[451] Llengua i possessió

Llegeixo a Le langage du vivant, d'Hélène Trocmé-Fabre, els comentaris de l'autora sobre el fet que moltes llengües europees se separen del que ella anomena el llenguatge de la vida: el verb tenir (avoir) i els verbs que es relacionen amb la idea de possessió ocupen un lloc destacadíssim en aquestes llengües: tenim diners, tenim fills, tenim temps, tenim lloc, tenim un cos, tenim i perdem la memòria, tenim coneixement, tenim set, tenim una malaltia... Altres llengües, en canvi, aporten altres mirades sobre la vida no basades en la possessió, en el poder, en la dependència. Indica l'autora que el verb avoir és absent de l'àrab, de l'hebreu, del rus, del japonès, del tibetà, del quítxua. Quan nosaltres diem “tinc un amic”, l'hebreu diu “l'amic cap a mi”; quan diem “tinc un llibre”, l'àrab i el rus diuen “a casa meva un llibre” i el quítxua diu “el meu llibre existeix”; quan nosaltres diem “tinc un fill”, la llengua toraja diu ”hi ha fill” i el quítxua “el fill del qual jo sóc responsable”. Aquestes observacions duen l'autora a afirmar que “ce que les langues occidentales expriment par la possession est rendu, dans d'autres langues, par une localisation et un positionnement dans l'espace et la durée. Le lien privilegié entre soi, un objet et un autre personne y est exprimé sur le monde de l'existant. Il n'y a pas de prise de pouvoir sur l'autre: il garde son statut de sujet.” Hélène Trocmé-Fabre considera que les llengües haurien d'alliberar-se del llast d'aquesta mirada possessiva i poderosa, que impedeix als parlants entrar en una relació profunda amb allò que és viu i indica que caldria iniciar un reenfocament del nostre llenguatge. La formulació de Trocmé-Fabre sona a utòpic i tot el text té un aire esotèric, per bé que la reflexió no es pot pas dir que no sigui interessant.

[450] Un idioma no és un mur, és una porta

Llegeixo al bloc Cosecha del 66 un bonic escrit en quatre llengües, euskera, català, castellà i gallec que coincideix tan completament amb les meves idees sobre les llengües que no puc més que ressenyar-lo breument i recomanar-ne la lectura i la redifusió. Li dono la veu en aquesta entrada. El text explica que l'Estat espanyol és ple de murs intangibles, entre els quals el de la desafecció i el desinterès per les llengües diverses de l'Estat: "...a molts se’ls omple la boca sobre Espanya, com si el català es parlés a Nova Zelanda, i no fos l’idioma de gent que pensa, sent i viu amb tantes coses en comú amb els que tenim com idioma matern el castellà. Perquè molts anomenen Donostia com una ciutat preciosa, però no intenten entendre la bellesa que tanca el basc. Perquè sembla que a massa gent li interessi anar a Galícia per menjar marisc, però no aprendre alguna paraula de Gallec". Els idiomes són portes, no murs: "Ensenyem als nostres fills la riquesa d’aprendre. Obrim portes als murs. Un idioma sempre és bell, sempre és savi. No es tracta que tots parlem a la perfecció totes les llengües. Es tracta de posar llavors perquè el coneixement ens apropi, ens faci millors. Tots som iguals perquè tots som diferents. Obrim les portes, la meva llengua és la teva, la teva llengua és la meva". Hizkuntza ez da harresia. Atea da. Un idioma non é un muro. É unha porta.

[449] L'aventura de llegir

Amb l'arribada de l'e-book, al llibre tradicional li queden, decididament, quatre dies. Segurament que, tal com van les coses, no arribarà ni a Sant Jordi. Jo ja ni goso incloure'n a les llistes d'obres recomanades als alumnes, perquè m'arrufen el nas pensant que hauran d'anar a les biblioteques a buscar-los, o a rònegues llibreries noucentistes que apleguen, enquadernats, milers d'arbres de la selva amazònica que l'espècie, tan desnaturalitzada, ha sacrificat per afavorir el vici denigrant de la lectura. Ningú ja no entén perquè cal carregar, en ple segle XXI, conceptes pretecnològics com el volum, el pes o la pudor que fan les pàgines esgrogueïdes de les obres en suport paper. El llibre de sempre, amics, ja no el vol ningú. Hi va haver una època que intentaven encolomar-te'l amb els diaris... Després va funcionar perfectament aquella excusa tan dospuntzerista i partidària d'un sharism avant la lettre i sense fronteres de no voler acumular-los a casa: tothom ha tingut un conegut que ja no té llibres perquè ell, diu, "els dóna". El llibre se'ns mor, amics. La foto que em passa una companya és fresca d'avui. Ara mateix recomano als meus alumnes que comprin no menys de tres peces de roba interior: "Si compreu tres calces, un llibre de regal".

