[548] Estratègies d'anticipació per comprendre

El component estratègic és fonamental en l'aprenentatge de llengües. Quan ens plantegem una activitat de comprensió d'un text (un escrit, un fitxer d'àudio, un vídeo, una pel·lícula, etc.) és bo tenir en compte una sèrie de consells que ens poden fer més fàcil la comprensió: sovint tenim molts més recursos dels que ens pensem per poder afrontar una activitat comprensiva i amb freqüència, d'altra banda, carreguem a la llengua que volem aprendre unes dificultats que, ben mirat, podríem resoldre si activéssim tots els nostres recursos. Apunto a continuació alguns consells generals, fàcils de compartir amb tothom, però alhora no sempre fàcils d'aplicar, perquè com a aprenents tendim molt sovint a eliminar la fase reflexiva i a llançar-nos amb massa rapidesa a comprendre. Per començar, hem de conèixer bé les condicions de l'activitat comprensiva (podrem rellegir o reescoltar el text?, quina tasca concreta hem de fer en relació amb la comprensió?, hem d'entendre el sentit global del discurs o hem de buscar i comprendre alguna informació concreta?). En segon lloc, ens hem de plantejar que haurem de cercar informació d'ajuda en tots els elements del discurs (títol, subtítols, gràfics, imatges complementàries, comunicació no verbal, etc.). En tercer lloc, hem de reflexionar a fons sobre el tipus de discurs que volem comprendre (té una estructura prefixada, unes parts arquetípiques i previsibles?, es fa servir en unes situacions comunicatives concretes?). Aquesta reflexió, lògicament, ens pot donar moltes orientacions sobre el que podem esperar i el que no podem esperar en el discurs que ens proposem comprendre. Per exemple: sabem amb força precisió què podem esperar en un editorial d'un diari, en una conferència o en un noticiari televisiu. En quart lloc, ens pot anar bé reflexionar sobre el tipus de llengua que podem esperar en el text i sobre els problemes de comprensió que ens pot generar: ¿hi trobarem un registre formal, un registre literari, un registre col·loquial, un registre academicocientífic amb una terminologia que potser no comprendríem ni en llengües que coneixem bé, si no correspon a la nostra especialitat? Ens pot anar bé, d'altra banda, fer una previsió del vocabulari que considerem que apareixerà al discurs i anotar-lo o buscar-lo en un diccionari. Resumint: tot allò que ens permeti anticipar-nos i traçar un horitzó ampli d'expectatives abans d'aproximar-nos a llegir o escoltar un discurs ens acosta molt, indubtablement, a comprendre'l. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

[547] Cercador de recursos d'acolliment lingüístic

Avui s'ha presentat el cercador de recursos per a l'acolliment lingüístic que ha elaborat la Secretaria de Política Lingüística. És una eina que permet accedir a uns 400 recursos relacionats amb l'acolliment lingüístic de les persones nouvingudes adultes. Una eina que facilita la cerca de recursos no tan sols a professors i dinamitzadors, sinó també a totes aquelles persones que es troben a primera línia de foc en diversos àmbits socials atenent persones que acaben d'arribar i desconeixen la llengua catalana. El cercador (que aviat tindrà la seva interfície definitiva), és una eina contra la dispersió, un filtre d'accés a tota mena de recursos d'acolliment. Segur que algunes de les seves categories de cerca poden resultar útils a les persones que treballen en aquest àmbit. Tindrem en compte el recurs, no cal dir-ho, al màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic (UAB) que començarà d'aquí a un mes al campus. Seria interessant que projectes d'aquestes característiques es comencessin a dissenyar amb una dinàmica de participació descentralitzada, promovent la intel·ligència col·lectiva de l'ampli col·lectiu de persones que podrien fer aportacions directes al recurs, amb la seva pròpia folksonomia. Es tractaria que qualsevol professional (professors, dinamitzadors, tècnics de serveis lingüístics, etc.) pogués fer créixer, en qualsevol moment, la base de recursos amb la seva aportació, en una veritable dinàmica 2.0, sense haver de passar per un gestor del recurs. Apunto aquí la idea, que comentàvem avui amb alguns companys, devots empedreïts del web social.

