[76] Pecha Kucha: nou estil de presentacions

Aquests dies he assistit a una presentació de les anomenades Pecha Kucha (o també Pecha Kucha Night), que sembla que s'estenen arreu. Es tracta d'un format de presentació creat el 2003 per Astrid Klein i Mark Dytham, que pretén reduir el temps d'exposició d'un tema a 6 minuts i 40 segons, que es corresponen a 20 diapositives que es projecten en 20 segons cadascuna. En aquest temps i amb la paraula i vint impactes visuals, s'ha de poder donar idea d'un projecte, un concepte, un producte. Les presentacions Pecha Kucha estan especialment indicades quan diverses persones han de presentar els seus projectes o idees. Ofereixen un marc pactat, idèntic, concís al màxim, minimalista, que permet mantenir l'interès dels qui escolten al llarg d'una vetllada. Després de les exposicions Pecha Kucha hi ha la possibilitat de fer preguntes a qui l'ha realitzada. Les nits Pecha Kucha, iniciades al Japó i que s'han estès ja a més de setanta ciutats del món, solen ser esdeveniments que concentren catorze presentacions. Sembla que aquesta tècnica va néixer vinculada als àmbits de la fotografia, el disseny, l'arquitectura o l'art i que ha passat ja al món dels negocis. S'estendrà, també, a l'àmbit acadèmic universitari? Les modes són tan imprevisibles com imparables. Són les presentacions Pecha Kucha un suport a la claredat i la síntesi, o un reflex de la irremeiable fragmentació i descomposició del discurs, una seqüela de la falta de temps, del ritme trepidant dels temps moderns? Substituiran els Pecha Kucha les presentacions clàssiques en powerpoint, ja molt gastades? Si us animeu a fer una presentació Pecha Kucha, visiteu aquest web (si us espanta el japonès, feu cllic a la bandereta anglesa!), on trobareu una colla de consells molt útils. Si el que voleu és veure una presentació Pecha Kucha, doneu un cop d'ull a aquest vídeo (o a tants d'altres que circulen per la xarxa):

[375] En sis paraules

La brevetat s'ha convertit darrerament en una de les característiques de molts dels textos que produïm i consumim o d'algunes de les litúrgies en què participem. Això passa en un moment que el discurs és més necessari que mai, però és un signe del temps, del qual es poden arreplegar aprenentatges. Els exemples són pertot: missatges sms dràsticament breus, eines de microblogging que no ens deixen passar dels 140 caràcters, escurçadors d'adreces web, presentacions de productes en el format Pecha Kucha (en parlàvem fa un temps en un post a Aprendre llengües), que estipula que en sis minuts i quaranta segons cal haver-se explicat davant una audiència professional. La brevetat també és consubstancial a les trobades per trobar parella o speed dating que duren exactament set minuts (sembla que és el temps suficient per saber si l'altra persona convé o no); o a píndoles de formació lingüística com les de Radio Lingua Network anomenades OneMinute Catalan, OneMinute French, OneMinute Japanese... (Radio Lingua Network té vint idiomes en estoc), que ofereixen el microaprenentatge lingüístic amb la frase ben significativa "Language-learning which fits your lifestyle". La brevetat també ha generat noves formes literàries com els contes ultracurts, per bé que el virtuosisme literari sempre ha sabut trobar recer en formes breus, epigramàtiques (la lírica japonesa n'és un exemple clar amb els haikus)... Acabo de veure que l'empresa de moda de Brooklyn Seasick Mama ha apostat també darrerament per jugar amb la brevetat lingüística: ha organitzat una exposició amb el títol "Don't Become The Things You Hate", en què es demanava als participants i futurs expositors un text de sis paraules. Seasick Mama explica així el sentit de la iniciativa: "In today’s contemporary recession, an industry that is struggling to survive is the print and magazine world. To reach out, Seasick Mama has asked almost a dozen magazines, bloggers, and other local favorites to express “how they survive” during this difficult time... but in only six words". Les proclames poètiques que han resultat de la iniciativa (entre desesperades, iròniques, divertides i absurdes: llegiu-les) acabaran estampades damunt una sèrie limitada de t-shirts. Portar la brevetat que demanen els nous temps a l'aula (sota la forma de l'art, els nous rituals comunicatius o les noves exigències basades en la tecnologia) em sembla bé... sense oblidar que cal ensenyar als alumnes tota la llengua que els cal per poder discórrer com mai.