[448] Prejudicis lingüístics

Llegeixo Catalogue des idées reçues sur la langue, un llibre ja clàssic de la lingüista francesa d'origen rus Marina Yaguello. Es tracta d'una obra sobre els prejudicis lingüístics (de vegades innocents, altres no gens). Yaguello, amb un discurs amè, hi aborda prejudicis com els de les llengües petites i les llengües grans; el tòpic de les llengües més perfectes que altres; el de les llengües pretesament clares i lògiques; el de les llengües difícils; el de les llengües simples i les llengües complexes (a propòsit dels pidgin i els les varietats criolles); el prejudici de la bellesa de les llengües; el prejudici absurd basat en la psicologia dels pobles que hi ha identitats dotades per aprendre llengües i altres que no (els eslaus sí; els francesos, no), el de les llengües riques i pobres... Yaguello tracta també a l'obra temes com el menyspreu per les llengües tingudes per primitives o la ignorància de les situacions de ric multilingüisme de pobles no occidentals (africans, per exemple); el prestigi arbitrari de certs accents lingüístics o la càrrega racista amb que es jutgen certes pronúncies; la falsa idea que les classes gramaticals o diversos aspectes lingüístics són universals (el wòlof no té adjectius, per exemple)... L'autora ens il·lustra també amb consideracions tòpiques sobre la llengua materna (que pretesament no s'oblida mai); o sobre la percepció de degeneració de les llengües, basada en el purisme. En relació amb el purisme, recorda per exemple que l'Alemanya nazi va eliminar mots d'arrel grega com Telefon, Geografie, Television per Fernsprecher, Erdkunde, Fernsehen. El punt de vista de Yaguello no participa de cap mena d'actitud de xovinisme francès: no exculpa pas la llengua francesa, per exemple, de l'establiment de la llengua nacional contra els patois. Indica, per exemple, que abans de 1880 menys del 20 % dels ciutadans francesos parlaven francès (!) i exposa amb claredat la destrucció estatal de les llengües regionals franceses. Una obra interessant, indubtablement, que anirà a parar als prestatges entre Mal de llengües de Jesús Tusón i Dignidad e igualdad de las lenguas de Juan Carlos Moreno Cabrera.

[447] Quin tipus d'escriptor sóc (i 2)

Parlàvem de la tipologia d'escriptors de Creme i Lea. El tercer perfil que estableixen correspon a l'escriptor que traça un gran pla, després d'una profunda documentació. Es tracta d'un pla que es configura al seu interior, a partir de tota la informació rebuda, de manera que en un moment determinat és capaç d'escriure tot allò que ha planejat, generalment d'una tirada i sense gaires rectificacions ni revisions. Es tracta d'un tipus d'escriptor que fa una important tasca prèvia a l'escriptura i que basa la seva intervenció en la reflexió. Si calgués trobar-li un defecte diríem que la maduració de la idea (que té perfectament construïda abans d'escriure) no és equivalent a tenir un discurs formalment madur i que, per tant, els processos de reescriptura podrien encara ajudar-lo a fer un producte més rodó. Si calgués trobar una imatge per reflectir la tasca d'aquest escriptor triaria una construcció que ens poséssim a fer amb el joc dels Sims i que ja tindríem predeterminada dins nostre abans de construir res:

El quart i darrer tipus d'escriptor segons els autors d'Escribir en la universidad és l'escriptor arquitecte, que és aquell que vetlla sobretot per la carcassa, per l'estructura, que gaudeix perfilant el mapa mental o el mapa radial de la seva construcció fins i tot sense conèixer amb precisió el contingut de l'edifici del que dirà. És l'escriptor que mai no dissenyaria l'interior de la casa sense haver esmerçat els seus esforços a construir un bon esquelet. Aquí el teniu:

[446] Quin tipus d'escriptor sóc (1)

