[680] La mediació lingüística

Avui hi ha hagut un atemptat a l'Afganistan en què han perdut la vida dos soldats espanyols i tres més han resultat ferits. No fa gaires dies se'n produïa un altre en què morien quatre persones i en resultaven ferides diverses altres, entre les quals un intèrpret local que treballava per a l'exèrcit. Si reculem un temps enrere, trobem altres notícies d'atemptats contra els exèrcits ocupants amb resultats nefastos, també, per als intèrprets. Sense anar gaire lluny, fa gairebé un any un intèrpret espanyol d'origen iranià que feia trenta anys que vivia prop de Saragossa i pertanyia a la comunitat Bahá'í perdia la vida en un atemptat en territori afganès mentre treballava per a l'exèrcit. Els intèrprets, de vegades descendents dels membres de la població ocupada i residents als països originaris dels exèrcits i altres vegades persones del lloc contractades, són una peça clau en les operacions militars (per això són, en general, molt ben pagats: llegiu aquesta informació sobre els intèrprets de l'exèrcit dels EUA). El seu rol és veritablement decisiu. No oblidem que tot i que la imatge estigmatitzada que ens sol arribar dels països enemics sol ser monolítica o altres vegades sol insistir en l'existència de faccions o grupuscles ètnics o religiosos enfrontats caòticament entre si (una diversitat, doncs, malèfica), aquests països tenen ben sovint una admirable diversitat cultural i lingüística. Una diversitat que complica força les coses als exèrcits estrangers. Així, a l'Afganistan hi ha un bon grapat de llengües a més del paixtu i el dari (persa), que hi són les dues llengües oficials (consulteu informació sobre les llengües de l'Afganistan al web de l'Ethnologue). La mediació lingüística no tan sols és necessària en contextos com el descrit, és clar. La de caràcter professional s'ha anat estenent a múltiples situacions. Empreses amb professionals d'arreu del món o amb tractes amb clients de diverses llengües i procedències necessiten mediadors que han de tenir una excel·lent competència lingüística i una no menys excel·lent competència intercultural. La mediació lingüística i cultural, d'altra banda, és ja una de les competències lingüístiques personals més valorades avui dia en l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües. El Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa l'ha situada al mateix nivell que les quatre destreses clàssiques (comprensió oral i escrita, expressió oral i escrita) i que la interacció lingüística. [Imatge: Reuters]

[679] Els paranys de la comunicació

Aprendre llengües ha parlat ja d'algunes de les obres de Lluís Pastor (Retòrica Exprés, de 2007 o Escriptura sexi, de 2008, per exemple). Aprofitant el pretext de la coneixença personal, aquests darrers dies, de l'autor, m'endinso en una altra de les seves obres, Si un lleó entrés en uns grans magatzems (descobreix els paranys de la comunicació) (Ara, 2010). Es tracta d'un text àgil, amè, en el qual trobem revelats diversos misteris de la comunicació, sempre a partir de textos reals i propers a l'experiència. Hi trobem, per exemple, una anàlisi de les metàfores aplicades a la crisi econòmica dels darrers anys (de les caigudes i enfonsaments fins als terratrèmols i els tsunamis) o també als esports; una anàlisi dels noms de les operacions militars (que ja diuen molt del com es duran a terme i de què se n'espera); una anàlisi dels discursos emocionats i emocionants del Che; una anàlisi de les lleis no escrites que regeixen la traducció de les obres de cinema al català o, sobretot, al castellà (per què Green card va passar a ser Matrimonio de conveniencia?). M'ha interessat especialment la secció dedicada a escatir les claus de l'èxit dels discursos d'Obama, capaços de produir una comunicació quasi religiosa, que treballen amb recursos retòrics com la repetició emotiva o la paràbola, propis d'un veritable líder espiritual. Un dels capítols finals de l'obra, d'altra banda, s'adreça a descobrir els set secrets comunicatius que permeten conquerir les voluntats dels ciutadans del planeta. Encara que a la vida real només arribem a (mig) convèncer els nostres amics més íntims, la reflexió sobre aquests secrets té indubtable interès.

[678] Els límits de la rivalitat

La rivalitat és un laboratori lingüístic excepcional. Es tracta d'una vivència profunda, que no deixa indiferent a ningú i que esdevé un terreny de primera per veure el millor i el pitjor dels actes comunicatius. No hi ha res més exquisit que el fair play verbal entre rivals que es respecten i fins s'aprecien. Encara que la competició sigui àrdua. Encara més si ho és. No hi ha res més exquisit que veure dos parlamentaris cara a cara desplegant la seva paraula, la seva idea, dins les regles del joc del respecte, de la cortesia i de l'argumentació formal acceptable. Cada vegada és més infreqüent veure bons rivals dialogant a les seus parlamentàries o a les tertúlies televisives o radiofòniques. No fa gaires dies el president del Futbol Club Barcelona feia el relat públic d'una rivalitat portada al límit, que ha deixat un reguitzell de traces lingüístiques a punt per a l'anàlisi. Ho feia en una declaració institucional sobre l'etern rival del Barça després d'una temporada de resistència blaugrana a les provocacions verbals rebudes. La declaració que va llegir Rosell parla d'un terreny de joc, el del joc net, traspassat per l'atac, l'agressió, les ferides, les acusacions i les calúmnies. El punt culminant del discurs (un discurs ben construït, que es pot dur a classe i analitzar-lo) és la referència a la manera miserable amb què en un moment de la temporada des de l'entorn blanc s'ha fet referència a les suposades pràctiques de dopatge dels jugadors del Barça. Miserable és sens dubte un adjectiu dur (“Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa”: DIEC2), que ens situa més enllà dels límits de la rivalitat i de l'esportivitat sanes. Esperem que l'avís per a navegants del Barça serveixi perquè pugui tenir un rival de categoria; seria impagable veure entrenadors i presidents que realment dialoguen. Més d'un donaria cent amics del Facebook per un bon rival.

[677] El prisma del llenguatge (i 3)

Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]

[676] El prisma del llenguatge (2)

El text de Deutscher que he començat a comentar en l'apunt precedent dedica tota la segona part a respondre una pregunta: la llengua materna influeix la nostra manera de pensar? Determina com pensem i com percebem el món? Després de la caiguda en desgràcia de la coneguda hipòtesi Sapir-Whorf (la rebutjada idea de la “relativitat lingüística”), se sol considerar que tots pensem igual o, si més no, que la influència de la nostra llengua en el nostre pensament és molt poc significativa. Guy Deutscher, com comentava, hi posa un matís i afirma que no es pot desestimar que la llengua pugui influir en alguns aspectes del pensament i de les percepcions. Deixa clar, amb tot, que les llengües no limiten en cap cas la comprensió dels conceptes i afirma que “difereixen en el que han de transmetre, no en el que poden transmetre”. Per dir-ho d'una altra manera: sense que ens limitin gens el raonament lògic ni la comprensió, les llengües ens obliguen a prestar atenció a certs aspectes del món i poden condicionar certs hàbits mentals amb conseqüències en la memòria, la percepció o les associacions mentals. Deutscher posa exemples de diverses menes per desplegar la seva idea. Primer: no totes les llengües expressen igual l'espacialitat. Hi ha llengües egocèntriques, com el català i tantes altres, i llengües geogràfiques, com el tzetal o el guugu yimithirr (la llengua que dóna nom al cangur) o tantes altres llengües sovint tan desconegudes. Aquestes darreres llengües es refereixen a les relacions espacials a partir de coordenades geogràfiques: no parlen de la dreta, l'esquerra, el davant i el darrere; generen frases com “mou-te cap a l'est”, o “mira quina formiga tens al nord del peu” (davant, darrere, esquerra o dreta... depèn). Aquest sistema d'expressió de l'espacialitat és fruit d'un fet cultural i, segons Deutscher, té conseqüències en la manera de pensar l'espai dels parlants de les llengües geogràfiques. Un parlant de guugu yimithirr, per exemple, percep diferentment dues habitacions idèntiques, amb distribució calcada, situades a banda i banda del passadís d'un hotel, que per a un parlant de català són senzillament iguals. Segon: el gènere gramatical de les llengües influeix les associacions mentals dels parlants. Tercer: parlants de llengües diferents poden percebre els colors de manera lleugerament diferent, condicionats per les convencions culturals que arrosseguen les seves llengües, amb segmentacions diverses (encara que no arbitràries) de l'espectre cromàtic. És el cas dels anglòfons i els russòfons davant el color blau. No hem respost encara la qüestió de la complexitat de les llengües. En parlarem (ara sí) al pròxim apunt. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[675] El prisma del llenguatge (1)

