[715] Aprenents estratègics

Tornem a parlar avui de les estratègies d'aprenentatge, un aspecte fonamental en l'aprenentatge lingüístic. Un dels qüestionaris generals utilitzats sovint per ajudar a reflexionar sobre les estratègies d'aprenentatge és el de Rebecca Oxford, l'anomenat Strategy Inventory for Language Learning (SILL). Oxford és un nom clau i ja clàssic en l'àmbit de les estratègies d'aprenentatge d'una L2, al costat d'altres autors com J. Rubin, J. M. O'Malley o A. U. Chamot. Les seves obres A New Taxonomy of Second Language Learning Strategies (1985) i Language Learning Strategies: What Every Teacher Should Know (1990), per bé que ja reculades en el temps, són un esglaó ineludible en aquest àmbit. La tipologia d'estratègies d'Oxford es caracteritza per una gran exhaustivitat (proposa seixanta-dues estratègies) i per un plantejament del tot pràctic i fet amb voluntat sensibilitzadora, més que no per ser una resposta coherent a una determinada teoria de l'aprenentatge. Oxford va dividir les estratègies d'aprenentatge d'una L2 en directes i indirectes, d'entrada, i les directes, al seu torn, en mnemòniques, cognitives i compensatòries. Va classificar les indirectes, d'altra banda, en metacognitives, afectives i socials. El qüestionari d'Oxford es divideix en sis seccions que s'ajusten a la seva classificació. El SILL conté cinquanta preguntes que, evidentment, es poden adaptar a estudiants concrets o a grups classe determinats. Com que la reflexió global sobre les estratègies se sol fer feixuga als aprenents, el qüestionari també es pot treballar per seccions. Val a dir que el SILL està pensat inicialment per a l'anglès i que se n'han fet adaptacions concretes, algunes per a altres llengües. Si voleu utilitzar-lo, podeu fer-ho des d'aquest enllaç. Les puntuacions per a cada pregunta van de l'1 al 5 (màxima) i han de correspondre a l'autopercepció actual de l'aprenent, no als seus desigs o als seus objectius futurs. Pel que fa a la lectura dels resultats la infomació d'aquest web ens ajuda a llegir-los. El SILL de rebecca Oxford és una eina més, que es pot complementar amb moltes altres, que aprenents i professorat tenen a la seva disposició en la tasca imprescindible d'ajudar a construir aprenents estratègics. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

[714] Des de l'agonia lingüística (i 2)

L'obra de Joan-Lluís Lluís A cremallengua ens fa viatjar per un munt de llengües ja extintes (el dàlmata, el còrnic), o en vies d'extinció (la llengua ainu del Japó, l'svanetià de Geòrgia, el ja evaporadíssim livonià de Letònia, el caraïta de Lituània, l'amhàric etíop, la singular llengua pirahã, aparentment tan allunyada de les altres i de la gramàtica universal, les llengües índies nord-americanes), i ens submergeix també en varietats curioses. És el cas del nushu o codi de comunicació clandestí originat al sud de la Xina, atribuït tradicionalment a les dones, o el cas de les varietats pidgin del basc en les seves relacions d'ultramar (el pidgin de basc i islandès i el pidgin de basc i llengües ameríndies). Lluís ens arrossega, també, cap a altres territoris lingüístics fràgils com el català dels gitanos, l'argot català, les llengües de signes, l'esperanto, en recessió comparat amb un segle enrere; la terra prohibida de la traducció dels textos sagrats (la Bíblia catalana del segle XV vetada per la Inquisició o les traduccions prohibides dels textos sagrats a diverses varietats del grec, al segle XX) o la zona fosca de les paraules fantasma en català: mots com sòmines o tocom, per exemple, o les paraules en recessió com vós i llur. En el viatge passem, també, per altres àrees lingüístiques fantasmals com la sorprenent llista d'un miler de paraules inventades per la monja Hildegarda al segle XII. Els espais d'optimisme a l'obra de Lluís, com el cas reeixit de la normalització de l'hebreu, són escadussers i presenten contrapartides (el turc va fer un canvi d'alfabet reeixit, ens diu l'autor, però hi continua havent llengües oprimides a Turquia). A cremallengua, doncs, sense ser una obra desesperançada (apunta nítidament cap a la sortida política de la sobirania plena en el cas del català), retrata sobretot espais lingüístics de dubtosa viabilitat des d'un sentiment agònic i amb un cert sentit kafkià d'estranyesa davant la realitat. No és en va que Lluís dedica un dels textos de l'obra a parlar d'una novel·la de l'autor hongarès F. Karinthy que narra la història d'un lingüista poliglot que aterra en una ciutat desconeguda on troba una llengua que definitivament, angoixat, no pot comprendre. Per acabar: les anècdotes lingüístiques fan la lectura del text de Lluís molt atractiva. Sabíeu que en certs països musulmans si el marit pronuncia la paraula divorci (talaaq) tres vegades, el divorci es considera consumat? Sabíeu que hi ha un restaurant a l'Índia que ofereix descomptes als clients que parlen la llengua marathi, una de les vint-i-tres llengües oificials del país? Sabíeu que la tradició diu que la Verge, quan es va aparèixer a Bernadeta Sobirós a Lorda, va parlar en occità (fet que no ha servit gaire per fer augmentar el prestigi d'aquesta llengua a França)? Sabíeu que la llengua ameríndia yana té un dialecte masculí i un de femení? Us desitjo una bona lectura de l'obra de Lluís si no l'heu llegit encara. El text ens ho posa fàcil.

[713] Des de l'agonia lingüística (1)

Acabo de llegir A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena Edicions, setembre de 2011), obra de l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís que aplega articles que ha anat publicant aquest darrers mesos al setmanari Presència, articles que ofereix al lector amb una ordenació que va des de temes remots (origen del llenguatge, inici de l'escriptura, mites, prejudicis o anècdotes reculats a l'entorn de les llengües) fins a temes relacionats amb la realitat més immediata. Es tracta d'uns articles indubtablement amens, en què la idea generadora de cada escrit es desenvolupa amb les dosis oportunes d'alguns ingredients d'èxit: el breu apunt erudit, l'anècdota curiosa, la nota d'humor, el retall autobiogràfic, i l'engrut que tot ho lliga: una prosa madura i suggestiva que no es priva del joc, quan cal, a la Queneau (llegiu “De l'Aleph a la A, però com si no hi fossin”, text sense la lletra a). El text de Lluís, que es presenta com un elogi de la diversitat lingüística, ens convida des del títol a no demorar les accions per preservar la diversitat, a intervenir-hi a corre-cuita, a cremadent, amb actituds personals ("Els immigrants heroics”, “Els taxistes de Barcelona”) i amb fermesa política. L'obra de Lluís és un clam fet des de l'agonia. El text d'algú que viu els darrers moments de la seva varietat lingüística, el català septentrional, que ha estat liquidat per la política lingüicida implacable de l'Estat francès (Lluís es posiciona reiteradament contra aquesta política al text: vegeu, per exemple “Vida i mort d'alguns dialectes”). A cremallengua és el text de qui no sent pas gens remotes les impressionants llistes de darrers parlants de llengües ja mortes del món, que l'autor ens ofereix en un dels textos (p. 130). L'escriptura des de la vivència de l'agonia lingüística aporta una càrrega enorme d'autenticitat a A cremallengua. No puc deixar de veure Lluís com l'Ovidi que ell mateix retrata en un dels escrits (“La infinita tristesa d'Ovidi”), enviat a un duríssim exili per August. Un exili en el qual allò més dur per a l'escriptor clàssic, segons va relatar ell mateix amb desesperació, era no poder parlar el llatí, la seva llengua, amb ningú. A cremallengua ens parla de llengües ignotes, de llengües i mots fantasma, de varietats i formes insòlites, de manifestacions lingüístiques de nul·la, molt dubtosa o excepcional viabilitat. Manifestacions a la corda fluixa que prenen tot el sentit des d'una viva consciència de l'extinció.