Aquests dies he arrencat les assignatures de llengua escrita a la Facultat, amb alumnes de diverses especialitats de lletres. En un dels grups hi ha 96 persones inscrites a l'aula, un nombre d'alumnes veritablement salvatge i decididament contrari als principis bàsics del pla Bolonya. De moment només els he pogut dir que no se'ls acudís començar a escriure... A la sessió de demà farem una breu reflexió, entre altres qüestions, sobre diversos models d'escriptors, a fi que cadascú pugui identificar-se amb algun, o imaginar-ne algun altre. Em sembla interessant la tipologia que ofereixen Phyillis Creme i Mary R. Lea a Escribir en la universidad (Barcelona: Gedisa, 2000), un text que sempre m'ha semblat interessant. Els autors hi presenten quatre tipus d'escriptors: 1) l'escriptor bus, 2) l'escriptor apedaçador, 3) l'escriptor que fa un gran pla i 4) l'escriptor arquitecte, per bé que deixen clar que no sempre ens mantenim fidels a un d'aquests quatre tipus, ja que determinades circumstàncies ens poden fer decantar per un perfil o per un altre. L'escriptor bus és aquell que se submergeix en

l'escriptura, que no sabria començar a escriure si no és fent immersió en el seu propi discurs. Una de les qualitats d'aquest tipus d'escriptor és el fet que sol fer servir l'acte d'escriptura per ajudar-se a construir el pensament. El segon tipus d'escriptor és, com deia, l'apedaçador, aquell que davant el tema sobre el qual cal expressar-se té la virtut de seleccionar algunes àrees sobre les quals ja pot opinar, deixant de banda, de moment, allò que ignora. La seva feina posterior consisteix a cosir les peces construïdes, amb el benentès que sovint aquestes peces es refan o es descarten, a mesura que la documentació o la generació d'idees dóna més consistència a allò que es vol dir.

[445] La pressió de l'anglès

M'arriba informació de l'entrevista recent de 7 jours sur la planète al conegut lingüista i poliglot francès d'origen tunisià Claude Hagège i la reprodueixo al bloc perquè reflecteix un posicionament latent que no sempre veig formulat d'una manera tan clara (tan poc evitativa, si voleu). La radicalitat de les afirmacions d'Hagège convida, certament, al debat, a la generació de saludable controvèrsia i a la necessària aparició dels matisos. És difícil quedar-hi indiferent. Aquest autor fa una denúncia molt dura del que ell anomena la pressió enorme i insuportable de l'anglès damunt les altres llengües, com el francès. Una pressió generada, segons ell, per una simple qüestió de moda i esnobisme. L'anglès, segons Hagège, amenaça seriosament la diversitat lingüística. Sembla prometre un gran futur a les persones que en realitat no és tal, o s'implanta a les empreses franceses excessivament, de manera innecessària. El lingüista lamenta, igualment, que llengües com el francès hagin de suportar una gran allau de manlleus angloamericans. És curiós que Hagège, en un moment de l'entrevista, arriba a carregar a la pressió de l'anglès fins i tot el renaixement entendridor actual de les llengües regionals com ara el català! Hagège no s'està de reconèixer, amb tot (i això fa bo de sentir-ho), la cruel persecució històrica de la República damunt les seves llengües altres que el francès, com ara el català, el basc, l'occità o el bretó, per exemple. Deixo aquí l'entrevista, sis minuts d'uns plantejaments ideològics radicals que estem acostumats a llegir entre línies, per pura correcció política, i que aquí s'expressen sense embuts. ¿Hi ha una pressió insuportable de l'anglès damunt les altres llengües que posa en perill el bé preuat de la diversitat lingüística?