[546] Pregonar

Joan Margarit ha fet aquest any el pregó de la Mercè. Un pregó que ha estat polèmic perquè l'arquitecte poeta hi ha afirmat amb naturalitat que potser havia arribat el moment que Catalunya se separés d'Espanya per esdevenir una Dinamarca o una Holanda, fet que ha dut el PP a rebutjar obertament el parlament. He escoltat amb atenció el pregó (consulteu-ne, si voleu, la versió escrita o el vídeo de l'acte) i és una autèntica delícia. La paraula de Margarit és precisa, justa, plena d'emoció. Una paraula dita amb totes les qualitats de la millor paraula pública oral. Feia temps que no sentia i veia una lectura tan completa (to, ritme, registre, comunicació no verbal, construcció del discurs, etc.). Tant en el discurs pròpiament dit com en l'àmplia lectura de poemes. Quaranta minuts perfectes, una lliçó de com parlar en públic sense que la dependència del paper escrit no hagi perjudicat gens l'orador. Una lliçó de veritat llançada entre cap i coll als impàvids mestres de la paraula enganyosa. Un pregó no pot ser un gènere estovat, insubstancial, buit, sense criteri, un discurs sense altre objectiu que convidar la ciutadania a lliurar-se, inconscient, a la festa. No. Un pregó consisteix a donar l'altaveu a un individu que ha fet mereixements per parlar des de la seva individualitat, des de la seva òptica, des del seu punt de vista. No es tracta d'enfilar algú en un balcó (o de dur-lo al Saló de Cent) perquè no digui res o gairebé res. Em sembla ben natural, doncs, que Margarit hagi pregonat el que ha volgut. Com si es trobés a la xarxa, on tanta i tanta gent pregona ja el que vol amb una llibertat insubornable. Més enllà de posar damunt la taula el trencament amb Espanya, Margarit ha fet un abrandat elogi de la integració lingüística i cultural. A Catalunya i onsevulga: l'autor, que va marxar a viure uns anys a Tenerife, ha proclamat el seu orgull d'haver-se sentit tinerfeño i d'haver après el castellà de l'illa i la satisfacció de “penetrar en la llengua i la cultura del lloc que t'acull”. Un missatge massa radical, potser, perquè l'hagi pogut lloar unànimement tota la classe política catalana, ara que la Llei d'acollida ja és al Constitucional. Aquesta trista classe política que cada dia fa més basarda votar. Per la figura triada, doncs, per l'ennobliment del gènere discursiu i per les paraules dites, un acte memorable.

[545] Contra els enllaços tous

La llengua oral, sobretot les converses, fa servir molts elements de connexió (m'hi referiré en alguna altra entrada). Elements com vull dir, llavors, bé, bueno, és a dir, o sigui, per exemple, per tant, etc. Tot i que de vegades coincideixen, sovint no són exactament els mateixos connectors que fa servir la llengua escrita. L'oral formal, més rigorós, ha de vetllar en contrast amb l'oral col·loquial per la solidesa dels seus enllaços, perquè els connectors que fa servir (ja hem vist, per exemple, que hi és ben present la dixi discursiva) expressin realment el que han d'expressar; perquè cenyeixin el discurs als moviments lògics que duen implícits. Els connectors, doncs, a l'oral formal, no haurien de ser elements innecessaris o laxos, poc ajustats al sentit que reclamen els elements que cohesionen. Fixem-nos en el text següent:



No us sembla que els llavors, després, perquè, i, són enllaços tous, que la relació entre els elements que lliguen ha quedat afeblida? No ens anirien més bé per tant, en conseqüència, cap lligam i encara que? En continuarem parlant.

[544] Variació i oral formal

La conversa espontània no té gaires preocupacions pel que fa a la variació lèxica. En les interaccions col·loquials no esmercem gaires esforços, en general, a buscar sinònims, hiperònims, perífrasis que ens permetin no repetir una paraula o una expressió que ja ha aparegut al nostre discurs. Els textos elaborats, amb tot, entre els quals podríem situar manifestacions de l'oral formal com comunicacions o conferències, vetllen per la variació. En una conversa informal sobre el càncer de coll d'úter, podríem sentir perfectament una intervenció com la següent:



El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:



El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.

[543] Els límits de l'oral formal

Aquests últims dies a Aprendre llengües he encarrilat la reflexió cap a la llengua oral. Avui l'actualitat ens serveix un fet singular que no vull passar per alt i que espero que puguem comentar amb els companys i companyes que seguiu el bloc, i, ben aviat, amb els alumnes de llengua oral. El fet s'ha produït al parlament suís: el ministre de finances, Hans-Rudolf Merz no ha pogut aguantar, visiblement, el riure en respondre una pregunta sobre importació de carn curada amb espècies, a causa del llenguatge burocràtic enrevessat del text que li havien preparat i que ell havia de fer arribar al parlament. La situació era absurda. Els moviments per un llenguatge planer, moguts per un afany de democratització de la comunicació (l'administrativa i política) tenen ja algunes dècades. Algunes llengües s'hi han abocat més que altres: el llenguatge administratiu català, per exemple, ho ha tingut més fàcil que el castellà, encarcarat en barroquismes i gerundios del BOE, a causa de la infausta interrupció de la seva tradició medieval cancelleresca i de la necessitat de construir un instrument nou, modern, al servei de la ciutadania. Si l'abarrocament del llenguatge administratiu i polític és un llast que cal superar en la llengua escrita, té uns límits molt més clars d'acceptabilitat en la llengua oral. La llengua oral formal, si vol veritablement constituir un acte de comunicació, necessita una dosi àmplia de naturalitat, de voluntat d'arribar a l'audiència, de capacitat de facilitació. I, sobretot, comporta un exercici d'apropiació del discurs: es fa imprescindible que l'emissor sàpiga de què parla perquè ho comuniqui bé. La lectura (la lectura d'un text escrit davant un públic hauria de ser un acte menys comú!) d'un text burocràtic, feixuc i poc comprensible sobre un tema tècnic no se sosté. “De què parlo?” s'acaba preguntant Merz. És un acte ridícul, davant el qual l'únic que humanament es pot fer és riure. El vídeo de la intervenció de Merz ha estat vist per desenes de milers de persones YouTube i en altres canals d'allotjament de vídeos, aquestes darreres hores. Tot plegat fa riure, sí, però constitueix alhora, sens dubte, una mostra dels límits de l'oral formal.

[542] Oral formal i elements díctics

Com és ben sabut, a la llengua hi ha uns elements (pronoms, possessius, demostratius, verbs, adverbis, etc.) que tenen la particularitat de no apuntar cap a uns referents estables, sinó que presenten una referència per omplir, per actualitzar, per negociar entre les persones que prenen part en l'acte de comunicació. Són els díctics. Escoltem aquest acudit:



La diversa actualització de l'aquí (el pulmó / un lloc determinat de la sala de visita del metge) entre els dos interlocutors genera l'efecte d'humor. Els díctics apunten cap al context de l'enunciació (i el defineixen) i hi completen el sentit, un sentit que és, com dèiem, relatiu. A les interaccions orals col·loquials, els qui parlen estableixen el territori del que és a primer pla i del que releguen a altres plans allunyats. Estableixen l'espai dins el qual alguns elements de la comunicació són rellevants, formen part del context immediat, i altres, no. Estableixen l'espai de la dixi. Els elements díctics poden ser de diverses menes: personals (indiquen les persones presents al discurs amb pronoms personals, possessius, morfemes verbals: jo, meu, diem...), espacials (aquí, allà, lluny, darrere, a la dreta, aquest, apropar-se, anar, venir...), temporals (ara, en aquest moment, ahir, demà, dilluns, d'aquí a un mes...). La llengua oral formal ocupa, pel que fa a la dixi, com en tants altres fenòmens, una posició intermèdia: en presenta menys manifestacions que l'oral col·loquial, però més que l'escrit formal. Hi ha un tipus especial de dixi, d'altra banda, que és la dixi discursiva, ben comuna als textos escrits formals, que també és present a l'oral formal. L'espai (relatiu, per omplir) cap al qual apunten els díctics és en la dixi discursiva el del discurs mateix (per començar, a partir d'aquest moment, com hem dit fa una estona...). Vet aquí un exemple d'oral formal amb formes (ben legítimes) de dixi discursiva:

[541] Estil nominal i estil verbal en la llengua oral

Sovint a l'hora de caracteritzar un text escrit o oral parlem de l'estil nominal i de l'estil verbal. L'estil nominal és aquell en què la prosa s'articula amb una forta presència de sintagmes nominals (noms, complements del nom, nominalitzacions...) i l'estil verbal aquell en què hi ha un predomini dels sintagmes verbals (verbs, complements del verb...). És ben sabut que la llengua oral informal, que és una llengua àgil, directa, d'anar per feina, és el territori per excel·lència de l'estil verbal. En una conversa no diríem, en general, a una altra persona "S'ha produït en mi la pèrdua de la confiança, el respecte i l'afecte cap a tu", sinó més aviat "T'he perdut la confiança, el respecte i l'afecte". A la llengua escrita formal, d'altra banda, sol haver-hi molts sintagmes nominals (noms i tots els elements que arrosseguen) i sol predominar-hi, doncs, l'estil nominal, tot i que els manuals de redacció insisteixen que les estructures verbals sovint permeten millorar la prosa. Què passa, amb tot, en l'oral formal, aquesta modalitat intermèdia entre l'oral col·loquial i l'escrit formal? Quan planifiquem una intervenció oral formal (una comunicació, una conferència, la presentació d'un pòster) hem de ser conscients que ens hem d'allunyar lleugerament de l'oral col·loquial i d'apropar relativament a l'escrit formal. Pel que fa a la qüestió de l'estil, doncs, no hauríem de fer servir un estil verbal com el que trobaríem en una explicació informal com la següent:



Hauríem de fer tendir el nostre discurs, en la pràctica de l'oral formal, cap a l'estil nominal. El text següent és la reelaboració de l'anterior, amb un clar decantament cap a l'estil nominal.

[540] Subordinació oral

La lingüística ha començat a fer cas de la llengua oral ben tard. Pràcticament fins a l'estructuralisme (Saussure, Bloomfield), al segle XX, la llengua escrita era l'objecte de prestigi i també l'objecte d'anàlisi a què es donava una clara prioritat. No és estrany que els prejudicis sobre l'oral siguin molt estesos. Una de les idees errònies és que la llengua oral depèn de l'escrita, que hi està supeditada, i que és una varietat simple, pobra, desestructurada, farcida d'errors que s'allunyen de la gramàtica (no és pas casual que la paraula gramàtica, en la lògica del prejudici que dóna superioritat a la llengua escrita, vingui del grec gramma, lletra). Diversos lingüistes han demostrat, amb tot, que el tòpic de la simplicitat de la llengua oral no és cert. Que cal parlar més aviat de dues formes de complexitat, que es manifesten en l'oral i l'escrit (Josep M. Castellà és un dels autors que ha defensat amb sòlids arguments aquest punt de vista en l'àmbit català). La classificació dels discursos en orals i escrits, d'altra banda, s'ha d'eixamplar atenent diverses altres dimensions en l'anàlisi dels discursos que ens aporten altres classificacions dels textos on el tret escrit/oral no és pas el més rellevant. Vull dedicar l'apunt d'avui a mostrar amb un parell d'enregistraments d'exemple que la llengua oral formal no conté pas menys subordinació oracional que la llengua escrita (se sol considerar, erròniament, que l'oral subordina menys que l'escrit). Escolteu si us ve de gust aquest breu fragment d'una exposició oral formal en una classe, amb força subordinacions:



I escolteu també la conversió del text anterior a un text escrit formal que és llegit literalment. Es tracta d'un cas extrem, perquè no hi apareixen pas subordinacions.



Més enllà dels exemples, doncs, i d'acord amb els estudis rigorosos sobre la qüestió, podem afirmar que la llengua oral formal subordina (i tant!), encara més que la llengua escrita dels textos formals expositius.

[539] Omplidors o mots crossa

Quan fem servir la llengua oral és habitual que intercalem en el nostre discurs expressions que ens ajuden a acabar de decidir el rumb que donem a les nostres paraules. Són els omplidors o els mots crossa, termes que ens duen a dues concepcions diferents d'aquests elements: es tracta de petites peces que farceixen el discurs i, alhora, des d'una altra percepció, d'expressions que fan una funció d'ajuda a la progressió del discurs. Escolteu, si us ve de gust, una definició dels omplidors o mots crossa: Una producció oral en què apareixen diversos d'aquests elements (vull dir, o sigui, és a dir, doncs...) pot ser la següent: Aquesta mena d'elements caracteritzen encara més la llengua oral formal, aquella en què el que diem és realment compromès (i convé fer servir, per tant, totes les estratègies dilatòries que ens puguin ajudar a no equivocar-nos), que no la llengua oral col·loquial, on el discurs flueix sense necessitat d'ajuda, amb una completa naturalitat i sense que calgui tant de control sobre el que es diu. El perill dels mots crossa o omplidors no és altre que la possibilitat que esdevinguin tics en el nostre discurs, que actuarien com un nefast distractor del que volem dir i que esdevindrien una insuportable sonsònia per a la nostra audiència.

[538] Anacoluts

Un dels errors més freqüents en la producció de discursos orals formals són els anacoluts. En parlem aquests dies a classe de llengua oral. Aprendrem a detectar-los en les produccions alienes i a evitar-los quan parlem. Aquí en teniu enregistrada una definició ràpida:




Els anacoluts són com les falles geològiques: el terreny sintàctic que s'hauria de desenvolupar normalment sota els nostres peus, pel qual hauríem de poder transitar sense problemes, es veu interromput, té un tall. El terreny continua a l'altra banda en un espai que ha perdut la continuïtat. N'enregistro un exemple:



També trobem anacoluts en la llengua escrita. Aquests anacoluts són ja del tot imperdonables si es tracta de textos planificats i revisats, o són, altres vegades, fruit del desconeixement dels mecanismes sintàctics. L'anacolut en la llengua oral és un trencament que respon al fet que hem trobat una altra forma sintàctica per expressar el que volem dir i, aleshores, sense reparar res, abandonem l'anterior a mig desenvolupament. La mateixa etimologia de la paraula, grega, ho expressa: ανακόλουθον. Un acòlit és un acompanyant. Doncs bé, és això: l'anacolut implica una inconseqüència, la pèrdua del company de viatge.