[712] Avaluar la llengua oral

Fa uns dies que s'ha publicat l'informe L'avaluació de les habilitats d'expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d'un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d'aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d'Idiomes. L'objecte d'anàlisi de l'informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s'adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d'anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L'objectiu de l'informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l'avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l'evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s'analitzen els canvis experimentats en l'avaluació de l'oral des dels anys vuitanta fins ara. L'estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l'avaluació de l'oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l'àmbit de l'avaluació a fi d'aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l'informe són: 1) l'avaluació de l'oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l'avaluació de l'oral s'ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s'ha eixamplat el concepte de competència oral: s'ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s'ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d'avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s'ha anat tendint a avaluar en positiu el que l'examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s'ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d'analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d'avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d'avaluació (criteris per a l'establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l'avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

[711] Emergència professional

L'Atlàntida ufanosa que hem petjat aquests darrers anys cada dia amb menys esperança s'ensorra als nostres peus. El sistema que coneixíem se'n va per portes. No pot resistir més temps ni la salvatge endogàmia; ni el blindatge tenaç de la incompetència; ni els abusos dels poders; ni la protecció a ultrança de qualsevol signe d'ineficiència com a garantia d'inalterabilitat de la imprescindible inèrcia; ni la persecució implacable del més petit embrió impertinent d'innovació; ni el consentiment de la indefinible barra d'aquells que mai no han aportat ni aportaran res a la millora contínua de res; ni el manteniment a tort i a dret dels status quo; ni tampoc els pirotècnics gestos 2.0 esdevinguts tristament acomodaticis. Tot un continent d'autoproclamada excel·lència s'ensorra visiblement als nostres peus. Només aquesta ensulsiada, una veritable hora zero, ens pot rescabalar de l'incalculable deute moral contret. La resposta professional a l'esfondrament, amb tot, fa molt de temps que s'articula, a redós, sobretot, de les eines del moment. Fa anys que emergeixen aquí i allà, tímidament però fermament, illots per a la regeneració en tots els àmbits de la vida social. És moment d'emergències i de formes noves i radicalment diferents de residència professional. Deixeu-me passar del general al concret i posar l'exemple d'un d'aquests illots, que correspon precisament a l'àmbit de reflexió d'aquest bloc: l'aprenentatge de llengües. Uns amics van decidir fa mesos obrir un espai a la xarxa per a l'aprenentatge de l'anglès (Ejercicio de inglés), amb ambició i un esforç tenaç, sense barreres mentals ni limitacions territorials, amb visió de mercat i capacitat de trobar el que tradicionalment s'anomena un nínxol. Aquests amics em van obrir les portes, aleshores, a publicar-hi, de tant en tant, un escrit de reflexió sobre l'aprenentatge de llengües. Hi he escrit fins ara una vintena de textos senzills (la majoria dels quals també han aparegut en català a Aprendre llengües) i he sentit que donava gust treballar en aquell indefinible espai contemporani. Aquest illot i mil altres a la xarxa (llocs, espais col·laboratius, persones a punt de donar un cop de mà, individus que creuen en la solidaritat, el sharisme i la millora radical del sistema) són ja els espais lliures des d'on s'exerceixen i s'exerciran les professions emergents. Les minúscules terres fermes des d'on es veurà nítidament com tot un continent s'enfonsa.

[710] Contra el professorat de llengua

No sé si sempre tenim prou present que el professorat de llengua avui dia té una enorme responsabilitat en l'ensenyament de llengües dels seus alumnes. Cal que sigui més que mai un veritable professor de llengües. No n'hi ha prou que ensenyi la llengua que volen o han d'aprendre els alumnes. Té algunes noves responsabilitats ja indefugibles. Una de les més importants, òbvies, és que ha de posar la seva activitat docent en relació amb les llengües del territori on ensenya. No és acceptable l'actitud d'un hipotètic professor de rus a Tarragona que a l'aula traduís sistemàticament a l'espanyol el lèxic difícil als seus alumnes, amb frases en rus o en espanyol com “Com ho diríeu això en espanyol?”, ignorant olímpicament que es troba en un territori amb una llengua històrica que tenen com a pròpia els seus estudiants. El professorat té la responsabilitat de contribuir a fer veure, a preservar i en certa manera a ensenyar la llengua del país mentre ensenya la llengua que ha d'ensenyar. El professorat de llengua estrangera pot ser un poderós agent difusor del respecte per les llengües del territori. O tot el contrari. No crec que sigui acceptable la seva ignorància en aquesta qüestió; crec, senzillament, que l'inhabilita com a ensenyant de llengua. El professorat de llengua, d'altra banda, té un paper a fer molt important en la promoció del multilingüisme. Mai no he entès que la primera activitat dels professors de llengua a totes les aules no consistís a conèixer amb detall quantes i quines llengües se saben al grup (la riquesa sol ser enorme). No tant com un exercici de coneixement dels membres de la classe, o orientat a satisfer la curiositat del professor, sinó com un exercici imprescindible per saber quin és l'espai on ha de fer arrelar el seu ensenyament de la llengua. No és igual sembrar llavors en una terra calcària que en una terra argilosa. No voler-ho saber és una irresponsabilitat flagrant. No entenc el professor de llengua que acaba el curs havent ensenyat llengua però sense haver après llengües de l'aula i sense haver-les tingut en compte activament en ensenyar. D'altra banda, el professor de llengua que ha esdevingut ja professor de llengües és aquell que és capaç de parlar dels fenòmens lingüístics amb una perspectiva àmplia, amb un coneixement dilatat i explícit de com es concreten aquests fenòmens a les diverses llengües humanes i amb capacitat de fer veure a l'alumnat, en la mesura justa, aquesta diversitat i el seu valor. El professor de llengua arriba a classe de llengua catalana i diu: “Avui parlarem del gènere en català. Hi ha paraules femenines i paraules masculines”. El professor de llengües arriba a la mateixa classe de llengua catalana i diu: “El català és una llengua que té gènere, fet que és menys comú del que sembla a les llengües del món, moltes de les quals no fan aquesta distinció gramatical (el turc, el finès, l'hongarès o l'anglès, per exemple). El català distingeix entre masculí i femení, mentre que altres llengües presenten un gènere neutre (el llatí, per exemple)." Necessitem, doncs, urgentment, més professors de llengües.

