de llengua pot esdevenir un suport important al manteniment de la imatge personal.

[805] La pàtria és la llengua

Quan aquests darrers temps hem vist que els partits polítics de l'àrea catalanoparlant eren incapaços de fer un veritable front comú per defensar les qüestions bàsiques i que a l'hora de la veritat eren sempre vençuts pels interessos particulars, pel partidisme, i que tenien un vol molt baix, quasi gallinaci, hem esdevingut naturalment apartidistes. Els partits, els bàndols, les faccions egocèntriques (egocèntriques en un moment crucial per al país, un moment delicadíssim que ens durà a un punt de no retorn) no ens representen. L'apartidisme no és el punt final, però, de la defecció dels qui hem cregut i creiem encara en el país. S'apropa a grans gambades un altre moment dramàtic. És, permeteu-me el joc de paraules, l'apatridisme. La pàtria és una entitat sentimental complexa, composta (història, tradicions, referents), a què ens sentim units i que ens uneix. Confesso que en aquest moment d'identitats múltiples i canvis vertiginosos, de necessària obertura a noves formes d'organització i de pertinença (ja no som al segle XIX), si algú em posés al davant una pàtria entesa com un projecte que respectés les meves idiosincràsies i les dels meus companys de viatge, estudiaria la proposta. Ja fa molt de temps, però, que les grans pàtries veïnes (l'espanyola o la francesa, per exemple) són entitats enquistades, sense fissures, sense possibilitats de moviment i seducció. Al moment present, d'altra banda, comencem a constatar que la pàtria catalana no dóna més de si. Per dignitat, caldrà fer-se apàtrida i entrar, en conseqüència, en l'estadi de l'apatridisme. I un cop tot hagi passat avall, a la motxilla hi durem encara la llengua, el nostre punt de referència, el nostre nord, la nostra guia. Voleu més motius per ensenyar-la, aprendre-la, conrear-la?

[804] Estímuls a la professió

Els treballadors i treballadores de la funció pública (també els ensenyants de llengües) veuen com se'ls va retallant dia rere dia el sou. El desànim relacionat amb el maltracte laboral que experimenten aquests treballadors, que són l'autèntic ase dels cops, pot acabar passant factura, agradi o no sentir-ho, a la dedicació, al servei prestat, a la qualitat dels productes oferts. Els professionals ho són i se'n senten perquè la seva professió té un valor al mercat. Quan es trenquen les regles del joc i les feines no valen res, tot és susceptible de canvi: amb la indignació no s'hi juga. Ara és el moment de la responsabilitat de les organitzacions. És l'hora que, amb valentia, estimulin amb justícia i criteri la feina ben feta, el valor, la innovació. Si aquestes polítiques sempre són necessàries, ara, en ple desànim col·lectiu, han esdevingut imprescindibles. És el moment que les organitzacions reaccionin i s'esforcin a incentivar la professionalitat dels seus treballadors. És hora que tot allò que representi una mostra d'originalitat, de creativitat, d'intel·ligència aplicada a la feina quotidiana sigui detectat, sigui vist, sigui mirat sense recels i sense pors i sigui, finalment, promogut i empès endavant. Comença a ser imprescindible estimular les idees, els projectes, les aportacions generalment desinteressades i voluntàries (nascudes gairebé sempre sense pla ni avís). També en l'àmbit del professorat de llengües, naturalment. Els mecanismes per a la detecció i l'estímul del valor, i per poder-lo reconèixer, són múltiples. Som en un moment complex: els individus necessiten menys que mai les organitzacions, se n'escapen sense dubtar quan senten amenaçada la seva llibertat i no es compta amb la seva vàlua. Se n'emancipen. No hi ha cap organització, en canvi, que no treballi per crear una certa idea d'identitat corporativa, per fomentar un cert sentit de pertinença. És moment, doncs, que empreses i organitzacions provin de seduir els professionals donant-los el que demanen i el que es mereixen. Ara que no hi ha diners tot és més senzill i entenedor que mai: les voluntats (com sempre) arriben exactament fins allà on volen.

[803] La casa per la teulada?

Divendres vaig participar a la jornada sobre acolliment lingüístic i alfabetització amb la tesi que cal propiciar una tendència decidida cap a la multialfabetització en els contextos d’acollida lingüística, en la mesura que cada situació concreta ho permeti. Deixo a Aprendre llengües el prezi que hi vaig fer servir. Aprofito per agrair els comentaris rebuts després de la intervenció i per valorar la tasca complexa i dura de les persones que treballen en la primera de les alfabetitzacions, la de la lectoescriptura. No es tracta, promovent el multialfabetisme (els multialfabetismes: a cada aula la fórmula possible) en el context de l’acolliment lingüístic, de començar la casa per la teulada. Es tracta tan sols de tenir el plànol de la casa ben present i avançar en la construcció de l’edifici vist com un tot.

Multialfabetismes i acolliment lingüístic on Prezi

[802] Aprendre llengües: quatre anys

Font

Avui Aprendre llengües fa quatre anys. Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els companys i les companyes que de tant en tant hi traieu el nas i hi deixeu la petja. Continuo pensant, com ara fa quatre anys, que el canvi que hem tingut el privilegi de viure en aquest tombant de segle és tan i tan profund que toca de ple l'essència humana i, en conseqüència, completament el llenguatge. Deixeu-me pensar que aprendre llengües, doncs, continua sent una intenció i un projecte amb sentit. Ens ha tocat viure un moment únic, de renovació de totes les formes socials, davant el qual només podem observar i provar d'explicar el que pensem o descobrim, també les noves formes del llenguatge i la comunicació. Però podem afirmar sens dubte que entre tots ho entendrem tot. Ja comença a fer basarda girar-se enrere i no reconèixer res, endevinar tan sols les restes d'un vell ordre en plena ensulsiada, avergonyir-se de distingir tan sols els súbdits dels vells senyors feudals (amb el llenguatge caducat de la submissió) mil vegades més súbdits.

