[778] El pes de les llengües

Del web Portalingua

Un dels arguments amb què sovint es prejutgen les llengües i se'n considera absurd l'aprenentatge és el de la importància de la llengua en qüestió. La importància és relativa, naturalment. Habitualment es tenen en compte aspectes quantitatius com el nombre de parlants de la llengua per indicar que a certs idiomes val la pena dedicar-los les hores d'aprendre'ls i que a altres, no. Els rànquings sempre situen al capdamunt les mateixes llengües, les grans llengües de comunicació com ara l'anglès, l'espanyol o el xinès. M'ha agradat descobrir un baròmetre que incorpora diverses variables interessants i originals a l'hora de determinar el pes de les llengües. Es tracta del baròmetre Calvet, elaborat per Louis-Jean Calvet i Alain Calvet i a l'abast de tothom des del web Portalingua. El baròmetre es nodreix de fonts de dades fiables, té en compte 137 llengües, totes de més de cinc milions de parlants, i determina el pes de les llengües a partir de diversos criteris: el nombre de parlants, l'entropia (dispersió de la població), l'index de desenvolupament humà, l'índex de fecunditat, l'índex de penetració d'Internet, el nombre d'articles a Viquipèdia, els territoris on la llengua és oficial, l'obtenció d'algun premi Nobel de literatura i el nombre de traduccions (com a llengua meta i com a llengua font). Les variables són discutibles, és clar, però m'agrada trobar-hi el factor Internet de manera clara. Si fem un cop d'ull al baròmetre Calvet, podem continuar creient en les llengües romàniques, que constitueixen el nostre patrimoni lingüístic fonamental. Observo que el francès apareix en segon lloc del rànquing, darrere l'anglès, que l'espanyol és la tercera, que l'italià és la novena i el portuguès la setzena i que el català ocupa la posició número vint. El romanès apareix al número quaranta. La posició del català, que té més de 133.000 articles a la Viquipèdia, és encoratjadora. Confiem que aquest pes reflecteixi una realitat més o menys objectiva i que es tradueixi en més capacitat de seducció i, doncs, en més aprenents.

[777] Educació plurilingüe

Dijous participaré al congrés TRICLIL de la UAB amb una comunicació fruit d’un intens treball col·laboratiu amb una quinzena de persones sobre ús de la llengua catalana en la docència i foment del plurilingüisme. Tots els textos institucionals que ens parlen de llengües i universitats (des dels estatuts fins als plans de llengües) fan servir expressions contundents per referir-se a l’horitzó lingüístic desitjable a les universitats: el suport inequívoc a la llengua catalana, el foment del multilingüisme, la consolidació de l’anglès. Els grans discursos, amb tot, topen amb la realitat de les pràctiques diàries del professorat, pràctiques que no són senzilles de dur a terme i que requereixen una autèntica revolució en les maneres d’ensenyar i aprendre si és que es vol dur a les aules una veritable educació plurilingüe, que és l’única via que permet concretar de manera eficient tots els principis grandiloqüents que, altrament, poden acabar sent paper mullat. El nou docent universitari, doncs, que educa d’una manera integral, amb l’horitzó de fer competents els estudiants molt més enllà de la seva disciplina acadèmica, té alguna responsabilitat en l’educació plurilingüe dels seus alumnes. Com contribuir a aquesta formació? Explicarem, dijous, les estratègies que ens poden aproximar a fer-ho. En parlarem, naturalment, en aquest espai.  

[776] Apps per aprendre llengües

Aquests dies donem voltes sobre aquesta qüestió. Les apps són aquí ja fa temps amb força. Potser amb massa força i tot, perquè ja n'hi ha més d'un milió entre les d'Apple i les d'Android i l'espai per a aquests ginys comença a estar superpoblat. Les apps responen a l'increment exponencial dels dispositius mòbils intel·ligents entre la població i a la progressió imparable de la informàtica mòbil i, alhora, a la nova necessitat de lliurar continguts per als nous aparells portables. Les apps per aprendre llengües han emergit amb la mateixa força amb què ho van fer els productes i serveis per aprenentatge de llengües a la xarxa. Sovint són els mateixos serveis que cerquen nous mercats o noves formes d'arribar al client, després d'un procés imprescindible d'adaptació al nou mitjà. Les apps útils per aprendre llengües són moltes. Ho són perquè a aquelles concebudes específicament per aprendre (apps d'avaluació de llengua, apps de cursos, apps de recursos puntuals com vocabulari i fraseologia) cal afegir-hi apps de suport a l'aprenentatge (diccionaris, traductors, gramàtiques, conversors de text a veu i de veu a text) i apps que ens duen a altres territoris on l'aprenentatge és ben possible: les apps de jocs de llengua, per exemple, que s'acumulen als magatzems d'aplicacions i fan gaudir a tothom, també els que sempre havien odiat les llengües. A més, docents i aprenents també es poden beneficiar de tota una mena d'altres apps més allunyades de l'objectiu d'aprendre. Aplicacions que els exposen, en la fabulosa ubiqüitat dels dispositius mòbils, a gavadals d'input autèntic, sense el qual l'aprenentatge d'una llengua no té gaires garanties d'èxit. Aquests dies donem voltes sobre la possibilitat d'ensenyar i aprendre llengües amb apps. Miraré de portar el resultat de la reflexió i una selecció de recursos útils a Aprendre llengües.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.

[774] Sofisticació lingüística

La Xarxa Vives ha tancat la seva Lliga de Debat Universitari d'enguany, la fase final de la qual ha tingut lloc a la Universitat de Vic. És agradable veure que dos estudiants de la UAB han arribat a la final i han quedat subcampions (enhorabona, davids!), darrere l'equip de la Universitat Pompeu Fabra. Més enllà de qui hagi pogur arribar fins al final, hem de constatar que el darrer debat és la punta d'un iceberg d'enorme magnitud. La Lliga fa anys que consciencia nois i noies, universitaris d'aquí i d'allà de l'àrea catalanoparlant, que les opinions no es poden reduir a ser opinions; que l'ús formal de la llengua no pot ser el resultat d'una improvisació; que les idees s'han de defensar amb la paraula i la intel·ligència (que no s'haurien de deslligar mai); que la paraula cortesa ofereix un territori amplíssim, generós, per provar de convèncer els altres de les nostres raons més profundes. Simpatitzo completament amb aquesta activitat de debat, que considero essencialment universitària (no pas per atzar té una llarga tradició en altres contextos universitaris d'arreu del món). Algú que sortís d'una primera experiència universitària (ara que ja no se'n surt mai, de la universitat, amb l'aprenentatge al llarg de la vida) hauria de saber de què parla i hauria de saber executar adequadament les tasques de la seva vida professional (en bona part basades en la comunicació). I hauria de saber fer-ho, a més, amb sofisticació. És a dir: amb complexitat, amb perfecció, amb consciència, amb estratègia comunicativa, amb capacitat de persuasió. "Els indignats són un corrent de pensament?" es debatia a la Lliga de Debat. Que ho puguin arribar a ser o no depèn d'ells, és clar, però sobretot de qui sigui capaç d'argumentar que ho són o que no ho són. De qui tingui la llengua, la tàctica oratòria, els recursos retòrics, la capacitat d'interacció i els recursos d'argumentació per demostrar l'una cosa o l'altra. Es pot convèncer algú a trets, a cops de puny o amb tota mena de coercions. El territori que reivindiquem per als humans, però, és el de la persuasió per la intel·ligència. Aspirem a continuar essent sofisticats. 