Aquests dies he llegit amb gran interès El prisma del lenguaje. Como las palabras colorean el mundo, del lingüista Guy Deutscher (Ariel, maig de 2011; M. Talens, trad.). Es tracta d'una d'aquelles lectures apassionants per a les persones interessades en la diversitat lingüística. És una obra que tiba fantàsticament els fils del temps i de l'espai: es remunta constantment a la història dels fenòmens que explica (sovint una microhistòria desconeguda i apassionant que va dels grecs al segle XXI) i navega a plaer per la geografia de les llengües del món per pouar-ne exemples reveladors aquí i allà (des de llengües australianes fins a llengües mexicanes passant per exemples d'arreu del món). El text de Deutscher té encara tres ingredients més que el converteixen en una obra ineludible: s'explica amb una gran amenitat, que la fa apta també per a no especialistes; treballa amb els resultats de recerques empíriques que li permeten fer un pas endavant en l'especulació que planteja i, en tercer lloc, formula unes tesis arriscades, explorant els límits de terrenys sobre els quals la lingüística ha generat aquests darrers anys molta unanimitat. Aquest darrer tret la fa una obra atractivament agosarada. Una obra necessària, com totes les que s'atreveixen a posar en dubte les veritats establertes i malden per dibuixar-hi el matís del contraexemple i de la subtilitat. Deixeu-me posar un exemple del que dic: s'ha instal·lat completament aquests darrers anys entre els defensors de la diversitat la idea que “totes les llengües són igualment complexes” fins al punt d'esdevenir un tòpic que es repeteix molt i no es demostra prou. Un tòpic infinitament més convenient, és clar, que el tòpic que supera, que afirmava i afirma encara sense pudor que “hi ha llengües primitives i altres de complexes”. Doncs Guy Deutscher se les emprèn amb el primer tòpic, el del pensament políticament correcte. I gosa preguntar-se: “Totes les llengües són, realment, igualment complexes”? La resposta (i tantes altres preguntes i respostes interessants) al pròxim apunt d'Aprendre llengües. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional de traductors per a la diversitat lingüística.]

[674] Mentir amb estadístiques

Llegeixo Cómo mentir con estadísticas, de Darrell Huff, un text històric (de 1954!) que ara ha reeditat Ares y Mares (juny de 2011). Traduït a més de vint idiomes, es considera un dels llibres d'estadística més venuts de la segona meitat del segle XX. L'obra es defineix com “un petit manual sobre la manera de fer servir les estadístiques per enganyar”. O, si es vol, com un manual que ens ajuda a ser uns lectors una mica menys ingenus. El text, farcit d'exemples, té indubtablement la seva gràcia. Ens fa adonar, entre altres coses, que les xifres amb decimals ("un 12,837 de catalans no han anat mai a Port Aventura") tenen un innegable poder de convicció; que cal ser exigents amb la selecció de les mostres perquè les dades estadístiques siguin acceptables; que cal vigilar molt bé la diferència entre mitjana, mediana i moda en aproximar-nos a dades estadístiques (que "el salari mitjà dels treballadors de l'empresa és de 2.000 euros" pot voler dir coses molt diferents); que cal esquivar l'engany de les estadístiques casuals; que els jocs amb les dimensions en presentar gràfics o el retall de parts d'aquests gràfics poden enredar i molt el receptor; que cal estar ben atents que les demostracions que es plantegen als textos siguin realment d'allò que pertoca i no d'una altra cosa (que "un producte mati 31.000 gèrmens en un tub d'assaig en onze segons" pot no tenir res a veure amb el fet que pugui eliminar el nostre refredat, que és, en el fons, allò que es vol donar a entendre); que cal estar molt atents a establir o rebutjar la causalitat entre fets que varien alhora, etc. Cal vigilar, doncs, la manipulació estadística. Considero que un parlant de nivell superior d'una llengua ha de tenir un control molt elevat d'aquesta qüestió. I ara més que mai: les decisions sobre les retallades reclamen una enorme seriositat en l'anàlisi de tota mena de dades i, també, en la seva presentació a l'opinió pública.

[673] La llengua de la negociació

Ara com mai toca negociar. El moment present, amb una crisi sense aturador que ens afecta a tots i que aboca a retallar en totes les activitats, sembla fornir una coartada perfecta als que volen imposar les seves decisions. Una coartada perfecta per actuar amb un escut que estalvia el diàleg i l'escolta de les parts que tenen dret a opinar. Més que mai, doncs, és el moment de la negociació. La negociació és una activitat complexa en què dues parts amb uns interessos i un determinat poder parlen per guanyar totes dues per mitjà d'un acord mínimament satisfactori. Fa un temps llegia un text, Ni tú ni yo. Como llegar a acuerdos, de Carles Mendieta i Olga Vela (Graó, 2005), que explica perfectament com són les dinàmiques negociadores. Negociar requereix avançades competències lingüístiques i comunicatives. Cal saber escoltar (amb una veritable escolta activa); és bo saber parafrasejar el que el nostre interlocutor ens va dient, per assegurar que el terreny en què ens movem és un veritable terreny comú; és bo fer l'exercici d'anticipar les conseqüències del que diu el nostre receptor; és convenient controlar la comunicació no verbal de manera que sigui clara la nostra voluntat d'escolta i de comprensió; és imprescindible regular tots els mecanismes de cortesia en l'acte de parla per evitar al màxim la irritació i distendir el diàleg; cal reflexionar sobre les qüestions relacionades amb la proxèmica i l'espai de la negociació; cal formular-se arguments sòlids i saber-los administrar de la manera més intel·ligent possible (atenuant-los, si cal, o reduint-los als imprescindibles perquè tinguin més força), segons com avanci l'acte negociador; cal saber desfer equívocs; és convenient saber resumir els acords, etc. Ens cal saber força llengua, doncs, per negociar. Ara la crisi porta els qui ens governen a prendre decisions dràstiques, greus, d'enormes conseqüències. És el moment, doncs, per responsabilitat, d'actuar amb la voluntat que ningú no hi perdi. No és hora d'arbitrarietats. Ara toca negociar: provar de guanyar-hi tots.

[672] Aprendre llengües a l'Ara

Aquests darrers temps, des del diari Ara, el germà petit d'Aprendre llengües ha publicat breus comentaris de base lingüística amb els títols següents: Batlles, alcaldes i paers (a partir de la recent constitució dels ajuntaments); Fent i desfent (aprèn l'aprenent?) (a partir de l'obra dels polítics: fer o desfer?); Obrir la llauna (sobre la marxa recent del president de l'Espanyol); Al·lucinar cogombres (a partir del greu error alemany d'atribuir al cogombre la culpa de les intoxicacions dels darrers temps); Quatre (a partir de les quatre copes d'Europa del Barça); Desallotjar (a partir de la càrrega policial contra els indignats a la plaça Catalunya); Jornada d'inflexió (amb motiu de la darrera jornada de reflexió); Indignació; Escàndol (a propòsit de l'afer Strauss-Khan); Colador (a partir de les bàrbares declaracions de la classe política en un català que ja no es pot reconèixer); Fronteres (a partir de l'assassinat de Bin Laden). L'objectiu d'aquests textos breus que van apareixent a l'Ara és propiciar l'assalt de la curiositat lingüística i la possibilitat de satisfer-la ràpidament, si pot ser, i amb un lleugeríssim somriure. Continuarem jugant. No oblidem que 2011 és l'any de la paraula viva.

[671] Redactar les regles del joc a l'estil 2.0

El vent que ha bufat del nord i ha portat la cendra dels volcans d'Islàndia cap al sud és una bonica metàfora del que està passant en aquell país: algunes maneres de fer islandeses estan col·lapsant l'ordinari trànsit mental de mig Europa. El fet que l'elaboració de la llei de lleis islandesa, la Constitució, s'hagi plantejat amb un redactat col·laboratiu, al més pur estil 2.0, és atípic i situa al nivell màxim la voluntat de comptar amb tothom i d'implicar-lo en el procés de renovació de les regles del joc del país. Democràcia? Sí, una forma evident de democràcia. S'han fet ressò d'aquesta iniciativa molts mitjans darrerament (llegiu l'apunt recent de Dolors Reig sobre la qüestió) i crec, de debò, que el fet marca una línia de futur i contribueix a deslegitimar les temptacions dictatorials, tan primitives i tan fàcils i també tan extemporànies en el món present. Junts, indubtablement, som més intel·ligents i menys arbitraris. Aquesta pràctica de redactat col·laboratiu, inimaginable sense la xarxa i les seves dinàmiques de participació, ens ha de fer veure (com tantes altres coses) que hem d'accelerar l'ensenyament de la competència digital, i també que és una prioritat, d'altra banda, liquidar la fractura digital que impedeix que qualsevol persona pugui implicar-se i intervenir. Sense les noves competències de participació i d'exercici de la ciutadania, indestriables d'un nou aprenentatge i d'un nou exercici de la llengua i la competència comunicativa, no es pot anar endavant.

[670] Pèls a la llengua? (i 3)

Si hi ha una part de l'e-PEL que penso que s'ha de desenvolupar especialment és la que afecta el plurilingüisme i la competència intercultural. Les preguntes que conté la biografia lingüística sobre aquestes qüestions són escasses. Pel que fa a la competència plurilingüe, el reforçament de la qual és un dels objectius centrals del PEL, tinc la sensació que l'eina no contribueix a visualitzar-la tal com el MECR la defineix. Perquè la competència plurilingüe no es basa en una addició, en una suma de llengües, sinó que és l'eixamplament progressiu, asimètric i desequilibrat (confús, fins i tot) del nostre repertori lingüístic. El fet que cada llengua tingui al PEL una biografia diferent, i que certs aspectes que es podrien alliberar del tractament llengua per llengua (el component estratègic de l'aprenentatge, per exemple) formin part d'aquestes biografies estanques no contribueix a reforçar aquesta visió de la competència plurilingüe. Tot PEL hauria d'oferir, a parer meu, una instantània gràfica de fàcil lectura (comparable a altres instantànies d'altres moments de la vida lingüística) en què el conglomerat que integra el nostre repertori lingüístic es pogués veure de cop. Altrament, la competència plurilingüe s'expressa en un llarg llençol de pàgines que són la suma additiva d'allò que sabem fer en les nostres llengües. La competència intercultural és l'altre aspecte en què un PEL per a ús universitari hauria d'insistir. Sense cap mena de dubte aquesta competència és cada cop més necessària en la vida acadèmica i professional i, tal com vam comentar ara fa un any a propòsit de l'obra Perfil competencial en idiomas e interculturalidad de los egresados universitarios en el empleo de sus profesiones (J. M. Vez i altres autors, 2009), els estudis sobre el col·lectiu de persones que comencen a treballar després de deixar la universitat demostren que el pas per aquesta institució no els ha ajudat a tenir més competència intercultural i que els nivells d'aquesta competència pel que fa a coneixements, destreses i actituds (Byram, 1997) són força baixos. Si l'e-PEL de l'OAPEE admet adaptacions i retocs, és recomanable desenvolupar més les qüestions d'interculturalitat. Els serveis lingüístics universitaris atresoren força experiència en aquesta qüestió. Sense anar més lluny, el Servei de Llengües de la UAB ha treballat amb eines i recursos avalats per les institucions europees (projecte INCA, Portfolio de les trobades interculturals, etc.) i ha desenvolupat materials propis de sensibilització per promoure la competència intercultural. El més recent, encara inèdit i que aviat es trobarà a la xarxa en cinc llengües i accés lliure, és el Test d'Obertura Intercultural, elaborat juntament amb el grup GREIP de la UAB i produït amb el suport de la URV. Com aprofitarem aquestes experiències per millorar o complementar l'e-PEL? És el moment de parlar-ne.

[669] Pèls a la llengua? (2)

Un altre dels temes per al diàleg d'avui és la biografia lingüística. És ben sabut que aquest és el nom que té una de les seccions del PEL, la que l'e-PEL recomana emplenar en primer lloc. Biografia lingüística és un terme, però, que té un sentit més ampli que el del PEL. Al PEL la biografia és una secció molt heterogènia: recull l'historial lingüístic, l'aprendre a aprendre, les activitats d'aprenentatge que l'usuari considera més profitoses, les experiències de mobilitat, els aspectes de plurilingüisme i d'interculturalitat i l'autovaluació de les diverses destreses, llengua per llengua. L'e-PEL suggereix, encara, que es completin els aspectes biogràfics, si cal, a la secció de passaport i a la secció de dossier de l'eina. No correm el risc de tenir una biografia molt fragmentada i, encara, molt formulària? La biografia lingüística de l'e-PEL no hauria de fer perdre de vista que s'han anat estenent i naturalitzant socialment relats biogràfics molt interessants, d'immigrants o nouvinguts, fins a constituir un veritable gènere de discurs relacionat amb l'acolliment lingüístic i la necessitat que hi hagi uns models d'integració a l'abast. Són múltiples les mostres (sobretot en format audiovisual) de biografies en aquesta línia. Unes biografies que es conceben com un discurs, com un tot, i que solen tenir un valor creatiu i molt sovint una qualitat estètica. També en l'àmbit de la didàctica de les llengües el gènere biografia lingüística o relat de vida lingüística s'ha anat estenent i ha anat agafant forma i és ara mateix un valuós recurs per a l'emergència de la diversitat lingüística de l'aula i per a la reflexió i la presa de consciència lingüística de l'individu. Sense anar més lluny, el grup PLURAL de la UB fa temps que analitza des de l'angle de la recerca relats de vida lingüística. El Servei de Llengües de la UAB, d'altra banda, va llançar ara fa un parell d'anys una campanya de recollida de biografies lingüístiques entre els seus alumnes de mobilitat, que ha deixat a la comunitat una interessant base de relats i videorelats. Amb la companya Sílvia Amblàs vam presentar un pòster de l'experiència de treball amb biografies lingüístiques al II Congrés Edilic (juliol de 2008), que explicava l'experiència amb aquesta mena de biografies. Fet el matís d'allò a què ens referim quan parlem de la biografia lingüística, vull dir que considero tan vàlida la part del PEL així anomenada com el gènere de discurs més lliure en què se senten tan còmodes professorat i alumnat. [Imatge: Arman]