[801] Acolliment lingüístic i multialfabetismes

Demà assistiré a Girona a la jornada que té per nom L'acolliment lingüístic. Aprenentatge de la llengua i alfabetització?, un esdeveniment organitzat per la Direcció General de Política Lingüística i el Grup d'Immigració de la Comissió d'Organismes i Serveis per al Foment de la Llengua Catalana de Girona. La jornada d'acolliment lingüístic gironina arriba ja a la sisena edició. Hi parlaré sobre acolliment lingüístic i multialfabetismes. Hi vull plantejar, bàsicament, una pregunta i vull provar de donar-hi algunes respostes basades en experiències. La pregunta és senzilla: hem de promoure la multialfabetització als nostres cursos de llengua catalana adreçats a nouvinguts, en el context de l'acolliment lingüístic? És possible fer-ho? És viable? És imaginable? Equival a començar la casa per la teulada voler multialfabetitzar els aprenents quan a les aules dels cursos de nivell incial o bàsic sovint prou feina hi ha a proporcionar l'alfabetització bàsica, la de la lectoescriptura, a alguns dels assistents? Més preguntes: no té un potencial integrador molt notable per als nouvinguts el fet de participar de les alfabetitzacions audiovisual, informacional i digital? Les alfabetitzacions són bàsicament qüestió de llengua? O hem de considerar-les matèria formativa d'altres ensenyaments?  Després d'insistir en la importància de l'acció docent experta, informada, flexible i sensible, i en la importància, també, de poder disposar d'uns materials solvents que retratin la societat dels nous alfabetismes i la facin viure, donaré dues repostes concretes a la pregunta inicial: la primera proposa endur-se els aprenents, amb mesura, als espais on es viuen realment les noves alfabetitzacions. La segona passa per la comprensió de les característiques permanents dels nous alfabetismes i per la incorporació d'aquestes característiques a l'aula. Dues respostes pel sí, doncs. Un sí matisat, modulable, condicionat, però un sí al capdavall.

[800] Eina de presentacions que oralitza

Fa uns dies vaig descobrir una eina, Helloslide, que em va ser útil i que crec que pot ser-ho també als lectors d'Aprendre llengües. Molts ens hem trobat en la situació d'haver de fer una presentació en anglès (o en una altra llengua en què no ens expressem habitualment). Helloslide ens hi dóna un bon cop de mà, ens fa una bona part de la feina. Helloslide ens permet carregar un document pdf que és convertit en uns segons en una presentació en diapositives (estil powerpoint). Però això no és tot. Si escrivim text al peu de les diapositives, ens l'oralitza en la llengua seleccionada... poca broma. Amb una pronúncia imperfecta i una llengua un punt metàl·lica, però... ens llegeix el text a mesura que anem passant les diapositives. Vaig experimentar amb el programa aprofitant que teníem unes visitants poloneses al servei lingüístic. A més de les explicacions en directe que els vaig fer, es van poder endur l'enllaç amb la presentació en anglès que insereixo a continuació, que volia aproximar-los a la comprensió general del tipus de coses que fèiem al meu àmbit de treball (hi citava també alguns recursos interuniversitaris com la Guia de conversa català-polonès de la UB o diversos altres, amb la idea de fer veure la força del treball interuniversitari). No trobeu Helloslide una eina ràpida, útil i amb aquell punt de màgia que tenen algunes aplicacions de la xarxa?

[799] Aprenentatge invisible

Cadira invisible, Davide Conti

Demà dilluns tindrem el plaer d'escoltar Tíscar Lara a la UAB i debatre-hi sobre la "gestió de l'aula invisible". Tíscar Lara és directora de Comunicació de l'Escuela de Organización Industrial (EOI), de la qual ha estat vicedegana de Cultura Digital i on ha impulsat projectes d'aprenentatge mòbil i coneixement obert. De 2004 a 2009 va ser professora de periodisme a la Universidad Carlos III de Madrid i imparteix classes presencials i virtuals a programes de postgrau i centres oficials de formació del professorat. La gestió de l'aula invisible? Sí. Allarguem la vella metàfora de l'aula per referir-nos al lloc on aprenem (expandim les aules) i juguem amb la idea de la visibilitat i la invisibilitat en relació amb l'aprenentatge, que Cristóbal Cobo i John M. Moravec han difós aquests darrers temps i que han concretat en la seva obra El aprendizaje invisible: Hacia una nueva ecología de la educación (Barcelona: UB Barcelona, 2011). [Deixo el vincle a una TED Talk de Cristóbal Cobo sobre l'aprenentatge invisible]. No hi ha dubte que el concepte d'aprenentatge s'ha eixamplat aquests darrers anys i que hi juguen un paper decisiu totes les experiències vitals accidentals, informals i no formals. Comencem a reconèixer que el gruix del que aprenem ve i ha de venir d'experiències d'aprenentatge no regulades, atzaroses, incertes, de les quals podem ser, però, més conscients, i que podem aprendre a integrar de forma significativa en el nostre aprenentatge. Com gestionen docents i aprenents l'existència dels espais poc visibles on es produeix l'educació expandida? Què hi fan els uns i els altres? Quin profit en treuen? Quina entitat concedeixen professors i alumnes a aquests espais i temps invisibles devorats per la presència aclaparadora dels espais i temps de l'aprenentatge formal? Quina integració es produeix amb l'espai circumstancial i fugisser de l'aula de formació convencional? Pot ignorar el professorat els llocs on principalment aprèn el seu alumnat? Pot i sap intervenir en la gestió d'aquests espais invisibles? Quines especificitats té l'aprenentatge invisible actual de les llengües? En quines aules obertes de la xarxa aprenem llengües? Tenen futur les aplicacions per a dispositius mòbils com a espai per a l'aprenentatge (v. entrada a Aprendre llengües i vídeo sobre la qüestió)? Tenen sentit les flipped classroom en l'ensenyament i aprenentatge de les llengües? Esperem que la sessió formativa de demà amb Tíscar Lara sigui útil i il·luminadora al personal del servei lingüístic. Recomano el seu bloc, una aula invisible on fa temps que anem a aprendre mentre viatgem en tren, treballem a casa o esperem que ens toqui el torn mentre fem cua a la parada del peix.

[798] Màster d'ensenyament de català

Ahir es va tancar formalment la segona edició del Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, amb diversos parlaments institucionals i la valuosa intervenció d'alguns alumnes de la primera edició i de l'actual. El balanç d'aquests dos anys de feina és indiscutiblement positiu: diversos alumnes han aconseguit trobar feina en moments difícils com els que vivim i tots ells, diria, se senten més capaços per continuar aprenent pel seu compte al llarg de la vida i alhora més preparats per afrontar els reptes professionals relacionats amb la seva opció. Ara que s'obre la inscripció per a la tercera edició, vull destacar que aquest any que ve aprofundirem en la possibilitat ja iniciada aquest curs que l'alumnat pugui fer les pràctiques a l'estranger (volem que quatre dels nostres alumnes, com a mínim, puguin gaudir-ne el 2012-2013). Ni el fre dels fluxos migratoris cap al nostre país arran de la crisi ni les dificultats actuals de trobar feina en l'àmbit de la formació ens han de fer perdre de vista que hi continua havent una forta necessitat de professionals experts en la formació i en la dinamització lingüístiques de les persones arribades fa poc a Catalunya, ni que la mobilitat de persones (estudiants, professors, treballadors de mena ben diversa) és una de les línies per les quals ha apostat la política europea amb l'objectiu de mantenir més unit el continent. Ens convenen, doncs, professionals amb criteris d'intervenció en un col·lectiu, el que experimenta la mobilitat cap a casa nostra, la integració del qual és clau per a la cohesió social del país. Si coneixeu interessats en aquesta formació, feu-los arribar el vincle. Hi ha previstes algunes beques a l'edició actual que permetran als estudiants fer els estudis en condicions econòmiques favorables.