[444] Llengües d'evitació

És ben sabut que els aprenents i els parlants de llengües fan servir estratègies d'evitació quan topen amb algun obstacle que els impedeix la comunicació. No es tracta pas d'un fenomen connotat negativament, sinó d'una habilitat ben útil que revela un domini elevat de l'idioma. L'evitació lingüística no és només afer d'estratègia expressiva, amb tot. Fa un temps parlàvem a Aprendre llengües dels eufemismes, com a forma de defugir l'esment de determinades realitats tabú. L'eufemisme pren tota una altra magnitud, amb tot, en les anomenades llengües d'evitació (avoidance speech o langues d'évitement), fenomen que afecta determinades llengües aborígens australianes, entre altres. En parla Elizabeth Little: "La langue d'évitement sert en presence de personnes du sexe opposé où lors de rituels d'initiation. Ainsi, les langues batak d'Indonésie font appel à des mots et à des formes différents selon que l'on se trouve à une vieillée funèbre ou à un enterrement". Les varietats d'evitació tenen la mateixa estructura gramatical que la llengua no marcada, però operen unes notables variacions de vocabulari. És el cas de la llengua djirbal, australiana, en la qual davant certs membres de la família, els parlants abandonen la varietat comuna, el guwal, i parlen en dyalnguy (llegiu una breu explicació del fenomen), que tendeix a una expressió més breu i més genèrica. Les llengües d'evitació em fan una certa angúnia, què voleu que us digui: em suggereixen els anys foscos de la dictadura amb els cantautors esmolant les metàfores; la hipocresia de les persones que només vetllen per salvar la seva imatge; la retòrica burocràtica buida, circular i esgotadora del funcionari que evita encarar el futur i transformar-lo. L'evitació és a un pas del silenci.

[443] Fanatisme per la diversitat

Sempre m'han interessat molt els textos que divaguen de manera amable sobre algun aspecte de la llengua. Diria que a Catalunya n'hi ha una certa tradició (Pompeu Fabra, Albert Jané, Joan Solà, Jesús Tusón, els Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots de Joan Bastardas, etc.). Eixamplant el punt de mira cap a la diversitat lingüística global, he llegit aquests dies unes converses filològiques molt interessants, les Confessions d'une fanatique des langues, d'Elizabeth Little. No us espereu l'apassionant relat del periodista viatger a la cerca de les llengües que encara es parlen que trobem, per exemple, a Aquí se habla, de Mark Abley (que també recomano). L'obra de Little és tota una altra cosa. No té més escenari que el seu propi discurs. Es tracta d'una explicació amena, farcida d'exemples, del relativisme lingüístic. És un text ple d'ironia, sentit de l'humor i apassionament per les llengües. L'autora estructura la seva confessió en cinc capítols dedicats als noms, als verbs, als nombres, als modificadors i a l'acte de parla (aspectes de pronúncia, prosòdia, normes de cortesia, etc.). Little s'entreté, per exemple, a comparar les llengües amb casos (les declinacions complexes del finès i l'hongarès, per exemple) i les que no en tenen; parla de les particularitats de les classes nominals a diverses llengües del món (el sumeri i el tàmil tenen classes diferents per a mots que designen entitats amb raó o sense); dels diversos sistemes de conjugacions existents (l'èuscar, el mapudungun, l'inuktitut entre altres tenen la particularitat que el verb s'acorda amb el subjecte, però també amb el complement directe); dels sistemes de còpules múltiples; de curiositats de l'aspecte, el mode o la veu dels verbs de diverses llengües: el zulú fa la passiva, per exemple, adjuntant la forma -wa al verb: uyabona ('ell veu'), uyabonawa ('ell és vist'). Little també reflexiona sobre la irregularitat verbal (sabíeu que el quítxua no en té i el navajo, en canvi, n'és ple?). Ben interessants són també les reflexions sobre la gran diversitat de sistemes numèrics existents (de base cinc, deu, vint, dotze...), amb els casos extrems i ben curiosos de llengües com el warlpiri, que compta només un, dos... i molts. L'autora també s'atura a analitzar la diferent categorització que fan les llengües del cromatisme (hi ha llengües que només marquen el blanc i el negre, mentre que altres com el tzotzil es refereixen, per exemple, a cinc colors bàsics combinats amb nocions com la intensitat, l'opacitat, la textura... fins a obtenir un miler de paraules!). No m'hi estenc amb més exemples aportats per Little. Recomano la lectura de les Confessions d'une fanatique des langues, un text divertit i ple de petits aprenentatges. I un arsenal de recursos per als ensenyants de llengua que volen poder entendre i saber explicar la diversitat lingüística.