[709] Més sobre vocabulari

Hem parlat a diversos apunts d'Aprendre llengües de senzilles estratègies relacionades amb l'aprenentatge del vocabulari. Ens aturem avui breument en dos aspectes puntuals més. Parlem de com pot gestionar l'aprenent l'escassetat de vocabulari i del fet que li cal aprendre les paraules com a entitats no aïllades. En primer lloc, l'aprenent d'idiomes ha de saber que amb un nombre relativament reduït de paraules pot sobreviure en moltes situacions de comunicació quotidiana. El vocabulari que es repeteix més arreu, en tota mena de textos, és el que integren, entre altres, les paraules anomenades gramaticals (articles, preposicions, conjuncions, etc.), que constitueixen llistes tancades d'elements que, lògicament, ha de conèixer bé. D'altra banda, la tendència natural a l'estudi exhaustiu del lèxic pot comportar inconvenients a l'aprenent. Un bon objectiu és que es pregunti quin és el vocabulari que necessita realment per a un determinat propòsit de comunicació i que s'apropi a dominar-lo, sense excessos. Una estratègia fonamental relacionada amb la gestió de l'escassetat de recursos lèxics amb què ha de conviure qui aprèn llengües és dominar a la perfecció els recursos lingüístics relacionats amb l'acció de la paràfrasi, aquest gir verbal que ens ajuda a fer entendre a l'interlocutor la paraula o l'expressió que no sabem produir. La paràfrasi respon a unes fórmules i té un vocabulari bàsic associat que cal poder controlar a la perfecció si ens volem fer comprensibles des de l'escassetat de recursos lèxics: s'han de saber formular adequadament, per exemple, definicions en la lengua que aprenem, o s'ha de saber utilitzar un llenguatge aproximatiu per apropar-nos al màxim a explicar el que no podem anomenar directament. El segon aspecte que ens pot ajudar a optimitzar l'aprenentatge del vocabulari és saber veure les paraules que aprenem com unitats no individuals, no aïllades. Les paraules prenen el sentit en l'acció, en l'ús, i aprendre-les de memòria sense un context sol conduir, a la pràctica, a disfuncions verbals greus. És molt recomanable aprendre el vocabulari recordant petites seqüències de llengua, frases en què la paraula funciona realment en l'idioma. És també aconsellable identificar i recordar les col·locacions més freqüents de les paraules que aprenem, és a dir, aquelles paraules amb què la paraula que aprenem sol presentar-se solidàriament en l'ús. Internet ens ajuda molt en aquest aspecte: n'hi ha prou d'introduir en un cercador, entre cometes, la col·locació sobre la qual tenim dubtes. A partir dels resultats veurem si es tracta de formes que solen i poden funcionar juntes o no. [Aquest apunt també es publicarà a Ejercicio de inglés.]

[708] Gramàtica pràctica del català

Els autors de la Gramàtica pràctica del català han tingut la gentilesa d'acceptar la invitació de venir divendres a la UAB a presentar-nos la seva obra (Barcelona, Teide: 2011). Sense cap mena de dubte ens trobem davant una obra excepcional i destinada a l'èxit. Perquè el text de Llorenç Comajoan, Núria Bastons i Cristina Bernadó és ple de virtuts. En destaco algunes: 1) l'ajustament al ja inevitable Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa; 2) la limitació a uns determinats nivells del MECR, els inicials (A1-B2); 3) la concepció del text com una obra eminentment pràctica, propera a la cerca de solucions entenedores que desitgen els aprenents i amb l'exclusió deliberada de tot allò que correspon a l'estudi més aprofundit propi d'aprenents avançats o de lingüistes; 4) la voluntat pedagògica del text, la claredat del qual és molt remarcable (destaco les frases telegràfiques i despullades, essencials, de moltes explicacions: “Tots els noms tenen nombre. El nombre pot ser singular o plural. Les entrades del diccionari estan escrites en singular”, p. 21, o les excel·lents explicacions entre claudàtors per comentar el sentit dels exemples); 5) l'opció (sense excessos!) per presentar una llengua àmplia, real i viva, i de no escamotejar a l'aprenent la parla que troba al carrer, el llenguatge col·loquial; 6) la bona jerarquització de la informació (els “casos especials” són a lloc, a la distància adequada de les explicacions bàsiques); 7) el fet d'haver tingut en compte els autors referents de textos similars en altres llengües (hi veig les típiques grammar in use per nivells de l'anglès, per exemple); 8) el fet d'haver-se experimentat l'obra a centres com EOI o el CPNL; 9) el fet d'abandonar el text les explicacions tradicionals guiades per la voluntat de resoldre determinades dificultats d'aprenentatge pròpies de l'alumnat castellanoparlant. La Gramàtica pràctica del català organitza les vuitanta-set unitats de contingut i activitats de què consta a partir de les categories dels elements de la llengua (noms i adjectius, determinants, pronoms, verbs, adverbis, preposicions, conjuncions i connectors). Se m'acut que potser per a alguns aprenents poc tocats pel do de la llengua aquesta atomització del contingut gramatical hauria estat més comprensible sota una organització nocional més que no categorial (en lloc de “Conjuncions I, II, III”, es podria haver plantejat “Expressió de la causa I, II...”, “Expressió del temps I, II...”, etc.), barrejant completament els continguts relacionats amb cada categoria. Acabo: la virtut més definitiva de la Gramàtica pràctica del català és, des del meu punt de vista, que presenta una llengua desacomplexada, segura, que no es recrea a explicar els seus problemes ni les seves vacil·lacions irresoltes. Una llengua, per dir-ho en un mot, normal. Es pot demanar més?

[707] Paraules a la Galàxia Llibre

Aquest estiu vaig rebre via xarxes socials un missatge de la Mercè Masnou, conductora del programa Galàxia Llibre de Mataró Ràdio. Em comentava que seguia Aprendre llengües i em proposava una entrevista sobre com vivia jo la pertinença al mutant univers lletrat. Vaig dir-li que sí, naturalment. Pocs dies després enregistràvem la conversa, que es va emetre el dia 26 de setembre. Des d'aquí li agraeixo que pensés en mi i la felicito pel programa. Insereixo el podcast a Aprendre llengües per si a algun dels seguidors del bloc li plau escoltar-lo. Hi parlem d'aprenentatge de llengües, de la llengua dels universitaris, de serveis lingüístics, de la revolució 2.0... Aquí la deixo.

[706] Diversitat en crisi

La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.