Watch live streaming video from universitatvic at livestream.com

[773] Voluntariat de conversa a distància

Avui en Sergi C. em comentava una iniciativa de l'Elisabet A. que m'ha interessat conèixer. Com a professora del Consorci per a la Normalització Lingüística ha engegat un espai per a la conversa virtual amb els seus alumnes estrangers i adults que aprenen català, adreçat a voluntaris i voluntàries que vulguin ajudar a capacitar els aprenents en l'expressió oral. L'eina utilitzada és una de les més populars a la xarxa, Skype. El projecte escalfa motors en aquest moment i començarà a funcionar a començament de maig. Encoratjo des d'aquí les persones autòctones o amb un bon nivell de llengua oral que vulguin participar-hi, a fer-ho. Tinc curiositat per veure l'acceptació de la iniciativa. Si l'Elisabet llegeix aquest apunt m'agradaria que ens expliqués en un comentari com ha concebut la idea, per quines vies ha difós l'existència del seu espai i també les mostres d'acollida que hagi pogut anar detectant. Tinc curiositat també per conèixer la procedència dels seus alumnes, la competència digital que tenen aquestes persones i l'acceptació dins els seus grups classe del projecte. Aquí deixo les preguntes!

[772] Gestació d'un recurs d'acollida

Aquests dies hem endegat una experiència apassionant en el context del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing que ens ha de permetre per mitjà d'un espai col·laboratiu del web social elaborar unes orientacions de suport al professorat d'una disciplina no lingüística que es troba amb nouvinguts a l'aula i determina fer servir de manera prioritària el català, però amb l'opció ferma de fomentar el plurilingüisme en la seva acció docent. El treball col·laboratiu va començar amb informació sobre algunes opcions de treball, amb la presentació del context d'aplicació del producte i amb l'establiment d'uns acords bàsics al grup, tres en concret. En primer lloc, calia determinar les regles del joc, unes bases mínimes per assegurar una col·laboració d'èxit. En segon lloc, calia decidir el format del producte final, un producte digital. I, en tercer lloc, calia decidir en quines condicions s'alliberaria el material a la xarxa, un cop produït, per a la seva posterior utilització en els paràmetres d'obertura d'Internet i d'acord amb la filosofia de la xarxa, que creu en la vertebració d'una autèntica cultura popular i compartida. Pel que fa a aquesta tercera decisió, vam optar per una llicència Creative Commons que 1) obligarà a reconèixer els autors (tot el grup); 2) no permetrà l'ús comercial del producte i 3) permetrà crear obres derivades de l'original, però perpetuant les decisions preses pels autors en la llicència originària. Aquesta ha estat la nostra opció de copyleft. Una altra de les opcions preses va ser no obrir l'espai col·laboratiu a tothom en aquest moment de treball, sinó restringir-lo al grup de creadors. Aprendre llengües es farà ressò del recurs, evidentment, quan estigui elaborat. Mirarem de deixar-hi una porta oberta, aleshores, que pugui recollir aportacions futures més enllà del grup creador. No cal dir que qualsevol comentari sobre la iniciativa o qualsevol recomanació (d'un recurs que calgui tenir en compte, per exemple) serà molt ben rebut en qualsevol moment. Esperem poder tenir formulades i a l'abast de tothom en pocs dies, doncs, unes orientacions al docent per fer servir la llengua pròpia i fomentar el plurilingüisme a l'aula.

[771] Emparaulats

Aquests dies és moda l'app per a iOS i Android anomenada Apalabrados (Angry words), sobre la qual acabo de llegir un escrit de Magí Camps a La Vanguardia. Aquí i allà se'n parla. Es tracta d'un fenomenal Scrabble llançat fa pocs mesos que ens permet jugar amb qualsevol persona d'arreu del món donada d'alta (podem escollir persona, també entre els amics de Facebook, o deixar que l'aplicació ens en proposi una aleatòriament) al ritme que vulguem. Si el col·lega se'ns endarrereix, sempre podem xatejar-hi per veure què ha passat. He baixat l'app a l'iPad i acabo de jugar-hi una partida amb un desconegut atzarós (que se m'ha cansat abans d'acabar... i el guanyava 212 a 177 punts). Em sembla una excel·lent notícia que aquesta aplicació contingui el català entre la desena de llengües de joc (hi trobem també el castellà, el portuguès, el portuguès brasiler, l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià, el neerlandès i el suec). L'aplicació, veritablement, enganxa, crea addicció, i són perfectament imaginables usos relacionats amb l'aprenentatge de llengües. Llàstima que, com és habitual en aquests jocs, hi hagi una estricta parcel·lació lingüística i que no siguin possibles formes d'ús més obertes i més riques, no centrades en l'ús d'una única llengua per part dels dos jugadors. És imprescindible, doncs, abandonar la competència plurilingüe en disposar-se a jugar, i centrar-se en una sola llengua. Canviant de tema, acabo de trobar sense esforç un web (que tot just començo a explorar) destinat expressament a ajudar a trobar la millor paraula per al joc (hi indiques les lletres que tens o les del tauler amb què vols comptar i et mostra una llista de possibilitats). Si algú vol proposar-me una partida, ei, sense trampes, sóc serracasals. Fins ara.

[770] La voluntat de comunicar

Aquests dies he llegit La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües, recull de textos editats per Isidor Marí i Miquel Strubell (UOC, desembre de 2011). El volum conté textos de diversos autors (P. MacIntyre, Z. Dörnyei, R. C. Gardner, R. Clement, K. A. Noels, S. Baker, S. Conrod, J. C. McCroskey, V. P,. Richmond, L. A. Donovan, M. Bernaus, A. M. Masgoret, E. Reyes, A. Huguet, J. Janés, R. Valls, S. M. Chireac). El concepte clau del recull és la voluntat de comunicar (en una L2). N'anoto quatre ratlles. Desbancant l'èmfasi que s'ha posat aquests darrers temps en la competència lingüística comunicativa, la voluntat de comunicar és presentada com l'objectiu principal i decisiu de qualsevol programa d'ensenyament-aprenentatge d'una L2. Aquest objectiu es podria concretar en l'assoliment de "la comunicació real entre persones de llengües i orígens culturals diferents". Allò que l'aprenentatge de llengües ha d'aconseguir, doncs, més enllà de la simple precondició que representa la competència lingüística comunicativa, és "engendrar en els estudiants de llengua la voluntat de buscar arreu les oportunitats de comunicació i la voluntat de comunicar-s'hi realment". Vull destacar el text inicial del volum, que planteja un model molt interessant sobre la VdC i exposa les variables, factors o antecedents que n'afavoreixen o en condicionen l'existència. Al llarg dels diversos articles del volum aquests factors són àmpliament desgranats, ampliats i matisats: autoconfiança, autoestima, introversió, aprensió, alienació, divergència cultural, aptitud en la L2, ansietat, competència percebuda... Un dels temes clau de l'obra, relacionat intrínsecament amb la VdC, és el factor motivació, un concepte complex barreja de trets cognitius, afectius i conatius que és decisiu en l'aprenentatge d'una L2. Vull destacar, en aquest sentit, tota la segona part del recull (tres dels textos són de Dörnyei), amb escrits sobre actituds, disposicions i motivacions en l'aprenentatge de segones llengües, motivació integrativa (o capacitat de l'aprenent d'obertura envers l'adopció de característiques d'un altre grup cultural i lingüístic per mitjà d'un procés d'identificació) o la definició de les condicions de l'aula motivadora. La tercera part del volum aporta experiències concretes sobre actituds lingüístiques, motivació i ansietat en estudiants d'orígens culturals diversos o escolars nouvinguts i exposa un treball orientat a professorat sobre prejudicis i actituds lingüístiques de l'alumnat.

[769] Jugar i jugar amb la llengua

Navegant trobo la pàgina de Lèxic Obert Flexionat de Català, que no coneixia, un recurs gratuït de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la UPF. L'eina presenta una grapat de recursos interessants per a la consulta i la resolució de dubtes que assalten a tota hora els usuaris de la llengua catalana (topònims i gentilicis, deverbals, divisió sil·làbica). M'interessen ara mateix especialment les seccions dedicades al vessant lúdic de la llengua. Voleu trobar el suport imprescindible per resoldre els mots encreuats que mai no acabeu, o fins i tot inspiració per crear-ne? Us falta una paraula de deu lletres començada amb n i acabada amb s? Una eina d'ús elemental ens ajuda a trobar el mot que busquem. I encara més jocs: voleu jugar al clàssic mastermind, però amb paraules? Una altra de les aplicacions del web ens permet fer-ho, molt simplement, amb paraules de cinc lletres. Un altre dels recursos interessants del web, des del meu punt de vista, és el cercador de manlleus (anglès, francès, italià, alemany, castellà, rus, japonès, neerlandès, gallec, basc). El Lèxic Obert Flexionat del Català em sembla una eina útil, sens dubte, per bé que hi trobo a faltar les referències a les fonts en què s'abeuren els diversos diccionaris que ens presenta.

[768] Llengua i persuasió

Al llarg d'aquestes darreres dècades ens hem anat desprenent d'observar els textos dels nostres alumnes de llengua des de l'angle d'una estricta correcció normativa ("tens divuit faltes") i hem anat donant més importància a l'assoliment dels objectius perseguits en els actes de comunicació i també en la capacitat de sofisticació del text. És a dir: en la capacitat de l'autor de generar una textura complexa i matisada i, al capdavall, d'aconseguir el que vol. L'efectivitat i la persuasió, interconnectades, són dues de les característiques clau dels textos que volem que produeixin els nostres alumnes. El control dels aspectes normatius és un fet molt més superficial, si em permeteu dir-ho així (encara que una superfície poc cuidada pot impedir la seva penetració i pot abocar al fracàs més absolut). A tots els que d'una manera o una altra aprenem, ensenyem i avaluem llengües, ens és oportuna una reflexió sobre la persuasió, un fenomen decisiu, com deia, i d'una enorme complexitat. Recomano la lectura de Com m'han pogut convèncer? Les dimensions socials i culturals de la persuasió, de Kristine Muñoz (UOC, 2011). L'autora analitza els aspectes psicològics de la persuasió, per començar, i focalitza en les forces socials (les identitats, les relacions) i culturals que són determinants en les possibilitats de persuasió en les nostres accions, que es manifesten en la interacció humana. L'obra estableix les bases i les condicions dels diversos tipus de persuasió des de l'angle de qui persuadeix i de qui és persuadit i és plena d'exemples de situacions problemàtiques i, doncs, interessants. Els aspectes lingüístics (com es crea una explicació, una justificació, una excusa, un consell, quines formes de la llengua tenen un potencial persuasiu) s'hi barregen amb altres aspectes de fons que regulen els actes de persuasió. Donem prou importància als aspectes socials i culturals quan ensenyem a persuadir a classe de llengua? O vinculem massa les possibilitats de persuadir a les pròpies capacitats retòriques o de produir un text interessant i amb grapa? Donem als nostres examinands de llengua el context suficient perquè, si pertoca, puguin persuadir efectivament els seus interlocutors?

[767] Fracàs de la vaga: una fal·làcia

La vaga d'ahir es pot titllar d'èxit o de fracàs. Si no hi ha ni tan sols acord en les estimacions del nombre de persones mobilitzades, fet relativament computable i objectiu, el consens sobre l'èxit o el fracàs de la vaga no poden ser sinó partits presos. Vull aportar un exemple d'un argument fal·laç que ha desplegat un polític català (J. A. Duran i Lleida) en fer la seva valoració personal anticipada sobre la vaga. La seva tesi ha estat clara (escolteu l'àudio): la vaga ha estat un fracàs. L'argumentació que fa servir, amb tot, no és acceptable. Ens diu que l'objectiu de la vaga era canviar la reforma laboral, i que aquesta reforma no es modificarà com a conseqüència de la vaga, per la qual cosa, doncs, la vaga ha estat un fracàs. Duran i Lleida fa servir una fal·làcia clàssica, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a recórrer a les conseqüències (negatives en aquest cas: no s'aconseguirà l'objectiu a què apuntava la vaga), per desqualificar la tesi contrària a la pròpia, que diria que la vaga ha estat un èxit. La vaga pot haver estat un èxit o no, però la fal·làcia del polític no ens ajuda gaire a determinar-ho. Necessitem rescatar el pensament i alliberar-nos dels partits presos.

listen to ‘Josep Antoni Duran i Lleida qualifica la vaga general de fracàs. ’ on Audioboo

[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.

[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]

[764] Diccionari personal

Al llarg d'aquestes darreres setmanes he anat afegint paraules al dicccionari personal del bloc del diari Ara, Ara, aprendre llengües (El món des de la llengua). Sense cap altre objectiu que el joc, el plaer lingüístic i l'aprenentatge, les darreres entrades s'han referit a la canya (del cànnabis al canemàs), a la mobilitat (arran del trasllat de funcionaris anunciat darrerament pel Govern), al mot vehicular (a partir de la polèmica de la llengua de l'ensenyament a Catalunya), a la manera d'expressar les ganes de fer alguna cosa (tot pensant en el poble de Rasquera), a alguns usos i sentits de la paraula arena (estimulat per l'afer Palma Arena), a la paraula voga (a partir del projecte d'un possible Las Vegas ben pròxim), a la paraula iaioflauta (nascuda d'una altra, perroflauta), a la paraula birret (després de la lectura de la tesi del doctor Francisco Camps), a la fal·làcia ad ignorantiam, al mot siberià, que designa molt més que un espai geogràfic i a la paraula torb i unes quantes més de la seva família, en una veritable època de turbulències.

[763] Traductor de totes les llengües europees

M'arriba notícia del llançament de la versió beta d'una nova eina de traducció de la llengua escrita a la xarxa, iTranslate4.eu, producte desenvolupat aquests darrers anys per l'hongarès Laszlo Tihanyi que es caracteritza per traduir directament entre els quaranta-sis idiomes (oficials i no oficials) de la Unió Europea i encara altres (el xinès, l'esperanto, el japonès, l'hebreu, l'hindú o el vietnamita). El tret principal del traductor és que no passa els textos per l'anglès, sinó que els tradueix directament de llengua a llengua. És possible una traducció, doncs, del búlgar al romanès sense passar per cap llengua intermèdia. El projecte ha estat costejat en part per la Unió Europea i s'ofereix gratuïtament a la xarxa per a les seves prestacions bàsiques, per bé que preveu diversos serveis de pagament per als usos més professionals del producte. Un dels aspectes més interessants de la proposta és que l'eina ens permet obrir sales de xat i convidar-hi altres usuaris, amb els quals no hi ha obstacles de comunicació perquè les intervencions són traduïdes immediatament. Provarem l'eina, sens dubte, per veure si el grau d'imperfecció que solen tenir encara aquests productes és relativament baix.

[762] Vaga de fam per la llengua

Amb ben poc ressò mediàtic, ja fa dues setmanes que un home, Jaume Bonet Moll, va iniciar una vaga de fam per la llengua catalana a les Illes (llegiu l'entrevista següent a Vilaweb). Cal parlar-ne i que se'n parli. Es tracta d'una decisió impel·lida i emparada per l'associació Jubilats per Mallorca. El gest dramàtic de Jaume Bonet serà vist (si és que mai s'arriba a veure), península endins, com una excentricitat d'un avi que no hi toca. El sofriment dels darrers parlants de qualsevol llengua indígena, en canvi, es trobi a la Patagònia o a Papua Nova Guinea (sempre ben lluny), solen emocionar molt els autoanomenats ciutadans del món i desvetllar-los sentiments de pena profunda per l'extinció d'ancestrals formes úniques de veure la realitat. Quin dels governants amb responsabilitats en la qüestió voldrà entendre que el català, la mil·lenària llengua de Llull, és un patrimoni a punt de ser deliberadament dilapidat? A més de la política de reducció del català a IB3 i de l'opció de l'alternança lingüística en els topònims, s'acaba d'aprovar la modificació de la llei de la funció pública, que preveu que el català deixi de ser un requisit per treballar a l'administració autonòmica i que passi a ser un mèrit. El document ha de seguir la via legislativa i preveu excepcions (els mestres, els assessors lingüístics: quin detall), però la gravetat és realment extrema. L'aprenentatge del català dels funcionaris, diuen, ja vindrà després, amb l'assistència a cursos o, qui sap, tal vegada amb la superació d'algunes bateries d'exercicis gramaticals de cert o fals en alguna plataforma virtual que permetrà obtenir la certificació necessària per continuar exercint la ignorància lingüística. L'acció de Jaume Bonet és extrema perquè la situació de la llengua a les Illes (que ens afecta a tots els catalanoparlants) ho és. N'és un reflex trist, valent i fidel.

[761] Un mite a favor del multilingüisme

L'Adriana P. em fa arribar una bustina d'Umberto Eco a L'Espresso (7/3/2012) amb el títol "Lo spinacio è più lento della luce", que posa damunt la taula alguns mites erronis (els espinacs porten tant de ferro com pensàvem els seguidors de Popeye?; els neutrins corren de debò més que la llum?). M'interessa sobretot el final del text, en què Eco (l'autor de La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993) en comenta un, de mite, que, excepcionalment, encoratja el multilingüisme. Els mites sobre la diversitat de les llengües, com sabem, no solen estimular gaire aquesta mateixa diversitat, sinó que més aviat la presenten com una maledicció (consulteu el capítol "Mitos sobre la diversidad de las lenguas" de J. C. Moreno Cabrera a La dignidad e igualdad de las lenguas). Hi ha molts mites descoratjadors; A. Borst va recollir en sis volums les idees i mites sobre la diversitat lingüística des de l'antigor fins a l'actualitat. Indubtablement, el mite de Babel com a càstig diví cap a una humanitat eixelebrada que havia volgut arribar al cel és un dels més coneguts. El càstig és el multilingüisme, la confusió. És perquè presenta un sentit del tot contrari, positiu, que em sembla memorable el mite que recorda Eco al seu text. Ens reporta una curiosa teoria d'un pensador àrab del segle XI, Ibn Hazm, que afirmava que les llengües no havien nascut per convenció, sinó que al començament hi havia una llengua donada per Déu, riquíssima, que comprenia totes les llengües, les quals se n'haurien separat més tard. Com que el do d'Adam era el poliglotisme, homes i dones d'aquí i d'allà haurien estat capaços de comprendre la revelació en qualsevol llengua imaginable. Si el mite de la quantitat de ferro que duien els espinacs va fer créixer el consum d'aquesta hortalissa un 33 %, les llengües altres que l'anglès potser encara poden aspirar a sobreviure.

