[386] Definir la música: els límits de la precisió

Cadascuna de les arts té el seu llenguatge: les seves unitats, la seva morfologia, la seva conjugació, la seva sintaxi. Parlar des del llenguatge humà d'altres llenguatges és una temptativa plena de dificultat i risc i un autèntic repte per a la nostra competència lingüística. Definir la música, per exemple, no és gens senzill. La complexitat de l'operació és tan gran que algú, un bon dia, va inventar-se una frase per expressar-la, una formulació desesperada que, paradoxalment, permet continuar tenint fe en el llenguatge i en la capacitat humana de definir: "parlar de música és com... dansar sobre arquitectura". Un llenguatge provant de parlar d'un altre llenguatge. Aprendre llengua passa per saber definir i guanyar dia a dia precisió lèxica. L'exercici de vegades és pueril, altres no tant (quan els referents ens són desconeguts o es troben confosos amb els sentiments, per exemple). Als professors o aprenents de llengua que es vulguin moure en el terreny relliscós de l'adjectivació o la definició de la música (un espai on la cerca de la precisió es confon amb el joc i l'aventura) els pot agradar, penso, Stereomood, la ràdio en línia que permet localitzar música (desar-la i compartir-la) a partir de seixanta termes definitoris associats a les peces musicals com ara dreamy, energetic, funny, optimistic, romantic, epic, groovy, sexy, untroubled, calm, etc. Recomano Stereomood, doncs, als amants d'explorar, de manera plaent, els límits de la precisió lèxica.

[385] Narrar somnis i formular desigs a la xarxa

L'aprenentatge i l'avaluació de llengües sovint focalitzen en la producció d'una mena de textos artificiosos i massa allunyats de les necessitats i les vivències reals dels aprenents. En els textos que són fàcils d'avaluar, per dir-ho sense embuts. Tothom ha fet un examen de llengua en què li ha tocat preparar una carta formal adreçada a un Ajuntament protestant pel soroll que fa un local nocturn instal·lat als baixos del seu immoble o ha participat, a classe, en una taula rodona fictícia defensant (li agradi o no) la idoneïtat de posseir mascotes a casa. L'explicació dels somnis no gaudeix, en general, de gaire fortuna a les classes de llengua: es tracta, segurament, d'una tipologia de textos que s'escapa dels paràmetres d'avaluació habituals, i, per tant, poc convenient (quina nota li posarem de coherència o d'adequació a qui narra un somni que no respecta pas, és clar, aquests aspectes?). L'onirisme ha estat i és, amb tot, font d'excel·lent literatura al llarg dels segles (des de Bernat Metge fins a les experiències dels simbolistes o a les pràctiques ultrades dels superrealistes europeus) i un terreny perfecte per a la creativitat, la llibertat expressiva, la creació lingüística o l'experimentació de les capacitats de narrar i d'interpretar (de la mà de Sigmund Freud). Per això m'ha agradat trobar l'aplicació Sawlogs que permet portar un diari dels somnis personals en línia i es pot convertir, doncs, en una eina lúdica per a l'aprenentatge de llengua. La utilització és senzilla: cal emplenar un quadre de text amb el relat d'un somni i posar-hi un títol i la data. Les funcions socials que presenta l'aplicació ens permeten descobrir qui té uns somnis semblants als nostres i compartir opinions amb les altres persones que també els han volgut explicar. Sawlogs presenta la interfície en anglès, i està pensat per a aquesta llengua, però no limita pas, a priori, la participació en altres llengües. Si el que voleu, d'altra banda, és facilitar als vostres alumnes la possibilitat de formular i compartir una altra mena de somnis, els desigs que els agradaria que es fessin realitat, l'eina que recomano és Trigwee.

[384] Portal lingüístic del Canadà

Vull donar notícia, avui, del Portail linguistique du Canada, una iniciativa que va néixer el 8 d'octubre, que es presenta (en anglès i en francès) com una “vitrine de l'expertise canadienne dans le domaine langagier” i que anuncia que “fait connaître à ses lecteurs les ressources élaborées au pays qui traitent de différents aspects de la langue”. El web desenvolupa l'estratègia del govern de promoure les llengües oficials del Canadà que figuren la Feuille de route pour la dualité linguistique canadienne. Els objectius d'aquest portal són fer difusió dels productes lingüístics elaborats al Canadà, fer valdre l'expertesa canadenca en matèria lingüística i contribuir a ajudar els canadencs a comunicar en les dues llengües oficials, l'anglès i el francès (el portal conté també àmplia informació sobre les llengües autòctones, com el cri, l'inuktikut o el lanskapi). El web permet accedir a programes de llengua, exercicis o consells per a la redacció (hi ha una secció sobre comunicació clara i efectiva i a enllaços de tota mena relacionats amb la llengua, les professions lingüístiques o la formació lingüística). Entre els recursos, destaca la secció de diccionaris i publicacions, que conté “hyperliens à des ressources et outils de qualité, tous produits au Canada. Ceux-ci comprennent des bases de données, des lexiques, vocabulaires et dictionnaires, des outils d'aide à la rédaction, à la traduction, des didacticiels et une bibliographie d'ouvrages non disponibles en ligne.” Un portal, doncs, que posa a les nostres mans una bona colla de recursos per aprendre les llengües canadenques i que permet tenir una noció de la producció lingüística del país El Canadà, on el francès lluita per sobreviure, no és pas una bassa d'oli pel que fa a la situació de les llengües (recordem la situació resistencial del Quebec o la de les llengües autòctones). Eines com el Portail ajuden, amb tot, a visualitzar un país divers i orgullós del seu patrimoni lingüístic.