[442] Expolangues 2010 (i 4)

Abans no se m’esbravi l’anada a Expolangues, acabo amb algunes notes ràpides preses en aquesta fira. Ja vaig parlar de l’extraordinària impressió de l’estand de Catalunya i ho faig ara de les activitats que gairebé ininterrompudament s’hi han dut a terme (amb ritme i bona assistència de públic). Des del punt de vista global de l’organització de la fira, vull destacar l’encert que representen els espais “La classe” i “Le Kiosque”, aules semitransparents situades entre els estands de l’exposició que, d’una forma gairebé ininterrompuda i molt lliure, acullen petites lliçons de llengua (gal·lès, xinès, rus, català, japonès, àrab...) o demostracions temàtiques (assisteixo a una sobre blocs docents, per exemple, amb una cinquantena de persones). Crec que aquests espais formatius són una bona proposta al costat de l’agitat mercadeig dels estands d’editorials i llibreries. Un excel·lent contrapunt. També des del punt de vista organitzatiu em sembla bé que un saló com Expolangues dediqui el primer dia als professionals i la resta de dies al gran públic. Entre els diversos espais representats a la fira, em sobta la forta presència del que es relaciona amb la llengua xinesa i, d’altra banda, la quantitat d’empreses que es dediquen als séjours linguistiques, un sector que a casa nostra no té pas gaire implantació. Pel que fa als actes i a les taules rodones i conferències a què assisteixo vull destacar el nivell i l’encert de “Sois linguistiquement durable”, de Carme Junyent. També vull dir que he vist força politiqueig (massa) a la fira i massa paraules buides i política d’aparador, la típica retòrica buida del poder, tan esgotadora i estèril per a les persones que creuen en l'acció i la transformació de la realitat. La taula rodona per provar d’escatir les solidaritats possibles entre les llengües romàniques en va ser una bona mostra. Em va impressionar força, també, el devessall de publicacions (i l’estand) de la Délégation générale à la langue française et aux langues de France (vaig recollir diversos exemplars de la publicació periòdica Synthèse, interessants), que semblen revelar, paradoxalment, un alt grau de consciència per les llengües a l’Estat francès. Mentrestant, segons que em comentaven els companys del Parla.cat, l’organització de la fira demanava que les presentacions es fessin en francès per facilitar la comprensió de tothom. I la intercomprensió, amics? No vull oblidar un dels fets destacats ja després de la clausura d'Expolangues: la signatura de la Declaració de París del Govern Basc, la Xunta de Galícia i la Generalitat de Catalunya. Fins l'any que ve.

[441] 1-2-3 Parleu!

La setmana passada vaig visitar la llibreria Attica a París. Es tracta d'un espai molt interessant per als amants de les llengües. A banda tota mena de llibres per a l'aprenentatge dels idiomes més comuns, em va sorprendre la quantitat d'obres (diccionaris, gramàtiques) adreçades a llengües poc ensenyades i poc conegudes. Si voleu una gramàtica de la llengua burushaski o de la llengua malgaix o de la llengua thai o d'un ampli ventall de llengües del món poc divulgades a casa nostra, visiteu la llibreria Attica. Triant i remenant hi vaig trobar una publicació curiosa, 1-2-3 Parlez!: Une nouvelle Manière d'Apprendre les langues, d'Henri Guéguen (Editions Becherel Cité du Livre). M'atrau aquesta mena de publicacions, que no té res a veure, tot sigui dit, amb aquella mena d'obres que volen fer-nos aprendre un idioma en deu dies, tot i que comparteix amb aquells textos una certa base d'ingenuïtat. Es tracta d'una obra basada en plantejaments d'éveil aux langues, que segueix l'enfocament Le Goût des Langues / Taste for Languages. 1-2-3 Parlez! explica les potencialitats de l'aprenentatge de llengües en grups de dues persones que s'ensenyen la llengua l'una a l'altra. En diríem tàndems (consulteu les entrades que hem dedicat als tàndems lingüístics a Aprendre llengües) o, en terminologia de l'autor, binomis. La llengua es pot aprendre molt bé, segons Guéguen, per mitjà de la constitució de "binômes d'aprentissage mutuel de langues". La publicació esdevé un enfilall de consells basats en el sentit comú per al funcionament d'aquests binomis, ajustats al nivell de principiants o a un nivell més avançat. Una bona part de l'obra planteja exemples a dues columnes contrastant dues llengües sovint poc apreses pels europeus (àrab, hebreu, bretó, esperanto, kurd, el créol de l'illa de Guadalupe, etc.). Una bona part del text conté consells per al funcionament dels binomis lingüístics, sobre com fer el material de treball dels tàndems, sobre les condicions idònies per engegar-los. En resum: un llibre senzill, de plantejament alternatiu, basat en una nova mirada sobre les llengües que té l'ancoratge en principis de consciècnia lingüística, que pot fer servei en les dinàmiques de tàndem lingüístic.