[668] Pèls a la llengua? (1)

Avui participo en una jornada taller a Barcelona sobre el portfolio electrònic, l'e-PEL, de l'OAPEE, després que la Xarxa Vives d'universitats hagi decidit experimentar aquesta eina en els cursos EILC d'acollida d'estrangers. Juntament amb Rubén Trenzano (UV) proposarem al públic uns temes de debat sobre el portfolio. A Aprendre llengües he valorat reiteradament la importància del Portfolio europeu de les llengües com a instrument de reflexió, de suport a l'aprenentatge, d'autoavaluació i d'increment de la consciència lingüística. L'any 2007 vaig redactar, fins i tot, un projecte d'elaboració i usos d'un portfolio electrònic. La versió electrònica del PEL del Consell d'Europa del Ministeri presenta molts avantatges respecte a les versions en paper, indubtablement. Ara bé: ¿es tracta d'una eina en sintonia amb el fenomen anomenat web 2.0, fenomen que apareix formalment el 2004 i és posterior a l'aparició dels primers PEL? Crec que hi hauria molt a dir. Si ens fixem en la característica més rellevant del web 2.0, el sharisme o voluntat dels usuaris/aprenents de la xarxa de compartir, l'e-PEL no respon a aquesta dinàmica. Hauria de fer-ho, per ser un producte digital més adequat a les lògiques de comportament a la xarxa del moment? Es podria fer una adaptació de l'e-PEL en aquesta línia? Cal? Permeteu-me que exemplifiqui una mica la idea que he apuntat. La manera que té l'e-PEL de facilitar la possibilitat de compartir allò que s'hi genera es redueix a la generació d'uns documents pdf (el més formal, el passaport de llengües), que s'han d'enviar a altres persones, d'acord amb les finalitats informativa o pedagògica del producte: empleadors, formadors, companys de classe. On són, però, les possibilitats de fer saber a les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.) determinats aspectes de la nostra reflexió, com podem fer arreu a la xarxa amb qualsevol aplicació? Quin sentit té el hosting de les evidències del nostre aprenentatge o dels nostres progressos o de les nostres experiències interculturals al dossier del portfolio electrònic, si aquest espai és un magatzem sense connexió amb la resta de la xarxa? ¿Per què hem de pujar els vídeos o les presentacions a l'e-PEL, si podem pujar-les a espais socials (YouTube, Slideshare) oberts, amb unes enormes possibilitats de compartir evidències, si ens interessa fer-ho, amb qui vulguem a la xarxa? I, encara: ¿per què hem de redactar la planificació d'aprenentatge lingüístic, els plans de futur, lluny de les prestacions que ofereixen eines del web 2.0 (començant per senzilles eines de to-do list), amb les quals podem comunicar i compartir plans, objectius i terminis amb altres persones? L'e-PEL (el d'ALTE, el neerlandès, el de l'OAPEE) té avantatges enormes respecte al PEL en paper, de manipulació quasi impossible. Si tenim en compte, però, la relativa càrrega que sol representar als usuaris fer servir el portfolio, ¿pot veritablement quedar apartat de les dinàmiques relacionals del web 2.0? Ho debatrem.

[667] Entendre els centres d'idiomes

Acabo de llegir el text Docencia, aprendizaje y evaluación de segundas lenguas en las escuelas oficiales de idiomas (Barcelona: ICE UB; Horsori, 2011), de Neus Figueras, Plàcida Mingarro i Fuensanta Puig. Es tracta d'una obra que repassa tots els aspectes que determinen i configuren l'activitat de les EOI, i que ho fa d'una manera planera i alhora experta. L'obra avança com un corró des dels aspectes històrics, administratius i de context de les EOI fins a l'especificació d'aspectes de currículum, de programa i de programació de la docència. Especialment interessants em semblen els capítols dedicats a la seqüència didàctica i el pla de classe i, alhora, a la gestió de l'aula (gestió organitzativa, didàctica i afectiva) i a totes les decisions que aquesta gestió requereix en el docent. Destaco, igualment, el capítol dedicat a l'avaluació, que passa revista a tots els aspectes implicats en aquesta activitat. S'hi tracta del disseny de programes avaluatius que permetin aconseguir la validesa i la fiabilitat de l'avaluació i de les fases de desenvolupament d'aquests programes i la necessitat de bones pràctiques avaluatives. S'hi expliquen, també, els diversos tipus d'avaluació, a l'aula i fora l'aula (certificativa) i s'hi donen tota mena de consells i criteris per actuar amb correcció i seguint els protocols més oportuns en els processos avaluatius. El darrer capítol de l'obra planteja el futur de les EOI (“Las EOI del siglo XXI”): atén els nous perfils dels futurs usuaris, la necessitat d'enfocar la docència al foment del plurilingüisme, amb propostes orientades a competències “desequilibrades” o “irregulars”, i tracta de la consolidació futura de noves propostes de semipresencialitat. El text comenta també les característiques que ha de tenir el nou professorat d'idiomes i quines han de ser les seves competències actuals. Considero aquest text una lectura fonamental per als qui fan vida professional als centres d'idiomes, siguin o no EOI: des de les persones que els gestionen fins al professorat.

[666] Llengua i creativitat

L'apunt [666] d'Aprendre llengües recull una petita expansió literària. Ahir a la interessant Jornada La mirada experta. Ensenyar i aprendre llengües (Linguamón - CIREL, Departament d'Ensenyament), de la qual recomano consultar la documentació, va treure el nas, només un moment, la creativitat, tan difícil d'ensenyar, d'estimular i d'avaluar (Neus Figueras ens recordava que l'avaluació mai no pot pretendre arribar a tot arreu, que té limitades les seves possibilitats, que és "l'art del possible"). Us deixo, amics i amigues, un microconte amb el cogombre com a motiu central, que vaig redactar fa cinc o sis anys i que aquests dies m'ha tornat al paladar de la memòria. No l'avalueu: és "llengua alliberada de tota responsabilitat informativa" (Steiner); és a dir, literatura. Diu així: "Un dia Jos Mitchell dinava en un restaurant de Connecticut sota l’atenta mirada d’un home vestit de fosc. Va demanar, fidel al seu costum de sempre, una amanida sense cogombre. Era tanta l’aversió que tenia al cogombre que els seus amics, espies de professió dels temps de la guerra freda, li havien tret el malnom de Jos Cucumber. Aquell dia l’home de fosc, un tal Stanley, li va retreure que en realitat no fos un espia nord-americà, sinó un de rus del contraespionatge a les ordres d’un tal Nikolai. I el tal Stanley de seguida el va convèncer de salvar la pell brindant-li la possibilitat d’aprofitar els seus contactes amb el KGB per passar dades confidencials als americans. Cucumber va acceptar la proposta sense fer escarafalls. Posteriorment, Jos Mitchell va ser enxampat diverses vegades, ara pels russos, ara pels americans (va treballar, successivament, pels agents Dostenko, Richards, Kàrpova i Jefferson). Un dia, mentre Jos Mitchell es menjava una amanida russa a Sant Petersburg i deliberava, atabalat, a quina de les dues potències havia de fer arribar uns documents que duien la llegenda top secret, es va adonar que s’estava menjant uns ralets de cogombre i, encara més, que els trobava excel·lents. I a Cucumber encara li va fer gràcia constatar que s’havia arribat a trair fins i tot a si mateix".

[665] Spanish is different

Parlar de Juan Carlos Moreno Cabrera és portar bons records a la memòria. Aviat farà tres anys que el vam convidar a Sant Cugat (i, l'endemà, a la universitat) i que vaig tenir la sort de fer-li d'amfitrió i de compartir-hi una tarda inoblidable en un cafè, tot fent temps, escoltant les seves idees i gaudint de la seva cordialitat. Un dels primers apunts d'aquest bloc parlava d'aquesta experiència. És un plaer, ara, haver llegit el seu llibre Spanish is different (Castalia, 2010). El trobo francament interessant. Es tracta d'una obra que situa la llengua castellana en relació amb altres llengües pel que fa a determinats fenòmens i que ens ajuda a entendre millor, doncs, com es produeix l'aprenentatge del castellà des del coneixement d'altres idiomes. El text repassa les diferències pel que fa a lletres i sons, la frase nominal i la frase verbal i l'oració. Un dels capítols de l'obra aborda la qüestió clàssica dels falsos amics del castellà amb altres llengües, a partir d'una breu selecció de mots (ir y venir, constipado, acordarse, largo, grande y ancho, esperar, mesa y tabla, etc.). Una altra secció de l'obra es concentra a establir algunes de les diferències més característiques entre determinades llengües i el castellà (diferències que són considerades innovadores o conservadores): anglès, rus, àrab estàndard, turc, xinès i japonès; deu diferències per llengua. Especialment interessant des del meu punt de vista és el darrer capítol del text, que conté una reflexió amb tota mena d'exemples sobre la llengua col·loquial, la naturalesa de la qual sovint no es té en compte quan s'ensenya llengua a estrangers, sota la influència absoluta de la llengua escrita normativa. Aquesta darrera, segons Moreno Cabrera, no ha de ser l'únic model que s'ensenya i el professorat té la responsabilitat d'ajudar l'alumnat a moure's sense por per la llengua col·loquial, massa sovint estigmatitzada d'incorrecta i poc compresa com una varietat amb unes regles pròpies. Recomano, doncs, el text de Moreno Cabrera als ensenyants d'ELE, i també als de català per a estrangers. Vertebra tota l'obra la reflexió sobre les diferències entre llengües, aspecte sens dubte rellevant en unes aules d'idiomes cada cop més diverses.

[664] Neix el portal Babel a la UdG

El Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona ha obert un portal lingüístic anomenat Babel amb una excel·lent visió del que ha de ser un servei lingüístic a la comunitat universitària. Ja fa molt de temps que des d'Aprendre llengües parlo dels nous serveis lingüístics que necessita el sistema: aquí n'hi ha una mostra, nascuda en plena crisi, que no podem fer sinó celebrar i que ha de ser un referent i ha d'arribar a les aules de totes les facultats en la ja il·limitada universitat-xarxa. Babel és un espai plantejat com un centre de redacció que facilita recursos per a l'aprenentatge de diverses llengües, que dóna pistes per gestionar la bibliografia i criteris per parlar bé en públic, i que s'atreveix, també (fet sensacional), amb el tema complex de la llengua a les disciplines. Els lectors d'Aprendre llengües ja saben com aquest és un dels temes que considero fonamentals en el nostre ensenyament de llengua a la universitat, un veritable deute històric de la universitat a l'estudiant. Babel és un encert per diversos motius: a) per l'aliança de serveis universitaris que reflecteix; b) pel servei que ofereix a tot el sistema universitari (i no cal clonar el que ja existeix!); c) perquè és un exemple agosarat de remescla, d'aquesta nova pràctica de la qual sentim a parlar a tota hora: el material interuniversitari Argumenta, per exemple, és delicadament esquarterat a Babel i posat al servei d'objectius d'abast reduït, en un intel·ligent ús dels recursos virtuals propis existents. No puc deixar d'agrair, finalment, que Babel hagi tingut en compte l'espai d'aprenentatge Aprendre llengües, que gestiono. Remet a una bona part de les entrades de recerca sobre recursos dedicades a la llengua a les disciplines que aquest bloc ha anat publicant i duent a les aules universitàries i enllaça també algunes altres parts del meu bloc. Gràcies per la confiança i enhorabona per la iniciativa.

[663] Comunicar l'enginyeria (6)

Continuem amb els recursos que ens ajuden a comunicar en certes disciplines universitàries. N'aporto alguns, també, a continuació, sobre les enginyeries. Es tracta, sens dubte, d'un territori de coneixement ampli i amb moltes ramificacions i especialitzacions. Els enllaços que ofereixo, una vegada més, no aspiren a cap mena d'exhaustivitat, sinó que volen ajudar a triar i remenar, a fer-nos conscients, sobretot, de la importància que s'atorga a aquestes qüestions en altres contextos. Novament els recursos que he seleccionat corresponen, sobretot, a l'àrea anglosaxona. Mentrestant, aquí, amb la nostra universitat en bancarrota, no és fàcil fer passos perquè la qüestió de la llengua especialitzada arribi a lloc: a incrementar el nivell de consciència del professorat sobre el tema i a fer augmentar la competència real dels estudiants. Ara que sembla que aquella crida d'enginyers cap a Alemanya que llançava Angela Merkel fa uns mesos ha quedat en ben poca cosa (les acadèmies no han notat un increment d'alumnes d'alemany), els que han de ser futurs enginyers poden esmerçar algunes hores a perfeccionar la llengua de les seves matèries. La institució universitària no els ensenyarà pas el llenguatge de l'especialitat com a tal i de manera sistemàtica. Ho faran alguns dels seus professors i professores amb consciència lingüística. O potser els mateixos estudiants com a aprenents autònoms. Espero que els recursos que aporto des d'aquest espai de foment de l'autoaprenentatge els puguin ser útils.

[662] Comunicar les ciències de la salut (5)

Continuo amb la sèrie dedicada a allò que en el context anglosaxó anomenen la comunicació en les disciplines. M’hi he referit sovint en aquest bloc des de fa anys. He parlat ja de la comunicació de les ciències, de la comunicació de les ciències socials i jurídiques i de la comunicació de les arts i les humanitats. Dedico l’apunt d’avui a la comunicació de les ciències de la salut: hi ofereixo tota mena de recursos de comunicació relacionats amb la psicologia, la veterinària, la medicina i la infermeria. Garbellant d’aquí i d’allà podem fer-nos una idea d’allò que defineix, a grans trets, les comunitats de discurs d’aquests grans àmbits de coneixement. El bloc de recursos que presento pretenen ajudar a recórrer l’enorme distància fins al domini del llenguatge especialitzat en els àmbits citats. No em cansaré de repetir que els recursos que aporto per a la consulta s’han de passar per un rigorós sedàs crític que correspon als lingüistes, sí, però també als especialistes de cada matèria (no és possible aprofundir en cap llenguatge d’especialitat sense l’aliança de lingüistes i experts en les matèries). Espero que aquest banc de recursos relacionats amb les ciències de la salut pugui ajudar els autoaprenents de llengües que els necessitin.