[383] Entrevistes de feina amb webcam

Totes les qüestions relacionades amb les necessitats de llengua i comunicació que tenen els estudiants universitaris són un objectiu prioritari d'aquest bloc. Les necessitats relacionades amb l'èxit acadèmic són decisives, és clar, però també totes aquelles que han de permetre una oportuna inserció laboral dels estudiants. No pas per atzar vam dedicar dues unitats del programa interuniversitari virtual Argumenta, gestat a la UAB i produït amb el suport de vuit serveis lingüístics universitaris catalans i la Generalitat, al currículum i a l'entrevista de feina (navegueu-hi, si us ve de gust). Fa un temps, des d'Aprendre llengües, vaig dedicar també una entrada a una pràctica en expansió, la de l'elaboració del videocurrículum, la qual considero que hauria d'estar a l'agenda de nous serveis (una agenda inexhaurible: absolutament tot està canviant) que haurien d'implementar com més aviat millor els serveis lingüístics universitaris. Qui ajuda actualment un estudiant a fer un videocurrículum tenint cura de tots els elements implicats, de tots els llenguatges que hi entren en acció? Ningú, potser? Avui vull donar notícia, també, a partir d'una entrada d'Enrique Dans al seu bloc, "Entrevistas de trabajo a través de Skype", de les entrevistes de feina amb webcam, a propòsit d'un escrit a Time sobre la qüestió. Em sembla clar que aquest tipus de pràctiques s'estendran, pròximament, a les empreses, per motius de tota mena entre els quals els criteris de sostenibilitat i d'estalvi de temps i de desplaçaments són, segurament, els més destacats. Fa un temps parlàvem, a Argumenta, dels currículums escrits i les entrevistes en presència. La realització d'aquestes pràctiques comunicatives amb la incorporació de la imatge sense presència física demana, veritablement, tota una reflexió sobre la comunicació i un desplegament de competències noves o no dominades en els candidats. Fa dies parlàvem de la responsabilitat que els serveis lingüístics universitaris podien assumir en les noves alfabetitzacions. Ajudar a afrontar aquestes dues situacions comunicatives és una manera ben pràctica de començar a abordar aquest repte.

[382] Lectura ràpida

Sempre m'ha interessat la lectura ràpida (el Centro Virtual Cervantes la defineix com un conjunt de "técnicas que se emplean para conseguir un máximo grado de comprensión en el menor tiempo posible") i he considerat que era una necessitat en un àmbit com l'acadèmic. Quan els serveis lingüístics universitaris catalans vam elaborar el programa Argumenta, de comunicació universitària eficaç, ens va semblar oportú dedicar-hi una unitat. Ja ens hem referit, també, des d'Aprendre llengües, a algun recurs a la xarxa que permet incrementar la rapidesa de lectura dels aprenents de llengües. La velocitat lectora depèn, certament, de tota una colla de factors (habilitats personals, gènere i dificultat del text, objectiu de la lectura, etc.), però optimitzar-la sense sacrificar la comprensió és un assoliment interessant, especialment si s'han de llegir grans quantitats de text. Una senzilla aplicació que ens permet ser conscients de la nostra velocitat lectora i que ens pot ajudar a incrementar-la és Spreeder. D'una manera ben fàcil, sense ni tan sols el tràmit habitual del registre, es pot introduir el text que hem de llegir i determinar la velocitat amb què ens apareixeran les paraules (i tota una colla d'altres paràmetres que afecten la manera de mostrar-se el text), de manera que podem ser conscients de la velocitat a què llegim. Es tracta d'una pràctica que té les seves limitacions (les paraules apareixen una rere l'altra i no hi ha opció de llegir, doncs, a partir de la informació que percebem quan afrontem la lectura de les paraules en el text), però Spreeder és un recurs més a posar a la caixa d'eines, que l'aprenent o el formador poden voler utilitzar en en un moment determinat. Acabo amb un vincle a una explicació detallada de Spreeder.

[381] Comunitats a la xarxa per aprendre llengües

Aprendre llengües ha parlat ja de diversos espais a què les persones interessades a aprendre una llengua poden recórrer per trobar fàcilment un col·lega amb qui avançar en el procés, amb la metodologia tàndem o seguint fórmules més lliures. He ofert breus explicacions d’alguns d’aquests espais que la xarxa facilita, com ara Livemocha, MyHappyPlanet o Soziety. Faig referència, a continuació, a altres comunitats a la xarxa que permeten aprendre d'una manera fàcil i sense intermediaris, les quals hauríem de saber considerar, des dels serveis lingüístics formals, com veritables serveis de llengües abans que mirar cap a una altra banda i buscar-ne les limitacions (la manca de criteris professionals rere les pràctiques d'aprenentatge, sobretot) i defensar sense crítica els serveis més convencionals o, senzillament, els propis. Em refereixo per exemple a espais d'aprenentatge com Palabea, Italki, Babbel, Lingofriends, Mango, Mixxer, MyLanguageExchange, Shared Talk, talkConMigo, Verbaplanet, World Champ, Xlingo o Busuu. Encoratjo des d'aquí els lectors d'Aprendre llengües a opinar sobre aquestes comunitats a fi de poder determinar quina sembla més idònia o reuneix més condicions per a un aprenentatge efectiu basat en la relació social amb una altra o unes altres persones. Ens trobem en un moment, a les universitats, que l'ensenyament-aprenentatge de llengües focalitza cada vegada més en el factor autonomia. Sempre hi hem cregut, decididament, però l'EEES i els nous crèdits ECTS semblen haver fet adonar la comunitat universitària (que aposta perquè un 50 % de les matèries equivalgui a treball autònom) de la importància d'aquest factor. Necessitem poder recomanar als nostres alumnes, doncs, més que mai, que visitin espais d'autoaprenentatge i que s'introdueixin en comunitats on, amb una gran facilitat, trobaran persones d'altres punts del món amb les quals podran aprendre llengües pel seu compte. Qualsevol comentari sobre alguna de les setze comunitats citades en aquesta entrada i el seu funcionament, com deia, serà molt benvingut.