[537] Desfer prejudicis lingüístics: un vídeo

A Aprendre llengües he parlat diverses vegades dels prejudicis lingüístics: de diversos d'aquests prejudicis, de textos que en parlen i els classifiquen (Tuson, Yagüello, Moreno Cabrera, etc.), de les actituds per vèncer-los i de la necessitat d'una educació lingüística basada en el foment del plurilingüisme. Una educació que és responsabilitat del sistema educatiu i també de les pràctiques quotidianes de tots nosaltres. En plena sintonia amb el que penso i el que sento sobre el plurilingüisme, vull recomanar avui el vídeo Desfent prejudicis lingüístics, una excel·lent iniciativa del Cercle de Lingüística Aplicada de la UdL i del Grup de Recerca en Ensenyament i Interaccions Plurilingües (GREIP) de la UAB. Es tracta d'una realització dirigida per Òscar Bermell, amb el suport de la xarxa LLERA (la idea és de L. Nussbaum, J. M. Cots i A. Tuson), que es troba allotjada al canal de vídeos UABTube de la UAB i que ben segur que farem treballar als nostres alumnes del màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic, que començarà la singladura aquesta tardor (hi tenim una assignatura sobre els prejudicis lingüístics). El vídeo mostra joves en acció utilitzant sense conflicte, gairebé diria feliçment, les llengües (català, castellà, aimara, àrab, xinès, italià, anglès...) en la vida quotidiana i, en concret, en el context de la preparació i la realització d'un treball de classe. Els joves tenen petites desavinences o viuen petites escenes d'incomprensió (els dos nois se separen després de comprar les pomes, l'afecció a les plantes de la noia xinesa no és gaire compresa per la seva amiga, que la considera cursi...), però mai no es tracta d'una incomprensió lingüística, malgrat l'ús de llengües aparentment caòtic i desregulat dels protagonistes que és, en realitat, un dolç embolic. Al contrari: l'exercici de la diversitat lingüística (tan natural com l'existència de la diversitat natural: Golden Delicious, Granny Smith, Starking Red...) sembla una fantàstica gimnàstica per a la flexibilitat mental i la tolerància. Desfent prejudicis lingüístics ens fa veure que es poden utilitzar diverses llengües a l'aula, que es poden aprendre diverses llengües simultàniament, que es poden parlar diverses llengües en una mateixa conversa, que no és de mala educació fer servir llengües davant gent que no les entén, que tothom pot aprendre llengües noves... No deixeu de veure aquest vídeo, amics i amigues.

[536] Insuficiència lingüística

El Govern ha aprovat avui el Decret sobre l'acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats catalanes, després d'anys de parlar-se d'aquesta qüestió. El nivell de coneixement de català exigible, segons llegeixo al web de la Generalitat, “serà el que asseguri la competència del professorat per participar amb adequació i correcció a les situacions comunicatives que requereixin les tasques acadèmiques, de manera que es garanteixin els drets lingüístics dels estudiants”. L'exigència no afectarà els professors que ja treballen a la universitat (només si volen participar en un nou procés de selecció de plaça), se supedita a l'autonomia de les universitats per a la selecció, formació i promoció del professorat, tindrà les exempcions dels professors visitants i els emèrits, entre altres, i es pot relativitzar en funció de la temporalitat o de les característiques específiques de les tasques acadèmiques (recerca, docència en terceres llengües). Sembla que aquest nivell suficient es podrà acreditar de moltes maneres: amb certificats del nivell de suficiència de llengua catalana i amb fórmules com “el certificat de coneixement suficient lingüístic docent que emetrà la universitat i que es podrà obtenir: rebent una formació específica organitzada per la universitat i superar-la o; mitjançant una avaluació a càrrec dels serveis lingüístics de la universitat”, o, en els processos selectius, amb “la superació d’una prova específica de coneixements de llengua catalana, la realització de la qual han de preveure les bases de les convocatòries dels processos selectius amb caràcter obligatori i eliminatori". M'agradaria tenir la certesa absoluta que en totes aquestes fórmules de català suficient es garantirà clarament la superació del nivell C1 del Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa, el nostre nivell de suficiència. No amago que em preocupa la definició de català exigible que citava més amunt: “el que asseguri la competència del professorat per participar amb adequació i correcció a les situacions comunicatives que requereixin les tasques acadèmiques, de manera que es garanteixin els drets lingüístics dels estudiants”. El nivell lingüístic dels professors (en català i en altres llengües) els hauria de permetre alguna cosa més (o potser més concreta): avaluar l'expressió escrita i l'expressió oral dels seus alumnes, que és consubstancial a la qualitat de la comunicació del coneixement a la universitat, oral o escrita. No hauríem d'acceptar més que se separés l'inseparable, el fons (el contingut de la disciplina) de la forma (la llengua, les convencions formals, l'expressió, la formalització verbal). El coneixement de llengua exigible al professorat no hauria de ser altre que el que els permetés assegurar que els alumnes acaben comunicant, després de passar per la universitat, com autèntics professionals de les seves disciplines.