[422] La formació dels formadors de llengua (2)

Al post anterior parlàvem de la formació del professorat de llengua. El nostre programa de formació interna per al període gener-juliol de 2010 s'ha basat en unes línies generals de l'entitat i ha recollit totes les iniciatives que han sorgit dels professionals del centre. L'interès que he detectat entre el professorat a participar en el programa ha estat alt. El dono a conèixer, a continuació (qualsevol comentari sobre la formació de formadors en contextos similars serà molt benvingut). Oferirem, doncs, formació sobre els aspectes següents: 1) agregadors a la xarxa, en particular la popular eina Netvibes (el sentit d'aquesta formació és clar: l'allau d'informació generada dins i fora el servei demana que el personal conegui aplicacions per a la recollida de la informació rellevant); 2) aspectes interculturals en l'aprenentatge de la llengua japonesa (el sentit de la formació és el següent: aproximar als formadors la llengua percebuda com a més distant que s'ensenya al centre); 3) realització de podcast (àudio) (amb Aviary); 4) realització de screencast (amb Jing); 5) jornada estil Pecha Kucha amb presentacions de les altres aules del Servei, és a dir, dels espais virtuals que es fan servir per a la formació: presentació de blocs docents, de blocs de secció d'idioma, del treball amb xarxes Ning, del treball amb Posterous, de l'ús de Wallwisher; del desenvolupament del marcador social del Servei de Llengües (Mr. Wong); d'exemples de programari lliure per crear exercicis en línia, etc. La jornada es concep com una iniciativa de microformació amb debat final que vol donar a conèixer el que es fa al centre; 6) formació sobre les necessitats comunicatives i lingüístiques de l'alumnat universitari, que és el públic principal del Servei; 7) formació sobre aspectes avaluatius; 8) formació sobre anàlisi crítica de diversos materials didàctics; 9) formació sobre acollida lingüística (el sentit d'aquesta formació és donar a conèixer a tot el professorat les iniciatives en aquesta línia, que només solen conèixer bé els professors de llengua catalana); 10) formació orientada a la realització d'activitats de vocabulari; 11) formació sobre la integració de llengua i continguts en l'ensenyament universitari (el sentit és donar a conèixer una de les línies de treball amb projecció de futur del Servei, la formació CLIL, relativament poc coneguda pels professionals del centre); 12) gestió dels conflictes a l'aula; 13) ús de GoogleDocs; 14) l'anglès com a lingua franca. Aquest programa de formació interna vol donar veu a un grup ampli de professionals del centre; vol divulgar espais poc coneguts (l'idioma japonès, les altres aules, l'acollida lingüística, les iniciatives CLIL...); vol conjuminar diverses modalitats de formació (microformació, tallers, xerrades amb debat, aprenentatge informal); vol donar a conèixer diversos programes o aplicacions a l'ús; vol equilibrar els aspectes de tecnologia aplicada a la formació amb altres aspectes igualment rellevants en els processos d'ensenyament-aprenentatge... I, sobretot, vol constituir un impuls cohesionador del professorat del Servei.

[510] The PLE Conference al Citilab (2)

Divendres es va tancar la PLE Conference. Han estat dos dies intensos, amb 29 sessions (amb força simultaneïtat) programades per l'organització d'acord amb diversos eixos de treball. Perquè els PLE tenen múltiples caires. Tants, que hi ha moments que sembla que la sigla es resisteix a englobar-ho tot, que sembla referir-se a un concepte massa ampli (tant com si diguéssim “la nova educació” o, encara millor, “el nou aprenentatge”). A la PLE Conference s'ha parlat dels PLE i l'entorn professional; dels PLE als diversos nivells educatius (l'àmbit universitari ha estat el nivell privilegiat); dels PLE i les institucions (tema al qual vull dedicar una entrada d'Aprendre llengües); dels PLE i la tecnologia; de models de PLE; d'eines o espais concrets; dels Mobile PLE; de PLE en la formació de professorat; d'experiències de PLE d'abast ampli i d'abast del tot individual; del PLE des de l'angle dels estudiants; de PLE al núvol... El Congrés s'ha desenvolupat en anglès (i, poc, en castellà), aspecte que hauria de fer reflexionar els organitzadors: les eines 2.0 ja permeten un tractament dels esdeveniments que afavoreix la diversitat cultural i lingüística. Volem uns PLE al servei de la diversitat? Els formats de les intervencions han estat ben diversos: conferències, inconferències, presentacions breus d'experiències, sessions Pecha Kucha, tallers, intervencions espontànies... Les sales del Citilab han estat plenes d'assistents piulant constantment des dels seus portàtils o dispositius mòbils, com altres persones que han seguit l'esdeveniment lluny de Cornellà: l'organització va fer saber divendres a la tarda que l'esdeveniment havia tingut més de 5.000 piulades a Twitter. Voldria destacar, també, la presència de figures reconegudes en la qüestió: de l'àmbit internacional i de casa nostra. La PLE Conference ha comptat amb G. Attwell, A. Couros, J. Adell (que hem convidat a la UAB pel desembre) i I. Peña-López, entre molts altres participants. Des de la meva òptica i els meus interessos voldria destacar les sessions dedicades als PLE i la universitat (la sessió 6: exemples de Gran Bretanya, Alemanya i Catalunya; algunes de les intervencions de la sessió 23, de les Illes i Andalusia; el cas portuguès de la sessió 10...). A la intervenció “Are university students on their way to developing their PLES? Reflections and data from a field research” (sessió 13) (Paolo Ferri i altres autors) vaig poder constatar que la situació a Itàlia i a Catalunya pel que fa al coneixement de les eines 2.0 i de les possibilitats reals que els estudiants universitaris construeixin el seu PLE són similars, encara força remotes. La PLE Conference ha estat, d'altra banda, un motiu de contacte amb diversos professionals (un record per a l'Imma de València des d'aquí) i és alhora un motiu de diàleg amb els companys que ens interessem per aquesta qüestió. Publico al peu d'aquestes ratlles el vídeo que una companya (gràcies, Mariona) em fa conèixer, entrevista a J. Adell i I. Peña-López, generat aquests dies al Citilab. Els dos autors situen perfectament els PLE a la primera meitat de l'enregistrament:

#PLE_BCN - Ismael Peña- Lopez i Jordi Adell from redall on Vimeo

[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[209] Per la microformació

Ja fa temps que moltes realitats van esdevenint microrealitats. Qui no fa microblogging? Qui no ha sentit a parlar dels microrelats que es van posar de moda al Japó fa quatre o cinc anys (fragments de dues mil lletres de novel·les romàntiques al mòbil)? Qui no ha llegit alguna cosa de les minimalistes exposicions Pecha Kucha? La Vanguardia d'avui, sense anar més lluny, parla de la gran expansió de les microbotigues a Barcelona. I no fa gaire hem vist, a Barcelona mateix, sota l'impuls de Linguamón (Dia Europeu de les Llengües) i a París (Expolangues), microsessions introductòries a una gran diversitat de llengües poc conegudes. Trobem a faltar, dedididament, en l'àmbit dels serveis lingüístics universitaris, la microformació (o el microaprenentatge). En dos sentits: aquella que afecta tots els àmbits i els professionals de l'entitat, d'una banda, sobre qualsevol coneixement, i la microformació lingüística amb els nostres clients, sobretot els que pertanyen a l'administració universitària, d'una altra. Pieter de Vries i Stefan Brall, en un article de novembre de 2008 titulat “Microtraining as a support mechanism for informal learning” defineixen la microformació “como una situación de aprendizaje compuesta de sesiones de unos 15 minutos cada una que, a su vez, contienen elementos como un inicio activo, una demostración o ejercicio, una respuesta o discusión, y una opinión compartida sobre la manera de continuar. La sesión de aprendizaje puede ser presencial, en línea o mixta, en función de las circunstancias y las posibilidades. El concepto se basa en una serie de consideraciones teóricas, donde el constructivismo social es un elemento importante, junto con los conceptos de conectivismo y niveles de dominio”. El concepte de microformació d'aquests autors es desenvolupa en forma d'un projecte en el marc del programa Leonardo da Vinci de la Unió Europea i té una relació directa amb l'aprenentatge informal vinculat amb el lloc de treball. Afirmen de Vries i Brall: “In general, companies are not sufficiently aware of the value of informal learning [...]. The value of informal learning is evident, but how to support this kind of learning in a way that the process itself is not harmed? The Microtraining concept is a method to deal with the organizational requirements to make informal learning more conceivable. [...] The Microteaching approach connects different ways of learning by strengthing the focus of individual and collective learning on an important topic”. Com es concreta la microformació? “The aim of the Microtraining sessions is to have brief sessions with a minimal disturbance of the daily work schedule. The sessions can be organized rapidly by any of the stakeholders in an up to date and realistic fashion. To be effective the learning act needs to take in account the employees' knowledge and experience, needs to have a high level of applicability to the daily work routine of the employees and should foster self-directed learning, leading to an economic and efficient knowledge acquisition.” I continuen els autors: “Every single Microtraining unit should be designed with the aim to have the participant reflect on his work. The units should activate the participants to continue working on the issue and convey the exchange with colleagues". Per què no assumir decididament el repte de la microformació? Per què no explorar les particularitats de la microformació lingüística, un servei híbrid entre la formació, l'autoaprenentatge i l'assessorament lingüístics? Per què no establir el perfil i les condicions dels agents d'aquest sistema formatiu emergent? Per què no vendre, ara que diuen que hi ha crisi, serveis de microformació en llengües?