[380] Teories d'aprenentatge

Darrerament tinc la sensació que es focalitza massa en les qüestions relacionades amb l'ús de la tecnologia en el territori de la formació dels formadors de llengua. Sóc el primer entusiasta de les noves aplicacions de l'anomenat web 2.0, que sembla que permetran als aprenents fer-ho gairebé tot (i, no en tinc cap dubte, aprendre millor), però no s'ha de perdre de vista la necessària reflexió sobre l'aprenentatge. És amb la vista posada a les teories d'aprenentatge que avui vull recomanar un parell de webs. Un és un recull de vincles d'emTech anomenat Learning Theories, que aplega, seguint una classificació per temes i per autors, una àmplia gamma de qüestions. M'interessen, per exemple, ja a primer cop d'ull, totes les referències sobre aprenentatge col·laboratiu, estils d'aprenentatge, intel·ligències múltiples, aprenentatge organitzacional i comunitats de pràctica, etc. L'altre recurs és el web de Greg Kearsley Explorations in Learning & Instruction: The Theory Into Practice Database. Aquest web recull una cinquantena de teories rellevants per a l'aprenentatge i la instrucció, algunes de les quals es relacionen amb l'aprenentatge de llengua. Com assenyala l'autor, "Each description includes the following sections: overview, scope/application, example, principles, and references. Relationships between theories are identified by highlighted text within articles. These relationships can be connections between specific theories or to concepts that underlie a number of theories. The theories are also indexed according to content domain and type of learning." Dos recursos, doncs, per fer un pas enrere i trobar respostes, entre l'allau de noves aplicacions basades en l'ús de la tecnologia, a la pregunta bàsica de com aprenem.

[379] Gestionar les referències bibliogràfiques

Actualment la xarxa posa a la disposició d'estudiants, investigadors o professors eines que ajuden a gestionar adequadament la polifonia que presenten els textos de l'àmbit acadèmic i científic. Els discursos generats a la universitat solen construir-se amb el suport d'arguments d'autoritat o l'ús freqüent de mecanismes d'intertextualitat i es fa imprescindible, en un context com el de l'ensenyament superior, fer referència adequadament a les diverses veus que els textos integren. Dos dels gestors de referències bibliogràfiques en què penso en redactar aquestes ratlles són Refworks i Zotero. Refworks és ja una mena d'estàndard, estès a moltes universitats del món. Permet crear bases de dades amb referències, importar-ne i gestionar-les d'acord amb diversos estils o tradicions. I també crear bibliografies i incloure citacions bibliogràfiques en documents. La UAB potencia la utilització de Refworks, i les seves biblioteques programen, regularment, cursets de formació en aquesta eina. Pel que fa a Zotero, es tracta d'una aplicació de Firefox amb una finalitat semblant, el principal inconvenient de la qual és, ara com ara, que és local, que es vincula a un ordinador. L'existència i l'ús d'aquestes eines que automatitzen una qüestió molt feixuga en la producció de documents acadèmics i científics em fa adonar del desplaçament de terres que viu el nostre àmbit professional, el dels serveis de llengües: el terreny que tenim sota els peus es mou. Fa uns anys publicàvem Les referències i les citacions bibliogràfiques, les notes i els índexs (1994), a cura de Lluís Pérez-Carrasco, un text que encara avui es pot adquirir a les llibreries. Eren els serveis de llengües, aleshores, els qui vetllaven per la correcta redacció de les qüestions relacionades amb les referències i les citacions bibliogràfiques. Quinze anys després, els formadors que guien els alumnes en aquestes qüestions a la universitat, desacomplexadament, són... els bibliotecaris, mentre que alguns professionals de la llengua fan treballar el complex procés de construcció d'un text integrant lentament, en canvi, aquestes noves eines d'edificació dels textos ja imprescindibles. Cal reflexionar a fons sobre el terreny que s'esllavissa als nostres peus; cal que, cercant tota mena de sinergies amb altres agents i compartint experteses, els serveis de llengües observin i entenguin els canvis que els afecten i que no quedin desvinculats de res que es relacioni amb la generació dels discuros universitaris com a artefactes correctes, de qualitat i ajustats als estàndards científics.

[378] Adaptar l'ensenyament de llengües a l'EEES: primeres valoracions

Un grup de recerca de la Universitat de Jaen (UJA) ha dut a terme el primer estudi sobre l'adaptació de l'ensenyament de llengües a l'Espai Europeu d'Educació Superior. És el projecte ADELEEES, en el qual ha participat un elenc ampli d'investigadors de diverses universitats europees i americanes. Llegeixo, a la font des de la qual m'arriba la informació (Europa Press), que “en el estudio han participado cerca de 500 profesores y alumnos de universidades europeas que están pilotando el European Credit Transfer System (ECTS) en más de 15 titulaciones lingüísticas. Los resultados ofrecen un diagnóstico completo y pormenorizado del estado actual de la aplicación del sistema ECTS a la enseñanza de lenguas.” No cal dir com aquest estudi o qualsevol altra valoració similar té un interès màxim, en aquest moment, per als serveis lingüístics universitaris. L'esforç fet darrerament des de centres com el nostre, a la UAB, per adaptar la formació/aprenentatge en llengües als crèdits ECTS i a tot el que comporta aquesta adaptació que situa l'aprenent al centre del procés i el formador en una difícil perifèria (llegiu el post que ahir dedicàvem a aquesta qüestió) s'ha de posar en relació, com més aviat millor, amb les dades que puguin aportar estudis solvents. Aquesta investigació, doncs, ens serà fonamental per poder calibrar l'oportunitat de les nostres iniciatives d'adaptació recents, que es basen, en bona part, a dotar el professorat d'eines, informació i reflexió perquè pugui ocupar amb èxit el lloc que l'EEES li destina. Llegeixo, d'altra banda, que la professora que ha liderat aquest estudi, M. L. Pérez Cañado, acaba de publicar el primer llibre a Europa sobre l'adaptació de l'ensenyament de l'anglès a l'ECTS: English Language Teaching in the European Credit System: Facing the Challenge. Dilluns farem les gestions per aconseguir aquests textos. Totes les eines rigoroses que ajudin a afrontar adequadament el repte d'ensenyar i aprendre llengües en el context de l'EEES són, en aquest moment de canvi, de tempteigs i d'incertesa, aliment imprescindible.