[705] Lingüística gràfica

Sempre m'han interessat els experiments que se situen als marges d'allò que és quotidià, que s'escapen del que un s'esperaria trobar. Hi ha un grapat de llibres convencionals de lingüística que n'expliquen la història o tracten els temes més destacats de la disciplina. No en coneixia cap, però, com Lingüística: una guía gráfica (2005 en anglès, 2006 en castellà, amb nova presentació de 2010 de Paidós, traducció de P. Hermida). Signen el text dos autors, el catedràtic de lingüística de la Universitat de Sussex R. L. Trask (especialista en lingüística històrica i en èuscar) i l'il·lustrador Bill Mayblin. L'obra és un passeig amb text i imatges pels temes, els episodis i els noms clau de la lingüística. Un producte que considero fenomenal perquè arribi a les aules (de llengua, de filosofia) on hi ha joves preuniversitaris. Amb senzillesa i solvència el text respon preguntes com què és el llenguatge, què són les llengües, què és la variació lingüística, quins són els orígens del llenguatge, quines són algunes actituds lingüístiques habituals, quines han estat les gramàtiques més destacades al llarg de la història, quins han estat i què han dit els lingüistes més rellevants de tots els temps, què és la planificació lingüística, què i quins són els trastorns lingüístics, entre altres. L'obra de Trask i Mayblin ofereix una bona visió panoràmica, d'una banda, i té la impagable virtut, d'altra banda, de desvetllar inquietuds intel·lectuals. És, sens dubte, una pista d'enlairament privilegiada per anar cap al coneixement aprofundit de qualsevol qüestió relacionada amb la matèria. La persuasió dels autors passa també per l'elecció d'exemples i anècdotes molt concrets que estimulen i satisfan la curiositat. Sabíeu que hi ha una classe de paraules en la llengua australiana djirbal que agrupa les que es relacionen amb el foc, el perill i les dones? Sabíeu que els antics grecs visualitzaven el futur al darrere i el passat al davant, a l'inrevés de nosaltres? Sabíeu que la llengua de signes de Nicaragua es va crear des de zero i es va estendre fa relativament poc temps? Sabíeu que si diem que alguna cosa és a l'esquena d'una altra en algunes llengües ens referim al darrere, mentre que en altres entenen al damunt, perquè operen sobre una metàfora diferent, basada en la imatge d'un animal quadrúpede? Recomano, sense dubtar-ho, aquesta obra situada en un marge incert i original on el plaer i la diversió no estan renyits amb el rigor i la qualitat.

[704] Llengües enemigues

Fa un mes i mig moria a Neuchâtel (Suïssa) l'escriptora hongaresa Agota Kristof, ben coneguda i traduïda a un gran nombre de llengües. Els amants de les biografies lingüístiques d'escriptors (les de Canetti, Manea i tants altres) tenim en la seva obra autobiogràfica un testimoni excel·lent del gènere, caracteritzat en aquesta ocasió per la cruesa típica de l'autora. Em refereixo a la colpidora novel·leta L'analfabeta, de 2004 (traduïda al català per Laertes el 2005, a cura de M. Solé). És fascinant el relat sense concessions de la duríssima lluita de l'autora amb un context hostil (pobresa, desplaçament, internament, exili) que inclou també, inevitablement, l'experiència amb les llengües. El seu idioma matern va ser l'hongarès (“Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua”) i ja de ben petita, al seu poble, Agota visualitzava la llengua dels gitanos que també hi vivien com una llengua que no podia ser res més que un invent (“jo pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells”). El trasllat a viure a la zona fronterera d'Hongria amb Alemanya la va abocar, de petita, al contacte amb el que ella anomena una primera llengua enemiga, l'alemany, en la qual veia la traça de l'ocupació militar austríaca del seu país, la llengua de l'invasor. L'ocupació russa d'Hongria, al cap de molt poc, la va posar en contacte amb una altra llengua enemiga, el rus. Impressiona (i recorda contextos ben propers) la descripció que fa Kristof de la nova conjuntura del seu país: “el rus passà a ser llengua obligatòria a les escoles i les altres llengües estrangeres estaven prohibides”. La situació, segons l'autora, és la d'uns mestres obligats a aprendre rus que no en saben ni volen tampoc ensenyar-lo i la d'uns alumnes que ni saben rus ni volen aprendre'l. Un autèntic “sabotatge intel·lectual nacional”. L'any 1956 Kristof es va exiliar cap a Suïssa i va topar amb la llengua francesa, que desconeixia completament, amb la qual va lluitar acarnissadament i de la qual no dubta a afirmar a la novel·la que “és també una llengua enemiga”, pel combat que li va representar aprendre-la i perquè sent que “està eliminant la meva llengua materna”. És colpidora la incomunicació que l'autora viu a Suïssa, en una experiència d'exili que qualifica de desert, i el seu lent aprenentatge del francès: “Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo que als quatre anys ja sabia llegir”. Els anys següents de la seva vida, fins a la mort, són els de l'aprenentatge i la no gens fàcil professionalització literària en francès. L'analfabeta és una història que cal llegir per entendre com es pot viure l'hostilitat lingüística. Ens agrada veure i viure l'aprenentatge de les llengües, sens dubte, com una suma d'experiència enriquidora cap al creixement progressiu de la nostra competència plurilingüe. Quan la vida és plena de signes d'estranyesa i d'agressió, amb tot, el signe lingüístic pot ser percebut com un nou motiu d'estranyesa i d'agressió. Aquesta és la biografia lingüística d'Agota Kristof, la vivència (fins i tot costa escriure-ho) d'una enemistat lingüística.

[703] Únics en el llenguatge

Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.

[702] Aprendré els pronoms febles per tu

Aquests dies la cançó dels Catarres sobre la xoni de Castefa, que ha sonat tot l’estiu, s’ha popularitzat moltíssim. Els comentaris públics de Jordi Pujol sobre la qüestió, defensant una Catalunya no dividida, l’han fet conèixer als que encara no en tenien notícia. Ahir sentia una de les rèpliques del noi xoni (o quillo) que, ai las, s’enamora d’una Montserrat com una casa i està disposat a fer tota mena de sacrificis per ella, fins i tot aprendre els pronoms febles. No sé si el país s’esquerda o no, suposo que és ple de petites fissures que, per sort, no van a més. Ara que comença el curs escolar (i universitari), hi ha una fissura que tots plegats hauríem de provar de tapar. Xonis (i no tant) veuran entrar a les aules mestres i professors. Com a mínim uns de molt determinats, els de llengua catalana, tindran la feblesa cíclica i clítica d’ensenyar els pronoms febles. Xonis (i no tant), sispli i porfa, apreneu d'una vegada els pronoms febles. Feu-ho per ells.

[701] Paisatge posttecnològic

Dèiem que la revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta. Que d'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Deixo la visió en un microconte: “Al carrer 21 duien unes llarguíssimes penjarelles de corall vermell a les orelles que els dificultaven la marxa. Al 27 tots anaven amb una camisa aparentment encongida (es tallaven en sec damunt mateix dels mugrons). Va respirar tranquil quan va veure que al carrer 31 homes i dones portaven, com ell, el que haurien pogut ser uns pantalons de camals acampanats. De seguida es va adonar, però, que no s’hi hauria pogut confondre, perquè la roba d’ells tenia sempre una peculiar aparença granelluda de rèptil antediluvià. Al 33 els homes calçaven una mena de sabates de vidre (que li evocaven encara, com si es tractés d'un remot bàlsam, el record d'algun obscur conte infantil) i portaven una arengada de plàstic penjada a la parpella esquerra. Més enlla del 36 els referents minvaven vertiginosament. Al 39 tothom vestia una roba de color carn ajustada al cos estampada d'ulls que apareixien aquí i allà (es va haver de palpar la cara per tenir la certesa que els tenia a lloc). Va ser al 42 que tots duien unes estranyes casaques de cinc mànigues, totes plenes; al 43 que homes i dones exhibien una superfície ovalada de cera tova, una blanca taula rasa, com a únic rostre sense caràcter, i al 45 que ja no va saber veure res que li suggerís la vida tal com ell l’havia conegut.”