[535] Twitter com un diari

La nostàlgia per les formes més clàssiques de disposar la informació és ben present a la xarxa. Moltes aplicacions permeten que accedim a les dades disposades com si es tractés d'un diari convencional. Per a molts usuaris és un veritable descans rebre allò que volen en una forma quasi convencional, fàcil, quieta, del passat. Entre les eines que permeten crear diaris personalitzats, destaco Meehive. Els agregadors donen molt de joc, també, en aquesta línia (al capdavall aquestes eines operen totes per agregació). Una altra aplicació que ens permet generar una pàgina semblant a un diari a partir dels nostres feeds RSS, per exemple, és Readefine. I amb una funció semblant hi ha RSSOwl. També hi ha aplicacions vinculades amb Twitter que recuperen el format dels periòdics. Una és The Twitter Times, que aplega les piulades que ens van apareixent en la línia de temps incessant de Twitter. Operant una selecció de rellevància, l'aplicació les mostra en el format de diari. Darrerament ha aparegut una altra eina similar. Es tracta de Paper.li, que també ens ajuda a seguir el ritme frenètic de Twitter. Acabo de fer-hi algunes proves: podem demanar el nostre diari o el d'altres usuaris de Twitter (i la privacitat?), o el diari de llistes o de hashtags. Les piulades ens apareixen agrupades per categories i cal tenir present que hi ha més entrades de les que es veuen en pantalla a un primer cop d'ull. La selecció de les que apareixen inicialment, imagino, deu anar vinculada a l'acceptació que han tingut les piulades en forma de repiulades, per exemple. És interessant que els vídeos i les imatges enviats per algú a Twitter també es recopilen al diari. Un diari que es pot comunicar a altres persones i que es va actualitzant cada vint-i-quatre hores, amb avís, si es vol, per correu electrònic. Avui llegia (a Twitter!) que el sistema RSS recula (l'agregador Bloglines, per exemple, ha plegat ja), perquè és un sistema massa complicat en una xarxa que ha de respondre a la pura intuïció, i que Twitter el va substituint per cobrir les necessitats informatives. No em refio gaire dels anuncis apocalíptics a la xarxa (els blocs ja serien morts, i fins el web, com anunciava la revista Wired fa ben poc), però cal tenir en compte aquests avisos. Sigui benvinguda, en tot cas, qualsevol eina que ens ajudi a llegir millor Twitter.

[534] Professionals centrífugs (i 2)

Recomano, en la línia del que comento a l'entrada anterior, la lectura de les pàgines 140 a 142 de Todo va a cambiar, d'E. Dans, i la lectura de l'obra que comentava ahir a Aprendre llengües, de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí (p. 57-58). Diu Dans: “El comienzo del énfasis en la individualidad en las empresas coincide, a modo de triángulo perfecto, con otras dos circunstancias: por un lado el fuerte desarrollo de herramientas como blogs y redes sociales que permiten una expresión más sencilla de la individualidad y la personalidad en la red. Por otro lado, la llegada de una nueva generación con un grado de compromiso infinitamente menor con sus empresas.” I: “[...] basar nuestra vida en en el dónde estamos en lugar de en el qué somos es algo seguramente poco recomendable. La red, en todo esto, juega un papel de proyección de la persona y de reflejo de su actividad...” O bé: “La persona ya no es lo que su empresa dice de él, es lo que la red y la persona dicen y demuestran de sí mismo.” Freire i Gutiérrez-Rubí diuen, també, sense embuts: “[...] la tecnología abierta y las redes sociales generan un sentimiento de emancipación personal en muchos cuadros medios y técnicos que empiezan a comprender que trabajan para sí mismos, aunque compartan temporalmente su proyecto profesional y de desarrollo individual en tal o cual empresa por un período concreto. Las fidelidades que castran la flexibilidad y la movilidad conviven mal con una generación de profesionales que valoran su libertad y un modelo diferente de relación laboral más permeable y personalizada”.

[533] Professionals centrífugs (1)

La cultura digital ho ha transformat tot. Penso ara en els professionals de les organitzacions (en els professors, per exemple). El web 2.0 fa viure aquests professionals en un meravellós edifici porós. Si fins fa quatre dies els professionals tenien sovint la seva institució com a centre de referència, ara la xarxa els expulsa de tota mena de centre: el centre ja és, decididament, el professional mateix, si vol assumir el repte de ser-ho: el professional que opina, que crea, que fa xarxes amb altres professionals, que projecta, que es construeix a si mateix, que genera coneixement i que ensenya (llengua, o el que sigui) i aprèn (llengua, o el que sigui) en llocs coneguts o inconeguts de la xarxa. Abans del web social la pertinença o no a l'organització era radical: la fidelitat a la institució era un valor inqüestionable, els treballadors es vantaven, amb orgull, de la seva trajectòria dins l'empresa (“quants triennis tens?”) i aspiraven, ben naturalment, a escalar-hi posicions. Abans es pertanyia a l'empresa o no s'hi pertanyia. L'expressió la competència era el tabú més gran. Els casos més dramàtics de desvinculació empresarial eren les anomenades fugues... de cervells, o de talents: quan el dins era incapaç de seduir o d'engrescar, el bon professional fugia. Ara tot això s'ha acabat. S'ha acabat perquè ara la fuita és contínua: l'activisme, les idees, el talent, els projectes dels professors s'escolen per la superfície porosa de la xarxa on el coneixement fa metàstasi a la velocitat de la llum. La fuga de massa encefàlica és total i constant: a cada connexió nova, a cada contingut digital creat, a cada aprenentatge nou fet a la xarxa hi ha una espurna o una possibilitat de talent. Mentre tot això passa, les organitzacions noucentistes corren el risc de continuar jugant al joc del dins i el fora, el risc de perdre més temps afitant l'espai de les lleialtats que no dissenyant un interior confortable on puguin ajeure's una estona a reposar còmodament, entre fuita i fuita, els nous professionals descentrats. Quan, un dia, em decideixi a aprendre alemany o xinès, em buscaré un professor centrífug.