[377] Centre i perifèria

El nou model d'aprenentatge que es va estenent imparablement a la universitat i arreu requereix dos desplaçaments traumàtics: un desplaçament de la perifèria al centre i un desplaçament del centre a la perifèria. L'aprenent (també el de llengües) es trobava instal·lat fins ara amb molta freqüència en una zona suburbial sense recursos propis, sense serveis, depauperada, improductiva, esperant almoina. La nova conjuntura li exigeix, ara, un desplaçament cap al centre de la ciutat. I el centre de la ciutat és ell mateix: una àrea plena de recursos, de botigues, de serveis, d'oportunitats. Anar de la perifèria al centre d'un mateix, descobrir-se com a autoaprenent, digerir l'opulència possible no és, però, un viatge fàcil: hi ha qui sempre preferirà continuar remenant els contenidors del suburbi. El nou aprenentatge exigeix també un altre moviment: un desplaçament del centre a la perifèria. Un desplaçament molt més difícil, perquè mentre que tots els camins porten al centre, la perifèria és un topant indefinit, perdedor, sense un punt d'arribada unívoc i sense cap atractiu conegut. Aquest és el trajecte que ha iniciat el formador (també el de llengües). Si abans podia vociferar magistralment instal·lat a la plaça més cèntrica de la ciutat, ara li toca abaixar la veu i batre's en retirada. ¿Quants formadors sabran trobar el seu lloc a la perifèria, un sentit a un nou paisatge humil? ¿Quants formadors sabran canviar el megàfon, la paraula altiva i segura, pel consell discret a cau d'orella en un ínfim corraló de l'extraradi? ¿Quants formadors sabran entendre que a les informes perifèries el gruix de la professió que els queda és conduir els passants fins a les portes de l'autobús que, amb sort, els pot fer arribar al centre de si mateixos?

[376] Ferrer i Guàrdia: l'afusellament d'una raó

Avui fa cent anys que el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser afusellat: li encolomaven la responsabilitat dels fets de la Setmana Tràgica esdevinguts poc abans, el juliol de 1909, i va ser condemnat sense cap prova, des de l'absoluta parcialitat. N'hem parlat, a classe de llengua, amb els estudiants d'Humanitats, per exemplificar la necessitat de tot estudiant universitari de ser crític, de saber analitzar les fonts que expliquen determinats fets històrics (sobretot si són controvertits com la figura i l'obra del mateix Ferrer) i les ideologies subjacents, de saber llegir entre línies, de saber analitzar els arguments dels textos i rebutjar-los quan no ens convencen. Les memòries del polític de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, personals i egocèntriques com cap altre text, afirmen el següent de Ferrer i Guàrdia: “El 10 d’octubre de 1909 tingué lloc el judici militar contra Ferrer, en el qual es dictà pena de mort. L’opinió general era que Ferrer no seria executat com ho havien estat els altres infeliços compromesos en la revolta per ell preparada. La notícia del seu afusellament, que tingué lloc el dia 13 d’octubre, fou ben rebuda a Barcelona: no vaig sentir un sol diputat d’esquerra que en protestés, ni sorgiren les habituals peticions d’indult que es produeixen sempre en semblants ocasions. Sols setmanes després, quan l’horror contra els crims de la Setmana Tràgica s’havia ja atenuat, les esquerres socials i polítiques pogueren començar una campanya "contra els assassins de Ferrer", dirigida clarament contra el govern Maura. Llavors, en pocs dies, esclatà a tot Europa, magníficament orquestrada, una campanya de vindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia. I aquell home inculte, groller, els mèrits del qual consistien a haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria i a obrir una escola anarquista, aparegué com el símbol de la virtut i de la cultura. L’Espanya que l’havia afusellat en nom de la Llei apareixia com l’Espanya de la Inquisició.” Si calgués definir un estudiant universitari en una línia diria que és algú que, davant aquestes ratlles del polític dretà Francesc Cambó sobre Ferrer, corre a buscar una altra versió dels fets; és algú que sap que el llenguatge emotiu (infeliços, assassins, orquestrada, inculte, groller, haver-se apoderat de la fortuna d’una vella per consagrar-la a donar-se vida de platxèria...) és una fal·làcia i se situa, per tant, fora de les regles del joc de l'argumentació formal. Un universitari és algú disposat a l'exercici permanent del contrast: algú que no sabria emetre un judici sense haver escoltat totes les parts.

[375] En sis paraules

La brevetat s'ha convertit darrerament en una de les característiques de molts dels textos que produïm i consumim o d'algunes de les litúrgies en què participem. Això passa en un moment que el discurs és més necessari que mai, però és un signe del temps, del qual es poden arreplegar aprenentatges. Els exemples són pertot: missatges sms dràsticament breus, eines de microblogging que no ens deixen passar dels 140 caràcters, escurçadors d'adreces web, presentacions de productes en el format Pecha Kucha (en parlàvem fa un temps en un post a Aprendre llengües), que estipula que en sis minuts i quaranta segons cal haver-se explicat davant una audiència professional. La brevetat també és consubstancial a les trobades per trobar parella o speed dating que duren exactament set minuts (sembla que és el temps suficient per saber si l'altra persona convé o no); o a píndoles de formació lingüística com les de Radio Lingua Network anomenades OneMinute Catalan, OneMinute French, OneMinute Japanese... (Radio Lingua Network té vint idiomes en estoc), que ofereixen el microaprenentatge lingüístic amb la frase ben significativa "Language-learning which fits your lifestyle". La brevetat també ha generat noves formes literàries com els contes ultracurts, per bé que el virtuosisme literari sempre ha sabut trobar recer en formes breus, epigramàtiques (la lírica japonesa n'és un exemple clar amb els haikus)... Acabo de veure que l'empresa de moda de Brooklyn Seasick Mama ha apostat també darrerament per jugar amb la brevetat lingüística: ha organitzat una exposició amb el títol "Don't Become The Things You Hate", en què es demanava als participants i futurs expositors un text de sis paraules. Seasick Mama explica així el sentit de la iniciativa: "In today’s contemporary recession, an industry that is struggling to survive is the print and magazine world. To reach out, Seasick Mama has asked almost a dozen magazines, bloggers, and other local favorites to express “how they survive” during this difficult time... but in only six words". Les proclames poètiques que han resultat de la iniciativa (entre desesperades, iròniques, divertides i absurdes: llegiu-les) acabaran estampades damunt una sèrie limitada de t-shirts. Portar la brevetat que demanen els nous temps a l'aula (sota la forma de l'art, els nous rituals comunicatius o les noves exigències basades en la tecnologia) em sembla bé... sense oblidar que cal ensenyar als alumnes tota la llengua que els cal per poder discórrer com mai.