[661] Comunicar ciències socials i jurídiques (4)

Les ciències socials i jurídiques es desglossen en matèries que s'expressen en llenguatges d'especialitat particulars que en alguns casos han estat força treballats. És el cas del llenguatge jurídic, per exemple. Per la mateixa naturalesa de la disciplina, en què la llengua és un component crucial i molt sensible, hi ha una gran profusió de textos de llenguatge jurídic (en català hi ha també molta tradició en aquest àmbit), de cursos que ensenyen a dominar aquest llenguatge i de descripcions d'usos lingüístics i també de gèneres de discurs. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, és ben sabut que l'àmbit del dret genera una àmplia gamma de textos molt estandarditzats (sentències, interlocutòries, querelles, demandes, actes, etc.) sense el domini dels quals els professionals de l'àmbit, senzillament, no ho són. També l'àmbit de l'economia i l'empresa, per la seva gran projecció social, té un llenguatge especialitzat molt estudiat. Facilito en aquest apunt enllaços a recursos, sobretot de l'àrea anglosaxona i generats en el context universitari, sobre aquestes dues disciplines (el dret i l'economia i l'empresa) i també sobre la sociologia i la geografia. Consulteu-los, sobretot, seguint els consells que ja he anat donant en entrades anteriors.

[660] Comunicar a les disciplines: les ciències (3)

Aporto a continuació, continuant amb la sèrie encetada, alguns recursos més d'aquesta llengua massa estrangera a la universitat per als seus usuaris que és la de la pròpia disciplina acadèmica o científica. Em refereixo avui a la comunicació de les ciències. De diverses ciències, en concret, que comparteixen algunes característiques des del punt de vista que aquí es tracta, però que tenen també alhora trets de llenguatge i de discurs prou específics. Com es comuniquen la geologia, la biologia, la física, la química, les matemàtiques, les ciències ambientals? Amb quines formes? Amb quins discursos? En quins contextos? Davant de quins públics? Amb quines convencions? ¿Com podem aconseguir que, disciplina per disciplina, el professorat i l'alumnat considerin els aspectes de llengua i comunicació el pal de paller sense el qual no hi ha comunicació científica imaginable? Aquí us deixo la sèrie de recursos de ciències amb l'avís, novament, que són materials desiguals i que han de ser un estímul per a la reflexió i el posicionament sobre la qüestió. I que sovint corresponen a altres contextos i seria improcedent adoptar crietris i usos sense crítica.

[659] Comunicar les arts i les humanitats (2)

Fa temps que Aprendre llengües va encetar una línia de treball relacionada amb la llengua a les disciplines, sota l'estímul que ens ve de les universitats de mig món: al nostre context, Bolonya no ha servit perquè algunes qüestions cabdals en què els estudiants universitaris han de demostrar un gran domini passessin veritablement a primer terme. On és un ensenyament organitzat de les competències informacionals i digitals? On és la llengua a les disciplines? Per què el que en altres contextos té una presència decisiva aquí no sembla interessar, a la pràctica, a ningú? Comentava en una entrada precedent que l'ensenyament en la línia de l'AICLE / CLIL / EMILE té l'avantatge que es veu. L'altra llengua estrangera que és la pròpia de les disciplines acadèmiques, i que és tan rellevant per comunicar adequadament, no arriba a l'alumnat de forma sistemàtica. Fa temps que Aprendre llengües recull recursos d'ajut per comunicar en les disciplines. Són recursos que cal prendre amb cura perquè són molt desiguals (des de veritables bíblies a apunts) i que no es poden trasplantar al nostre context sense una reflexió profunda sobre la comunicació acadèmica i científica a casa nostra i en els àmbits que serveixen de referència de cada especialitat. Els recursos que enllaço en aquesta entrada corresponen a l'àmbit de les arts i les humanitats i corresponen a història, antropologia, musicologia, filosofia i història de l'art. Els he experimentat amb acceptació a les classes de llengua catalana on tinc, precisament, alumnat d'aquestes i altres matèries. Espero que us puguin ser útils.

[658] Comunicar a les disciplines (1)

Dimecres a la UAB va tenir lloc la V Trobada sobre AICLE i Semiimmersió a Catalunya, en la qual es van presentar experiències de CLIL / AICLE / EMILE en diversos àmbits educatius, l'universitari i el preuniversitari. Fa temps que penso que l'ensenyament dels continguts curriculars en una llengua estrangera a la universitat ha de tenir els peus ben ancorats en el domini d'una altra llengua també estrangera als alumnes: la llengua específica de la seva disciplina. Les llengües especialitzades, en el nostre context universitari, no se solen veure com el pinyol imprescindible que configura els continguts de qualsevol matèria i els fa possibles, singulars i únics, sinó com una mena d'afegitó, com un vernís final que es resol amb un vocabulari de termes de l'especialitat: la terminologia sol ser la part més visible del llenguatge especialitzat i se sol oblidar que no és, en absolut, l'unica. Que els estudiants trobin estranys els textos de la disciplina a què s'introdueixen, que no els sàpiguen escriure i que els costin d'entendre és un fet normal en l'ingrés a la universitat. Aquesta institució, precisament, té la responsabilitat d'inserir cada estudiant en la seva comunitat de discurs. Aquesta és, doncs, la primera llengua estrangera que han d'aprendre els nostres estudiants, sense la qual cap dels continguts que vulguin comunicar no se sostindrà: el veterinari que escrigui una història clínica en forma d'acta de reunió no serà mai un veterinari; l'historiador que no hagi reflexionat mai sobre l'elenc amplíssim de fal·làcies relacionades amb l'expressió de la causa que ha de defugir, no podrà ser un historiador; l'arqueòleg que vagi al jaciment i no sàpiga com ni on prendre les seves anotacions del que veu, no podrà ser un arqueòleg. En el particular CLIL que es practica a les universitats, els alumnes estan exposats a dues llengües estrangeres: la llengua de l'especialitat i la llengua pròpiament estrangera. Aquesta segona té un avantatge respecte a la primera: es veu i n'hi ha consciència. Sobre l'altra, en canvi, estem mancats de reflexió i ensenyament (realitat ben diferent de la dels països anglosaxons). Ara: el veterinari que escriu la història clínica en un anglès perfecte però en un format d'acta de reunió ha d'estar suspès. Suspès per no haver sabut integrar llengua i continguts.

[657] TIC i ensenyament de llengües

Avui vull recomanar un llibre, Las TIC en la enseñanza bilingüe. Recursos prácticos para la creación de actividades interactivas y motivadoras, d'Antonio Temprano Sánchez (Sevilla: MAD, 2011). Es tracta d'un text on podem trobar informació pràctica si volem treballar amb TIC i llengües. Hi trobem recomanacions sobre espais web des d'on crear jocs en línia (el penjat, paraules amb lletres desordenades, encreuats, sopes de lletres, activitats interactives diverses); espais des d'on crear el nostre podcast o des d'on accedir a podcast per aprendre diverses llengües (anglès, francès, alemany); idees i recursos per al treball amb vídeos a la classe de llengües (transcripció, traducció de subtítols, subtitulació) o explicacions sobre eines 2.0 (núvols de paraules, taulers virtuals, blocs, wikis, generadors de llibres digitals). El llibre conté també un capítol sobre el portfolio europeu de les llengües, una eina que aviat farà deu anys que existeix i que s'ha implantat amb força dificultat, tot i el seu valor indubtable. Els darrers capítols de l'obra es dediquen als diccionaris (s'hi fan algunes recomanacions sobre diccionaris en línia) i sobre recursos CLIL per a les assignatures. Las TIC en la enseñanza bilingüe és un llibre interessant, senzill i útil sobretot a persones amb poc bagatge en el terreny de l'ensenyament-aprenentatge a la xarxa, però alhora molt clar i directe (recomana enllaços útils i s'estalvia molta literatura), cosa que el converteix en un text que poden aprofitar tots els ensenyants de llengües.