[700] Pragmatisme

Dansant sota la pluja

Com més va més decisius trobo els nous professionals pragmàtics. La revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta, vertiginosa. D'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Sentirem el mateix odi per les formes d'aprendre encara actuals que el que ara sentim per les formes ràncies de quaranta anys enrere. El nombre de recursos i eines que dia a dia van precipitant el canvi en l'aprenentatge és sensacional i les possibilitats dels docents de conèixer-les prou i aplicar-les amb èxit són, naturalment, limitades i estan condicionades per mil constrenyiments. El que ens cau al damunt és una mena de pluja torrencial que fa uns quants anys que dura i dura i ja no pararà. Una pluja torrencial que ha de transformar el nostre paisatge, que ha d'afaiçonar d'una manera completament nova el territori on hem tingut els peus clavats durant mil anys. Si les actituds d'obertura, receptivitat i observació permanent del que es mou al nostre voltant i alhora l'intercanvi constant de coneixement amb els col·legues (alumnes-mestres: persones) són absolutament clau, també ho és la decisió d'experimentar amb possibilitats d'èxit. No podem dur en massa els nostres aprenents a territoris ignots, a paisatges d'aprenentatge que són massa enllà encara de les seves expectatives d'aprenentatge, o per arribar als quals hi ha algunes escletxes reals que no podem passar per alt (econòmiques, per exemple: no podem pressuposar que tots els nostres alumnes tenen un iPad). Crec que el pragmatisme del docent és ara fonamental. Conèixer i fer conèixer (compartir coneixement) tot allò que apunta cap a la transformació és important. Però encara més sembrar a l'aula les llavors del canvi que tenim unes certes garanties que poden germinar. Aquest és el punt just per anar avançant gradualment, amb professionalitat, cap a un territori en què res ja no s'assemblarà a res.

[699] Provisionalitat

Avui comentàvem amb una companya vicissituds laborals del professorat de llengües. Més que mai, per la crisi, el col·lectiu es troba exposat al contracte temporal, a la incertesa professional, al canvi de feines. Em permeto deixar avui a Aprendre llengües una expansió literària, un microconte que vaig escriure fa temps sobre la provisionalitat. És aquest: "Algú s'hauria d’haver adonat que Hugo Stern, l’encarregat d’estampar el segell del Departament als documents oficials, necessitava una taula. Repenjar a peu dret els fulls a les parets, plenes de grumolls d’estuc, no podia ser una alternativa. Com no ho era fer servir un raconet de la taula dels companys i generar a cada cop de canell un molestós terratrèmol; ni fer l’acció damunt el camal dels pantalons, on els errors es pagaven amb una marca inesborrable a la zona de la cuixa (“Departament de Sanitat”). Un bon dia, Hugo Stern se’n va cansar i es va muntar una taula improvisada amb dues fustes i la post d’una porta inservible que jeia abandonada en un racó del soterrani. Tot i que el Gabinet d’Imatge Corporativa no va trigar a fer-li saber que el seu era un moble il·legal, Hugo Stern no en va fer cas i, amb el pas dels dies, s’hi va començar a acostumar. Hi escampava papers; hi posava els peus quan no hi havia administrats a les dependències; hi feia una becaina, plegat de braços, després de dinar; en treia la pols amb tota cura i, naturalment, hi descarregava el segell del Departament damunt muntanyes d’impresos. Quan, al cap d’uns mesos, ja se n’havia ensenyorit, uns homes uniformats se li van presentar amb l’ordre d’endur-se la taula. I Hugo Stern, que havia acabat oblidant que aquell era un moble provisional, plorava amargament i l’agafava ben fort perquè no se l’hi enduguessin. Igual que un home aferrant-se a una vida."

[698] Obertura intercultural

El Servei de Llengües de la UAB ha llançat una eina que pretén sensibilitzar de manera lúdica de la necessitat de tenir un bon nivell de competència intercultural. L’eina s’ha finançat amb el suport dels ajuts NORMA i hi ha treballat l’equip GREIP de la UAB (consulteu els crèdits del producte) amb la coordinació de la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei. Es tracta del Test d’Obertura Intercultural (TOI). L’eina es presenta sota la forma d’un qüestionari que situa l’usuari davant una colla de preguntes relacionades amb alguns dels temes clàssics de la competència intercultural. L’usuari s’ha d’anar posant en la pell de diverses persones (vet aquí un dels aspectes clau de la competència intercultural) i respondre sobre la seva actuació en diverses situacions i contextos diferents del de partida. El qüestionari no té unes respostes correctes davant altres que no ho són, sinó que presenta una gradació de possibilitats de valoració segons uns criteris d’adequació al que s’entén per competència intercultural. Al final del test (vint preguntes), el TOI situa la persona en un de tres nivells i dóna un retorn a l’usuari en forma d'un senzill consell que li permet avançar en el desenvolupament de la seva competència intercultural. L’eina és d’accés lliure a la xarxa i pot ser útil a tothom (qui no està a punt de desplaçar-se, físicament o virtualment?; qui no ha de canviar de context cultural o lingüístic a cada moment?), especialment a estudiants universitaris, autòctons o nouvinguts. El TOI és un recurs útil, igualment, a les classes de llengua. El producte es presenta en diverses llengües, entre les quals vull destacar el gallec, el basc i l’aranès. Quants catalans faran el test en aranès, per posar a prova la seva competència intercultural?

[697] Enciclopèdia de les llengües

Fa uns dies en una llibreria a Florència vaig ensopegar amb un volum extens que em va cridar l'atenció, Dizionario enciclopedico delle lingue dell'uomo (Milà: Mondadori, 2007). Es tracta d'una traducció a l'italià d'un text ja clàssic, Les langages de l'humanité, de Michel Malherbe (de 1995, amb una edició anterior, de 1983, que no contenia, encara, tota la segona part). La primera reacció avui dia davant una obra enciclopèdica és fer-se enrere, ara que ja no sabem què fer de les enciclopèdies en paper que encara emmagatzemem a casa. Molta informació sobre les llengües del món és a la xarxa i es pot consultar, per exemple, des de portals ben diversos com el de l'Ethnologue, que ens hi menen en un moment. Després de fullejar el volum, amb tot, i de rumiar les raons editorials per llançar en italià una obra d'aquestes característiques, em vaig decidir a comprar-la. Allò que justifica editar un text de mena enciclopèdica en paper no és tant que l'obra contingui informacions, que tingui un valor de revelació de dades, com que tingui una originalitat, una singularitat, que respongui a una manipulació específica i irrepetible d'unes dades. Michel Malherbe (1930) és un autor singular: enginyer i persona que ha exercit càrrecs de responsabilitat política a França, les seves ocupacions l'han dut a viatjar a més de 150 països i a descobrir la diversitat i el valor de les llengües, les cultures i les religions, a les quals ha dedicat diverses obres. La meitat del volum que comento és una curiosa selecció de vocabulari (entre 300 i 600 paraules bàsiques) de 171 llengües del món, amb una breu descripció de cadascuna de les llengües escollides. El considero un material interessant per als ensenyants que afronten amb tota mena d'eines, sovint poc globals, la gamma àmplia de procedències geogràfiques que hi ha a les seves aules diverses. Tota la primera part del text conté també materials interessants per a la consulta: una introducció amb dades generals de les llengües del món; una secció amb una presentació contrastiva d'aspectes fonètics, gramaticals, de vocabulari, d'escriptura, que poden ser molt útils als ensenyants de llengua actuals, que entren a classe de llengua amb una visió que transcendeix les llengües concretes que ensenyen (explicar el gènere o el nombre o la negació o l'ordre dels mots, per exemple, en català o en qualsevol altra llengua ja hauria de ser sempre un exercici de contrast, amb altres concrecions dels fenòmens indicats a la ment i a la vista). El text s'endinsa també en els grans grups de llengües, amb explicacions sintètiques de moltes, i aporta informacions curioses i personalíssimes, gairebé diríem atzaroses, relacionades amb l'etimologia (noms de monedes, dels pobles i les seves llengües, dels dies de la setmana en diverses llengües, de plantes i animals, sistemes de designació personal en diverses llengües, claus per entendre els noms de països del món...). S'endevina en aquesta part el viatger curiós que prova d'entendre i explicar les realitats que va coneixent. La part final del text, sobre llengua i societat, té també interès (catàleg de les llengües extingides i enigmes d'algunes llengües), però presenta alguns punts dubtosos com una “graduatoria in base alla difficoltà” de les llengües, que l'autor indica que és una “valutazione assolutamente personale”, on es descriuen els punts de dificultat de diverses llengües. O la darrera secció, “le lingue e il nostro futuro” no s'ha actualitzat i a estones parla més aviat del nostre passat immediat que del futur de les llengües.