[374] Guies d'estudi i estratègies

Vull donar notícia, avui, d'un web, Study Guides and Strategies, que manté Joe Landsberger i que, després de deu anys de vida, continua sent útil als aprenents. No s'orienta només a l'aprenentatge de llengües, sinó que té un enfocament més general, però entre les seves seccions n'hi ha diverses que es relacionen amb el llenguatge molt directament. Aquest web tracta, per exemple, de qüestions fonamentals per a les persones que estem interessades en l'autoaprenentatge com per exemple tot allò que es relaciona amb la gestió del temps o l'autoorganització de la feina, o amb l'aprendre a aprendre o els estils d'aprenentatge. També conté estratègies i consells per a una millor lectura i consells per a l'estudi, el pensament i la recerca. El web, que és com una mena de centre d'autoaprenentatge, incorpora igualment una àmplia secció de consells per a l'escriptura i una altra amb consells per a l'aprenentatge i la comunicació en línia. El recurs es planteja com un portal multilingüe des del qual es veuen ja a primer cop d'ull tots els aspectes de què tracta. Darrere el portal, hi ha una constel·lació de fitxes molt senzilles però molt efectives que donen cos al recurs. Pensant en l'aprenentatge de llengua dels nostres estudiants universitaris, si hagués de triar deu fitxes de Study Guides and Strategies seleccionaria les següents: Thinking critically, Nettiquete, Persuasive Essays, Public Speaking, Writing Lab Reports & Scientific Papers, Cross language ressources, Writing Position Papers, Reading difficult material, Elements of a Research Paper, Following The Scientific Method.

[373] Multilingüisme a l'escola

Avui he tingut el plaer de fer una petita xerrada a una classe de primer de primària de l'Escola Bellaterra sobre aspectes relacionats amb les llengües, a petició de la mestra del grup, la Tere, i d'en Jaume Cela, el director del centre. La classe va escollir nom, fa uns dies, i els nens es van decantar per classe xuxes o txutxes (chuches), espontàniament, sense que cap d'ells tingués en compte que en català hi ha la paraula llaminadura (llamí, si la volem més curta, com chuche ve de chuchería) per expressar el mateix. He assistit a la classe, doncs, a parlar de llengua amb aquesta excusa. La idea no era restringir l'ús de cap paraula, sinó més aviat al contrari, donar als nens la clau d'altres mots i fer-los veure que els objectes o les realitats que designen les paraules poden ser diferents a llocs diferents. Hem aprofitat la circumstància que a la classe hi ha una nena búlgara, un parell de nens russos i un nen vietnamita per aproximar-nos a les seves realitats. Hem imaginat que un nen, en Joan Dolç, recorria diversos països per veure si les llaminadures eren iguals a tot arreu i si pertot es designaven de la mateixa manera. El nen del nostre conte ha descobert que no: a la Xina ha trobat que les llaminadures eren 珍品 ('tresor' + 'producte': aquí també són una mena de tresor) i que no s'assemblaven gaire a les d'aquí; al Japó en Joan Dolç s'ha adonat que les llaminadures eren sempre salades (mai dolces!); al Vietnam ha trobat també formes noves per a les llaminadures (no els núvols, les llengües, les hamburgueses dolces, els espaguetis, els xiclets...) i que les anomenaven, en vietnamita, Xuly (un nom molt xulo). Més endavant, a Rússia, en Joan Dolç ha vist que les llaminadures eren Лечит i a Bulgària, que els llamins eren coneguts com Третира. El viatge de Joan Dolç ha passat també per Itàlia, on les llaminadures eren leccornia, per Macedònia i per Txèquia (хапка i lahůdka) i també per l'àrea neerlandesa (lekkernij). Al final del viatge, Joan Dolç ha tornat a casa amb les butxaques plenes de llaminadures de mig món i amb el magí ple de paraules noves. És aleshores que ha retrobat la bonica paraula llaminadura i que ha pensat què devia voler dir aquest mot tan curiós... i resulta que ve del verb llaminar, que vol dir 'llepar les femelles els seus fills, sobretot en el bestiar de pasturatge' (del llatí lambere, 'llepar'). Hem convingut, amb els nens i nenes, que veritablement el que es feia amb les llaminadures era llepar-les insistentment abans d'engolir-les. Al cap d'una bona estona de parlar de llengües i paraules, ens hem plantejat que la classe es podria anomenar llaminadures, però en tres o quatre llengües (català, castellà, xinès...). Seria la primera classe multilingüe del centre, amb el nom en unes quantes llengües. Hem quedat que ho faríem d'aquesta manera.

[372] Integrar llengua i continguts

Avui el Servei de Llengües de la UAB ha inaugurat el seu curs acadèmic. Fa dos anys vam tenir el plaer de tenir Carme Junyent, l'any passat Juan Carlos Moreno Cabrera i aquest any la persona convidada ha estat Carme Muñoz, que ens ha parlat d'un tema de la seva especialitat, el de la metodologia CLIL-AICLE, d'integració de la llengua (es pensa sobretot en l'anglès) i els continguts a classe. Sense l'aplicació d'aquesta metodologia es fa impossible, a hores d'ara, imaginar que una universitat com la UAB, per exemple, arribi a l'objectiu que es fixen els seus polítics d'aconseguir, de moment, que el 10 % dels graus s'imparteixi en anglès. M'ha interessat l'exposició de la ponent, experta i documentada; sobretot la insistència en el component estratègic i pedagògic de la intervenció CLIL, que es troba en la línia de la formació per a professorat que vol passar a fer docència en anglès que fa el Servei des de fa un parell o tres d'anys. La qüestió de la integració de la llengua i els continguts, des del meu punt de vista, reclama una mirada distant, allunyada de les urgències de portar l'anglès a les aules universitàries al preu que sigui. Aquesta integració és preexistent a la introducció de l'anglès. El que hem d'aconseguir, per començar, és que el professorat integri llengua i continguts quan fa servir la seva llengua, el català per exemple, a les classes. Què vull dir amb això? Vull dir que hi ha encara massa professors a les universitats que no s'adonen de la transcendència que té per a l'ensenyament de la seva matèria i de la seva disciplina tot allò que afecta la llengua i la comunicació. Hi ha molts professors que entenen la llengua com un pur vehicle de comunicació del coneixement de la seva disciplina, no com quelcom que contribueix decisivament a donar forma i a crear aquest coneixement. A les universitats necessitem professorat amb consciència lingüística: professorat que s'aturi a explicar l'etimologia d'un terme clau per a la matèria que explica (recorrent al grec o al llatí o a altres llengües); professorat que sigui conscient de la importància de la terminologia com a element clau dins el coneixement de la matèria; professorat que vetlli pels aspectes comunicatius de la pròpia tasca i de la tasca dels seus alumnes; professorat que conegui i faci conèixer els gèneres de discurs propis de l'especialitat i les característiques lingüístiques que els impregnen; professorat que sàpiga oratòria, retòrica i argumentació (és a dir, que sàpiga persuadir, seduir i convèncer l'auditori); professorat que sàpiga relacionar amb la disciplina acadèmica tot allò que té a veure amb les noves alfabetitzacions (audiovisual, digital, informacional...); professorat que sigui model de llengua i que pugui avaluar la llengua que fan servir els seus alumnes... Aquesta és la integració de la llengua i els continguts que corre més pressa a les universitats: que no hi hagi ni un sol docent que pensi que la forma es pot desvincular del fons i que amb aquest fons ja n'hi ha prou; cap professor que es pensi que els seus alumnes poden saber-ne encara que expressin molt malament els continguts de l'especialitat. Feta aquesta integració imprescindible de llengua i continguts que es va resistint a produir-se al llarg de tots els cicles educatius, la introducció de l'anglès seria un procés molt més natural. Difícil, sens dubte, però no l'obra descomunal, lenta i titànica que ens mostren les pràctiques CLIL.

[371] Explosió de la blogosfera al centre d'idiomes

Tot i que ja fa molts anys que es parla de blocs (i que fins i tot hi ha veus apocalíptiques que els liquiden o en replantegen seriosament les funcions o utilitats), al meu centre l'explosió de la blogosfera educativa s'ha produït aquest darrer any, des de juliol de 2008. Diria que l'ús de blocs, xarxes socials o eines per a la comunicació i l'aprenentatge amb algun grau de virtualitat s'ha naturalitzat des d'aleshores. Un dels aspectes que vull comentar, a més de mostrar enllaços cap a alguns blocs concrets del Servei de Llengües de la UAB, és que hem experimentat molt clarament la polivalència dels blocs. Al centre hi ha blocs docents, que els formadors fan servir a l'aula o per a la comunicació a distància amb els alumnes d'un grup; hi ha blocs que aglutinen els materials o l'experiència del professorat que imparteix un mateix o uns mateixos nivells; hi ha blocs que són els canals de comunicació dels coordinadors dels idiomes amb la resta del seu departament o secció (i que no tenen, per tant, un caràcter docent sinó més aviat organitzatiu); hi ha un bloc com Aprendre llengües, que és concebut com a observatori de tendències i com a canal de comunicació, diàleg, debat i reflexió amb el professorat i amb professionals d'arreu relacionats amb les llengües; hi ha blocs que neixen amb la voluntat de ser focus recol·lectors de la intel·ligència col·lectiva dels docents del centre que hi vulgui col·laborar, que no són pocs... Els blocs, doncs, estan a punt de ser indefinibles. Allò que importa, és clar, no és obrir un bloc, sinó saber què es vol aconseguir. Tinc la sensació que cada embat de canvi (l'ús de noves eines, per exemple) té la virtut col·lateral d'ajudar a aclarir els objectius dels professionals. Quan un docent arrenca el seu bloc (perquè vol tenir-ne un!), per exemple, és indubtable que es replanteja tota la docència (què fan els alumnes a l'aula, què fan fora l'aula, quina metodologia és més oportuna, quins canals de comunicació tinc oberts amb els meus alumnes, etc.). Benvingudes siguin, doncs, totes les eines (blocs, xarxes socials, aplicacions diverses per aprendre llengües), encara que al començament de l'ús pugui haver-hi un enfocament tecnocèntric (que s'ha de superar ràpidament). Allò que amenaça l'activitat del docent és la continuïtat, fer sempre el mateix, no veure la necessitat de reinventar-se. Us deixo una mostra de blocs del Servei, per acabar aquesta entrada. Un bloc docent per a l'aprenentatge de l'anglès, d'A.V.; el bloc d'intel·ligència col·lectiva sobre eines del web 2.0 i el bloc d'estratègies d'aprenentatge de llengües (oberts a la participació de qui vulgui, també fora del Servei), o el bloc d'un curs d'intercomprensió romànica.

[370] L'autoritat al centre d'idiomes

Aquests darrers dies he conversat amb un company que condueix un centre d'idiomes en clau d'imaginar l'excel·lència en aquesta mena d'entitats. Confio al bloc, ara, alguna reflexió personal sobre la qüestió. Els centres d'idiomes són entitats complexes i de difícil gestió: pensem, per començar, en les diferències culturals del professorat dels diversos departaments idiomàtics, en el mosaic de visions del món que solen aplegar-se en una acadèmia de llengües, les quals poden esdevenir font de riquesa, però també d'incomunicació. Pensem també en l'enorme quantitat de competències que acumula el personal d'un centre que ensenya una matèria tan oberta i humana com els idiomes i en la dificultat de gestionar-les adequadament per obtenir-ne un profit col·lectiu. Una de les problemàtiques, a parer meu, que dificulten el govern d'aquesta mena d'entitats és que es fa difícil que s'hi respecti l'autoritat... però no l'autoritat tal com la concebem tradicionalment. És més: el respecte a l'autoritat tradicional, la que es plasma en els organigrames clàssics que ubiquen laboralment les persones a l'empresa, no sol comportar gaires problemes. No són gens freqüents els fenòmens de desobediència, per dir-ho així. No parlo d'aquesta autoritat. Als centres hi ha altres autoritats, perquè hi ha altres organigrames tàcits (altres piràmides, si voleu, que resituen completament els treballadors): el que ubica les persones emprenedores; el que ubica els professionals segons el seu pragmatisme; el que col·loca els treballadors segons la seva destresa tecnològica; el que situa les persones segons la seva capacitat de treballar en equip, o de projectar el futur, etc. El ventall d'organigrames superposats pot arribar a ser molt ampli. Aquestes altres autoritats són, generalment, autoritats morals que posseeix o encarna el personal de l'empresa i que solen apuntar direccions a l'entitat. El problema dels centres rau, sovint, a fer prevaldre els organigrames clàssics (que pressuposen que trobar-se més amunt vol dir saber-ne més) a les autoritats morals. Dirigir el centre d'idiomes, company, és molt més que vetllar per fer respectar l'autoritat constituïda, per mantenir dempeus l'arbre necessàriament eixarreït d'un organigrama d'empresa. Com saps molt bé, dirigir és quelcom de tan poc autoritari com entendre i acatar les autoritats morals que hi ha al centre i escoltar les direccions que apunten.

[369] Eina a la xarxa per trobar rimes

Una de les diferències clau entre les produccions textuals en què predomina la funció poètica i aquelles en què ho fa la funció referencial o denotativa és que a les primeres el missatge crida l'atenció sobre si mateix i a les segones el missatge té una cura extraordinària, precisament, a no cridar l'atenció sobre si mateix, perquè vol transcendir-se. Opacitat (penetrable: el plaer estètic) davant transparència. La funció poètica, com va explicar Roman Jakobson, es basa en un recurs que és la reiteració, el paral·lelisme, la repetició a tots nivells (fònic, lèxic, de sentit): d'aquí que sedueixin les anàfores, les al·literacions, les redundàncies de sentit dins els textos amb finalitat literària. O les rimes, que són un dels paral·lelismes més bàsics, sobretot en la poesia. La rima no es tolera, en canvi, en textos de finalitat no literària: imagineu un presentador d'un noticiari televisiu o radiofònic que diu "La política del govern ha estat tot un infern"; o algú que fa un rodolí involuntari tot parlant... situació no desitjable, de la qual s'ha d'excusar dient de seguida: "en vers i tot". Cercar rimes no és una activitat freqüent en la nostra activitat lingüística diària (més aviat esquivem rimes), però sempre és una bona notícia veure que hi ha eines que en faciliten la cerca, que ens pot convenir per usos literaris o publicitaris (funció poètica, al capdavall) o vinculats a la sana activitat ludolingüística humana. L'eina que vull presentar és Write rhymes, i funciona per a l'anglès (tot s'estén, però, frenèticament, a la xarxa, i aviat una eina com aquesta pot arribar per al català, l'èuscar, el gallec, l'aranès o altres llengües). Write rhymes ens permet escriure textos i fer clic (mentre es prem la tecla Alt) damunt la paraula per a la qual volem aconseguir una rima: es mostren, aleshores, els mots que rimen amb el seleccionat, i es pot escollir el que es vulgui i incorporar-lo al text. Veig que aquesta aplicació dóna l'opció de copiar, desar i imprimir el text creat. Llàstima que no hi hagi la possibilitat d'incrustar-lo, en un bloc per exemple, com permeten moltes aplicacions de l'anomenat web 2.0 amb els productes creats. Faig algunes proves i em sembla una eina divertida, que es pot dur a classe, sens dubte, amb garanties d'èxit.

[368] Manual de llenguatge tècnic

Aquests dies he estat al VI Congrés d'ACLES, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica de València. La casualitat va fer que un dia abans d'anar-hi m'arribés notícia de la publicació recent del Manual de llenguatge tècnic de Josep-Àngel Mas Castells i Josep Alandete Mayor, text que ha publicat, precisament, l'Editorial de la UPV, i que vaig poder adquirir fàcilment a la Universitat. Es tracta d'una publicació rellevant i oportuna, sobretot a causa del fet que, com assenyalen els autors en el pròleg, l'EEES subratlla la “necessitat d'un treball intensiu de les habilitats específiques dels llenguatges d'especialitat en la llengua pròpia. Per exemple, els mateixos plans d'estudi incorporen la realització obligatòria d'un treball de final de grau en totes les especialitats, que s'haurà de redactar d'acord amb les característiques generals del llenguatge cientificotècnic i amb les pròpies de l'especialitat corresponent.” (p. 5). L'obra que Mas i Alandete, professors del Departament de Lingüística Aplicada de la UPV, han dut a terme és, doncs, una obra del tot oportuna. I realitzada amb un enfocament netament pràctic, amb l'objectiu inequívoc de fer un clar servei als estudiants. El Manual... té tres parts: 1) la primera (temes 1 a 3) explica les característiques del llenguatge cientificotècnic: 2) la segona (temes 4 a 7) analitza els tipus de textos especialitzats; 3) la tercera (temes 8 a 10) és un compendi de remarques ortogràfiques i gramaticals en què solen produir-se errors (fonètics, ortogràfics, morfològics, sintàctics, lèxics, etc.). Aquesta darrera part és la més convencional, sens dubte, i hi trobo a faltar el nivell de contextualització de les altres dues parts (molts dels exemples d'aquesta part estan totalment desvinculats, temàticament, dels àmbits d'estudi de l'obra). La primera i la segona parts, en canvi, tenen un gran interès. A la primera s'hi revisen aspectes relacionats amb la variació lingüística i els llenguatges d'especialitat (tema 1), s'hi tracta de la terminologia, com un dels trets distintius del llenguatge cientificotècnic (tema 3) i s'analitzen de forma original les característiques d'aquest tipus de llenguatge (tema 2) des del punt de vista de les propietats textuals i dels trets estilístics i lingüístics. També s'hi fa una interessant caracterització del llenguatge cientificotècnic des del punt de vista de la pragmàtica: els autors oposen la concepció tradicional del llenguatge cientificotècnic (el llenguatge és objectiu, neutre, la simple traducció del mètode científic) a la concepció crítica (la ciència no es pot deslligar de la cultura, la ideologia, la societat: el llenguatge configura el coneixement). Els autors parlen d'una tendència cap a un pol o l'altre, i de gradacions en el llenguatge d'especialitat segons si aquest tendeix a la concepció tradicional o la crítica. Especialment interessant em sembla la segona part del Manual..., la que es dedica als textos especialitzats (temes 4 a 7). No té pèrdua l'explicació sobre la recepció dels textos científics (tema 4), que aborda les tècniques de lectura i decodificació, l'elaboració de resums i de mapes conceptuals (llàstima que els autors no parlin gens de les eines a la xarxa que ajuden a crear-ne). De gran interès, també, és l'anàlisi de l'estructura dels textos especialitzats (parts, paràgrafs, unitats de text) i les característiques de redacció i d'estil que presenten (tema 5). I, igualment, els tipus i gèneres de textos d'aquest àmbit (tema 6): instructius (especificacions, manuals d'instruccions, guia clínica, protocol), expositius (catàleg, descripció d'aparell, tractat, article de divulgació, article de revisió) i argumentatius (article d'opinió, ressenya, pòster). El tema 7 és dedicat a presentar els principals textos acadèmics i cientificotècnics com ara l'informe tècnic, la memòria, l'article d'investigació o el treball acadèmic. Considero oportú i útil, doncs, aquest Manual de llenguatge tècnic. Ja només falta conèixer, a diversos centres universitaris, si els aspectes de llengua i comunicació de les especialitats universitàries, que Bolonya semblava que considerava tan rellevants, seran tractats finalment com caldria: amb el pes que han de tenir, amb coherència, i confiant la feina als especialistes.