[440] Expolangues 2010 (3)

Deixo en aquest apunt constància de la taula rodona organitzada per la Unió Llatina a Expolangues sobre la intercomprensió de llengües, i les diapositives que vaig fer servir a la meva presentació i un fitxer de so amb la conclusió de la intervenció. Va ser un plaer compartir taula rodona amb Encarnacion Carrasco, Àngels Campà, Eric Martin, Franz-Joseph Meissner i Manuel Tost i poder gaudir del suport i l'entusiasme de la Unió Llatina per mitjà de Dolores Álvarez. Es van presentar a la taula rodona diversos projectes o reflexions sobre la intercomprensió: FontdelCat, Galatea, Itineraris romànics, Eurocom, Argumenta i el treball basat en la intercomprensió que es duu a terme des de fa anys en l'àmbit universitari... La taula va evidenciar que la llengua catalana és una de les llengües neollatines més compromeses amb aquesta metodologia d'aprenentatge de llengües i la ideologia d'obertura lingüística que té al darrere.

Argumenta Expolangues Fr

View more presentations from serracasals.

[439] Expolangues 2010 (2)

Comentava a l'apunt precedent que la intercomprensió ha estat un dels temes estel·lars a Expolangues. Tothom té aquesta paraula màgica a la boca. Les llengües grans (el francès, sobretot) hi veuen la possibilitat de sumar, al costat d'altres llengües romàniques, per poder fer front a l'anglès. Cal dir-ho sense embuts. Les llengües minoritzades (el català) hi veuen la possibilitat d'existir, el ser o no ser, sense anar més lluny. Els esforços de creació de materials (amb un impuls extraordinari des de Catalunya) han estat realment notables aquests darrers anys: FontdelCat, Itineraris Romànics, Galatea, etc. No tinc clar, però, que s'estigui avaluant adequadament l'impacte dels avenços tecnològics damunt la metodologia i, sobretot, la pràctica de la intercomprensió. La tecnologia està fent innecessària, segons com es miri, la intercomprensió, l'esforç intercomprensiu. Les eines d'aproximació lingüística són veritablement pertot: cada vegada és més fàcil poder obtenir en la nostra llengua qualsevol text... i la majoria de la gent, no podem oblidar-ho, no està per fer esforços intercomprensius ni veu els guanys ni la riquesa de participar en interaccions multilingües (jo parlo la meva llengua, tu la teva), que els semblen situacions incòmodes, contràries a la cortesia lingüística i als principis de convergència conversacionals tal com els defineix la pragmàtica. El ciutadà corrent (no el filòleg apassionat per les llengües) vol entendre's ràpidament amb altres ciutadans i, si això pot fer-ho des del monolingüisme ben armat d'eines d'aproximació lingüística, ho farà. La majoria està per la comprensió immediata, no pas per l'esforç intercomprensiu. El problema de les noves eines d'aproximació lingüística és, precisament, que ens oculten la llengua d'origen, que ens estalvien la reflexió, la deducció, la inferència i fins el sentit de pertinença a una mateixa família lingüística, aspecte que pot acabar resultant irrellevant a l'usuari. I allò més important de la intercomprensió lingüística, a parer meu, no és precisament la comprensió (sovint imperfecta, parcial), sinó la tendència vers l'altre, la percepció de l'altre divers i alhora semblant, l'actitud d'obertura, el pas respectuós cap al desconegut. No estic segur que la intercomprensió, en què crec fermament, no quedi engolida per la comprensió automàtica de base tecnològica. Seria una llàstima: els humans no guanyem humanitat veient els altres com si fóssim nosaltres mateixos, parlant ja en la nostra llengua, homogeneïtzats. Percebre la diversitat i tendir-hi és molt més decisiu que comprendre fàcilment. ¿On quedarà l'esforç intercomprensiu en un món cada cop més personalitzat, més ajustat a nosaltres mateixos, més basat en l'eficiència, que no deixa espai a les marrades, al tempteig, a la lenta aproximació comprensiva cap a allò divers?