[532] Horitzó 2020

Llegeixo amb màxim interès el text de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí 2010-2020. 32 tendencias de cambio (no deixeu de llegir-lo: enllaço amb el pdf). [Consulteu l'entrevista d'avui a El País a AGR.] Es tracta d'una impressionant formulació de cap on ens encaminem, amb l'horitzó del 2020. El text parla de transformacions tecnològiques, transformacions polítiques, transformacions de la informació, dels models de negoci, de les organitzacions, i també de transformacions en les relacions i de transformacions urbanes. És un escrit colpidor. Des del meu angle d'anàlisi constato que els nous homes i dones que han de respondre a totes aquestes transformacions generades per la cultura digital han de tenir una nova i poderosa capacitació lingüística i comunicativa. Els individus de la pròxima dècada: 1) s'han d'adaptar a uns dispositius tècnics per a l'expressió que convergeixen; 2) han de saber produir coneixement des de qualsevol lloc, des del “tercer espai”; 3) han de saber tenir les seves dades en la incerta carpeta del cloud computing; 4) han d'acostumar-se a trobar informació per mitjà de la realitat augmentada; 5) han de saber esdevenir els curators (o comissaris digitals) de la informació; 6) han de saber esdevenir activistes polítics en els espais de comunicació, participació i activitat compartida del web 2.0, en una nova forma de fer política; 7) han de tenir una enorme capacitat crítica i una voluntat de comunicació de les idees per aconseguir una participació responsable; 8) han de mostrar una nova capacitat creativa i imaginativa; 9) han d'estar preparats per ser els mantenidors dels grassroot media o mitjans de comunicació no tradicionals “producidos desde abajo, gracias a contenidos generados por los usuarios/entusiastas (no profesionales)”; 10) han de saber treballar i interactuar en xarxa i crear, mantenir i gestionar aquests espais; 11) han d'assumir dins l'empresa la seva llibertat i la seva capacitat creativa; 12) han de saber participar en les converses, que avui dia constitueixen els mercats; 13) han de ser capaços de conrear la seva identitat digital emancipats de tota jerarquia i lliures de tota institució (“La mejor manera de tener un currículum vitae competitivo es tener un portfolio digital, vivo, en constante construcción, relacionado y abierto donde, además de los títulos que acrediten conocimientos, se demuestren lazos reputacionales y rastros digitales que acrediten las verdaderas competencias.”); 14) han de ser uns bons opinadors socials i uns excel·lents geocriticadors; 15) han de saber-se comunicar amb dispositius intel·ligents propers; 16) han de saber participar en processos participatius i de presa de decisions i crear dinàmiques de conversa ciutadana per canviar les ciutats... L'horitzó 2020 demana un ésser humà comunicador com mai. Deixeu-me citar Freire i Gutiérrez-Rubí per acabar: “Las tecnologías 2.0 refuerzan el poder de la palabra. Son, más que nunca, hipertextuales [...]. Los nuevos activistas son, fundamentalmente, constructores de relatos y de interpretaciones. Su pasión por la escritura, por el texto, por el mensaje no para de crecer y convive muy bien con la cultura de la imagen y el culto estético. Estamos descubriendo a personas que escriben fantásticamente bien, que argumentan, que razonan, que convencen. La política 2.0 será leída y escrita por muchos autores”.

[531] Classes de llengua oral

La setmana que ve comencen les classes a la universitat. En la línia del que ja vaig començar a fer l'any passat, m'he marcat el repte de fer treballar els alumnes amb un / des d'un entorn personal d'aprenentatge. Un entorn personal que els permeti tenir a punt les eines que necessiten per aprendre (a l'aula, fora l'aula, en altres matèries, lluny de la universitat) i que els serveixi alhora de portafolis on puguin anar dipositant les evidències del seu aprenentatge. Aquest any ja no m'hauran de lliurar res, en paper o per correu: hauran de diposar-ho al seu entorn personal. Jo, com a dinamitzador de l'aula, ja faré que els uns consultin els entorns d'aprenentatge dels altres. L'experiència em diu que caldrà alguna classe a l'aula d'informàtica per ajudar a configurar l'entorn de cadascú. Un entorn simple, per començar (basat en bloc, per exemple), però que podrà anar mutant al llarg del curs (vet aquí un criteri d'avaluació de l'entorn: la seva evolució i personalització al llarg del període formatiu). Es fa imprescindible, igualment, una sessió davant l'ordinador per mostrar a l'alumnat algunes les eines bàsiques de l'entorn. Dins les assignatures, d'altra banda, he optat per ensenyar decididament competència digital, sense manies, i per incorporar al temari, amb naturalitat, les noves formes de comunicar-se a la xarxa. A l'assignatura de llengua oral, contra el que segurament esperen els alumnes (una assignatura fora de la xarxa), emfasitzarem molt la importància de la veu a la xarxa. Cap alumne no podrà desconèixer, un cop acabat el curs, que hi ha programes que converteixen text en veu, oralitzadors de feeds, mil i una eines de podcast, avatars que diuen el que els diem que diguin, nous programes auxiliars de presentacions orals que deixen enrere el PowerPoint i que han de conèixer i saber fer servir en les seves exposicions orals, criteris per comunicar-se oralment a Internet... Un dels objectius de l'assignatura és conscienciar l'alumnat del fet que la llengua oral és fora i dins la xarxa, i que cal que se sàpiguen desimboldre oralment en tots dos àmbits. Treballarem intensament amb enregistraments de veu i, quan anem incorporant els elements de la fase final de la preparació dels discursos escrits (seguirem el model clàssic: invenció-disposició-elocució-memòria-declamació), en què el llenguatge no verbal i els elements auxiliars tenen ja un paper decisiu, treballarem amb la imatge i el so. Les experiències que tinc d'altres anys d'enregistraments de vídeo dels alumnes en les seves execucions orals són, certament, motivadores. En continuaré parlant.