[797] Capgirar l'educació

La idea de girar les classes (i hi podríem afegir les escoles, les acadèmies, les universitats, els professors i els alumnes) s’estén. Es parla molt, des de fa un temps, de la flipped classroom, de la classe invertida en la qual fora l’aula l’alumnat rebria les lliçons, les explicacions més dirigides del professorat, mentre que el temps de classe es convertiria en un espai per a la interacció, la proximitat, la consulta de dubtes (aquí en deixo una infografia de Knewton). Una estona amb molt més de valor per a l’aprenentatge. Una de les solucions per a la flipped classroom és, naturalment, l’ús del vídeo, que el professorat hauria de produir i deixar a l’abast dels seus estudiants per a un consum fora l’aula. Encara que el fonament de la idea no és pas nou, la pràctica tal com es planteja actualment, sí. Ja fa molt de temps que el professorat busca el seu lloc i el seu rol (sentim pertot des de fa dècades que ha de passar a ser un guia, un conseller, un assessor, un acompanyant...), però no li és gens senzill aconseguir-ho, perquè la percepció social que se’n té i les expectatives de l’alumnat i de les institucions no afavoreixen el canvi. El professorat pot trobar finalment el seu lloc i el seu rol amb les flipped classroom? La flipped classroom ens ajuda a veure i fer veure que l’educació no pot continuar igual, que el capgirament que produeix la tecnologia és i ha de ser total. Si el professorat (el de llengua, també) ha de deixar de fer de Viquipèdia a l’aula per passar a fer de Viquipèdia a la xarxa, però, el guany serà relatiu, perquè la xarxa s'ofegarà de tanta redundància. Ho hem de poder dir: informar, revelar la informació, ja no és cosa de mestres. Un professor (dins i fora l’aula, amb vídeo o com sigui) és una visió, un punt de vista, un mestratge. Esperem que la flipped classroom no representi tan sols relegar les classes magistrals a la xarxa... perquè ja fa vergonya fer-les a les aules. Esperem, al capdavall, que el vídeo d’un mestre a la xarxa no sigui mai automàticament substituïble pel d’un altre.

[796] Infografies (i 2)

Fa dies parlava de les infografies en una entrada a Aprendre llengües i prometia una nova entrada comentant algunes eines senzilles per crear-ne. Aquesta mena d'eines són pertot i són veritablement útils ara que ens toca provar d'entendre o d'expressar gavadals d'informació. Si no ho fem per mitjà de formes clarament comprensibles o sintètiques no podem percebre res en la hiperabundància o aportar valor als altres explicant-la. Recomano eines com Visual.ly entre moltes altres. Amb Visual.ly he generat sense esforç, automàticament, la infografia de la vida d'una etiqueta de Twitter (hashtag). He escollit #novullpagar i he obtingut una explicació gràfica amb un munt de dades quantitatives i cronològiques ben interessants sobre l'ús de l'etiqueta a la xarxa social. També sense esforç (només donant alguna dada física personal: color dels cabells i dels ulls i ben poca cosa més), he generat amb Visual.ly una divetida infografia de mi mateix com a piulador a Twitter, amb una opció ja destinada a aquest objectiu. L'eina et compara (i la comparació va canviant quan es va consultant reiteradament la infografia ja feta) amb personatges coneguts com el president Obama, Lady Gaga o altres figures mediàtiques. Observeu el resultat (qui us apareixerà a la banda dreta de la infografia?) i proveu vosaltres mateixos. D'altra banda, he treballat també amb Easel.ly i m'ha semblat igualment útil (descomptant el (mal)tractament que fa de les vocals accentuades). Acabo amb un enllaç a una infografia que m'agrada especialment, perquè tracta la qüestió de la competència informacional. És del HackCollege i s'ha fet ben popular: explica a un públic d'estudiants, fàcilment ampliable a tots els navegants de la xarxa, com afinar a l'hora de fer cerques a internet: Get more out of Google. Estic segur que si no la coneixeu us agradarà.

[795] Vint-i-dos mil mots per nivells

M'arriba notícia d'un recurs extraordinari per a l'anglès desenvolupat per Richard West per al British Council, el Word Family Framework. Ni més ni menys que un cercador de lèxic (conté 22.000 ítems) per famílies de paraules que atorga a cada unitat un lloc en l'escala dels sis nivells d'aprenentatge de llengües reconeguts pel MECR. El cercador és útil a gestors de la formació, professorat i alumnat que aprèn l'anglès. La classificació dels mots parteix de diversos treballs d'anàlisi previs i el British Council admet que el Word Family Framework pot no ajustar-se exactament a tots els aprenents o a totes les situacions d'aprenentatge, per la qual cosa estimula el debat i la possibilitat de personalitzar l'inventari. El cercador accepta consultes de paraules concretes, de les quals veiem el nivell (així com d'altres paraules de la mateixa família) o consultes més globals sobre totes les paraules d'un determinat nivell, i permet l'edició i la impressió dels resultats. Faig una prova. Cerco greed. Trobo que greed i greedy apareixen al nivell C2 (i que no hi ha evidències per atribuir greedily a un nivell segur, per la qual cosa queda en un espai al marge dret de l'eina). Tot i els serrells que una eina d'aquestes característiques per força ha de presentar, es tracta d'una iniciativa ambiciosa i molt interessant. Seria fenomenal tenir un recurs d'aquestes característiques per al català.

[794] Eines a la xarxa per al debat

Per diverses bandes m'ha arribat notícia d'algunes eines que poden resultar útils per debatre posicions, idees, punts de vista. La xarxa és lloc d'opinió i controvèrsia, evidentment, però no sempre estimula que els emissors aportin raons en defensa del que diuen. La tendència a la immediatesa, a la rapidesa, a la brevetat, a la visibilització fulgurant, a la participació ràpida, acaba generant de vegades presències que tenen la seva essència en la reemissió més que no en l'emissió raonada, presències que s'adhereixen a discursos però de les quals desconeixem (i el voldríem conèixer) el matís. Benvingudes, doncs, totes les eines per al debat a la xarxa, que són moltes. Deixo constància de Dwelo, d'OpDrop i de Meevsu. Es tracta d'espais que estimulen la generació d'arguments al voltant de temes i que ens permeten situar-nos a la banda dels pros o a la dels contres. M'agrada especialment Meevsu, amb interfície en anglès i en portuguès però utilitzable en qualsevol llengua, perquè planteja debats entre dues persones per mitjà de vídeos, i perquè ho fa amb un rigorós control del temps que té cada participant per a la seva intervenció i amb una votació social final a càrrec de les persones que visualitzin el debat (observeu aquest tutorial d'explicació). Els concursos d'argumentació o lligues de debat que tanta tradició tenen en el context anglosaxó i que des de fa uns anys ja comencem a veure també a les nostres universitats es poden organitzar amb eines com Meevsu. Si la proveu i voleu deixar algun comentari de retorn, serà molt benvingut.

[793] Pronunciar bé el nom dels futbolistes

Sempre m’ha agradat aprofitar la possibilitat d’aprendre llengües informalment, a partir de la vida diària, que en va plena, de llengua. Que el futbol és un espai social fenomenal per a l’aprenentatge lingüístic ho sabem: el català actual s’ha pogut construir, en una part, gràcies a les retransmissions esportives radiofòniques i després  televisives (recordo el primer partit de futbol en català per televisió, en una TV3 acabada de crear, i el fet que aquella llengua en construcció ens semblava estranyíssima després d’anys de veure el futbol  a TV1). El futbol és un espai social d’àmplia difusió del qual s’ha de treure partit des de l’aprenentatge de la llengua i també des del foment de la diversitat i la competència intercultural. Ja fa temps que  vaig parlar a Aprendre llengües de dos projectes (un joc, Soccerlingua, i un anunci televisiu de la UEFA) que treien partit d’aquest esport per fomentar el coneixement  i la reflexió lingüístics i la sensibilitat cap a la diversitat. Avui, a les portes de la celebració de l’Eurocopa 2012, m’he assabentat d’una iniciativa que posa a disposició de periodistes i de tothom qui vulgui la pronúncia correcta dels noms dels jugadors que hi prendran part i altres noms propis relacionats amb l’esdeveniment esportiu. No es tracta tan sols de sentir pronunciar bé el nom de Gerard Piqué o el de Xavi Hernández. Es tracta d’aprendre llengua de la llengua quotidiana, d’interessar-se per explorar els mots, de provar-los d’entendre i respectar-ne la forma. I que augmenti encara més la consciència lingüística d’aquests professionals de la paraula, els periodistes, que tanta influència tenen en la resta de la societat. El projecte, que considero una excel·lent idea (hi podeu accedir aquí mateix), ha estat desenvolupat per la Fundéu BBVA i Sepro Tec Multilingual Solutions. 

[792] Taifes d'autonomia

La situació de caos total en què vivim impressiona i esperona. Ara els nois i les noies es podran quedar a dinar als centres sense utilitzar el menjador. Portaran la carmanyola de casa. És la fi de l’antic règim, el final de la uniformització. Cada nen i cada nena haurà de ser conscient de les calories que ingereix, de la conveniència o no de menjar fruita i peix blau o carn vermella i pastissets de xocolata. A la ciutat de Terrassa una carmanyola s’anomena una taifa, des de sempre. El diccionari Alcover-Moll així ho recull i és probable que sigui un mot veritablement local, potser també d'algun altre punt del Vallès. Deixeu-me parlar, doncs, de les taifes. De les taifes que faran l’alumnat conscient i responsable, de les taifes que li retornaran el poder de decisió sobre si mateix, com si es tractés veritablement d’un aprenent (us ho imagineu?). També el desgovern en tots els àmbits de la vida social i política ha fet necessàries les taifes, les altres taifes, la proliferació de regnes de taifes. Les estructures s’han desfet com terrossos de sucre al cafè. Ja ningú no governa ni representa a ningú. Cadascú és l’unic responsable de si mateix. Si les taifes històriques, quan es va esfondrar el Califat de Còrdova, eren un senyal de caos, de desordre i de campi qui pugui, ara les taifes són ja l’única solució. Senyors de nosaltres mateixos, armats de les mil i una possibilitats tecnològiques, despleguem aquí i allà (el lloc ja no compta) les taifes de la nostra responsabilitat  i hi exercim les mil professions cap a les quals anem mutant dia rere dia. La terra que tenim al davant és una fenomenal terra de ningú i alhora de tothom, la xarxa. La confiança en l’ordre polític i social ha tocat fons. Ara és moment de taifes, de professionals i aprenents apoderats, d’individus crítics. De fer-s’ho, portar-s’ho i menjar-s’ho un mateix (do it yourself). Vet aquí el nou ordre. Un nou ordre que ens ha ensenyat, a més, a compartir. De taifa a taifa en una impressionant xarxa de regnes autònoms (“Algú vol tastar els meus macarrons”?).

[791] Formació d'emergència per a nouvinguts

A mesura que el finançament per a l'ensenyament de la llengua catalana als nouvinguts ha anat davallant dràsticament aquests darrers anys en l'àmbit de l'acollida lingüística universitària, es fa més necessària que mai la reflexió sobre les primeres hores d'aprenentatge lingüístic, sociocultural i intercultural dels nouvinguts, aquelles amb què s'ha d'atendre els acabats d'arribar si no es vol liquidar tota possibilitat d'acollida al país. Les primeres quinze hores són ara com ara fonamentals i no hi ha marge d'error. És per això que els serveis lingüístics ben aviat començarem a treballar en un disseny formatiu per a aquestes hores inicials. Caldrà tenir en compte, naturalment, les experiències que ja es duen a terme des de fa molts anys en formació lingüística per a nouvinguts als diversos centres de  l'àmbit universitari i els productes i metodologies existents i també experiències d'altres països o llengües. Un dels documents que tinc entre mans aquests dies és precisament el llibre Español como nueva lengua. Orientaciones del Instituto Cervantes para un curso de emergencia destinado a inmigrantes, de Fuenciscla Isabel Sanz (Madrid, Santillana: 2005) amb una programació que cobreix les primeres trenta hores d'un nouvingut alfabetitzat. El text situa l'aprenentatge en àmbits públics i professionals i respon a la necessitat dels estudiants d'aprendre amb urgència el castellà amb finalitats socials i laborals. Cadascun dels àmbits en què es vertebren les unitats del text (nou) es desglossa en funcions, gramàtica, lèxic, aspectes socioculturals, tipus de text i estratègies interculturals. El text conté també unes especificacions metodològiques, una reflexió sobre l'ensenyament de la llengua, sobre el paper del professorat i una explicació de les activitats proposades i dels procediments i les dinàmiques de treball i els criteris per a l'avaluació. Si la Direcció General de Política Lingüística ens ha lliurat darrerament un nou programa del nivell inicial (2011), és imprescindible també un cop d'ull a les propostes que ens vénen d'altres llengües que ho tenen tot regalat, perquè els recursos econòmics són en el cas del castellà d'una magnitud extraordinàriament superior a la del català.

[790] Retallada lingüística

Llegeixo amb astorament a europapress.es que la policia ha ordenat prescindir dels intèrprets que assisteixen els ciutadans estrangers a les comissaries, habitualment a posar denúncies. La traducció quedarà a mans dels recursos humans de què disposi cada plantilla, és a dir, a mans de l'atzar. Podem llegir a la circular de la policia que "debido a las actuales restricciones presupuestarias y con el fin de racionalizar el gasto, se participa a esas jefaturas Superior que hasta recibir nuevas instrucciones se abstengan de utilizar los servicios de intérpretes que habitualmente se utilizan para la asistencia a detenidos, en las Oficinas de Denunciar y Atención al Ciudadano". La mesura es produeix ara que un gran contingent de turistes arribarà a l'Estat. No és pas difícil imaginar que es puguin trobar en situació d'haver d'acudir a una comissaria víctimes, per exemple, d'un robatori. La notícia d'europapress.es recorda que en el cas de detencions les persones han de ser informades de manera comprensible de les imputacions i del motiu de la detenció, així com dels drets que les assisteixen. La supressió d'intèrprets en el cas citat més amunt és una retallada lingüística del tot inconvenient. Cap persona en una situació d'inferioritat (pobresa, malaltia, robatori o qualsevol altre handicap transitori o permanent) no es pot haver d'enfrontar a una inferioritat afegida (negació del suport sanitari, assistencial, de l'ordre públic). En aquest cas es tracta d'una inferioritat afegida d'ordre lingüístic produïda en la potencial situació d'incomprensió. Diguem no a aquesta retallada, doncs, també.

[789] Diccionari personal, encara

Aquestes darreres setmanes he deixat al diari Ara apunts de divagació lingüística a propòsit de fets o paraules actuals de diversos àmbits, sobretot de l'economia i la política. Avui, a propòsit de la falta de crèdit de què es queixen els empresaris, hi he deixat un apunt sobre el descrèdit en què vivim (Descrèdit). Crec que aquest és un terme que serveix per definir àmpliament la nostra societat actual més enllà de l'economia. També he escrit textos breus sobre el viatge a l'Àfrica del monarca (Artrosi), sobre les incoherències dels polítics que governen (Amnèsia) o els seus estirabots (Suspens), sobre la visió que el nacionalisme oficial espanyol té dels altres nacionalismes, els que anomena excloents (Excloent), sobre el corralito espanyol (Corralito), sobre la intervenció (Intervenir), ara que es parla d'intervenir les autonomies, sobre el dèficit fiscal (Fer la barba) o sobre el final del discurs polític del quidiapassanyempenyisme (Contemporitzar). Deixo constància d'aquests textos aquí, al meu espai personal d'aprenentatge.

[788] Escriptura acadèmica en anglès

Font

Fa uns dies vaig trobar al Bloc de de la Biblioteca de Lletres de la UB referència a un recurs interessant per a l'escriptura acadèmica en anglès. Es tracta del material de la Universitat de Manchester Academic Phrasebank, desenvolupat per John Morley. El material no és nou (2005), però el veig de tanta utilitat en el nostre context, l'universitari, que hi dedico aquestes ratlles per no perdre'l de vista. El plantejament del recurs és ben senzill: s'ofereix als estudiants la fraseologia més comuna i útil en escriure un text acadèmic. Les categories en què s'estructura el web inclouen introduccions, referències a altres textos o veus en el text, expressions relacionades amb el pensament crític i la seva formulació, aspectes relacionats amb la metodologia de la recerca, amb la presentació dels resultats, la discussió (pros i contres o implicacions dels resultats de la recerca), redacció de conclusions, definició de termes, exemples, explicació de causes i efectes, comparacions i contrastos, etc. El producte em sembla idoni per a les necessitats de molts aprenents i estudiants i fàcilment incorporable com un recurs més de foment de l'aprenentatge autònom a les aules d'anglès. Si algú especialitzat en aquest idioma vol valorar el recurs, pot fer-ho en forma d'un comentari.

[787] Què emmarca el Marc?

Fa temps que tenia ganes d'escriure unes ratlles sobre el text de Susana Llorián Entender y utilizar el Marco común europeo de referencia desde el punto de vista del profesor de lenguas (Madrid: Santillana, 2007). Tots els qui treballem en relació amb l'aprenentatge de llengües vam veure com la publicació del MECR (el 2001, el 2003 en la versió catalana), després de deu anys de gestació del document i dècades prèvies de pòsit fecund, canviava els paràmetres d'actuació d'institucions formatives, gestors de la formació lingüística o professorat de llengües. El MECR, un document de difícil digestió, era ja el lloc on molts professionals anaven a buscar respostes que no sempre hi havia o al qual acudien amb esquemes mentals que l'eina no sempre satisfeia. El MECR, dens i poc transparent, ha generat alhora en els professionals desconcert i una mena d'estranya admiració i reverència que l'ha fet veure en molts casos com una mena de bíblia de dictats indiscutibles. El text de Susana Llorián explica magníficament què emmarca el Marc i fa, doncs, una funció extraordinària: fa entendre amb un gran sentit didàctic la significació del MECR al professorat de llengües. L'obra és un veritable exercici de mediació tan insubstituïble, a parer meu, com algunes de les eines del Consell d'Europa que han ajudat a manejar i aplicar el MECR (penso per exemple en el manual per relacionar i ancorar proves de llengua amb el Marc). El text de Llorián s'organitza en vuit parts i té sempre una entrada amable, una explicació sòlida dels continguts que tracta cada capítol (cadascun presenta, a més, una bibliografia) i, meravellosament, unes aplicacions concretes del tema tractat d'una banda a la reflexió i la pràctica del professorat i, d'una altra banda, a la situació de l'aula. L'obra orienta sobre allò que és i no és el MECR (no és un document curricular; no inclou inventaris d'ítems de gramàtica, vocabulari, funcions comunicatives; no és una guia metodològica; no és un tractat teòric; no es pot aplicar de manera directa; no podem agafar-ne els descriptors i convertir-los en els objectius d'un curs, etc.) i en repassa els aspectes clau deixant sempre al professorat la possibilitat de decidir, convidant-lo constantment a fer-ho. El text dedica un capítol a la competència plurilingüe i pluricultural, un a la dimensió horitzontal del MECR (paràmetres i categories que permeten que els europeus concebin els processos d'aprenentatge i ús de les llengües en els mateixos termes), un a la dimensió vertical (els nivells i el que s'hi relaciona), un a les competències generals del MECR (com cal tractar-les?), un a les competències comunicatives, un a les activitats comunicatives de la llengua i les estratègies de comunicació, un darrer al disseny i l'execució de les tasques dins i fora l'aula. Entender y utilizar el Marco común europeo de referencia... és, des del meu punt de vista, un text essencial per als que tenen el Marc com un document essencial.

[786] Llenguatge a la mirada

Del web Gustavo Gili

Deixo unes notes del llibre d'Enric Jardí Pensar con imágenes (Barcelona: GG, 2012). No fa gaire parlàvem, en l'espai d'una aula formal universitària, dels multialfabetismes, necessaris per no quedar exclosos de la vida i la participació ciutadana al nostre segle. A l'alfabetització clàssica (la de la lectoescriptura en mitjans escrits o impresos) s'hi han afegit altres alfabetitzacions: l'audiovisual, que va entrar a les escoles, tímidament, ja fa mig segle, i les més recents: la digital i la informacional. Pensar con imágenes és un text de divulgació que ens ajuda a ser menys analfabets en el llenguatge visual. L'obra ens mostra una seixantena d'imatges del disseny gràfic i en fa el comentari d'anàlisi que ens guia en la interpretació i ens permet entendre els motius que van dur el creatiu a proposar la seva idea, a plantejar la seva solució. Els recursos que s'apliquen a les imatges creades són ben diversos: composicions, sumes, connotacions, textos, colors, signes, icones, indicis, símbols, codis, metàfores, ironies, metonímies, prosopopeies, sinècdoques, hipèrboles, redundàncies, anàfores, eufemismes, obvietats, estranyament i imprecisió, entre altres. El text de Jardí és una invitació constant a la imaginació (convida a formular la imatge que apareixerà a la pàgina següent ja des del text de la pseudocoberta del llibre) i un exercici lloable de didàctica dels conceptes bàsics que tracta. Com diu Jardí "Saber como miramos y pensamos, cómo pensamos con imágenes, no nos hará ni mejores creadores de imágenes ni mejores lectores. Pero es un conocimiento imprescindible que todo diseñador gráfico, artista visual, ilustrador, director de arte e incluso cualquier consumidor de imágenes tendría que tener. No es lo mismo escribir en prosa que saber que se está escribiendo en prosa". Recomano aquest text, doncs, que ens fa augmentar de manera plaent el coneixement i la consciència del llenguatge de les imatges.

[785] Llengües xiulades

Si els xiulets poden ser una forma d'expressar el rebuig cap a allò que no ens agrada, també constitueixen curioses formes de comunicació arreu del món. A tots els continents hi ha traces de llengües xiulades, llengües que es fan servir per comunicar-se a llarga distància, sovint en terrenys abruptes. N'hi ha a la Xina, el Nepal, Mèxic, Laos, el Vietnam, el Brasil o Papua Nova Guinea. Els llenguatges xiulats proven de reproduir els sons de la llengua parlada convertint els fonemes en xiulets amb tons, longituds i intensitats específiques. Tot i l'alt nivell d'ambigüitat que comporten, les llengües xiulades permeten la comunicació fent servir diversos recursos com la brevetat i la repetició. En el cas d'Europa, es coneixen tres llengües xiulades: una a Grècia, una a la vall d'Aas, a França, i la més popular, la llengua xiulada de l'illa de Gomera. El silbo gomero, molt investigat, és matèria d'estudi obligatori a les escoles de l'illa de Gomera i el 2010 el govern canari va aconseguir que fos inclòs per la UNESCO a la llista dels fenòmens que constitueixen el Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Les llengües xiulades del món, excepte el silbo, es troben avui dia en perill d'extinció. Des d'aquí la mostra més calorosa de suport a totes les manifestacions lliures dels llenguatges xiulats del món. 

[784] Apps per aprendre llengües: un vídeo

Publico avui al bloc un vídeo que hem elaborat amb la companya del Servei de Llengües de la UAB Silvia Solá sobre la utilitat de les aplicacions per a dispositius mòbils per aprendre llengües. Els professionals de les llengües, els aprenents i les organitzacions tenim les apps al davant i ens preguntem què fer-ne. S'hi poden aprendre llengües realment? Tenen valor? Cal desenvolupar-ne? El vídeo que presentem ens ha ajudat a pensar-hi i apunta algunes respostes, però planteja sobretot preguntes. Són les nostres preguntes, les dels qui veiem com la tecnologia ens va posant a les mans tota mena de ginys que ens prometen un nou aprenentatge i tenim preguntes per fer, ganes d'experimentar i voluntat de compartir les preguntes i l'experimentació. Gaudiu del vídeo i, si us agrada, difoneu-lo.

[783] Reciclar els textos

Els textos escrits se'ns han tornat des de ja fa molt de temps vàlids per a diversos usos. Són pocs els escrits que un professional redacta i acaben essent d'usar i llençar. Al contrari. El text que hem redactat inicialment com unes notes demà pot ser un senzill informe de feina, demà-passat pot ser la base d'una presentació oral i tres dies més tard el text per a la sol·licitud d'una subvenció. El text que un dia ens serveix per a una ponència, l'endemà pot constituir una part d'una classe que hem d'impartir o una conferència que hem de fer. Un text ens pot ser la plantilla per expressar-nos en una situació gairebé idèntica, mutatis mutandis. El tractament del bagatge de textos amb què convivim, doncs, necessita una reflexió i una cura especial a cada nova operació. Ja no es tracta només de saber escriure a cada moment, ajustant-nos a les circumstàncies i els mil factors que condicionen l'acte d'escriure. Es tracta d'aplicar les estratègies per poder reciclar adequadament les nostres produccions preexistents, fet que requereix una mirada diferent als documents. Allò decisiu d'un material reciclat és que sigui adequat. Un protocol de reciclatge de textos hauria impedit l'error que mostro en la imatge, que s'acaba de produir. El govern espanyol ha emès un comunicat de condol per la mort de Carlos Fuentes anomenant-lo per error el pare d'Artur Mas (el document s'ha redactat damunt el que fa uns dies devia servir per comunicar el condol per la mort del pare del polític català). Aquest error, que mai no s'hauria produït en un text creat de cap i de nou, és fruit de no saber gestionar el reciclatge dels textos. Una competència bàsica, indubtablement, en època de remescles.