[438] Expolangues 2010 (1)

Aquests dies sóc a la fira Expolangues, en la qual aquest any la llengua catalana és la convidada d'honor. Ja hi haurà temps de fer comentaris sobre diversos aspectes o actes interessants presenciats. En aquest moment vull fer tres comentaris a cop calent: 1) enhorabona a la part catalana de l'organització, l'Institut Ramon Lull, per l'estand que ha ocupat el centre del firal: una arquitectura magnífica i funcional, un espai central de fòrum amb unes grades per a les presentacions, els recursos multimèdia adequats, una selecció de textos i imatges senzillament excel·lent a les parets de l'estand (incrusto al peu d'aquestes línies un vídeo de l'ACN que mostra l'espai de l'IRL); 2) els serveis lingüístics de les universitats catalanes haurien d'haver tingut una presència ben diferent a Expolangues: ens hi hem trobat persones de diversos centres (UAB, UB, UIB, UIC) i s'ha presentat alguna iniciativa comuna, però la representació universitària hauria d'haver-se articulat millor; 3) en molts dels fòrums de treball (conferències, taules rodones, tallers) s'ha parlat de la intercomprensió romànica, que és vista gairebé unànimement com una panacea per garantir el respecte a la riquesa i la diversitat lingüístiques i alhora la comunicació entre persones. Val a dir, però, i la qüestió és preocupant, que no hem vist per enlloc pràctiques intercomprensives, sinó més aviat al contrari, el francès pertot. La intercomprensió s'ha de viure, no s'ha d'explicar. Ja va sent hora d'assumir sense complexos la pràctica real d'interaccions multilingües, amb la dosi de risc que comporten i el desplegament d'estratègies que hi estan associades. La intercomprensió és més que una metodologia: és una acció cultural que no es pot fer entendre si no es porta a la pràctica amb fermesa i sense témer les incomoditats que pot generar.

[437] Educació expandida

Vam parlar ja fa temps a Aprendre llengües de l'Educació expandida, a propòsit del Festival Internacional ZEMOS98. Es tracta d'un concepte que fa referència a una educació que supera els límits de les institucions, de les metodologies i de les assignatures. D'un tipus d'educació que deriva, sobretot, de les noves maneres de relacionar-se a la xarxa i que es basa en l'aprenentatge informal: "l'educació pot tenir lloc en qualsevol moment, en qualsevol lloc". Un tipus d'educació que es concreta cada cop més en projectes multidiciplinaris sovint de gran originalitat i que es vincula a moviments com l'Edupunk o l'Open Social Learning. Avui he assistit a la sessió d'Educació expandida que s'ha fet al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb ZEMOS98, Juan Freire i Brian Lamb. Els ponents han revisat la ideologia de base d'aquest corrent, han mostrat diversos casos d'educació expandida (Juan Freire) i han donat la paraula a la trentena de persones que integràvem el públic del taller, que hem explicat experiències properes d'educació expandida en els nostres àmbits professionals o d'influència. L'heterogeneïtat (enriquidora) dels casos i dels terrenys professionals implicats ha fet difícil establir unes línies per als grups de treball, que al final han quedat de la manera següent: 1) grup sobre la creació d'un audiovisual per a nens i joves; 2) grup per a la creació d'una comunitat en xarxa per al debat en relació amb un tema específic (cinema-arquitectura); 3) grup de reflexió sobre les eines que han de permetre l'educació expandida; 4) grup de treball sobre els límits de les institucions i l'educació expandida (aplicat al cas del CCCB). Freire ha volgut que, tot i el temps reduït de treball, pogués sortir una proposta clara i aplicable del que era objecte de reflexió. I n'hem sortit, més o menys. El taller ha estat bé, però crec que caldria formular uns paràmetres d'anàlisi o de definició de l'Educació expandida, per poder entendre més bé aquest fenomen, avaluar-lo adequadament, unificar terminologies i comprendre'n els èxits o els fracassos. Altrament, l'Educació expandida és un feix de principis ideològics molt lloables (però un punt enquistats al voltant d'uns quants autors de referència) i un repertori d'exemples d'accions creatives excepcionals al costat d'un conjunt d'iniciatives que lluiten per sobrepassar unes institucions encongides que mai no les veuran ni les reconeixeran. He trobat a la sessió la Lola Torres (de Nodos ELE), que fins avui coneixia gairebé més virtualment que en persona, i m'ha fet il·lusió trobar-hi també l'Eva Serrats. Incrusto a continuació un vídeo sobre l'educació expandida que s'ha projectat a l'acte: