[499] Llengua i immigració

Acabo de llegir Llengua i immigració, de Lluïsa Gràcia (amb la col·laboració de Pere Mayans), editat per Eumo Editorial. Es tracta d'una obra que és resultat del projecte "Llengua, immigració i ensenyament del català", coordinat per la mateixa Lluïsa Gràcia i que és el fruit de la recerca i les publicacions del GALI (Gabinet d'Assessorament Lingüístic per a la Immigració) de la Universitat de Girona. Bona part dels exemples de Llengua i immigració són extrets dels volums elaborats pel GALI sobre l'àrab, el xinès, el soninké, el mandinga, el berber, el fula, el wòlof, el panjabi, el romanès, l'ucraïnès i el tagal (als quals aviat s'afegiran els estudis de gramàtica comparada sobre el búlgar, l'hindi-urdu, el rus i el quítxua). El plantejament de l'obra de Lluïsa Gràcia és ben clar: la primera llengua (L1) influeix d'alguna manera en l'adquisició del català com a segona llengua (L2) i els errors que produeixen els parlants són diferents segons quina sigui la seva L1 i són, a més, previsibles, a partir de les característiques de les L1. Els trets analitzats per l'autora es relacionen amb la fonologia i la fonètica (estructura sil·làbica, vocals mitjanes, vibrants i bategants, distinció entre oclusives i fricatives sordes i sonores, palatals) i la morfosintaxi (flexió nominal i verbal, articles, adjectius i pronoms possessius, pronoms àtons, preposicions, ordre dels elements a la frase i dels elements dins els sintagmes, frases relatives, etc.). L'obra de Lluïsa Gràcia ens diu, per posar tan sols un parell d'exemples, que no ens hem de sorprendre que els aprenents de català procedents del xinès, el tagal, el soninké, el mandinga o el fula com a L1 tinguin dificultats en la flexió verbal, atès el fet que en aquestes llengües el verb no concorda amb cap element de la frase; o que no ens ha de sorprendre tampoc que els parlants d'àrab tendeixin a fer femenins tots els noms de parts del cos que són dobles (ulls, orelles, peus), perquè en la seva llengua sempre ho són. Llengua i immigració té, al començament del volum, una introducció sobre les llengües i algunes observacions sobre l'escriptura i els sistemes d'escriptura de les L1 que el volum pren en consideració. A partir d'aquí, l'obra s'endinsa en l'anàlisi contrastada dels fenòmens lingüístics apuntats més amunt. Independentment que hi hagi molt a descobrir pel que fa a l'adquisició lingüística (quins són els estadis en l'adquisició de la gramàtica de la L2?) i que hi hagi hipòtesis que indiquen que el camí que segueixen els aprenents d'una L2 és semblant, al marge de quina sigui la seva L1, l'obra de Lluïsa Gràcia és una aportació interessant per entendre les produccions dels aprenents immigrants de català i, en definitiva, per comprendre la naturalesa de les llengües que comencen a tenir una forta presència a Catalunya. El professorat que té parlants de xinès, tagal, mandinga, wòlof, àrab, fula, amazig, panjabi, romanès, soninké i ucraïnès ja està en condicions amb la tasca del GALI i aquesta darrera concreció sintètica de conèixer millor l'especificitat d'aquestes llengües i, doncs, amb tota seguretat, d'ensenyar millor.

[498] Exercicis d'estil

Aquests dies he corregit les ressenyes d'Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, una obra fonamental en tot curs d'escriptura pel fet que exposa al lector noranta-nou variacions estilístiques sobre un mateix tema. Un luxe. Les variacions de Queneau, inspirades en les fugues de Bach i guiades per la voluntat de respondre a noranta-nou constrenyiments formals o estilístics, són una meravella. Com també ho és, sens dubte, la traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó per a Quaderns Crema (ja bastant reculada, de 1989). Els Exercicis d'estil de Queneau són una obra perenne, una extraordinària reflexió exploratòria sobre els límits del llenguatge. Una reflexió que ens fa conscients de l'enorme ventall de possibilitats que l'autor té al davant quan escriu i del delicat camí de la tria estilística. La lliçó de Queneau ha estat recollida per molts escriptors. No fa pas gaire Joan-Lluís Lluís ha publicat Xocolata desfeta, un recull de més d'un centenar de variacions sobre una anècdota en el més pur estil Queneau. Deixeu-me tornar, però, a les ressenyes dels alumnes. Gairebé cap de les desenes de textos que han escrit no ha prestat la més mínima atenció a l'anècdota, a la història que Queneau escriu cent vegades, la del noi estrafolari que puja a un autobús parisenc i escridassa un viatger d'edat que li clava empentes i s'asseu, després, en un seient buit. Un noi que, dues hores més tard, és vist a l'estació de Saint-Lazare parlant amb un conegut que li aconsella d'apujar-se el botó superior de l'abric per tancar-ne l'escot. Això és tot. Aquesta és tota l'anècdota. Els alumnes diuen unànimement que Queneau fa al seu text una reflexió sobre la forma, i que el contingut de l'anècdota és irrellevant i intercanviable. El gran esforç del ressenyador, fins i tot davant un exercici provocatiu com el d'Exercicis d'estil és aproximar desesperadament forma i fons, demostrar que són, al capdavall, indissociables: 1) autobusos i estacions: viatges (el text com a viatge i aventura); 2) noi estrafolari i home d'edat barallant-se: el nou i el vell defensant el seu terreny; 3) el noi llançant-se cap al seient buit: l'acomodació de l'experimentació?; 4) la casualitat de retrobar el noi estrafolari a Saint-Lazare dues hores més tard: tot un debat sobre estil i casualitat; 5) el consell sobre el canvi de lloc del botó per tapar l'escot: una veritable reflexió sobre allò que ha de mostrar l'autor, sobre fins a quin punt s'ha de revelar al lector o l'estil li ha de servir de cuirassa: mostrar-se o amagar-se? No podem llegir Queneau com un exercici purament formal; el sentit i la forma han de ressonar.

[497] Suport a les competències de comunicació

Dijous vaig presentar en una conferència en el marc d'una jornada de l'IDES de la UAB dos productes en què el Servei de Llengües de la UAB ha estat treballant aquests darrers anys a fi de contribuir a desenvolupar entre la comunitat universitària les competències de comunicació oral i comunicació escrita, dues de les competències clau del nou context universitari, segurament les més decisives. En aquest sentit, Aurelio Villa i Manuel Poblete (dir.) a Aprendizaje basado en competencias (Univ. de Deusto, 2008) fan referència a un estudi sobre les competències prioritzades per vint universitats i donen la dada que la competència de comunicació oral i escrita ocupa el primer lloc globalment del rànquing. És lògic. A la UAB aquestes dues competències són ben evidents en la formulació de les quatre competències generals de la universitat i, alhora, apareixen explícitament formulades com una de les competències genèriques o transversals de caràcter instrumental. D'altra banda, la concreció de competències per titulacions (generals i específiques) ens fa retrobar la comunicació oral i escrita, imprescindibles, arreu. És per això que productes com els presentats dijous, COM Comunicar i Argumenta, dirigits conjuntament amb el Servei de Llengües i Terminologia de la UPC (i, en el cas del segon, amb el suport i col·laboració de la resta de serveis lingüístics del Principat) han de ser, per força, eines útils. Argumenta és un producte ja conegut, l'equip del qual observa ara amb atenció cap on va la nova comunicació que emergeix sobretot dels nous usos comunicatius a la xarxa. COM Comunicar és una temptativa valenta de concreció d'allò que es pot avaluar en una presentació oral universitària i, doncs, una eina d'ajut inestimable per a professors, en primer lloc, i també estudiants, a l'hora de valorar la competència de comunicació oral. Una rúbrica d'avaluació. Aquestes dues eines no haurien estat possibles sense la participació d'un ampli equip de persones i, tampoc, sense el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya. A les preguntes finals de la conferència es fa palesa la necessitat de recursos en aquest moment d'adaptació a un context universitari nou, la bona acceptació dels dos presentats i, també, la indefugible necessitat que aquests productes que van generant els serveis lingüístics es difonguin molt més, perquè puguin ser veritablement coneguts i utilitzats per la comunitat universitària.

[496] Vectors del canvi

La paraula vehemència sempre m'ha agradat, avui hi vull dedicar l'apunt. No fa gaires dies, a la jornada de semiimmersió lingüística que va tenir lloc a la UAB, una de les representants polítiques de la institució en va fer un elogi abrandat (no podia ser d'altra manera) i va confessar que la vehemència era un dels seus trets personals distintius i un dels motors de la transformació que ella provava d'impulsar a la nostra universitat. En el context de la intervenció el seu impuls vehement apuntava cap a l'objectiu de l'extensió de l'anglès. Encara que l'etimologia no és mai un argument conclusiu, sí que és una porta oberta a la comprensió de les paraules. L'etimologia de vehemència ajuda a entendre el mot: vehement ve de vehere, que en llatí vol dir 'portar a sobre, transportar'. Paraules com vehicle, vector ('que transporta, que condueix'), provecte ('avançat en edat' = 'que ja ha fet el seu recorregut'), convecció ('transport d'energia calorífica') tenen el mateix origen llatí. La vehemència és l'ímpetu, la força, el motor del canvi, el principi del moviment, la liquidació de l'estancament. Un atac apassionat i decidit a la inèrcia. La vehemència és el contrari del tropell (tropell primitivament significava 'ramat'), que és el moviment desordenat, gregari, sense objectiu. No tinc cap dubte que atropella molt més un tropell que un vehicle vehement.

[495] Expressar el pas del temps

Aquests dies acabem les classes a la Facultat. Un bon nombre dels alumnes que he tingut a expressió escrita estudien història i hem fet algunes reflexions sobre la llengua de la seva especialitat (així com la d'altres estudiants de la classe: estudiants de musicologia, geografia, antropologia, etc.). Les aplicacions del web 2.0 estan transformant totalment la manera de comunicar. Una de les característiques del llenguatge dels historiadors és el relat dels fets esdevinguts en un període de temps i l'elaboració, en algun moment o altre, de cronologies que situen els fenòmens. Les aplicacions de la xarxa que permeten crear línies de temps capgiren ara totalment la forma d'escriure les cronologies històriques: unes cronologies que poden anar acompanyades de textos, d'imatges, de vídeos, que es poden compartir o incrustar en espais web (com la que situo al peu d'aquestes línies, elaborada en un moment, amb imatges i vídeos trobats a YouTube). Entre les eines que permeten expressar el pas del temps, basades en línies de temps, es poden destacar les següents: Dipity (és la que he fet servir en aquesta entrada), X-timeline, Capzles, Time Rime, TimeGlider, Preceden o Our Timelines, entre tantes altres. L'explicació de processos temporals, doncs, ha entrat en una altra dimensió gràcies als recursos que la xarxa posa al nostre abast.

enric s. on Dipity.

[494] Oralització de textos escrits

La llengua escrita i la llengua oral tenen naturaleses diferents. La segona no ha desvetllat mai, fins al segle XX, gaire interès (exceptuant el vessant de l'oratòria) i s'ha considerat supeditada, tradicionalment, a la primera. En l'àmbit de l'ensenyament, la llengua oral ha estat també el parent pobre; fins fa poc no ha arribat amb criteri i convicció a les aules. Els estudis sobre la llengua oral han fet adonar, d'altra banda, que aquesta modalitat de la llengua tan absolutament decisiva en la vida humana (pensem només en el nostre ús lingüístic quotidià, o en les no gens rares cultures àgrafes) és independent de la llengua escrita, i que se serveix de mecanismes senzillament diferents, ni millors ni pitjors, per aconseguir els objectius comunicatius. Més d'un prejudici ha caigut amb les anàlisis acurades de la llengua oral fetes darrerament (no hi ha menys subordinació, ni hi ha menys cohesió als textos orals), de la mà dels estudis de J. M. Castellà, per exemple, al nostre context. Certes aplicacions del web 2.0 que transformen el text escrit en oral, aplicacions en vies d'expansió, fan que ens plantegem, però, preguntes, en aquest moment de canvis profunds en tot allò que afecta les pràctiques de llengua i comunicació. Em refereixo als conversors de text a veu com Vozme, Loquendo, iSpeech, Text To Speech, etc., o a eines com Blog Radio, que converteix les entrades de bloc que rebem a l'agregador o al lector de feeds a veu. Aquesta darrera possibilitat pot facilitar enormement la gestió del material que se'ns acumula en els filtres de la informació. Se'ns plantegen preguntes, però, deia, amb aquests nous usos lingüístics. Textos que han estat escrits per ser escrits són consumits com a textos orals pels receptors (amb veus cada vegada més humanes) sense que l'emissor hagi pogut optar per fer que tinguessin els trets propis dels bons textos orals. Preparar un text que ha d'arribar en forma d'un producte oral al receptor (tasca que feien fins ara els emissors dels textos!) demana tècnica, estratègia, consciència de la diferència entre la llengua escrita i la llengua oral. Ara que la llengua oral s'havia alliberat, a ulls de tothom, de la dependència de la llengua escrita... començarem a trobar naturals textos orals que són poc més que textos escrits amb veu?

[493] Qui s'han cregut que som, nosaltres?

Vénen eleccions a can Barça. Un dels quatre candidats, el continuista, ha optat per mostrar la seva continuïtat amb el projecte i la figura de Joan Laporta amb una de les frases emblemàtiques de l'encara president: el cèlebre "Que n'aprenguin!". La vida social d'un país es defineix, entre molts altres factors, per un grapat de frases encertades, ridícules, ocurrents o nefastes que profereixen els seus màxims representants públics, els seus models. Unes frases que tenen el suport decidit dels mitjans de comunicació i dels clàssics programes d'humor. A la vida catalana dels darrers quinze anys hi ha un grapat d'aquestes frases. Podríem llistar-les, però ara "això no toca". Dues de les més populars són el "Que n'aprenguin!" i el "Qui s'han cregut que som, nosaltres!" (Jordi Pujol), que dóna nom actualment a un programa de Mataró Ràdio (el logo de l'apunt és d'ells). Totes dues frases fan patir una mica. Aquest ells que no s'acaba de definir amb claredat i que queda tan lluny de la subtilesa i tan a prop de la generalització abusiva; aquest sentiment d'enemistat amb l'exterior; aquest reforç dramàtic de la pròpia identitat (una identitat que en sap, i que reivindica la seva entitat). De les dues frases, la primera no em satisfà, ni em sembla gaire útil que es mantingui tant de temps a primera línia des del pla d'anàlisi de la moral col·lectiva. És una salvatge exteriorització de la supèrbia. Una frase ben pròpia d'un Mourinho qualsevol, podríem dir, per entendre'ns ràpid. La segona és tota una altra cosa. "Qui s'han cregut que som, nosaltres?" és una frase que impressiona. És un clam de defensa de l'individu o el poble trepitjats, però que suraran ja per sempre més. És una frase definitiva i que mereix ser recordada, una frase de capçalera, un mot d'ordre. La grandesa d'aquesta frase, per mi, és que qui la pronuncia ja no atén cap raó: ja és ben bé igual si la frase es pronuncia mentre es viu un maltracte, o si es pronuncia quan el matractador se'ns acosta, com tots els maltractadors, amb un simulacre de regal que pretén complaure'ns. "Qui s'han cregut que som, nosaltres?" significa que amb la dignitat no s'hi juga.

[492] La llengua com a garantia

Sovint em trobo alumnes que perceben la llengua com un enemic. Com un conjunt d'obstacles que fan que allò que es vol expressar no acabi de ser mai del tot correcte o adequat. És ben curiosa aquesta percepció (o més aviat aquesta vivència), que tracta la llengua com un element afegit, com una mena de condiment de difícil dosificació que, inevitablement, acaba esguerrant tots els plats. La llengua no és un condiment, un afegitó rebec pràcticament independent del plat que estem preparant. La llengua és el plat mateix; sense llengua no hi ha plat. Avui a classe parlàvem de com es formula una hipòtesi, d'acord amb el mètode hipoteticodeductiu. Les hipòtesis, dèiem, s'han de formular en modalitat declarativa (no poden ser preguntes, exclamacions, desitjos), han de ser clares, no ambigües, pertinents, verificables, demostrables, objectives... Han de complir, doncs, una colla d'exigències que tenen una clara traducció en l'ordre lingüístic. No es tracta de formular una presumpta hipòtesi i de passar-li després el ribot capritxós d'algunes exigències lingüístiques. La llengua no és un additiu de darrera hora. La llengua és la garantia, en el cas que comento, que el que tenim entre mans és veritablement una hipòtesi. Si hem escrit "Les malalties dentals augmenten entre els joves que no tenen pràctiques d'higiene bucal satisfactòries" i pretenem que sigui una hipòtesi que expliqui una determinada realitat mèdica i sociològica, hem fracassat. La hipòtesi podria dir, per exemple, que "El nombre de càries augmenta entre la població de nois i noies de 13 a 18 anys que no glopegen fluor". Això sí que és una hipòtesi, amb unes clares variables mesurables. La llengua no és un additiu, ni un obstacle final, un enemic. La llengua és el millor amic, allò que ens garanteix, en aquest cas, que ens trobem veritablement davant una hipòtesi.

[491] El PLE en tretze imatges

Fa uns dies vaig conduir un taller adreçat a un grup de professors d'UAB Idiomes Barcelona sobre personal learning environments (PLE) per a aprenents de llengües. És un tema que m'interessa molt. En realitat, ben aviat farà dos anys que vaig decidir viure amb PLE, un PLE que no és altre que Aprendre llengües. Un espai que està al servei dels interessos, les dèries i les inquietuds personals relacionats amb l'aprenentatge lingüístic com a objecte d'estudi i anàlisi, d'una banda, i com a vivència, d'una altra. La qüestió dels PLE és actual i complexa; n'he parlat diverses vegades en aquest espai. Podem donar per bona, per situar-nos, la definició de Lubensky (2007) segons la qual el PLE és “[…] alguna mena d’instal·lació o lloc perquè un usuari tingui accés, agregui, configuri i manipuli els recursos i referències digitals que provenen de les seves experiències d’aprenentatge en curs”. Per delimitar l'explicació dels PLE, vaig parlar-ne, al taller, a partir de tretze imatges que posen l'ull en tretze aspectes que cal tenir en compte en dissenyar un PLE. Són aquests: 1) el PLE és una realitat virtual o integra la presència? (crec que no ha d'oblidar la presència); 2) el PLE és desktop o webtop? (crec que ha de tendir al webtop); 3) és imprescindible donar una resposta d'integració en l'ús de les eines que fem servir per aprendre (llengua, en el nostre cas)? (el PLE tendeix a la solució integradora) 4) el PLE recull l'aprenentatge informal i també el formal? (aplega sobretot l'informal, molt més significatiu en la vida d'una persona, però ha d'estar en relació i connexió amb els espais d'aprenentatge formal); 5) els PLE són personals o poden ser també institucionals? (han nascut com a personals, però guanyen terreny els plantejaments institucionals); 6) els PLE són espais públics o privats? (s'han de dissenyar tenint en compte les dues dimensions, acuradament); 7) els PLE tenen parts genèriques, vàlides per a qualsevol persona, i altres d'específiques, vàlides per a un aprenent o un professor de llengua, per exemple? (s'han de dissenyar responent a allò general i a allò específic); 8) els PLE són estàtics o dinàmics? (tenen una base més estable, però la major part és en moviment i canvi constant); 9) què és més important als PLE, els continguts o les connexions? (són igualment importants); 10) quins són els eixos bàsics d'un PLE? (des del meu punt de vista quatre: organització, creació, socialització i cerca); 11) què és més important al PLE, emmagatzemar o compartir? (penso que la tendència del PLE és a compartir); 12) un PLE és una suma d'espais? (sí, però d'espais que reapareixen en altres espais, amb ubiqüitat); 13) quines eines poden ser a la base d'un PLE (hi ha moltes respostes: Blogger, Netvibes, Google i Firefox fonamenten Aprendre llengües).

[490] Parlem de l'estil

Aquests dies a classe parlem de l'estil, un concepte de definició difícil, que es mou entre la noció clàsica i la visió romàntica. La noció clàssica de l'estil ens remet a la necessitat d'ajustament, d'adequació de la nostra expressió a allò de què parlem i al nostre objectiu discursiu. La visió romàntica ens porta a concebre l'estil com una marca personal, idiosincràtica, del tot lligada a una subjectivitat irrepetible i, doncs, situada pràcticament fora de la possibilitat de ser ensenyada o apresa. Per dir-ho amb G. L. Leclerc de Buffon, afirmaríem en aquest segon cas que "Le style est l'homme même". M'agrada la posisició intermèdia que formula Ferran Toutain a Sobre l'escriptura (2000) quan afirma que "L'estil és l'adequació dels mitjans expressius al propòsit retòric de cada discurs i, com tota empresa humana, només es realitza en la imitació de models; però, al mateix temps, és sempre el subjecte el que tria la conveniència d'usar el recurs més adequat a cada circumstància, i això és el que el fa forçosament personal". Si hagués d'escollir algunes característiques per definir l'estil més enllà dels casos concrets (sobris, ampul·losos) serien la coherència, l'autenticitat, el sentit d'unitat, la fluïdesa i l'absència (considerat un text globalment) de sorpresa. Donant voltes sobre la qüestió em ve al cap aquella glossa d'Eugeni d'Ors, d'ara fa un segle, en què definia l'elegància en uns termes que crec que es poden traslladar a l'estil dels textos. L'autor afirmava, aproximadament, que una persona elegant era aquella capaç de travessar la plaça de Catalunya a les dotze del migdia sense fer girar a ningú. Un text amb estil flueix així mateix cap al seu objectiu.

[489] Exposicions orals a la universitat

Una de les activitats a què els docents es veuen exposats amb més freqüència a la universitat és l'avaluació d'una exposició oral dels seus alumnes. Al nostre país no hi ha hagut tradició de fer exàmens orals creatius (hi ha hagut èpoques en què es feien repetir lliçons, això sí) i aquesta activitat continua sent un maldecap per a estudiants i professors. He viscut en primera persona autèntics casos de pànic escènic a l'aula: no fa gaire un xicot alt com un sant pau se'm va posar a plorar amargament davant el fracàs estrepitós de la seva exposició. Aquesta activitat, deia, continua sent un maldecap per a professors i estudiants. Els uns no saben ben bé què han de valorar i els altres no saben què els serà valorat. Aquesta situació no és idèntica en altres països d'Europa: a les universitats italianes, per exemple, molts exàmens solen ser orals, fet que sorprèn molt els nostres estudiants Erasmus que visiten les universitats d'aquest país. He viscut de prop, darrerament, una iniciativa UAB-UPC (que presentarem aviat en l'àmbit universitari) de creació d'una eina virtual per al professorat que consisteix en una rúbrica per a la valoració d'exposicions orals. Crec que és fonamental que hi hagi eines en aquesta línia a disposició dels professors universitaris, com a tantes universitats d'arreu del món. Per reforçar el coneixement dels aspectes tècnics relacionats amb l'avaluació de l'oral, d'una banda, però també per garantir la transparència en la valoració de les exposicions orals (l'alumne ha de saber què se li valora i no estar exposat a cap mena d'arbitrarietat o subjectivitat per part del professorat) i fins per estendre a les comunitats universitàries unes certes bases sobre la qüestió que permetin que un alumne sigui valorat amb uns criteris relativament semblants en assignatures diferents. M'agrada el sistema de la rúbrica amb criteris múltiples per a l'avaluació de les exposicions orals (poder avaluar l'ordre, la densitat informativa, la mirada, la velocitat, la gestualitat, etc.) sempre que no s'oblidi que una exposició oral no és una suma de l'èxit d'uns aspectes puntuals valorables (seria un cas de la clàssica fal·làcia de la composició: la qualitat de les parts no implica la qualitat del tot). Perquè l'èxit final d'una exposició oral depèn sobretot del fet que es tingui alguna cosa a dir (he sentit fer aquesta afirmació provocativa a la companya de la UAB Montserrat Vilà, experta en aquesta qüestió) i jo hi afegiria del fet que hi hagi una personalitat en acció. Una persona (algú que creu en si mateix i que se situa adequadament en relació amb els altres) amb una cosa clara a dir té moltes possibilitats de comunicar bé.

[488] Ressenyes 2.0

La xarxa està revolucionant radicalment tot el que puguem dir sobre els gèneres de discurs. Fa pocs (molt pocs) anys ens hauríem presentat a classe de llengua donant una versió clàssica del que és una ressenya i imaginant-les com un gènere elaborat des d'una visió experta sobre allò que es comenta i servit en una presentació formal determinada: uns petits textos al final de les revistes especialitzades (o no tan especialitzades), o a les pàgines culturals dels diaris o en publicacions que són en si mateixes aplecs de ressenyes. Avui no es pot entrar a classe a parlar de la ressenya sense tenir en compte la revolució web. Com són les ressenyes avui dia? Qui pot definir una realitat en moviment, en definició? Qui sabria fer aquesta fotografia? De moment hem de dir que els emissors s'han multiplicat, d'acord amb la filosofia participativa i creativa del web 2.0. Tothom qui vulgui pot valorar una obra i té espais a la xarxa on fer-ho. En segon lloc hem de dir que hi ha una facilitat enorme per compartir les ressenyes i per conèixer les que s'han generat sobre altres obres: les possibilitats de conèixer punts de vista, doncs, s'han multiplicat enormement. Tot és ple de crítics. El plagi, si us ho voleu mirar així, és absolutament irrellevant al costat de l'allau d'informació que es pot arribar a generar i sovint es genera a l'entorn d'una obra. Els llocs on emetre i consumir ressenyes, d'altra banda, proliferen. Sovint es tracta d'espais a la xarxa creats en l'entorn anglosaxó, però que no exclouen cap llengua i permeten que hi transitin ressenyadors en altres idiomes. Algunes de les aplicacions més cèlebres que desen els nostres llibres i ens permeten valorar-los són LibraryThing (amb interfície en català i un nodrit grup de catalans i catalanòfils), Goodreads, aNobii, Shelfary, BookArmy, entre altres. Acabo de posar alguns llibres a la meva prestatgeria d'aNobii i de deixar unes línies de ressenya d'una de les obres. Segueixo el fil (tan 2.0!) d'altres persones que tenen el mateix llibre a la nostra prestatgeria ubiqua i em perdo entre el perfum dels seus llibres (és un dir). Les característiques que presenten aquestes noves ressenyes populars (lingüístiques, discursives: observo que hi predomina el comentari breu, sintètic, però decididament valoratiu), el grau de credibilitat, la seva relació amb les ressenyes tradicionals, són un terreny per a l'estudi. Algú podria fer, sisplau, una tesi ràpida sobre la qüestió, sense amoïnar-se, petit detall, pel fet que quedaria obsoleta d'aquí a deu dies? Encara es fan tesis? Encara és possible descriure escriure? Toca, senzillament, veure i viure? De moment hem d'entrar a classe, els professors de llengua, explicant que tot és en moviment, que els gèneres discursius ja gairebé no es poden explicar, que no sabem res ni podem aferrar res. Però que, alhora, tenim al davant un territori fenomenal per a l'exercici de la llibertat, de l'expressió. Un guany que ja no té retorn.

[487] Motivació informativa a la ressenya

Torno sobre la ressenya. Fa dies que provo de trobar una imatge que em permeti explicar sense paraules quina informació ha de contenir una ressenya i quina no. Em trobo que els estudiants fan una bona tasca de recollida d'informació, tot provant de contextualitzar el gènere, l'autor, l'obra o les idees del text, però que després no tenen tan clar com seleccionar la informació útil per al seu text (i no per a un altre) i encara menys com disposar-la perquè el text final resulti un artefacte rodó, sense arestes. Fa temps vaig dedicar un apunt a explicar que veia un text com un sistema nerviós. La imatge d'avui no se n'allunya: el penjador de peu que em serveix per explicar la idea no deixa de ser un nervi, un nervi amb alguns agafadors, dels quals podem penjar alguns objectes amb una motivació total. La informació que conté la ressenya s'ha d'integrar completament amb el nervi central que és el text. Si no penja del lloc adequat, o no penja d'enlloc, la ressenya no funciona. Una ressenya es defineix per un grau de gratuïtat equivalent a zero. Com una gran part d'altres textos breus com els contes o els poemes.

[486] Ressenyar textos

Aquesta setmana a la Facultat de Lletres començarem a treballar la ressenya. Els alumnes finalment hauran de ressenyar els mítics Exercicis d'estil, de Raymond Queneau. Ressenyar una obra (una pel·lícula, una exposició, una escultura, un poema, una novel·la) no és senzill; any rere any ho fan palès els nostres estudiants. No és senzill per diversos motius. En primer lloc, la ressenya sembla un gènere discursiu menor, si voleu, fins i tot per l'extensió... però no ho és tant. Sovint les ressenyes de les revistes dels departaments universitaris s'acaben encarregant als becaris d'investigació o a persones que fan les primeres armes en la vida acadèmica i científica, i en canvi es tracta d'un gènere que, paradoxalment, demana una mirada profundament experta sobre allò de què tracta. Una mirada que en ben poques línies ha de poder diagnosticar si l'obra comentada (deixeu-me simplificar) val la pena o no val la pena. Aquest és el primer problema que planteja fer redactar ressenyes als estudiants: ressenyar vol dir parlar amb veu experta i sovint ells ni ho són encara ni tenen tampoc els recursos per dissimular-ho. El segon escull que planteja la ressenya als estudiants és la capacitat de síntesi que requereix elaborar aquest tipus de text. La tercera dificultat rau en el fet que sovint qui fa la ressenya no passa adequadament de la fase de lectura aprofundida i cerca d'informació a l'articulació del text, a la construcció d'un artefacte rodó. La dificultat dels estudiants, molt sovint, consisteix a no saber determinar quines de les informacions obtingudes (biogràfiques per exemple) és pertinent incorporar al text i quines no. Aquesta és una de les qüestions clau en l'elaboració d'una ressenya. I no hi ha, evidentment, informacions a priori pertinents o no pertinents. Allò que per a l'autor d'una ressenya pot ser pertinent, per a un altre pot no ser-ho. La pertinència dels elements de la ressenya es relaciona completament amb el seu grau d'integració i de relació amb la tesi, amb el pal de paller o idea directriu que ha de vertebrar la ressenya, la qual aferra aquests elements amb un ferm tentacle. Si defensem, per posar un exemple, que el sentit, el valor i la perennitat de l'obra que ressenyem és la consideració que no hi ha ideologies pures, perfectes, sense fissures... la referència a les vacil·lacions polítiques adolescents de l'autor tindran legitimitat al nostre text. Hi tindran cabuda. Si la nostra mirada sobre l'obra que comentem vol destacar la maduresa de l'estil, aleshores potser la biografia de l'autor ens pot servir altres detalls integrables al text (els temptejos avantguardistes en què va prendre part de jove?). Ara: en cap d'aquests dos casos la mort per una relliscada de l'oncle de l'escriptor a les pistes d'esquí de Chamonix no hi pot aparèixer de cap de les maneres, és clar.

[485] Sí a retallar i enganxar

Dies enrere m'arribava la informació d'una aplicació a la xarxa que ens ajuda a fer el currículum (de moment en anglès), Resume Companion, la característica principal de la qual és que diposa d'una amplíssima base de frases o expressions que es poden incorporar amb senzillesa al currículum, d'acord amb el que ens convingui. Si som dissenyadors gràfics, per exemple, Resume Companion ens ofereix entre moltes altres la seqüència: “Create designs, concepts, and sample layouts based on knowledge of layout principles and esthetic design concepts.”Es tracta de desenes de milers de frases associades a centenars de professions. La idea és bona, encara que no tinc clar que en un futur hàgim de continuar fent el nostre currículum: ¿voleu dir que no apareixeran (si no hi són ja) aplicacions inverses, en què seran les empreses que busquen personal les que generaran el nostre currículum, amb una presentació impecable, xuclant tot allò que de nosaltres digui i dugui la xarxa, filtrant la nostra cada cop més densa vida digital? Seran currículums eixuts, sense frases inflades, generadors de la nostra experiència des del punt de vista de qui cerca els empleats, que recolliran èxits i fracassos, opinions positives i opinions negatives sobre nosaltres. Deixeu-me tornar, però, al reaprofitament de frases ja fetes, ja existents, amb què treballa Resume Companion. Retallar i enganxar és una pràctica que ha estat tractada despectivament i injustament pels ensenyants (també els de llengües) en moltes ocasions i penso que ja és hora que comencem a reivindicar-la. No es tracta de defensar el plagi, ni la incorporació deshonesta d'informació als nostres textos, és clar. Es tracta de saber aprofitar el fet que la xarxa aviat contindrà tot allò que pugui ser escrit i dit, i que aquest fet té un valor enorme per als aprenents de llengües, que som tots. Hem de ser competents a localitzar a la xarxa allò que ens convé dir en qualsevol llengua: per retallar-ho i enganxar-ho, sí. De la mateixa manera que quan sentim algú que parla una llengua que aprenem ens fixem en les expressions que fa servir i les incorporem al nostre discurs sense complexos. Copiar? Digueu-li com vulgueu. L'enorme repositori de textos que és la xarxa, una mena de biblioteca de Babel de Borges, ens ha de permetre resoldre situacions lingüístiques en moltes llengües encara que les sapiguem ben poc. Retallar i enganxar? Sí, naturalment. Amb competències digitals per a la cerca i l'engalzament dels textos, és clar. L'enorme desplegament d'eines de mediació que conté internet pot donar-nos un cop de mà complementari.

[484] Promoure la competència intercultural

Els dies 28 i 29 de juny de 2010 durem al Servei de Llengües de la UAB dues persones expertes en competència intercultural a impartir un taller de dos matins. Es tracta de M. C. Méndez i de L. Davcheva, expertes relacionades amb diversos projectes del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió. En el context actual, les relacions amb persones d’altres entorns culturals són cada cop més freqüents i són benvingudes totes les reflexions sobre com cal abordar l’ensenyament de qüestions interculturals en el context específic de la classe de llengua. El taller provarà de donar resposta a les següents preguntes: Què és la competència intercultural? Quin paper té la competència intercultural en la comunicació? Com es pot abordar l’ensenyament del component intercultural a l’aula d’idiomes? Com podem ajudar els alumnes a desenvolupar la seva competència intercultural, a reconèixer-la i a valorar els seus progressos? Amb quines eines? El primer dia es farà una presentació teòrica de la competència intercultural (definició, ancoratge en el MECR, actualitat de la qüestió, fórmules per gestionar la competència intercultural a la classe d’idiomes) i s'explicaran projectes, activitats i experiències existents en el context europeu (Consell d’Europa i altres instàncies). El segon dia es promourà la reflexió sobre la manera de treballar actualment la competència intercultural a l’aula (el professorat de català, espanyol, francès, anglès, alemany, italià i japonès del centre) i s'elaborarà alguna proposta concreta per al treball de la competència intercultural a l’aula o fora l’aula. Esperem que sigui una jornada profitosa. M'hi tornaré a referir més endavant.

[483] Sintonia 2.0

Ahir va tenir lloc a Barcelona la jornada didàctica Aplicacions pedagògiques del web 2.0, amb motiu de la celebració del desè aniversari d'UAB Idiomes Barcelona, en la qual vaig tenir la satisfacció de fer la conferència de clausura "Ensenyament i aprenentatge 2.0: principis i paradoxes". Hi ha dues o tres coses de l'acte d'ahir de les quals vull deixar constància. En primer lloc, vull parlar dels amics del centre d'idiomes de Barcelona que van organitzar la jornada. Del Javier, el Francesc, la Bea, la Lola, la Marta, el Kieran, en Pascal. Amb diversos d'aquests companys compartim alguna cosa difícil d'explicar però que és a la base de qualsevol plantejament 2.0: un decidit entusiasme, una passió, la convicció que el que està passant en relació amb els avenços tecnològics està capgirant la manera d'aprendre. Enhorabona a ells i a tot l'equip d'UAB Idiomes Barcelona que va fer possible la jornada i va difondre la feina de qualitat que s'està fent des del centre. Vull parlar també un moment de l'interès global de l'acte, amb participació de Nicky Hockly, amb la ponència “Five ways to integrate technology into language teaching”, Jamie Keddie, amb “Do YouTube?” i les experiències “Un modelo de formación de TICS: UAB Idiomes 2.0”, a càrrec dels professors del centre Kieran Donaghy i Javier Sánchez Bolado i “Cómo fomentar la autonomía en el aprendizaje”, a càrrec de les professores del centre Beatriz González i Lola Torres. A la tarda hi va haver les intervencions del company Ian James, professor d’UAB Idiomes Bellaterra, amb“Ideas for your Ning Thing: Language activities for social networks" i la de l'amic Joan-Tomàs Pujolà, "Dues competències d'un tret: el web 2.0 a l'aula d'idiomes". És sobre les paraules del company Pujolà que vull fer un breu comentari final. No ens havíem posat d'acord, però les nostres intervencions van acabar dialogant. Si a la meva plantejava el desconcert en l'ensenyament-aprenentatge 2.0 i indicava, al final, el dubte de molts formadors sobre si i com abordar les noves competències digitals i comunicatives, el meu company dedicava el seu discurs a defensar el sí i el com de la integració d'aquestes competències a l'aula de llengua. Una jornada, ahir, plena de sintonies.

[482] Màster per a l'acolliment lingüístic

Des del Departament de Filologia Catalana de la UAB hem impulsat la primera edició del màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic, amb la Facultat de Ciències de l'Educació i el Consorci per a la Normalització Lingüística (hi col·laboren l'Institut Ramon Llull i la Secretaria de Política Lingüística). Es tracta d'un projecte que considerem plenament ajustat a les necessitats de molts professors de llengua catalana que tenen a les seves aules, cada cop més, alumnat nouvingut de procedència molt diversa, d'acord amb la composició social canviant del país. El llançament del màster [pendent d'aprovació] es produeix en un moment clau pel que fa a aquesta qüestió a Catalunya, pocs dies després que hagi estat aprovada al Parlament la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (llegiu l'entrada de fa uns dies a Aprendre llengües). El curs té un mòdul de coneixement de l'entorn, un de dinamització i acolliment lingüístic, un que tracta els temes de diversitat dels aprenents, un amb continguts específics per a l'ensenyament del català com a llengua estrangera i un de didàctica, a banda les pràctiques i el treball final. Esperem que la iniciativa tingui una bona recepció entre els professionals de la llengua que es volen especialitzar en els aspectes d'acolliment lingüístic, professorat de centres de llengua, futurs lectors, dinamitzadors lingüístics. La sintonia i l'entusiasme dins l'equip humà que ha donat forma al màster han estat molt significatius, i estic convençut que aquest entusiasme es traslladarà, de retruc, als nostres alumnes. Les preinscripcions comencen aviat; es fan per internet en aquesta adreça. Si us interessa aquesta formació o considereu que pot convenir a algú, ja la coneixeu. Si teniu alguna consulta a fer, podeu plantejar-la als comentaris, si ho desitgeu.

[481] Emissor, locutor i enunciador

Aquests darrers dies s'ha produït un escàndol a la vida política catalana que té l'origen en un díptic que la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho i el president popular de Badalona Xavier Garcia Albiol repartien fa uns dies públicament en aquesta ciutat. El díptic (acompanyat de les desafortunades declaracions de Garcia Albiol) tenia un plantejament xenòfob i relacionava qüestions com la inseguretat i la delinqüència amb la immigració, en concret amb la immigració romanesa. Les direccions del PP de l'Estat i de Catalunya han hagut de demanar perdó al col·lectiu de romanesos, per bé que el polític Garcia Albiol no s'ha retractat de les seves declaracions. Si parlo d'aquesta qüestió a Aprendre llengües és perquè el díptic del PP permet fer un comentari ràpid sobre la diferència entre emissor, locutor i enunciador que formulava Oswald Ducrot (1984). Aquest autor, per explicar la polifonia dels textos, estableix, en primer lloc, la figura de l'emissor (qui diu o escriu el text). En el cas del díptic, l'emissor és el PP. En segon lloc, Ducrot parla del locutor, que considera el responsable de l'escrit. Les paraules "suciedad", "inseguridad", "delincuencia", "incivismo" del díptic són del PP; la llegenda "No queremo rumanos" (sic) del cartell d'una porta, reproduïda al díptic, té com a locutor la persona que la va escriure (el diari El Periódico, fa un temps, va publicar també aquesta imatge com a emissor). L'enunciador, finalment, no és cap persona física, és un punt de vista incorporat al text, amb el qual es pot o no estar d'acord. El díptic del PP té un emissor (el partit); dos locutors (el partit i l'autor del text del cartell contra els romanesos) i, per al polític badaloní com a mínim, no mostraria cap desdoblament d'enunciació: "suciedad", "inseguridad" i "No queremo rumanos" (sic) correspondrien a un sol punt de vista: el seu.

[480] Sí, però no

Hi ha produccions lingüístiques (tal com explica el filòsof del llenguatge J. L. Austin) que no enuncien res (veritable, fals o mancat de sentit), sinó que són exactament la realització d'un acte. Es tracta de les emissions realitzatives o performatives. Si diem "Juro que dic la veritat", estem jurant. Si diem "Sí, la vull prendre per muller", ens estem casant. Si diem "M'hi jugo un euro que el Barça guanyarà la Lliga", estem apostant. Si diem "Inauguro aquesta exposició", estem inaugurant. En totes aquestes frases no diem, sinó que fonamentalment fem. Són, doncs, les emissions performatives. Sembla que en cap dels casos precedents no hi ha escissió possible, que no podem dir "Sí, vull" i no casar-nos, o "Inauguro aquesta exposició" i no inaugurar res. La política catalana, amb tot, ens acaba de brindar un cas fenomenal d'escissió performativa: ERC (no m'interessa ara aquí si és un partit o un altre) ha votat aquests dies al Parlament a favor de la resolució conjunta sobre la renovació del Tribunal Constitucional, però s'ha negat a signar l'acord relacionat amb aquesta resolució. Votar i firmar són la mateixa cosa, si no ens volem tornar definitivament ximples. Votar no és enunciar res que es pugui aïllar de firmar; és firmar (firmar ve de firmus, 'ferm': el vot i la signatura expressen una sola posició de fermesa). A ningú no se li acudiria dir "Sí, vull" (és a dir, casar-se), i no voler signar l'acta de casament. Cada dia es fa més difícil entendre certes esquizofrènies que ens té sempre a punt la nostra apassionant vida política.

[479] Pas endavant en acollida lingüística

Mentre l'Estatut de Catalunya del 2006 continua al Tribunal Constitucional, la Generalitat ha fet un pas molt remarcable de concreció de les competències d'acollida i integració de les persones estrangeres immigrades que la màxima llei catalana preveu. El Parlament ha aprovat la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (amb els vots de PSC, ERC, ICV i CIU), una llei que té a la base de la seva gestació un interessant procés participatiu que va abocar a l'aprovació del projecte de Llei (juny de 2009) i a l'aprovació de la Llei (28 d'abril de 2010). La Llei reconeix, empara i projecta cap al futur la gran experiència i activitat al nostre país en l'acollida i en la integració de les persones que arriben a Catalunya. En destacaríem, des del punt de vista d'Aprendre llengües, la formació gratuïta i voluntària que poden rebre els immigrants, que pot generar un certificat d'integració, model que també segueixen altres països del món. Aquesta formació consistirà en el coneixement de la societat catalana i el marc jurídic (20 hores); en cursos de llengua catalana (135 hores) i en coneixement del món laboral (10 hores). Convé més que mai, doncs, la formació dels formadors i dels dinamitzadors per a l'acollida lingüística: l'existència de formació formal sobre la qüestió en els diversos aspectes implicats (que són molts: coneixements lingüístics, didàctics, de marcs legal i social, etc.), la posada en comú de bones pràctiques locals i internacionals sobre acollida lingüística, l'existència de fòrums de debat sobre la qüestió, la creació de materials per a l'aprenentatge i la dinamització cultural i lingüística de les persones immigrades. Es tracta d'una línia de treball on la feina feta ja és molta (Catalunya és referent per a altres països en aquesta qüestió), però cal abocar tots els esforços i iniciatives a fer que els agents que han d'intervenir en l'acollida puguin fer-ho de la manera més òptima.

[478] Corrupció a les aules de llengua

Fins ara els que ens dediquem a la llengua a la universitat intentàvem explicar als alumnes tot allò que han de tenir en compte per redactar bons productes verbals. Insistíem en tota mena d'aspectes: control de la cohesió, control de l'adequació, control de la correcció gramatical, control de les convencions de llengua general i de les convencions específiques de cada especialitat, control de les característiques formals dels gèneres discursius, domini dels criteris bàsics de presentació dels textos, citació adequada de les fonts bibliogràfiques... Sempre havíem entès que si els alumnes no s'ajustaven a aquests o altres aspectes que permeten produir i lliurar un text acceptable era perquè no en sabien prou, perquè es despistaven, o perquè no donaven prou importància a aspectes formals o convencionals que sí que en tenen en la comunicació acadèmica universitària. M'acaba d'arribar informació d'una aplicació, amb tot, l'ús de la qual canvia les coses: representa l'arribada de la corrupció a les aules. Fins ara la corrupció es reduïa a pràctiques innocents com comprar i vendre algun apunt, o fabricar-se una xuleta o pràcticar el bricolatge de retallar i enganxar informacions esparses trobades a la xarxa. Fets sense cap mena d'importància. Em preocupa, en canvi, la possible expansió de l'eina Document corrupter, l'objectiu de la qual, ben senzill, és la destrucció dels documents, la corrupció del fitxer que enviem a l'aplicació. Sembla que l'eina, d'altra banda, no és gens barroera i presenta dues modalitats: corrupció total i corrupció parcial. ¿Amb quin objectiu enviar el nostre treball, la nostra ressenya, el nostre article a Document corrupter abans de fer-lo arribar als companys o al professor? Sembla que una de les utilitats principals és guanyar temps, fer que el nostre receptor cregui que és ell que no pot obrir el document. L'estudiant (que, ai las, no ha fet el treball dins el termini fixat) pot guanyar, així, unes hores precioses per fer i enviar finalment el seu text. El procediment, ben mirat, no és tan estrany: la comunicació humana és plena d'estratagemes per guanyar temps. ¿Quantes persones no pensen la resposta a la pregunta complexa o capciosa que els han plantejat mentre formulen llargs circumloquis que els permeten ordenar les idees i, finalment, respondre bé? Em ve a la memòria, en la mateixa línia, un personatge d'una obra d'Honoré de Balzac que, fent veure que sordejava, es feia repetir les preguntes i tenia més temps, així, per respondre-les oportunament. Document corrupter, amics, per si voleu corrompre documents totalment (com si no costés Déu i ajut crear-ne!) o... si sou gent més íntegra, només parcialment.

[477] Febles en pronoms

Algunes combinacions de pronoms febles del català fa temps que estan en crisi. El logicisme a ultrança, tal com assenyala Albert Pla a Això del català (llegiu l'entrada que hi dedicàvem fa uns dies a Aprendre llengües), dóna lloc a unes possibilitats teòriques artificioses i bandeja formes econòmiques ben útils. És el cas de la polivalent i desnonada forma els hi, en lloc de les formes els el, els la, els les, els els, els ho, etc. (exemple: els hi dono en lloc de la variant tradicionalment correcta els ho dono). Ho afirma Pla Nualart amb contundència (p. 112): "[...] l'alternança tipus els els / els hi, i encara més la tipus li'n / n'hi [...] és només un primer pas que hauria de culminar amb la revisió de la norma i la implantació de les segons formes com a estàndard més general i referencial". És probable que calgui anar per aquí i acostar-se a la llengua real genuïna (tot i l'especificitat valenciana). Hi ha altres usos pronominals espuris que fan més mal que les combinacions artificioses acabades de citar. Em refereixo a certs usos pronominals dels verbs calcats del castellà a l'estil de caure's, baixar-se, pujar-se o demanar-se (per Reis els nens ja no demanen res, s'ho demanen: me lo pido). L'omnipresència del futbol a les nostres vides ens dóna sempre sorpreses pronominals. Ens hem hagut d'empassar, per exemple, que els jugadors s'escalfen i no escalfen quan es preparen per entrar en joc (paga la pena aquesta distinció forçada contra l'ús?). Avui els jugadors del Barça manifestaven a les samarretes que s'hi deixarien la pell (ens hi deixarem la pell) en la remuntada de dimecres contra l'Inter. No em fascinen gens les actituds puristes (m'agrada molt el comentari del lingüista francès Claude Hagège quan diu "Sóc lingüista, així doncs, no puc ser pas purista"), però crec que cal combatre tot allò que contravé la senzillesa genuïna. En castellà es pot dir que los jugadores se dejan la piel, però en català els jugadors, ben simplement, hi deixen la pell (hi deixarem la pell). Les cerques a la xarxa d'aquestes possibilitats, amb tot, dicten sentència per la forma calcada del castellà (trobo sovint, fins i tot, la forma deixar-se la pell, que estalvia un pronom... però no pas el que caldria). Acabarem l'apunt de bon humor i amb una perspectiva multilingüe, que hauríem de tenir sempre. Amb un enllaç que ens permet veure com ho fan diverses llengües per expressar aquesta idea de "fins on series capaç d’arribar per defensar alguna cosa" (llegiu-ho a Cafebabel.com): sabíeu que en alemany en aquests casos es pot arribar a perdre la pell i els cabells, o que en anglès s'hi juguen una dent una ungla?

[476] Configurar l'entorn per aprendre

Aquest Sant Jordi tindré la satisfacció de conduir un taller a UAB Idiomes Barcelona sobre els personal learning environment per aprendre llengües. La satisfacció, dic, perquè al taller hi haurà companys professors de llengua de la UAB, amics i experts. Segur que entaularem un bon debat. Els PLE són moda des que se'n va començar a parlar per primer cop el 2004 (Aprendre llengües s'hi ha referit sovint: consulteu l'etiqueta PLE). A casa nostra se n'ha parlat força (Dolors Reig, per exemple, ha estat una de les divulgadores del concepte aquests darrers anys) i és indicatiu de l'interès el fet que Barcelona aculli pel juliol la PLE Conference, que promet ser tot un esdeveniment, amb participació d'especialistes d'arreu del món. Si els PLE són un tema i un concepte revolucionaris i actuals és perquè impliquen una quantitat enorme de qüestions candents: tecnologies i software, canvi en el concepte d'aprenentatge, aprenentatge informal, canvi en la formació a les institucions, aprenentatge al llarg de la vida, replantejament de l'e-learning, etc. Rere el PLE hi ha la revolució que experimenta actualment l'ensenyament-aprenentatge (també el de llengües), una revolució que pot tenir un abast total aquests pròxims anys. Com podríem definir els PLE, en una línia? Què vol dir tenir un PLE? Tenir un PLE és tenir els instruments necessaris a mà per aconseguir un objectiu (l'aprenentatge). El PLE del cavaller Sant Jordi, mutatis mutandis, l'integren un cavall, una armadura, una llança i un casc. El nostre PLE, a parer meu, ha de tenir eines de quatre categories: eines per a 1) l'organització, 2) la creació (fonamental), 3) la socialització i 4) la cerca i la gestió de la informació. I les categories s'han de concretar en instruments com 43Things, Mr. Wong, Edmodo, Google (la família d'eines Google), Viquipèdia, Flickr, Youtube, Gliffy, Netvibes, Slideshare, Zotero, RSS, Skype, Twitter, LinkedIn, Facebook, Thunderbird, Lijit, Bloglines, Wordpress, Blogger, etc. Armats fins a les dents amb tot allò que ens pot ajudar a aprendre, els aprenentatges fonamentals són, amb tot, 1) que el personal learning environment ens permet aprendre constantment, 2) que ens permet fer-ho amb el plaer extraordinari de l'eficiència i 3) alhora fer-ho exercint la nostra llibertat individual irrenunciable. Una lluita ben dolça. Perquè el drac és haver d'entomar la infosaturació sense filtres, haver d'afrontar la hiperabundància de tot (continguts i contactes) sense capacitat de selecció i de discerniment.

[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.

[474] Essencialisme lingüístic

Aquests dies llegeixo Això del català, d'Albert Pla Nualart (Columna, 2010), una obra polèmica que apunta direccions a alguns aspectes de la normativa catalana en el sentit de fer-la més fàcil. Parlaré d'aquesta obra a Aprendre llengües ben aviat. Permeteu-me, avui, un breu record personal relacionat amb l'essencialisme lingüístic que Pla denuncia a l'obra. Albert Pla Nualart, avui cap d'edició de l'Avui, va entrar-hi el 1985 com a corrector a les ordres de Joan Fortuny, cap de correctors i l'essència de l'essencialisme lingüístic, si em permeteu dir-ho així. Pla dedica algunes pàgines del llibre a retratar l'ambient de la peixera on treballaven els correctors de l'Avui. Es dóna la circumstància que jo em trobava en aquell moment (1986) acabant la carrera i que vaig aconseguir poder fer d'aprenent, al llarg d'uns quants mesos, al costat de Joan Fortuny. El que descriu Pla és exacte. Fortuny era una mena de cavaller indefinible (rígid però cortès: es va adonar que jo anava curt de diners i em va pagar mig any de tes de màquina), un professional que imposava molt de respecte i que defensava unes posicions lingüístiques immobilistes en les quals no tenia ni té ara sentit encastellar-se. Quan Joan Fortuny arribava a la saleta dels correctors de l'Avui saludava invariablement dient "Bona hora!". No dubto de la genuïnitat de la salutació, però no he sentit mai més aquesta forma en boca de cap catalanoparlant del tombant de segle (si coneixeu l'abast d'aquesta fórmula com a inici d'un contacte de salutació, sisplau, indiqueu-ho als comentaris d'aquesta entrada). Una de les seves màximes satisfaccions era aplicar fórmules logicistes (pròxim i proper per a usos diferenciats) i la cerca de la forma diferent de la castellana i de la genuïnitat a ultrança. Recordo un dia que ens va plantejar quin equivalent tenia en català aquell proverbi castellà que diu que "quien siembra vientos, recoge tempestades". Tot i que vam trobar la forma idèntica en català (al DCVB), Fortuny (potser molest perquè l'Alcover-Moll deixava les enutjoses tempestats) ja tenia l'alternativa perfecta i genuïna, com un as secret a la màniga: "Tal faràs, tal trobaràs". També em vénen al cap, ara, altres batalles (perdudes?) que eren el sentit de la seva professió: quan trobava als textos dels redactors del diari un veure amb bons ulls, hi aplicava el retolador vermell (no sabíem, en aquell moment, què era un ordinador) que deixava com a resultat veure de bon ull. Podria explicar altres anècdotes d'aquells mesos fent d'aprenent a l'Avui. El que sobretot hi vaig aprendre, sense ser-ne gaire conscient, era què era el català heavy. En aquell moment, precisament, es congriava el moviment light dels Pericays, Toutains, Tubaus i altres portaveus (a Fortuny li agradava més portantveu per a tot ús) de la verinosa llengua. Ni podem ni volem prescindir de la genuïnitat, esclar, però no podem girar l'esquena a la realitat. Els lingüistes (més que no pas els filòlegs) han de servir-nos una llengua rica, matisada, que reculli l'herència del passat, però en la qual ens puguem reconèixer els parlants del segle. Una llengua de la qual els usuaris no puguin pensar que és un instrument massa difícil, fora del seu abast i de les seves possibilitats d'aprenentatge. L'essencialisme és, davant aquest projecte de viabilitat de la llengua, un enorme llast que cal abandonar. Quan va acabar el meu temps d'estada a l'Avui, Joan Fortuny em va desitjar sort i em va fer una recomanació: llegir Josep Carner, les seves traduccions de Dickens i d'altres autors anglesos. Jo encara havia de descobrir Carner, en aquell moment, un dels millors escriptors de la literatura catalana en bona part per la seva creativitat lingüística i el seu sentit de la llengua. La llengua de Carner, amb tot, ancorada en el noucentisme, ja no pot ser la nostra llengua d'avui.

[473] Cinquanta eines per aprendre llengües

Vull dedicar una entrada, avui, a un web que dóna informació sobre cinquanta eines de col·laboració adequades per a finalitats educatives, que poden ser perfectament útils en els processos d'ensenyament i aprenentatge de llengües. Es tracta del web d'Accredited Online Colleges, en la seva entrada "5o Free Collaboration Tools That Are Awesome For Education". Es tracta d'eines que permeten treballar en projectes que requereixen una forta dosi d'intercanvi i de comunicació (Nicenet, Collanos, Etherpad, Writeboard, Thinkature...), d'eines que permeten la discussió, la videoconferència i el xat (MemberHub, Yugba, 99Chats...), d'eines que permeten la recerca, la presa d'apunts, compartir fitxers (CiteULike, NoteCentric, Wridea, drop.io...), d'eines que permeten un treball en xarxa social (ePals, WiZiQ...), de wikis i blocs (Wikispaces, Twitter, Edmodo, Socialtext...), o d'eines que fan més fàcil la gestió de tasques (MyNoteit, MeetWithApproval, Toodledo, GradeMate...). Algunes les fem servir, altres ens sonen i altres són perfectament desconegudes. Cal experimentar-les i veure fins a quin punt pot ser interessant tenir-les en un entorn proper destinat a l'aprenentatge (un PLE). Un entorn que es basa en el coneixement de recursos, en la necessària selecció i en la intregració d'aquests recursos per a un ús senzill i còmode en l'activitat d'aprenentatge diari.

[472] Adjectivar Lionel Messi

Trobo a La Vanguardia acabada de sortir del forn (és de matinada) l'escrit de Màrius Serra "Adjetivos para Messi". Em sembla ocurrent la llista dels sis-cents adjectius que proporcionarà en dos lliuraments, en castellà, per referir-se al crac del Futbol Club Barcelona. Em sembla encomiable l'esforç del rei de la ludolingüística, l'apreciat Màrius Serra, per contribuir a superar el tòpic del jugador de PlayStation que s'ha estès aquests dies pertot i la idea que no hi ha adjectius per definir Leo Messi. La llista és feta a cop de diccionari i és, per tant, arbitrària (l'àrbitre és, en aquest joc apassionant, l'autor de la recopilació). Màrius Serra ens vol venir a dir que els adjectius que es poden aplicar a Messi són inexhauribles. No hauríem de quedar fora de joc, amb tot, de l'altra llista, la llista dels adjectius reals que s'apliquen a Messi, que el gran diccionari interactiu que és la xarxa ens té a punt. Només cal fer la cerca a Internet. Faig una prova elemental al cercador més popular. Hi busco la seqüència "Messi és un jugador", seqüència que sense un adjectiu a la dreta (en català o en castellà) és una obvietat inexistent a la xarxa. Els resultats són: excepcional, fantàstic, imparable, meravellós, determinant... Ràpidament ens podem fer una idea de les qualitats que més es relacionen amb el jugador, les que la gran viquipèdia humana que és la xarxa aplega amb més profusió. No pretenc ara trobar l'adjectiu més emprat, ni tampoc depurar el sistema de cerca. Al capdavall, els adjectius en el cas de Messi sobren: som davant un jugador completament substantiu.

[471] Aprendre les llengües de Bolívia

Llegeixo a diversos mitjans (a l'Avui, per exemple) que Evo Morales ha afirmat no fa gaire que els alts funcionaris públics, sobretot els governadors (però també els policies i els militars), hauran d'aprendre com a mínim un dels idiomes autòctons de l'estat plurinacional de Bolívia: ''De acá a dos años, ninguna autoridad pública, no puede no saber un idioma nativo. Si quieren ser autoridades o funcionarios públicos tienen que hablar aymara, quechua o guaraní" [mojeño o tacana]. Morales compta aprovar abans de final d'any un decret en aquesta línia. Llegeixo també que el Ministeri d'Educació reformarà les lleis perquè els col·legis i les universitats públiques i privades ensenyin una llengua local, segons les regions. Els arguments de suport a aquestes iniciatives són que cal superar la situació de discriminació que pateixen els camperols bolivians, que sovint han de fer servir l'espanyol a les seves gestions a les ciutats i no poden utilitzar les seves llengües. Es tracta d'iniciatives complexes, sens dubte, de difícil seguiment i implantació i que de seguida seran titllades de coercitives, com si les llengües s'aprenguessin i es fessin servir a les societats de manera completament lliure i voluntària, sense planificació ni ideologia. L'interès pel quítxua, l'aimara o el guaraní hauria de créixer també més enllà dels decrets i les iniciatives polítiques, per pura consciència lingüística, pel plaer del coneixement i de gaudir de la diversitat. Els recursos que ens ofereix la xarxa són cada cop més amplis, daltra banda, i cap llengua ja no ens pot ser aliena. Doneu un cop d'ull, per exemple, a aquest senzill tutorial de la llengua transfronterera quítxua a YouTube que ens ensenya a comptar fins a deu a partir d'unes frases. O relaxeu-vos amb el vídeo que insereixo a continuació, en què podem sentir com sona en quítxua la lletra de la popular cançó andina El còndor passa mentre veiem volar l'ocell (pishqo segons el tutorial) andí. Per poc que ens hi fixem identificarem al text la paraula clau kuntur, la forma llaqta (a les paraules llaqtay, llaqtanchikman, llaqtapim), que ens suggereix la idea de la 'pàtria', la 'terra', el 'lloc'; o alguns topònims ben coneguts de la serralada andina o el sufix locatiu -pi. O deduïm també sense dificultat que urqu són les muntanyes. La traducció de la cançó és la següent: "Oh majestuós còndor dels Andes / porta'm a casa als Andes / oh còndor, còndor. / Vull tornar a la meva terra estimada i viure / amb els meus germans inques, que és el que més enyoro / oh còndor, còndor. / Al Cusco, a la plaça principal / espera'm / perquè a Machu Picchu i a Wayna Picchu / puguem anar a passejar".

[470] Llenguatges d'especialitat

Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.

[469] Abstracts i retòrica contrastiva

Em cau a les mans El lenguaje de la ciencia y la tecnología (Núria Edo i Pilar Ordoñez, editores), recull de diversos articles relacionats amb la traducció, la terminologia, l'ensenyament, la descripció i l'anàlisi del llenguatge cientificotècnic. Es tracta d'un text publicat per la Universitat Jaume I (2010). Vull deixar constància de l'article dedicat a l'anàlisi contrastiva d'abstracts d'articles científics redactats en anglès i en castellà signat per Jesús Manuel Guirau Valero (UA). En un context com l'actual en què les diferències corren el risc de deixar de ser percebudes i, doncs, d'existir, per l'avenç imparable dels efectes globalitzadors, els resultats de l'estudi de retòrica contrastiva de Guirau són interessants. L'autor afirma que la seva anàlisi és "una contribución más a la defensa de la no universalidad de la escritura científica". L'estudi se centra en diversos fenòmens oracionals i supraoracionals. Pel que fa als oracionals, en la veu passiva, la personificació, la cossificació, les nominalitzacions, l'ús dels temps verbals, la tipologia verbal (ús dels verbs informatius). Pel que fa als aspectes supraoracionals, Guirau analitza la macroestructura dels abstracts i l'ús dels elements matisadors al discurs. Els resultats de l'article indiquen que el gènere abstract té execucions retòriques i estilístiques ben diferents en castellà i en anglès. Als abstracts en anglès es tendeix a potenciar l'objectivitat i a considerar, en definitiva, que són més rellevants els resultats que no l'autor. Els resums en castellà solen ser més taxatius i fan servir poc els elements matisadors, que proliferen en els textos en anglès. Els textos en aquesta llengua també solen mostrar més senzillesa i simplicitat sintàctica i, pel que fa als aspectes supraoracionals, repliquen amb més completitud la macroestructura pròpia dels articles que els abstracts resumeixen. La qüestió no és gens trivial: el coneixement i l'aplicació d'aquests elements de retòrica contrastiva pot ser decisiu, agradi o no, en l'acceptació i la valoració que la comunitat científica faci de tota mena de treballs redactats en anglès, que són la immensa majoria en el context internacional. ¿Cal haver de renunciar a l'estil i a la retòrica associats a la llengua pròpia perquè la recerca pugui ser reconeguda?

[468] Guia de redacció de treballs universitaris

Avui vull parlar breument de la Guide de rédaction des travaux universitaires, d'F. P. Gingras, professor a l'Escola d'Estudis Polítics de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, una guia que ha estat actualitzada el 2009 i que és, per defecte, la guia de redacció de treballs a què s'han d'atenir els alumnes de la Facultat de Ciències Socials d'aquella universitat. Una de les característiques més destacades del text és que s'ajusta al destinatari: ho veiem en el nivell de profunditat, en el to, en la formulació en forma de consells ("trucs et astuces") i estratègies o en el fet de defugir un llenguatge excessivament tècnic. Com sol passar encara en molts textos d'aquestes característiques, amb tot, la guia és aliena als enormes avantatges que té treballar amb la tecnologia i les seves possibilitats. Pràcticament a cada epígraf es podria incloure un afegitó amb indicacions rellevants sobre com aconseguir el que ens suggereix l'autor de la guia per mitjà de poderoses eines basades en la tecnologia. Aquesta mirada complementària és, doncs, imprescindible si treballem amb la Guide de rédaction des travaux universitaires. Al costat de les mancances, amb tot, destaco també altres encerts de la guia. M'agraden les reflexions (senzilles, però útils) sobre com es treballa en equip: cicle de vida dels grups, creació dels equips, organització de les reunions de l'equip de treball, distribució de tasques, resolució de conflictes dins el grup. I m'agraden també els exemples que acompanyen els consells del text. El millor del recurs, sens dubte, la manera d'adreçar-se a l'estudiant universitari i de percebre'l: algú que és vist com a responsable, crític i del qual es valora la capacitat estratègica.