[760] Les mutacions de l'escriptura

Surto de la lectura d'Après le livre, de François Bon (Seuil, 2011), un assaig singular sobre les mutacions actuals de l'escrit, mutacions que hem de considerar decisives perquè "affectent la façon dont une société se régit et s'énonce elle-même" (p. 232). Un text singular, sobretot, perquè no és un tractat tècnic o descriptiu dels nous usos lletrats, sinó que és un assaig que posa en relació les formes i els usos actuals de la lectura i l'escriptura, lligats a l'ús dels nous aparells electrònics, amb formes i manifestacions del passat cultural (sobretot) francès, cercant el contrast o l'inici d'una trajectòria d'explicació. Així, insòlitament, termes recents de formats o productes com PDF, EPUB, Scoop.It, RSS o iPad conviuen en les explicacions de François Bon amb els noms de Balzac, Rimbaud, Baudelaire, Proust o Zola. Après le livre repassa alguns dels trets que les noves formes de llegir i escriure han fet saltar a la palestra aquests darrers anys. L'autor hi disserta sobre el tractament dels textos, la linealitat del discurs, l'espessor del text, els llocs de la pràctica lletrada, els nous dispositius, la representació simultània del present, els fluxos de continguts sindicats, la brevetat de les formes, els esbossos i les traces en l'elaboració dels textos, la lectura ràpida i la lectura densa, el concepte de pàgina, la vella biblioteca i la nova biblioteca intangible i aparentment desmaterialitzada, la xarxa com a pretès xuclador del temps dels individus que hi llegeixen i hi escriuen ("le réseau est-il chronofage?"), la naturalesa pública i col·lectiva de la xarxa, el web com un espai de construcció personal, com un immoble que es redecora... François Bon no amaga el seu sentiment de satisfacció per l'adopció dels nous dispositius i les noves pràctiques lletrades i adopta una actitud crítica amb els qui desdenyen les noves formes. I no s'estalvia pronunciar-se contra "les écrivains imperturbables" que es mantenen al marge de les dinàmiques descrites. Amb l'orgull de ser del segle i amb el convenciment de la irreversibilitat de les mutacions de la nova escriptura, l'autor ens serveix un producte original, un punt grandiloqüent, que s'atreveix a explicar uns canvis molt recents i fins a traçar-ne algunes prehistòries. L'escriptura, que Walter Benjamin va afirmar que "avait trouvé un asile dans le livre imprimé, ou elle menait sa vie indépendante", queda ara situada més enllà del llibre, després del llibre, en una nova intempèrie oberta a la necessitat de comprensió i d'explicació.

[759] Sexisme lingüístic i absurd

Reprenc el fil de la darrera entrada del bloc amb un exemple que il·lustra el meu punt de vista sobre la qüestió i que correspon a un cas real. A l'agrupament d'escoltes que hi ha prop de casa es respira una fenomenal sensibilitat igualitària que situa homes i dones (nens i nenes, nois i noies) a un mateix nivell. Em sembla molt bé. Com és sabut, els nens i les nenes que tenen entre set i onze anys reben tradicionalment en l'escoltisme el nom de llops (ells) i daines (elles). Encara que les daines (Dama dama) siguin uns animals que tenen, en català, connotacions ben positives (lleuger com una daina, córrer com una daina), entendria que des d'una conspícua mirada igualitària algú hagués proposat uns altres animals per referir-se als nens i a les nenes, perquè els llops (Canis lupus) no deixen de ser uns animals carnívors que en circumstàncies normals (els llops solen tenir una fam de llop) persegueixen i devoren daines, què hi farem. Amb la millor de les intencions igualitàries, però, ja fa temps que a l'agrupament ha sorgit la solució al problema. Una solució que es va consolidant com una realitat tristíssima. Perquè el grup de llops i daines rep ara el nom de llops i llobes i dainos i daines (!). Tal com ho sentiu. No és cap broma. Llops i daines volia dir nens i nenes (en dues paraules i una conjunció). Ara tenim una complicació indigerible i sense sentit, com si als grups de llops i daines calgués distingir entre quatre tipus bàsics de persones. L'ús de la paraula dainos (en italià la paraula sí que existeix: en singular, daino), d'altra banda, a la qual pares i mares ja s'han acostumat, accentua la gravetat de la qüestió. Sempre m'han agradat el joc lingüístic i la investigació lúdica a l'entorn de les paraules, i fins trobaria divertida la forma daino en un acudit puntual. Però no es pot acceptar donant nom a una categoria estable dins una organització. Vet aquí un exemple espontani i real de com les bones intencions aplicades a la llengua poden conduir a la violència sobre el codi i a la pèrdua completa del sentit comú. Cal fer gestos perquè la llengua no ofengui les dones ni cap altre grup social, sí, però dins els paràmetres del coneixement de la llengua i de la defensa de la naturalitat.

[758] Sexisme lingüístic

Diumenge es va publicar a El País el text “Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer”, de l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque (subscrit per vint-i-sis acadèmics), que fa una anàlisi crítica d’una desena de guies de llenguatge no sexista elaborades per universitats, sindicats, comunitats autònomes, ajuntaments i altres institucions. Es tracta d’un text extens i matisat, que val la pena llegir i del qual comparteixo l’esperit i la necessitat de la polèmica. El text deixa molt clar que la situació social de la dona no és satisfactòria i que pateix una discriminació real en molts àmbits, però alhora posa seriosament en dubte algunes de les propostes articulades en les guies per al llenguatge no sexista, en ocasions fetes sense ni tan sols la participació dels lingüistes. Bosque posa de relleu l’absurd d’algunes de les propostes des del punt de vista lingüístic, orientades a una finalitat certament lloable però que aboquen a formes forçades, no naturals, o a la més pura conculcació d’aspectes gramaticals o lèxics. O a un distanciament entre la llengua pública i oficial (on se solen aplicar els consells d'aquestes guies) i la llengua quotidiana (convé, aquesta distància?). Afirma Bosque que “Si se aplicaran las directrices propuestas en estas guías en sus términos más estrictos, no se podría hablar”. Crec, sincerament, en la línia de Bosque, que el masculí pot funcionar (funciona) sense problema com a genèric, com a forma no marcada, sense que calgui llegir-hi la invisibilització de la dona. Molts dels nostres usos quotidians se’ns han fet completament opacs. No treu cap a res, per posar l’únic exemple del català que cita Bosque al seu text, plantejar-se si la forma tothom invisibilitza les dones. Recomano la lectura d’aquest article, doncs, perquè estimula la reflexió i el debat i també perquè situa la regulació de la llengua al territori dels lingüistes i la seva pràctica al territori de la naturalitat. [Imatge: Fernando Vicente, El País]

[757] Infografies (1)