[696] Llengua i vaguetat

Fa uns dies escrivia unes línies sobre Numeri per parlare, de Carla Bazzanella, dedicat en bona mesura a parlar de com les llengües expressen amb nombres la indeterminació i l'aproximació: “è utile l'indeterminatezza nella lingua”, hi afirmava amb contundència l'autora (p. 30), que aportava profusió d'exemples al seu text. M'ha caigut a les mans, posteriorment, Elogi de la vaguetat lingüística, d'Agnès Esquirol (Lleida: Pagès, 2010), un text que causa un impacte immediat en el lector i el fa rumiar. Estem molt acostumats, des de l'àmbit de l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües (encara més si es tracta d'aprenentatge de llenguatges especialitzats), i també des de la seva avaluació, a llançar una mirada displicent a la manca de precisió en els discursos de l'alumnat i a estigmatitzar, ras i curt, la vaguetat lingüística. Encara que ensenyem l'ús de certes partícules o estructures al servei de la indeterminació, per exemple, ben poc sovint, en canvi, ensenyem a entendre, a gestionar i a controlar el fenomen omnipresent i a voltes ben necessari i rendible comunicativament de la vaguetat en l'expressió. No cal ser Verlaine o Mallarmé per experimentar la pràctica conscient de la vaguetat en el discurs, ultrada i metòdica en aquells mestres del simbolisme i en els seus seguidors. Agnès Esquirol ens ensenya que la vaguetat és consubstancial al llenguatge humà (que no és pas un llenguatge formal), i que apareix als diferents estadis de la comunicació (en el pensament de l'emissor; en les paraules; en el context, resemantitzador; en el receptor del text). I ens indica també que la vaguetat no és, d'entrada, ni una virtut ni un defecte del llenguatge. L'ésser humà, delerós de conèixer, vol endreçar el món amb el llenguatge, però no pot exercir una “tirania” sobre la realitat, sinó tan sols aproximar-se gradualment a conèixer-la. El llenguatge, amb la generositat de la seva imperfecció, amb la seva flexibilitat, forniria a l'ésser humà un marge ampli (equivalent a l'espai de descoberta que té algú que ha sortit del camí i que vagareja, que divaga) per viure amb naturalitat el desajustament entre llenguatge i realitat. D'aquí la necessitat de la vaguetat lingüística. Esquirol comenta a l'obra la vaguetat en les definicions dels diccionaris, el grau de vaguetat inherent a les diverses categories i classes de paraules (noms, verbs, adjectius, adverbis, preposicions, paraules gramaticals) i analitza també amb detall com les ideologies manipulen la vaguetat lingüística. El text acaba fent una apologia de la vaguetat. L'autora la considera 1) econòmica, 2) el revers necessari de la precisió, 3) un factor compensador de la linealitat del discurs, 4) una porta oberta a un augment d'informació, 5) una “terra per a la lluita semàntica i el creixement”, 6) un estímul per a la interrogació, l'atenció i l'acostament i 7) un factor d'emoció. Elogi de la vaguetat lingüística és una lectura que vol rehabilitar un aspecte de la llengua massa sovint condemnat sense pal·liatius a la categoria de vici o descurança. El repte quotidià de la cerca de la precisió lingüística s'enriqueix, per mitjà d'aquest text, amb l'augment de la consciència dels marges de vaguetat que contenen els textos i de les virtuts d'aquesta vaguetat.

[695] Faves comptades (o no)

Qui no recorda aquell acudit en què el popular Eugenio deia observant un objecte remenut que tenia als dits: “...noventa y siete, noventa y ocho, noventa y nueve... Aaagh! Un ciempiés!”? La situació feia riure perquè els centpeus no tenen pas exactament cent peus. Els numerals serveixen la nostra necessitat de ser precisos, però també, molt sovint, la humaníssima necessitat de la indeterminació, la imprecisió, l'aproximació. Els centpeus són millepiedi en italià i mille-pattes en francès (també semblen tenir un miler d'extremitats en alemany i en danès), en anglès alternen els centipede amb els millipede i en grec modern es parla dels sarantapoderousa ('quaranta peus'). Exemples com aquest ens aporta Numeri per parlare: Da 'quattro chiacchere' a 'grazie mille' (Bari: Laterza, 2011) de Carla Bazzanella (amb col·laboració d'altres autors). Fa poc vaig dedicar una entrada d'Aprendre llengües a l'expressió dels numerals, amb motiu d'una altra publicació. Hi torno, doncs, de la mà del llibre de Bazzanella. Es tracta d'un text que pren l'italià com a base, però que fa una tasca constant de contrast entre llengües, amb presència del francès, el castellà, l'anglès o diversos dialectes italians (també l'alemany, el danès o el xinès són objecte d'alguns exemples i comparacions). És en aquest contrast que rau bona part de l'interès de l'obra. Per a coneixedors d'altres llengües (el català, sense anar més lluny), rere cada exemple de l'expressió d'un numeral (una frase actual, un proverbi) hi ha un motiu per buscar una semblança o una diferència expressiva, un exemple o un contraexemple. L'obra és una reflexió sobre l'expressió de la numeralitat tant quan se cerca la precisió com, sobretot, quan es manifesta la imprecisió. Si convidem a dinar un italià i ens demana “Due fagiolini”, per exemple, ens convé saber que no podem servir-li literalment dues faves, perquè ens està dient prudentment que n'hi posem unes quantes (en català diríem, en aquest cas, “Posa'm quatre faves”). Es fa difícil triar els exemples interessants, curiosos o senzillament divertits de l'obra en aquesta breu ressenya, perquè tot el text n'és un enfilall que respon, d'altra banda, a una rigorosa classificació i a unes explicacions solvents. La confrontació interlingüística ens fa veure formes molt semblants en l'italià (quattro gatti = 'pochissimi') o formes ben particulars com avere i cinque minuti ('avere un sfogo improvviso d'ira, un momento di malumore') o sudare sette camicie ('fare grande fatica') o fare un 48, que es fa servir per referir-se a una 'grande confusione, baccano, parapiglia, putiferio' i que té l'origen, ben idiosincràtic, en els motins insurreccionals de 1848 a Itàlia. El contrast que ens proposa Bazzanella en l'expressió dels numerals, obert a l'experiència de qualsevol lector, ens situa entre el reconeixement d'allò comú i la descoberta d'allò privatiu que hi ha en les llengües, per ampliar horitzons de coneixement a partir de la descoberta de la diferència.