[656] Mourinho: la comunicació irresponsable

Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.

[655] Llengua i docència, encara (i 3)

Vull afegir algun comentari als darrers apunts. Tinc la sensació que en la nova conjuntura propiciada sobretot per l'existència i l'ús com més va més ampli d'unes tecnologies noves, la comunicació dels docents ha de canviar, i molt. Tot el que s'aproximi a la revelació de dades o d'informació a l'abast, i als discursos i als trets lingüístics que es relacionen amb aquesta funció, ha de minvar dràsticament a les classes. Per dir-ho ràpid: el docent que assisteix a l'aula com abans, a exposar un contingut de què es creu dipositari, però que és un contingut que els alumnes en aquell mateix moment, al seu davant, poden trobar ràpidament a la xarxa amb els seus dispositius, oficia una comunicació absurda i ridícula. I això continua passant a les aules. Escau al docent, doncs, una bona dosi de silenci sobre moltes coses que abans podien omplir minuts i minuts a les classes. El discurs docent ha de començar ara com mai abans in medias res, amb molta cura i control, és clar, que els arguments exposats arribin a fer-se intel·ligibles a l'audiència. Tota una nova manera de comunicar, al meu parer, que no és gens senzilla de resoldre. D'altra banda, crec que el docent té en aquest moment el compromís de mostrar-se més que abans: moltes persones han assistit a cursos de llengua escrita, per posar un exemple, en què no han vist mai el seu professorat escriure (potser només n'han llegit les correccions en vermell dels exàmens o els treballs, una prosa ben secundària). Com és possible? Els docents fàcilment se situen en una zona de seguretat en què els seus dubtes, les seves vacil·lacions, les seves formulacions en estat beta romanen del tot invisibles als estudiants. Els nous usos tecnològics topen amb aquesta còmoda ocultació del docent: la xarxa és exposició permanent; mostrar-se, a més, sovint en un estat no definitiu (en estat d'esborrany), exterioritzar, segur, algunes imperfeccions. Assumir aquest fet no és fàcil: conec alguns professors universitaris que volen mostrar-se als seus llibres i articles i no en cap mena d'estat embrionari de pensament, ni en el fragor i el vertigen que imposa la xarxa. Crec que cal pensar a fons sobre aquesta exposició i les seves formes. Oi que ens fan rumiar, per exemple, les aparicions de polítics i futbolistes a Twitter, la irrupció d'aquesta nova modalitat de presència? En queda al marge la docència? Deixeu-me acabar l'apunt amb una consideració que es relaciona amb aquestes noves presències: ens omplim la boca de l'aprenentatge al llarg de la vida i volem capacitar, com a docents, els nostres estudiants per aprendre al llarg de la vida. Crec, de debò, que només hi ha una manera de fer-ho, que demana una profunda reflexió comunicativa al docent. La tasca fonamental del professorat actual no és altra, a parer meu, que mostrar-se aprenent. Mostrar-se aprenent constantment, abans, durant i després del clos arrecerat d'una assignatura (què és, ja, una assignatura?). Mostrar-se fent explícit com es va configurant en ell el nou coneixement. ¿Tenim la pràctica, però, de narrar el nostre aprenentatge, i de narrar-lo, a més, amb vista a ensenyar? ¿Tenim la llengua, la retòrica, la voluntat i el coratge, els docents, de mostrar-nos aprenent, de mostrar-nos aprenents?

[654] La llengua dels nous docents (2)

Parlàvem a l'entrada anterior de la necessitat d'una universitat que surti a buscar els seus alumnes: una universitat que atregui i que entretingui, la fun university de Lluís Pastor. I parlàvem de la llengua dels docents d'aquesta universitat, una llengua que té molt presents els usos comunicatius dels joves (dels videojocs a les xarxes socials). A l'altre extrem hi ha la universitat que no fa concessions, alarmada pel perill de la banalització, que no té per objectiu entretenir ni divertir. Es tracta d'una universitat amb els peus posats en la tradició i que fuig d'un present vertiginós que considera sorollós, buit i epidèrmic. D'una universitat que mira la tecnologia amb displicència i que desconfia que els nous llenguatges i els nous usos comunicatius (que té per mers intercanvis d'informació i de contacte) aportin res de substancial a la construcció del coneixement. Aquesta universitat entronitza i vol monopolitzar l'esforç, la lenta maduració intel·lectual, el rigor. Aquesta és, més o menys, la idea (en un context educatiu més ampli) que trobo reflectida i defensada a diversos textos recents de Jordi Llovet. En una entrevista de Josep Massot a La Vanguardia Llovet afirmava, per exemple, que “las nuevas tecnologías han convertido la enseñanza, en general, en una larga sesión de animación infantil y deslumbramiento” i al mateix escrit considerava l'educació com “un proceso lento, mediatizado, esforzado, que no puede jugar con las mismas armas que la cultura del ocio, porque entonces no saldrán de las escuelas personas educadas sino amigos de la diversión”. En un article a El País el mateix autor lamentava:“[...] ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”. I, més avall, Llovet atacava la cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment i es preguntava: “¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se" [...]". Espanta imaginar una educació que estableixi diferències netes ara que cauen les distincions estrictes (formal i no formal, presencial i virtual) i que tot s'hibrida. No em sé imaginar cap nou docent encastellat, en la seva activitat, en els formats discursius de sempre; mirant de reüll les noves formes, eines, facilitats i ginys de comunicació i el seu enorme potencial; resistint-se a ubicar en un lloc preferent del procés formatiu la competència digital; renunciant a ser mestre en la localització i en el seguiment de companys i mestres a la xarxa. No em sé imaginar cap nou docent que no aprengui, ensenyi, comparteixi i creï coneixement constantment, a qualsevol lloc i des de qualsevol dispositiu tecnològic experimentant amb tots els nous llenguatges disponibles. [Imatge: The Networked Teacher, basat en un diagrama d'A. Couros]

[653] La llengua dels nous docents (1)

L'ensenyament es troba en un procés de repensament complet. També l'universitari, caracteritzat pel seu conservadorisme i que no sembla haver-se modificat substancialment en el darrer mil·lenni. Vull fer un comentari, en aquest apunt, als posicionaments de dos autors, Lluís Pastor i Jordi Llovet, que s'han significat darrerament en línies oposades sobre un caire de la qüestió. El primer va publicar a final del 2010 el text Funiversity, un text fresc, escrit des de la consciència que els estudiants fan i saben fer coses noves i que els productes discursius universitaris de sempre, essencialment la classe-conferència, ja no els atrauen. Pastor considera que el docent ha d'anar a buscar aquest nou alumnat amb uns productes diferents, basats en la capacitat d'atraure i d'entretenir: se situa als antípodes, doncs, de la concepció de l'aprenentatge com a sofriment i dolor (allò tan repetit que la lletra entra amb sang). Aquesta és la responsabilitat del docent: servir la matèria en nous formats propers als que veritablement capten l'interès i l'atenció a la vida fora l'aula. Perquè les aules perden ja definició i s'obren inevitablement cap a la vida, al llarg de la qual aprendre contínuament i arreu es fa natural i imprescindible. La proposta de Lluís Pastor passa per l'emmirallament en els productes i les fórmules dels mitjans de comunicació, amb els quals proposa un treball interdisciplinari (universitat i mitjans) del qual reporta ja al seu text l'explicació d'algunes experiències reexides. Constatem, doncs, que el docent ha d'aprendre llengües: que fracassa a la universitat el format discurs-conferència (i ens ho diu un expert en retòrica!), el qual ja no persuadeix ni tan sols reté els alumnes a les aules convencionals; que cal entendre les claus dels discursos que triomfen socialment i aplicar-les als discursos docents; que cal comprendre les competències comunicatives i els llenguatges del nou alumnat, sovint associats a l'ús de les noves tecnologies; que cal assajar nous formats i noves maneres de servir continguts (en asincronia, per exemple, i comptant amb el consum des de nous dispositius), en especial els que forneixen els mitjans de comunicació, de la mà dels especialistes en aquests mitjans. Tot plegat per aconseguir la universitat possible, la fun university. Amb la qual, com comentava més amunt, altres autors expressen la seva discrepància.