Parlàvem a l'entrada precedent de provar de rastrejar els trets essencials de les noves formes de comunicar-nos basades en l'ús dels dispositius electrònics a fi de poder-hi orientar l'ensenyament de la llengua. Una de les competències comunicatives que es fan com més va més necessàries arreu és la de la comunicació gràfica, visual, d'allaus de dades que altrament romandrien esparses i inintel·ligibles en la fabulosa dispersió de la xarxa. La necessitat de la plasmació gràfica i significativa del caos informatiu (a manera de filtre, d'ajuda a la comprensió) ha estès aquests darrers anys l'ús a la xarxa de les infografies. En trobem sovint i hi trobem alleujament cognitiu, si són de qualitat i, és clar, les sabem interpretar. També és habitual haver-ne de crear per poder donar a entendre la nostra comprensió d'un fenomen fet d'idees o elements esparsos. Les infografies, però, no són pas noves. A l'excel·lent obra d'introducció al tema de José Luis Valero Sancho La infografía. Técnicas, análisis y usos periodísticos (UAB, UV, UJI, UPF: 2001) es traça la història d'aquest producte informatiu visual nascut fa dos-cents anys en l'àmbit dels usos periodístics, un producte que s'ha potenciat molt a la premsa i els mitjans de comunicació al llarg dels darrers trenta anys. És l'ús en aquests mitjans el que l'ha arribat a convertir en un element de consum diari, familiar, que ens fa més entenedores que el text comparacions entre realitats (exemple: presentació infogràfica dels aspectes rellevants de dos equips de futbol que juguen un partit), continguts documentals (exemple: història de l'expedició d'una ONG a l'Àfrica) o continguts de naturalesa escènica (exemple: mostra gràfica de cadascun dels fets esdevinguts en un atracament, amb indicació i comentari dels llocs de cada acció dels delinqüents). Les infografies no són fàcils de fer i tradicionalment han reclamat en els mitjans de comunicació la figura d'uns professionals, els infògrafs. Contenen text, nombres, icones, ornaments, dibuixos figuratius, fotografies, requadres, línies, trames, fons, mapes, taules i requereixen un procés d'elaboració que comença amb la documentació i l'esbós inicial i acaba amb un producte que s'ha de poder avaluar. Valero proposa fer-ho a partir d'un índex de visualitat (comprensió, estètica, iconicitat, tipografia, funcionalitat) i d'un índex d'utilitat (informació, significació i funcionalitat: aspectes lligats al contingut). La infografia sembla haver arribat al consum general de tots aquells que volen entendre o volen ajudar a fer entendre aspectes de la xarxa. A la pròxima entrada ens referirem a algunes de les eines que ens ajuden en aquesta tasca.

[756] Llengua i vernís de modernitat

L'ensenyament de les llengües està molt alerta a tots els canvis comunicatius a què arrosseguen les fluctuants i rapidíssimes tecnologies. Ja comencem a fugir, per sort, dels absurds tòpics de superfície ("que malament que escriuen els aprenents per culpa dels xats i dels missatges de text abreujats") i del fenomen del simple emmarcament de les produccions de llengua dels alumnes en certs espais identificables de la xarxa ("escriurem en un bloc") a manera de vernís epidèrmic però sense anar a fons realment en el feix d'implicacions de llengua i de comunicació que hi ha al darrere d'expressar-se en una forma completament nova. Perquè un bloc, per agafar aquest exemple, no és un lloc modern on abocar els nostres discursos pretecnològics, sinó un espai amb unes regles radicalment noves, completament polivalent, una tabula rasa (un bloc no és res, en si mateix, fora del sentit que li donem: és com dir "un llibre": per a qui? sobre què? amb il·lustracions? amb tapa dura? amb paper reciclat? amb bibliografia? amb remissions a altres textos?) que requereix serioses preses de partit personals (tècniques i no tècniques) sense les quals no és sinó un abocador de productes lingüístics pensats fora de la xarxa. I, doncs, un exercici flagrant d'incomprensió i d'inadequació. També des de l'angle de l'avaluació de la llengua anem deixant enrere la fase del vernís, que consistia a demanar als examinands que escrivissin (damunt de paper, lluny de la xarxa) pseudointervencions a la xarxa, pseudoentrades a blocs, pseudotextos per a web... però sense el potentíssim ecosistema del web. Les lògiques de comunicació a la xarxa (pensem només en la disponibilitat real de recursos a internet de suport a la producció dels nostres discursos hipermèdia) no es poden amputar sense caure en l'absurd. El repte que tenim al davant és entendre l'essència de les noves formes d'expressar-se i les competències i les operacions cognitives i lingüístiques que hi ha implicades. Més que envernissar les formes del passat, ensenyem i avaluem allò que és consubstancial a les maneres d'expressar-nos del nostre temps.

[755] El risc de l'analogia

Avui a la tarda he tingut la sort de participar com a jurat, amb el company Joan Lluís Pérez Francesch, en un dels debats de la Lliga de Debat de la UAB. Per dir-ho ràpid: dos grups de dos participants han hagut de defensar i atacar respectivament el posicionament "Els indignats, un nou corrent de pensament". El grup del sí i el grup del no s'han anat alternant amb presentació de la tesi i arguments, refutació i, finalment, presentació de les conclusions del seu punt de vista. Tots dos grups ho han fet dignament i hem determinat que havia guanyat la parella integrada per David Daura i David Gutiérrez. Enhorabona als guanyadors. M'ha sorprès trobar-me davant argumentacions que pivotaven molt sobre analogies i que, a més, mantenien l'anàleg al llarg d'una bona part del discurs. Els del sí han comparat (amb una imatge projectada i tot) el moviment dels indignats amb el moviment històric dels il·lustrats, i han fet explícit, naturalment, el perquè de la correlació, que donava força a la seva tesi. El grup del no ha portat al debat un corrent de pensament que consideraven real, al costat del pseudocorrent de pensament, segons ells, integrat pels indignats. Les referències al socialisme han funcionat al llarg del discurs de contraanàleg. L'abast del procediment, com deia, m'ha sorprès en tots dos casos. Crec que les argumentacions acaben sent més efectives si no es basen tan centralment en semblances i mostren un bon ventall d'arguments variats que es complementen. Les analogies són efectistes, didàctiques i oxigenadores, és cert, però no són mai concloents i, a més, poden acabar sent molt fràgils. Els participants al debat haurien pogut fulminar el raonament de l'adversari atacant directament l'analogia, en un cas, o construint-la, en l'altre. L'equip del no podria haver esmerçat esforços a demostrar que indignats i il·lustrats són dues realitats incomparables per mil i un motius. I haurien fet molt de mal a l'oponent. I l'equip del sí hauria pogut esmerçar els seus esforços a fer veure que el corrent dels indignats i el corrent ideològic socialista tenien molts punts de contacte: que l'analogia, en aquest cas, existia, vaja. I aquesta operació hauria tingut un gran efecte. I és que afirmar que dues realitats s'assemblen (o no s'assemblen) sense por dels peròs, dels matisos i de les objeccions racionals correspon als poetes. L'univers de semblances d'un poeta ens agrada o no ens agrada. Hi sojornem amb plaer o no. Però als poetes, autèntics demiürgs, no se'ls discuteix.