[367] VI Congrés ACLES

Aquests dies 1, 2 i 3 d'octubre té lloc a València (Universitat Politècnica de València) el VI Congrés ACLES, organització que aplega centres d'idiomes universitaris de diversos punts de l'Estat. El Servei de Llengües de la UAB hi participa amb diverses intervencions de l'àmbit de l'assessorament lingüístic, les traduccions i l'ensenyament-aprenentatge de llengües. El VI Congrés ACLES posa en evidència la gran heterogeneïtat de pràctiques que es duen a terme als centres d'idiomes actualment: res més llunyà que imaginar que tots els ponents ens hem explicat les mateixes experiències. M'ha agradat molt constatar que diversos projectes que ha portat el Servei de Llengües al VI Congrés ACLES són decididament competitius i que a la nostra entitat hi ha una certa febre creativa i innovativa que va donant els seus fruits (en forma de projectes, materials, idees). He pogut sentir les intervencions excel·lents de l'Alexandra Vraciu i de l'Elaine Heyes i tinc bones referències de les altres. Una de les comunicacions alienes que m'ha interessat més, d'altra banda, és la de Maria Querol, "Aprendizaje de la lengua china a través de su comovisión y ethos cultural" (Universitat Catòlica de València). Deixo, al peu d'aquestes ratlles, el prezi amb la meva intervenció, amb el títol "Promoció de l'ús dels recursos del web 2.0 a càrrec de la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei de Llengües de la UAB". Hi he explicat (en català amb suport escrit en castellà) com la Unitat de Formació i Autoaprenentatge gestiona el coneixement, l'expansió i l'ús de les eines del web 2.0 en el moment actual, en el qual ja no són vàlides les formes de gestió i planificació pròpies de fa uns anys, quan imperava el paradigma de l'escassetat en totes les qüestions relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge. Si voleu una explicació breu de les idees que he exposat a la comunicació, podeu llegir-la aquí o consultar l'esquema del prezi:

[366] Mobilitat i aprenentatge d'idiomes

La mobilitat és una de les claus per a l'aprenentatge i, en particular, per a l'aprenentatge idiomàtic. Encara que sembli que la mobilitat dels ciutadans europeus creix, sobretot la dels joves universitaris (tothom té in mente, entre altres iniciatives similars, el programa Erasmus, que no fa gaire ha fet vint anys i ha desplaçat desenes de milers de persones), la realitat és que la mobilitat per a l'aprenentatge necessita una forta potenciació a Europa. Així ho reconeix la Comissió Europea, per mitjà de la seva Direcció General d'Educació i Cultura, que no fa gaire ha llançat un document, el Green paper: Promoting the learning mobility of young people (llegiu-ne, per exemple, les versions en italià, en francès o en portuguès del web de la Comissió), que constitueix una reflexió profunda adreçada a la societat sobre la necessitat de promoure la mobilitat per tota mena de mitjans i fer que els joves se'n puguin beneficiar. El Llibre verd de la Comissió Europea reconeix que cal incrementar-la (llegim a la versió italiana: “Tuttavia la mobilità continua a restare un'eccezione anziché diventare la regola ed è più accessibile a determinati gruppi, ad esempio gli studenti, rispetto ad altri, ad esempio chi segue una formazione professionale e gli apprendisti, per i quali restano molti ostacoli di carattere concreto. Nel 2006 circa 310 000 giovani hanno beneficiato della mobilità nell'ambito di programmi europei, ovvero solo lo 0,3% delle persone di età compresa tra 16 e 29 anni nell'UE. In tale ambito si potrebbe decisamente fare di più”) i analitza tota mena de factors que afecten aquesta qüestió a fi de traçar una estratègia per aconseguir els seus objectius: que els joves en qualsevol context d'aprenentatge es puguin moure per aprendre per Europa o fora del continent. El Llibre verd vol establir un debat i planteja un qüestionari als ciutadans i a les institucions implicades en l'afer de la mobilitat a fi de poder traçar un pla per potenciar-la (el qüestionari es pot enviar a la Comissió Europea fins a mitjan desembre de 2009). El lligam de la mobilitat amb l'aprenentatge de llengües i cultura és clar. Assenyala el Llibre verd (versió portuguesa) que “Algumas das principais competências a adquirir através da mobilidade na aprendizagem são o conhecimento de línguas estrangeiras e as competências interculturais. Viver, estudar e trabalhar num país estrangeiro é uma oportunidade de imersão total noutra língua e cultura. As competências em línguas estrangeiras e interculturais alargam o leque de opções profissionais de cada indivíduo, modernizam as competências da mão-de-obra europeia e constituem elementos essenciais de uma identidade europeia genuína.” Hauríem de ser, sens dubte, els primers interessats a fer arribar els nostres punts de vista a la Comissió Europea: aquesta setmana hem pogut llegir a diversos mitjans de comunicació que l'Estat espanyol és el tercer de la Unió Europea amb més adults (gairebé un 50 %) que no parlen una llengua estrangera (llegiu, per exemple, l'artide aparegut a El País el 28 de setembre). No tenim dades sobre Catalunya, però és probable que no difereixin gaire. Si els joves catalans no es mouen més, els adults de demà continuaran presentant uns dèficits lingüístics profunds en coneixement de llengües estrangeres.