[694] Privilegis lingüístics

Aquests dies he viatjat per la Toscana, entre vinyes, oliveres, turons amb castellets al cim, densos boscos casentinesos, art florentí i romanalles arreu del poder, el mecenatge i les intrigues interminables dels Mèdici. La Toscana és una zona privilegiada d'Itàlia. També perquè la seva varietat lingüística es va establir com la comuna per a tota la península itàlica. Estimulada inicialment pels èxits literaris de Dante al segle XIV, la varietat toscana no es va començar a estendre decididament, amb tot, fins després de la unificació del país (1861). En aquell moment, segons el prestigiós filòleg T. de Mauro, només el 2,5 % de la població coneixia la varietat i la resta de la població no tenia per llengua materna cap varietat pròxima a l'italià literari. La maquinària de la unificació (burocràcia, escola, exèrcit, migracions...) va anar estenent la varietat privilegiada i al llarg del segle XX els italians han anat coneixent gradualment una segona llengua, l'italià, que ha anat esdevenint lentament la llengua materna de la major part dels ciutadans (remeto per a una explicació més extensa a L'italiano contemporaneo, de Luca Lorenzetti; Roma: Caroggi, 2002, reeditat el maig de 2011). En l'expansió al llarg d'un segle i mig de la varietat privilegiada hi ha hagut un coneixement parcial de l'idioma per part de la població (“[...] fino a la metà del XX secolo l'italiano è stato per molti una seconda lingua; nel migliore dei casi una seconda lingua dominata completamente (compresa e parlata, letta e scritta), nel peggiore è più frequente una seconda lingua solo compresa, ma non letta né scritta né tanto meno parlata […]”; Lorenzetti, p. 19). Els catalans podem entendre bé l'italià escrit i fins l'oral en certes condicions (discursos formals acadèmics, per exemple) sense haver-lo après formalment. Passejant per la Toscana, aquests dies, m'he sentit no pas tan lluny dels italians de fa un segle, que encara coneixien parcialment i gradualment la que havia de ser la seva llengua. Vet aquí un altre privilegi lingüístic: conèixer llengües romàniques, per gaudir de la comunicació amb parlants d'altres llengües de la mateixa família lingüística. Des de la parcialitat? Sí. La parcialitat en el coneixement i l'ús de les llengües és pertot. Per què no s'assumeix obertament? Per què les dades oficials la ignoren? Llegeixo en un informe recent de la Unió Europea (Europeans and Languages) que només el 3 % dels ciutadans europeus declara conèixer l'italià (més enllà dels que el tenen com a llengua materna). Per què no hi som comptats els que tenim, defensem i exercim el privilegi del coneixement i l'ús parcials?

[693] Escriure 2.0

Llegeixo Scrivere 2.0: Gli strumenti del Web 2.0 al servizio di chi scrive (Milà: Ulrico Hoepli, 2010), de Luca Lorenzetti, un intent interessant d'abordar de manera clara i pràctica les noves formes d'escriure derivades dels avenços tecnològics, que ho han trabucat tot. Es tracta d'un text indubtablement valent. Perquè, qui gosaria tallar un pastís vaporós, sense límits, d'ingredients incerts i, a més, en plena cocció? Scrivere 2.0 ho prova. Intenta explicar alguns canvis de la nova escriptura i facilita el coneixement de noves eines que permeten experimentar aquesta altra experiència d'escriptura. L'obra, com altres textos de la mateixa col·lecció, té un objectiu divulgatiu i alterna explicacions generals sobre els principis de la nova manera d'escriure amb comentaris d'eines o aplicacions concretes (recopilades al final del text en apèndix i sovint acompanyades d'imatges) i, també, al final de cada capítol amb fragments adients d'entrevistes a una desena d'especialistes sobre el tema que donen entrada a percepcions particulars i matisos a la mirada de Lorenzetti. L'autor és ben clar al començament de l'obra: “chi scrive senza conoscere i servizi che il Web 2.0 ci mette a disposizione parte svantaggiato, in quanto perde diverse opportunità: opportunità di creare relazioni e contatti con persone che condividono gli stessi interessi, opportunità di essere visible”. L'obra vol ajudar, doncs, a escurçar aquest desavantatge. I ho fa per mitjà d'una introducció al web 2.0 (una etiqueta que no acaba de caducar) i tractant principalment tres aspectes: 1) l'organització de la feina en escriure (eines de gestió del temps, eines per evitar la distracció, eines de presa d'apunts mentre es navega, eines per al treball ubicu); 2) col·laborar i compartir com a elements clau de la nova activitat d'escriptura (espais de hosting, espais de publicació en línia, eines per a l'escriptura col·laborativa i creativa de diversos gèneres entre els quals hi ha, per exemle, els guions); 3) l'e-book (formats més difosos, del pdf a l'ePub o el Mobipocket; models més comuns de lectors d'e-book, com crear un e-book, on publicar-lo, quan es convenient el format e-book, quin futur té, etc.). És impossible no sortir del text de Lorenzetti sense una dotzena d'adreces web d'aplicacions que es poden integrar ràpidament a l'entorn personal d'aprenentatge de cadascú. La selecció que fa l'autor de les aplicacions per a l'escriptura 2.0 parteix dels criteris que siguin gratuïtes, de codi lliure i, a més, que tinguin la interfície (també) en italià. El tall de pastís que ens presenta Lorenzetti és sens dubte útil i aclaridor. No crec que escriure es pugui deslligar ja tan radicalment d'altres maneres de presentar la informació o el coneixement; que el nou acte d'escriure es pugui aïllar gens, ara que la comunicació és com més va més multimodal i menys basada en l'escriptura. La temptativa de Lorenzetti és, però, com deia, satisfactòria.

[692] De la inòpia a la còpia

La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia.

[691] Xifres i lletres

Llegeixo amb plaer el Libro de los números: Los números en la formación del léxico (Bilbao: Universitat de Deusto, 2010), obra de S. Segura Munguía. El text ens permet fer un recorregut per les paraules del castellà (sovint de base llatina) que remeten als números del zero al deu i també al cent i al mil. L'obra ens descobreix qüestions interessants. Hi llegeixo que el mot zero ve del baix llatí zephyrum, amb origen, com és sabut, en l'àrab (i hi retrobo l'expressió entranyable ser un zero a l'esquerra). Trobo també curiositats en les expressions vinculades amb el número u: veig què significa monjo (amb origen en el grec monakhós, 'únic, solitari') i em sembla interessant, igualment, trobar reunides paraules que suggereixen la unitat com ara univers, universitat, primat, priorat, protocol, singular... que fàcilment tenim emmagatzemades lluny les unes de les altres al cervell, d'acord amb criteris deslligats de la idea del nombre. M'agrada entendre, d'altra banda, alguns mots vinculats amb el número dos com ara dubte, que implica una fluctuació entre dues coses. I trobo a l'obra juntes paraules amb el tres com a base: trèvol (tres fulles) tríptic, testimoni (de trēs i stō), tribu (amb referència a la divisió en tres del poble romà) o el contundent treball. És sabut que l'origen del mot treball, amb el tres a les entranyes, és en un estri de tortura constituït per tres pals, el trĭpālĭum (*trĭpālĭare, 'torturar'), qüestió que convé no perdre de vista al bell mig de les bones i merescudes vacances. El recorregut pel text em porta per quarantenes, quaresmes, tetrabrics i tetrarquies (el quatre) i cap a les quinieles o els esquinços (el cinc). L'autor explica que a l'origen de l'esguince o l'esquinç pot haver-hi un llatí *exquīntīare ('partir en cinc trossos'). I em duu també per sestes o migdiades (el sis), setmanes i zones septentrionals (el set), degans i decàlegs (el deu) o milhomes (el mil). Em quedo, per acabar, amb una imatge de productivitat numèrica. El nostre blat (el llatí vulgar que va donar lloc al català era prou diferent del de la Bètica) és en castellà el centeno, de tritĭcum (trigo) centēnum, perquè es creia que cada gra en donava una centena. Déu n'hi do la productivitat dels nombres a les nostres lletres.