[754] Contra el PowerPoint (i 2)

Parlàvem a l'entrada precedent del text de Frank Frommer publicat darrerament que qualifica el PowerPoint de "programa que ens torna estúpids". Després de la lectura del text, destaco deu punts crítics sobre l'eina. El PowerPoint 1) canvia la transmissió tradicional de la informació i del saber i molts discursos (informes científics, el llenguatge de les ciències humanes) no s’hi poden reduir sense pèrdues essencials de significació; 2) fracassa en la integració de mitjans (imatges, efectes, animacions, transicions), l'aspecte en què més insisteixen els manuals. La forma acaba tenint més pes que el contingut i l’usuari, sovint, és incongruent en l’ús dels aspectes formals i genera soroll i confusió; 3) tendeix a la síntesi, a la condensació, a la simplificació, a l’esquema, a l’el·líptic, a l’implícit, al sobreentès, a l’ambigu. I a la llista de punts (bullet points), que genera una falsa sensació de control de la realitat; 4) evita la reflexió, el pensament i l’anàlisi; oculta les relacions entre els punts tractats (liquida les connexions entre aspectes, la construcció del discurs, l’argumentació); 5) perjudica la creativitat: el programa hi vol donar cabuda, però en canvi homogeneïtza i unifica les formes d’expressar-se; 6) està al servei d’una transmissió d’idees precuinada, lineal, magistral, directa. Encarna valors d’imposició i de poder. No estimula el debat, la interacció ni la discussió. Convida, a més, a l’adhesió passiva; 7) opera un empobriment lingüístic (enunciats limitats, sintaxi mínima, nominalitzacions, infinitius, pèrdua de precisió, despersonalització, llenguatge burocràtic, estereotipat, congelat); 8) no es fa servir bé. Per la facilitat de generació, substitueix o estalvia altres documents necessaris (elaboració d'informes dels qui el fan servir, presa d’apunts dels qui el veuen o el consulten). No és òbvia la reconstrucció dels powerpoints que es lliuren (als alumnes, per exemple); 9) el seu ús acaba essent un coneixement escenificat, poc menys que un xou; 10) tendeix a unes conclusions que s’imposen, a uns eslògans, a uns missatges programàtics, a unes prescripcions. Legitima punts de vista esbiaixats, fílies i fòbies, opinions sense matisos. Deu motius, doncs, per a l'ús crític del PowerPoint i per exigir molt més a les eines que el volen substituir.

[753] Contra el PowerPoint (1)

Els recels pel que fa a l’ús del PowerPoint, que ja fan servir més de 500 milions de persones al món, avancen. Ens hi referíem ja fa mesos i hi tornem ara a propòsit de la publicació de Franck Frommer El pensamiento PowerPoint (Barcelona, Península, primera edició en castellà setembre de 2011). Es tracta d’un text dur i contundent contra els efectes de l’ús d’una eina que ha esdevingut omnipresent. Que va néixer al món de l’empresa i que s’ha estès a molts altres àmbits, inclòs l’educatiu, amb influències nefastes, segons l’autor del llibre, per diversos motius que esmentarem. El text de Frommer és insistent i fins i tot prolix en la tesi que defensa. Repassa el context en què es genera el programa, n’explica circumstanciadament la creació el 1987 i l’absorció per Microsoft el 2003 i es dedica en bona mesura a analitzar situacions d’ús i els efectes (perversos) que hi produeix. Sense anar més lluny, el fracàs estrepitós d’un dels projectes de la NASA o la cèlebre presentació en PowerPoint de Colin Powell demostrant que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. El text s’acarnissa contra el recurs i en destaca allò que considera nociu, però no presenta alternatives ni apunta gairebé mai cap al futur (no dedica ni una línia a les noves eines per fer presentacions). Ens deixa sense esperança, doncs, en plena contemplació d'un paisatge devastat. D’altra banda, hi trobo a faltar una reflexió aprofundida, amb una reivindicació oberta, del paper de l’orador al costat d’una eina probablement inapropiada. Perquè les virtuts de l’ús de l’instrument no es poden deslligar en absolut del paper de qui utilitza el material de suport. En la mateixa línia, no m’agrada la fatalitat amb què l’autor entoma l’existència del PowerPoint i el seu ús inevitable. És evident que les eines depenen de l’ús i de la interpretació que en fan els éssers humans. I és evident que el PowerPoint és a les mans de qui el vulgui convertir en una altra cosa. La història de la Humanitat és plena de canvis de sentit en l’ús de les eines o els objectes circumdants. Sense anar més lluny, Twitter va néixer com una autèntica bajanada i els usuaris l’han convertit en una eina poderosíssima d’intercanvi d’informació i vertebració de xarxes. Fetes aquestes reserves, el text aporta una crítica a l’eina que s’ha d’escoltar i tenir present. Hi tornarem.

[752] Intercomprensió, encara

Avui hem parlat d’intercomprensió romànica en una de les sessions formatives regulars amb professorat del Servei de Llengües. Hi havia professorat d’italià, de francès, d’espanyol i de català. Diversos d’aquests professors han rebut ja formació en altres ocasions i en altres contextos sobre aquesta metodologia i alguns, d’altra banda, són experts a aplicar a les aules des de fa deu anys aquesta metodologia. La intercomprensió es pot entendre de moltes maneres. En primer lloc, com una pràctica natural (com tancaven, altrament, els acords els comerciants a la Mediterrània a l’Edat Mitjana?). O relativament natural, perquè les interaccions multilingües (jo, la meva llengua; tu, la teva) són alhora un territori complex, camp adobat per als prejudicis (la bona educació, la cortesia). Potser per la dificultat que esdevingui una pràctica estesa a Catalunya, les campanyes institucionals de la Generalitat (des de la primera, la de la Norma, a començament dels vuitanta), no han parat de difondre la necessitat que es practiqui el consabut bilingüisme passiu. En segon lloc, és una actitud, una ideologia de base sostenibilista que atorga una possibilitat de supervivència a les llengües que no tenen un futur falaguer. En tercer lloc, és una metodologia d’ensenyament i aprenentatge de llengües. Una metodologia avalada pel Consell d’Europa que s’expressa nítidament a l'inevitable Marc europeu comú de referència per a les llengües (2001), que insisteix en la licitud d’ensenyar i aprendre llengües, si cal, amb l’objectiu d’aconseguir competències parcials i funcionals. I, en darrer terme, la intercomprensió és també una de les anomenades approches plurielles a l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, amb una profunda càrrega educativa que apunta cap a la construcció d’un nou ciutadà europeu plurilingüe. Un ciutadà que és un nou poliglot, un poliglot passiu, algú capaç de mediar entre cultures. A la sessió hem parlat de diversos projectes com per exemple Euromania (la incorporació del català ja està a punt) i Eurom5. Després de quinze anys de l’aparició del mètode Eurom4, sota la direcció de la lingüista C. B. Benveniste, cal celebrar ara l’eixida en llibre d’Eurom5, amb l’impuls de la Universitat de Barcelona, que incorpora el català al mètode de comprensió lectora de diverses llengües simultàniament. El web d’Eurom5 (amb interfície només en francès i en italià, però textos en totes les llengües), aproxima un mètode imprescindible a tota mena de docents i aprenents.