[782] Congressos de llengua

Aquests són dies de congressos. En deixo unes notes. La setmana passada vaig ser al TRICLIL, els dies 9 i 10 de maig, on vaig presentar l'experiència d'educació plurilingüe en el marc de l'acollida lingüística de què ja he parlat en un apunt recent. Vaig seguir tot el que vaig poder del congrés i vull destacar-ne les ponències de N. Mercer i J. Cenoz amb què es va encetar cadascun dels dos dies i també la insistència en diverses de les aportacions de la necessitat de fomentar el plurilingüisme i la competència intercultural tot practicant les experiències CLIL. En el sentit negatiu, voldria dir que les terceres llengües altres que l'anglès van tenir una presència quasi nul·la al congrés, i que gairebé totes les experiències explicades es referien a la integració d'aquesta llengua amb els continguts disciplinaris. Avui i ahir, d'altra banda, ha tingut lloc a Barcelona el simposi EUNOM, xarxa europea per al multilingüisme de la qual la UAB és membre. Des del Servei de Llengües hi hem explicat la nostra experiència d'adaptació a les successives onades d'e-learning al llarg dels darrers quinze anys. Hem explicat que vam començar fent materials didàctics multimèdia (des del Divercat fins a l'Argumenta) amb estratègies de col·laboració interuniversitàries i d'acord amb el que es pot definir com la primera generació d'e-learning (la que s'enfocava a crear materials didàctics). Hi hem explicat també com l'organització ha viscut la segona generació d'e-learning, el treball des dels campus virtuals amb materials virtuals (des de plataformes pròpies del Servei com ara Linguassist, o de la nostra universitat com el seu campus virtual). I, després de l'experiència d'aquesta segona onada (la que té per metàfora l'aula virtual), hem explicat el trànsit cap a la tercera, la que ha obert organitzacions, gestors de la formació i professorat cap a les eines del web social (blocs, wikis, aplicacions web de tota mena), fase que es caracteritza per la flexibilitat, la col·laboració i el mashup. El servei ha tingut també una experiència àmplia en les arenes movedisses d'aquesta tercera generació d'e-learning. En acabar, la representant del Servei que ha intervingut ha fet referència a la reflexió actual sobre aprenentatge mòbil que duem a terme a la nostra organització. Finalment, aquesta setmana tinc el plaer de participar al congrés Digitalingua amb un vídeo que hem elaborat amb una companya del Servei titulat To App or No To App?, que posa damunt la taula la reflexió sobre l'ús en l'ensenyament i aprenentatge de llengües de les aplicacions per a dispositius mòbils. Crec que el missatge d'aquest vídeo resumeix l'actitud del Servei davant la tecnologia educativa aquests darrers quinze anys: 1) tendència a la innovació, 2) observació atenta del que es mou i activitat de filtratge, 3) foment de l'experimentació al centre, 4) acceptació del solapament de les diverses generacions d'e-learning, 5) actuació amb pragmatisme i 6) plantejament constant de dubtes i preguntes. Ben aviat inseriré el vídeo al bloc. La modalitat que hi predomina és, com ja podeu imaginar, la interrogativa.

[781] Per on van els trets

El veterà creador de mots encreuats veneçolà Neptalí Segovia ha estat acusat de donar un missatge terrorista en una de les seves creacions habituals per a la premsa. Diverses paraules d'una seva graella de lletres recent semblarien indicar ni més ni menys que estava donant la instrucció d'assassinar el germà d'Hugo Chávez ("Adán", "Ráfagas", "Asesinen"...). La qüestió ha semblat greu a alguns i ben ridícula a la majoria. S'hi ha trobat de seguida el referent de Charles de Gaulle a la Segona Guerra Mundial, que va fer servir un sistema semblant per enviar missatges xifrats al moviment de resistència antinazi des de Londres. Crec que els antioposició veneçolans aquest cop n'han fet un gra massa i que la situació és veritablement paranoica i digna de fer-se un panxó de riure. Però és ara que recordo que ahir vaig fer una partida de l'Emparaulats amb algú amb un nick molt estrany que va escriure seguides les paraules fil·loxera, demolir i lapislàtzuli, que ben segur que no poden voler dir res de bo i ja em comencen a preocupar. Em sembla que no jugaré més a l'Apalabrados.

[780] Docència en català i plurilingüisme

Després d'un mes de feina, obrim a tothom el treball de crowdsourcing que hem elaborat en el marc d'una assignatura del Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic per mitjà d'un wiki i que he tingut el plaer de proposar a l'alumnat i de coordinar. El treball s'ha realitzat amb una metodologia col·laborativa i és una reflexió sobre les estratègies, les reflexions i els consells que poden resultar útils a un docent universitari per fer la seva classe en català com a llengua principal tot fomentant el plurilingüisme de l'aula. El producte, que s'ha tancat sota una llicència Creative Commons, resta obert a tothom qui hi vulgui participar (les aportacions es recullen a la pestanya del wiki que porta per nom "Contribucions"). El wiki té el format d'una guia en tres parts que planteja als docents vint-i-quatre reflexions orientades a fer compatibles l'opció per la llengua pròpia i l'opció per fomentar el plurilingüisme a l'aula. La primera secció es refereix a aspectes relacionats amb la planificació. La segons, a aspectes relacionats amb les actituds. La tercera, a les estratègies i les habilitats lingüístiques, discursives i de comunicació. El producte es presenta com una eina de reflexió i s'orienta a promoure l'educació plurilingüe i a facilitar una acollida lingüística adequada a l'alumnat universitari nouvingut. Tot l'equip que hem elaborat aquest recurs (consulteu els crèdits a la primera pàgina del wiki) us agrairíem que en difonguéssiu l'existència, si ho considereu oportú, i que hi deixéssiu el vostre feedback. Moltes gràcies.

[779] Si tens collons...