[530] Salvar els mots

M'arriba informació d'una iniciativa de salvació de paraules divertida, que vull comentar breument, com he fet amb altres de semblants, per al francès o el català a Aprendre llengües. Es tracta d'una iniciativa, en aquest cas, per a l'anglès. Sí, per a l'anglès, que no es conforma pas a anomenar bona part de les noves realitats emergents, sinó que vetlla també per les paraules que cauen en desús i són en perill de retrocés. Es tracta del projecte Save the words. La posada en solfa de la iniciativa, virtual, és aclaparadora. Una interfície sense punts de referència, plena de paraules disposades en rectangles i amb presentacions diferents que ens criden perquè les salvem ("just me", "me", pick me"...), com ànimes damnades que aspiren a la salvació. La cridòria de veus estrafetes dels mots en perill, cal admetre-ho, és un punt angoixant. Podem avançar adoptant-ne un, fent un clic al damunt de la paraula i declarant que el farem servir (amb molta solemnitat: "I hereby promise to use this word, in conversation and correspondence, as frequent as possible, to the very best of my ability"). El sistema et dóna, a continuació, les gràcies, amb una fervent ovació i t'envia el certificat (pel que sembla: no l'he rebut encara en escriure aquestes ratlles) de l'adopció. La interfície et convida, immediatament, a comprar una samarreta amb la paraula escollida (25 dòlars). Això és tot. Potser els dinamitzadors lingüístics de casa nostra podran trobar una font d'inspiració en aquesta iniciativa curiosa de preservació de la llengua genuïna.

[529] Ensenyar a preguntar

¿És rellevant, útil i transcendent per als nostres alumnes distingir una interrogativa directa d'una d'indirecta? El que els hem d'ensenyar d'una vegada és a preguntar. ¿Per què no s'ensenya d'una manera sistemàtica i transversal a pensar críticament a la universitat? Vull parlar avui breument d'un recurs excel·lent, El arte de formular preguntas esenciales, de Linda Elder i Richard Paul, elaborat per la Fundació per al Pensament Crític, que s'orienta a aquest objectiu, un objectiu que no és gens pueril. Una de les frases inicials del text, que tradueixo, és ben significativa: “La qualitat del nostre pensament rau en la qualitat de les nostres preguntes”. Sabem preguntar? Saben preguntar els nostres alumnes? El text que ressenyo es presenta com una aportació a la conformació de persones “intel·lectualment responsables” (si calgués trobar-ne un sinònim ràpid diria... universitàries, o potser, amb més ambició, ciutadans). El text ensenya a formular preguntes analítiques i avaluatives, amb tota mena de detall i reflexions, i a formular preguntes per al coneixement i el desenvolupament personal. La secció que més m'interessa, la tercera, ensenya a formular les preguntes adequades, pertinents, lògiques, en les diverses disciplines acadèmiques (“aprendre bé qualsevol matèria comporta sondejar-ne la lògica amb preguntes”). Hem d'ensenyar a preguntar. A preguntar-nos a nosaltres mateixos, a les persones enllà de nosaltres i, és clar, a preguntar als potents ginys que aviat tindran totes les respostes (preguntar a les bases de dades, als cercadors, a Google, a Wolframalpha, etc.). Avui Dolors Reig escrivia una interessant entrada a El caparazón amb el títol “En un Universo de conocimiento abundante lo escaso es preguntar”. Totalment d'acord. El valor és a saber preguntar: “Las respuestas son ahora abundantes, incluso excesivas y lo importante son las preguntas que nos formulamos, los porqués de la investigación. Nos toca hoy como educadores, además de enseñar a filtrar respuestas (y en eso la propia evolución de la web, la web semántica, la web contextual y similares colaboran), enseñar a investigar, a formular las preguntas adecuadas”. Els professors de llengua són els primers educadors que han de pensar en profunditat sobre les formes del llenguatge que exigeix saber el món en què vivim per contribuir a generar persones "intel·lectualment responsables".