[751] El català i el mandinga

El president del Tribunal Suprem i també president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, va trobar un exemple inadequat, en unes declaracions sobre el zel a l’hora de buscar traductors fins i tot en el cas del mandinga, per justificar que es facin servir en el cas del català. Va dir que ell respectava llengües com el català i que en el seu jutjat havia hagut de contractar serveis de l’ONG Karibú, d’immigrants africans, perquè l’ajudessin en un cas en què necessitava un traductor de la llengua mandinga. Si les dues llengües són comparables, no ho és la situació que pateixen en l’àmbit de la justícia al nostre país, en què el català, la llengua pròpia, es troba en una situació poc més que residual. L’exemple, del qual Dívar ja s’ha disculpat, és inapropiat. Preocupa i molt que a l’univers mental del president del Tribunal Suprem el català i la llengua mandinga orbitin totes dues a la mateixa distància. Els catalans, d’altra banda, tenim un interès per totes les llengües de la immigració i aspirem que cap llengua no ens sigui una realitat extraterrestre. Poso un enllaç a l’estudi de Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras que compara les gramàtiques del soninké i el mandinga amb la del català.

[750] Els meus diccionaris

Aquí i allà hi ha eines a la xarxa que ens permeten anar construint el nostre diccionari, quan aprenem una llengua, i anar enriquint el vocabulari. Un dels diccionaris en anglès més populars a la xarxa és Dictionary.com. Doncs bé, una de les seves prestacions, Word Dynamo, ens permet anar alimentant el nostre diccionari personal d'anglès (treballa també amb altres idiomes: francès, espanyol, llatí) al mateix temps que altres persones fan el mateix i ho fan públic, si volen. El que hem de fer és anar donant d'alta les paraules que ens interessen (associades a un tema, per exemple), amb la definició que desitgem. Pot ser una de les suggerides pel diccionari general, Dictionary.com, o alguna d'incorporada pels usuaris, o la nostra pròpia definició, escrita en la llengua que vulguem. A més de construir el diccionari, Word Dynamo ens dóna diverses possibilitats ben lúdiques d'aprendre amb les paraules registrades: amb jocs, associant la paraula amb la definició correcta, generant flashacards, sentint la pronúncia de les paraules. L'eina conté materials lèxics organitzats per nivells (per a totes les edats) i per preparar diversos dels exàmens d'anglès més populars als EUA. També presenta recursos lèxics relacionats amb diverses disciplines acadèmiques. Una de les opcions de Word Dynamo, d'altra banda, et sotmet a prova per provar de determinar quantes paraules saps en anglès. M'ha donat un nivell "Sprocket"; reconec que he tingut sort (les paraules que m'han aparegut, moltes de base llatina, són força formals i difícils per als angloparlants, però no gens per als parlants de llengües romàniques).

[749] Auscultar una tendència

Una de les coses que fa més basarda de les retallades en l'àmbit educatiu són les idees genials per a l’eficiència i l’estalvi inspirades per qui té la tisora, sí, però no en canvi les claus dels perquès dels processos d'aprenentatge. A aquestes alçades, la descoberta de la sopa d’all no es pot oferir com un plat acabat d’inventar, moderníssim, altament diürètic i digestiu, només pel fet que sigui un plat que es pot preparar amb un pressupost relativament baix, més que no el de la sopa de rap o de pollastre. M'explico: ara, en plena crisi, se senten veus insòlites que defensen l'autoaprenentatge, l'aprenentatge virtual, l'avaluació entre iguals, l'autoavaluació... tot allò que aquestes mateixes veus han mirat amb recel o han considerat sempre formes estranyes i molt poc útils per propiciar aprenentatges, poc menys que muntatges de pedagogs desvagats. Ara, rere aquestes i altres formes que requereixen un aprenent actiu i que assumeix un rol decisiu en l'aprenentatge, aquelles veus hi endevinen la possibilitat de fer que l'alumne faci més de mestre. Ja sabem que l'autoaprenentatge, és clar, no equival a aprendre sols els aprenents, sinó que implica molt més (material, acompanyament, tutorització). Ja sabem que la formació virtual, és clar, no és una activitat que els joves duguin inscrita al codi genètic del seu ésser tan i tan digital, sinó que és una formació molt complexa i que, ben feta, a més, sol tenir uns costos molt elevats. Ja sabem, també, que l'autoavaluació o l'avaluació entre iguals no estalvien finalment hores de docència, com algú profà en la matèria podria pensar. Però la realitat pot anar per aquí: alguns aspectes transversals a l'hora d'aprendre que ni amb Bolonya s'han acabat estenent a l'ensenyament superior, podrien tenir ara una trista segona oportunitat. Espero que les retallades no encimbellin interessadament i amb un simplisme esfereïdor tot allò que ja ha tingut sempre per se una raó de ser en els processos d'ensenyament i aprenentatge. No voldríem viure ara aquesta valoració que seria, evidentment, una devaluació.

[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.

[747] La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües: schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma; smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak (basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicat que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglès smug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que els mushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraula beure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.

[746] El català que encara es parla

Hi va haver una època que parlaves en català i et trobaves persones que et deien que no t'entenien; que els parlessis en castellà. Aquella època s'ha allargassat amb comportaments lingüístics defensius per part de persones que no han pogut integrar-se normalment al país. No és d'això, però, del que vull parlar, sinó d'una altra incomprensió lingüística igualment greu que ens està tocant viure ara. A moltes poblacions de l'àrea barcelonina, quan parles en català amb els teus interlocutors (m'hi he trobat en ajuntaments i en establiments comercials), topes persones d'aquí que no t'entenen gaire o gens i que semblen voler-te dir: "Per què no em parles en el català que jo sé?". Són persones escolaritzades a Catalunya, que han après català i que no actuen ni interactuen amb cap mala fe lingüística, sovint ben al contrari. Però que ja s'han despenjat completament i irrecuperablement del català que parlem molts altres catalans. Uns catalans que no anem pas pel món fent servir arcaismes, ni vocables estranys o pagesívols, que no prodiguem gaire els "Vatua conques!", ni frases insòlites a Barcelona com ara "Li ha calcigat el peu i després li ha donat una puntada a la sofraja". Som persones que, tot simplement, parlem la nostra llengua amb una naturalitat absoluta, amb la quantitat justa de modismes i frases fetes amb què un s'expressa en qualsevol idioma. La llengua catalana que fem servir de la manera més inconscient una part important dels catalans és ja percebuda com una parla artificiosa, castissa, com una realitat estranya per molts altres catalans. No puc negar que em sembla bé que els individus tinguin la capacitat lingüística d'ajustar el codi a l'interlocutor o a la situació (observeu el cas extrem, divertit i absurd, del diputat Tardà al Polònia), fet que cada vegada és més necessari en situacions d'interacció multilingüe, però no crec que, seguint els patrons clàssics de convergència comunicativa i evitació del conflicte, els catalans hagin de renunciar a parlar la seva llengua natural en favor d'un easy catalan. Un easy catalan que, això sí, els deixa automàticament fora de la sospita d'acabar d'arribar del terròs o de la segona meitat del segle XIV.