[690] La corda tensa de Jesús Tuson

Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.

[689] De la faula a la comèdia

Als nivells alts d'aprenentatge de la llengua l'aprenent té el plaer de cercar la precisió, de controlar perfectament el discurs i que s'adigui amb les seves intencions i els seus objectius: es tracta de saber ser irònic, subtil, ambigu (o no), insinuador (o no), de controlar tots els sentits en l'elecció d'unes determinades formes. Es tracta, indubtablement, d'un exercici plaent i rigorós d'aplicació del control. A l'altre extrem, els aprenents de nivells baixos experimenten sovint un fenomen que sempre m'ha semblat inquietant. Sense els recursos ni el domini de l'expressió, amb un grapat de lèxic limitat al servei d'unes estructures coixes, les possibilitats de control lingüístic són baixes, de vegades molt baixes. L'aprenent es veu forçat a entrar, sovint, en expressar-se, en una mena de realitat paral·lela que no és la que voldria expressar, sinó la que pot expressar. Si no sap dir que sol passar els estius a l'estranger, per exemple, per manca del vocabulari bàsic, és possible que hagi de dir una altra cosa (que no cal que sigui, necessàriament, la contrària), pot ser que hagi de posar el pes en altres aspectes de la seva experiència o del seu coneixement, vorejant, sovint, la falsificació o simplement generant una identitat diferent. L'aprenent de nivell bàsic d'una altra llengua que entra a l'aula sense que li agradin gaire els cogombres, al cap d'un moment pot ser momentàniament algú que detesti els cogombres o a l'inrevés, que no pugui passar-se'n ni un sol àpat. A mesura que avancem en l'aprenentatge lingüístic la nostra identitat es fixa (podem dir amb precisió qui som, què volem, què sentim). La fabulació forçada i apassionant dels primers temps deixa lloc, a poc a poc, al control rigorós dels mecanismes que regulen la comèdia humana. D'haver de dir que ens agrada el pebrot perquè no sabem dir que no ens agrada passem a dir, amb les paraules justes, que ens agrada el pebrot perquè qui ens l'ofereix no se'ns enfadi si l'hi rebutgem.

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.

[687] Fugir de les aules de llengua

Quan vénen les vacances els docents fugen a corre-cuita de les aules. I fugen també dels discursos que impregnen els manuals, les classes i, sobretot, els políticament correctíssims exàmens de llengua. Hi ha textos (i temes!) que semblen reservats a exàmens de llengua, que no trobaríem més que en exàmens de llengua. Què és millor tenir gossos o gats a casa? Què preferiries que tingués el teu veí, cinc gossos o cinc criatures (cas real d'ahir en una aula de llengua, ho prometo)? Voldries tenir un apartament gran en un barri lleig o un apartament petit en un barri agradable? És millor viure al camp o viure a la ciutat? Quines són les aficions d'en Pau, en Pere i/o en Berenguera? Com es prepara un plat típic del teu país (ei, amanit amb tota mena de connectors)? És millor tenir un veí a la porta que un parent a Mallorca? Què en penses dels aliments transgènics? Què en penses de la recollida selectiva de deixalles al teu poble? Una de les característiques d'aquest món de discursos en què viu immergit sense gaires alternatives el docent de llengua és que solen ser triats per no ofendre ni ferir ni per casualitat cap mena de sensibilitat: es descarten dels exàmens, per exemple, textos sobre religió, qüestions ideològiques (res de parlar d'avortament en un examen), qüestions sensibles (conec una persona, per exemple, que es va posar a plorar a l'examen de llengua perquè havia de comentar un text sobre divorcis i ella, ai las, s'acabava de separar...). A l'estiu, pero, els docents de llengua abandonen l'espai tancat dels discursos dels manuals i dels exàmens i tornen a la normalitat, que és plena de textos incorrectes, de textos que toquen directament la sensibilitat (religiosa, política, ideològica...), de textos que disparen amb bala, de textos amb una creativitat lingüística inexplicable (ningú no demana ja explicacions), de textos que de vegades no cal ni que s'entenguin. I encara menys si el llibre o el diari on els llegim ens ha caigut a terra a causa d'una agradabilíssima becaina estival.

[686] Escriure clar

No fa gaire donàvem a conèixer a Aprendre llengües un bon recurs en diverses llengües per escriure clar. Avui vull donar notícia d'un text recent, Cómo escribir claro (Barcelona, UOC, 2011) de J. Pérez Colomé. Es tracta d'un text breu que planteja cinc capítols reflexius i teòrics sobre la qüestió i cinc capítols més pràctics. Als cinc primers l'autor ens fa veure que qui mana en el nostre text és el lector a qui s'adreça; que cal un ordre en l'escriptura; que escriure és un acte que requereix esforç; que escriure no és demostrar que se'n sap, i també que escriure requereix pràctica. Després d'aquestes consideracions, J. Pérez ofereix una bona mostra de textos poc clars i indica com es podrien esmenar, en capítols dedicats a qüestions com la supressió de paraules innecessàries; l'escurçament de les paraules; la tendència positiva a la frase curta, la veu activa, la formulació afirmativa o la necessitat d'un llenguatge definit i concret. Els exemples que aporta l'autor em semblen interessants i molt il·lustratius i crec que poden ajudar a reflexionar les persones que necessiten escriure millor. Considero que són el millor de l'obra. Trobo en el volum, d'altra banda, afirmacions molt radicals. Les persones que aprenen a escriure clar necessiten tenir una visió més àmplia de la realitat dels discursos amb què topen en la vida diària (no precisament clars i no pas per imperícia dels autors dels textos, ben sovint) i necessiten guanyar un sext sentit de la claredat en l'escriptura que no s'aconsegueix tan sols amb consells ultrats sobre determinats trucs que solen fer la prosa més clara (consells com el de reduir al màxim els adverbis amb -ment, per posar un exemple). Tot i que valoro molt la reflexió i els consells de l'obra que ens han d'ajudar a escriure clar, considero que la profusió de textos foscos amb què convivim mereixeria una anàlisi més profunda del fenomen de la foscor en l'escriptura quotidiana, una anàlisi no feta tan sols des de l'angle dels dèficits expressius de qui escriu.