Avui els responsables de l’educació lingüística dels infants de l’Espanya profunda aniran a les aules amb input fresc i viu. Avui els mestres i les mestres explicaran que el català és una llengua propera al castellà. Diran que és una llàstima que el sistema educatiu espanyol no sigui com l’escandinau, en què les tres llengües altament emparentades (suec, danès i noruec) s’ensenyen a les escoles des de fa més d’un segle a fi de facilitar la intercomprensió entre els ciutadans dels diversos països. I aprofitaran l’input fresc que ens ha regalat el president de la comunitat autònoma extremenya, que ha parlat en català en una frase adreçada a l’alcalde de Barcelona ("Si tens collons...."). És igual que tot un president hagi parlat públicament com si es trobés en un carreró fosc entre macarres ("Si tens collons..."). És igual que la pronúncia no hagi estat bona ("Si teng cojong...", gairebé idèntica a "Si trenco jonc"). Les llengües no s’aprenen sense input i el català no té cap mena de presència pública a l’Estat. Els mestres i les mestres, sens dubte, sabran aprofitar les tres paraules (i els punts suspensius). Aquest input servirà avui a les aules ibèriques per explicar les estructures sintàctiques panromàniques; servirà per explicar que el verb tenir, que ens ve del llatí, és una de les paraules que constitueix el lèxic panromànic (castellà, tener; francès, tenir; italià, tenere; portuguès, ter; romanès, a tine). Servirà per explicar que les elles de moltes paraules catalanes solen correspondre a altres sons i grafies en les llengües romàniques, fruit d’evolucions particulars (collons, cojones, coglioni, colhões...). L’educació plurilingüe i la intercomprensió poden fer avui un salt de gegant. L’altra educació, però, la més bàsica, i l'altra comprensió, també la més bàsica, retornen a l'època de les cavernes.

[778] El pes de les llengües

Del web Portalingua

Un dels arguments amb què sovint es prejutgen les llengües i se'n considera absurd l'aprenentatge és el de la importància de la llengua en qüestió. La importància és relativa, naturalment. Habitualment es tenen en compte aspectes quantitatius com el nombre de parlants de la llengua per indicar que a certs idiomes val la pena dedicar-los les hores d'aprendre'ls i que a altres, no. Els rànquings sempre situen al capdamunt les mateixes llengües, les grans llengües de comunicació com ara l'anglès, l'espanyol o el xinès. M'ha agradat descobrir un baròmetre que incorpora diverses variables interessants i originals a l'hora de determinar el pes de les llengües. Es tracta del baròmetre Calvet, elaborat per Louis-Jean Calvet i Alain Calvet i a l'abast de tothom des del web Portalingua. El baròmetre es nodreix de fonts de dades fiables, té en compte 137 llengües, totes de més de cinc milions de parlants, i determina el pes de les llengües a partir de diversos criteris: el nombre de parlants, l'entropia (dispersió de la població), l'index de desenvolupament humà, l'índex de fecunditat, l'índex de penetració d'Internet, el nombre d'articles a Viquipèdia, els territoris on la llengua és oficial, l'obtenció d'algun premi Nobel de literatura i el nombre de traduccions (com a llengua meta i com a llengua font). Les variables són discutibles, és clar, però m'agrada trobar-hi el factor Internet de manera clara. Si fem un cop d'ull al baròmetre Calvet, podem continuar creient en les llengües romàniques, que constitueixen el nostre patrimoni lingüístic fonamental. Observo que el francès apareix en segon lloc del rànquing, darrere l'anglès, que l'espanyol és la tercera, que l'italià és la novena i el portuguès la setzena i que el català ocupa la posició número vint. El romanès apareix al número quaranta. La posició del català, que té més de 133.000 articles a la Viquipèdia, és encoratjadora. Confiem que aquest pes reflecteixi una realitat més o menys objectiva i que es tradueixi en més capacitat de seducció i, doncs, en més aprenents.

[777] Educació plurilingüe

Dijous participaré al congrés TRICLIL de la UAB amb una comunicació fruit d’un intens treball col·laboratiu amb una quinzena de persones sobre ús de la llengua catalana en la docència i foment del plurilingüisme. Tots els textos institucionals que ens parlen de llengües i universitats (des dels estatuts fins als plans de llengües) fan servir expressions contundents per referir-se a l’horitzó lingüístic desitjable a les universitats: el suport inequívoc a la llengua catalana, el foment del multilingüisme, la consolidació de l’anglès. Els grans discursos, amb tot, topen amb la realitat de les pràctiques diàries del professorat, pràctiques que no són senzilles de dur a terme i que requereixen una autèntica revolució en les maneres d’ensenyar i aprendre si és que es vol dur a les aules una veritable educació plurilingüe, que és l’única via que permet concretar de manera eficient tots els principis grandiloqüents que, altrament, poden acabar sent paper mullat. El nou docent universitari, doncs, que educa d’una manera integral, amb l’horitzó de fer competents els estudiants molt més enllà de la seva disciplina acadèmica, té alguna responsabilitat en l’educació plurilingüe dels seus alumnes. Com contribuir a aquesta formació? Explicarem, dijous, les estratègies que ens poden aproximar a fer-ho. En parlarem, naturalment, en aquest espai.  

[776] Apps per aprendre llengües

Aquests dies donem voltes sobre aquesta qüestió. Les apps són aquí ja fa temps amb força. Potser amb massa força i tot, perquè ja n'hi ha més d'un milió entre les d'Apple i les d'Android i l'espai per a aquests ginys comença a estar superpoblat. Les apps responen a l'increment exponencial dels dispositius mòbils intel·ligents entre la població i a la progressió imparable de la informàtica mòbil i, alhora, a la nova necessitat de lliurar continguts per als nous aparells portables. Les apps per aprendre llengües han emergit amb la mateixa força amb què ho van fer els productes i serveis per aprenentatge de llengües a la xarxa. Sovint són els mateixos serveis que cerquen nous mercats o noves formes d'arribar al client, després d'un procés imprescindible d'adaptació al nou mitjà. Les apps útils per aprendre llengües són moltes. Ho són perquè a aquelles concebudes específicament per aprendre (apps d'avaluació de llengua, apps de cursos, apps de recursos puntuals com vocabulari i fraseologia) cal afegir-hi apps de suport a l'aprenentatge (diccionaris, traductors, gramàtiques, conversors de text a veu i de veu a text) i apps que ens duen a altres territoris on l'aprenentatge és ben possible: les apps de jocs de llengua, per exemple, que s'acumulen als magatzems d'aplicacions i fan gaudir a tothom, també els que sempre havien odiat les llengües. A més, docents i aprenents també es poden beneficiar de tota una mena d'altres apps més allunyades de l'objectiu d'aprendre. Aplicacions que els exposen, en la fabulosa ubiqüitat dels dispositius mòbils, a gavadals d'input autèntic, sense el qual l'aprenentatge d'una llengua no té gaires garanties d'èxit. Aquests dies donem voltes sobre la possibilitat d'ensenyar i aprendre llengües amb apps. Miraré de portar el resultat de la reflexió i una selecció de recursos útils a Aprendre llengües.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.