[652] El parlar de Cerdanya

Llegeixo El parlar de Cerdanya (Salòria, 2011), de Manel i Agnès Figuera, Anna Montané, Enric Quílez i Salvador Vigo. M'interessa aquesta varietat diatòpica de la llengua catalana, amb la qual tinc una forta vinculació sentimental (els meus avantpassats eren de la comarca) i sobre la qual vaig fer un estudi ja fa anys en acabar els estudis formals de filologia, després d'un apassionant treball de camp. L'obra ha tingut en compte textos literaris, informants, estudis i reculls previs dels autors i aportacions bibliogràfiques com les de Volart i Xandri d'ara fa un segle (conservo com una joia un exemplar de l'obra de Josep Xandri sobre la Cerdanya, editada el 1917 a Madrid). Trobo a faltar a la bibliografia, amb tot, l'obra de M. Adam (Barcelona, IEC: 2006) sobre el català septentrional de transició. El gruix del text que comento, El parlar de Cerdanya, el constitueix un ampli vocabulari que recull paraules cerdanes al costat d'altres que s'estenen per una àrea pirinenca més àmplia, la del català septentrional de transició, i altres de comunes a àrees geogràfiques més dilatades, ja que, com és ben sabut, el lèxic sovint no té una distribució privativa d'una sola zona. Retrobo al vocabulari paraules entranyables com balejar ('escombrar'), bolilla ('mandonguilla'), botir ('inflar'), fumerri i fumaterri ('gran fumera') o, amb el mateix sufix, camperri ('camp gran'), casqueta ('gorra'), crebar ('rebentar'), escrasssadora ('estri que es fa servir per treure de l'olla algun element sòlid'), mairastra ('madrastra'), esterregall ('zona argilosa inestable'), flincastrada (jo sempre he sentit flingastada; 'cop de fuet'), forrar ('avortar'), l'occitanisme nogues ('nous'), pamort ('encantat'), vailet ('pastor elèctric'), posella ('lleixa), taupa ('talp'), trumfa ('patata'), sarda ('sardina'), tiró ('ànec'), voliaina ('papallona petita'). Hi ha tres paraules cerdanes que tenen per a mi un encant especial i que retrobo a la llista: populina ('pollancre'), del llatí populus; la colpidora etimologia popular fumineja (o fumeneja) per designar la xemeneia i la pronúncia p[u]tó per referir-se al petó (un argument per l'origen en pot, 'llavi', i no en pet?). Trobo curioses, d'altra banda, formes populars que reporten els autors com la collonada de Toses (per referir-se a la feixuga collada de Toses) o la creació moderna analògica amb altres formes cerdanes coberturi (per 'cobertura telefònica'). És interessant, també, el comentari que fan els autors sobre el mot pleta ('lloc tancat on es recull el bestiar'), que ara es troba a la Cerdanya pertot com a nom comercial de les noves zones edificades... fins al punt que més d'un la considera ja equivalent a 'urbanització'. El volum recull també dites populars, refranys, adagis i proverbis i un breu estudi gramatical inicial, on detecto algun lapsus (p. 35: “Deu-li un fart de xaco” no conté el verb deure sinó dar!). M'ha interessat, doncs, aquesta obra, que exposa un fragment de la riquesa de la nostra llengua i, alhora, ens fa reflexionar sobre la difícil supervivència de les parles d'abast reduït. No vull acabar sense un breu comentari, inevitable, sobre la necessitat que la xarxa, espai per excel·lència de la comunicació audiovisual, reculli mostres de totes les varietats de la llengua. Les entrevistes en què s'ha basat aquesta obra i altres de similars sobre altres parles dialectals podrien trobar-se a Internet a l'abast de tothom.

[651] Sensibilitat lingüística

Uns amics em van enviar aquesta fotografia d'una placa trobada en una bústia de Matadepera, curiosament bilingüe. Acostumat a la proliferació de manifestacions d'escriptura bàrbara del català (una vegada vaig trobar en un fotomatón la llegenda la llum vernells per referir-se a un llum vermell, i la llista de nyaps podria ser ben llarga), vaig dedicar l'entrada a la qüestió, en to irònic. Perquè el català de la bústia de Correos de Matadepera era veritablement estrany... La lògica lingüística territorial no em va permetre veure que l'error era un altre, com em fa veure un lector, al qual agraeixo el comentari que em permet rectificar. La placa és en castellà i en gallec i deu haver arribat a Matadepera per error. Tant de bo socialment el gallec tingués més presència escrita a Catalunya. Amb aquest objectiu no fa gaire a la UAB hem llançat un material de suport al plurilingüisme en l'àmbit docent universitari, la interfície del qual és també en gallec. Serveixi de desgreuge. [La redacció d'aquesta entrada ha estat rectificada arran del comentari d'un lector.]

[650] Retallar la llengua (i 2)

Les retallades a què la crisi obliga han de ser justificades, profundes i necessàries (no podem acceptar l'espectacle obscè de Telefònica que s'esbombava ahir: la reducció d'un 20 % de la plantilla, 6.000 treballadors, acompanyada de la proposta de repartir 450 milions d'euros entre els directius). El guany d'eficiència, en aquest moment, demana una anàlisi profunda de moltes pràctiques d'empresa i un canvi cultural. Repensar la comunicació a les organitzacions és, des d'aquest punt de vista, fonamental. Quantes persones no passen hores i hores, encara, redactant missatges de correu electrònic? Quantes persones saben redactar resums executius, si pertoca, dels seus projectes? Quantes reunions no es convoquen encara sense pla, sense limitació temporal, sense ordre del dia, sense ordre ni concert? Quantes intervencions en reunions no són pertinents? Quantes estones es perden en la redacció de les actes d'esdeveniments irrellevants, que s'arxiven de seguida perquè ningú no les miri mai més? Quin ús es fa de les eines a la xarxa per a l'escriptura col·laborativa o el treball cooperatiu? Quin ús es fa de la llengua oral o de la imatge a distància per evitar desplaçaments i processos feixucs d'escriptura? Quin ús es fa del telèfon a la feina? No vull deixar de dir que la retallada en els aspectes lligats a la comunicació s'ha de produir amb molta cura i no amb les mirades barroeres habituals: algú pot imaginar que es pot estalviar prescindint del multilingüisme en la documentació o en actes públics, o que ens podem estalviar la llengua de signes, per exemple, i veure-ho tot plegat com una despesa extra. Doncs no. La retallada ha de ser profunda i subtil i no pot dinamitar els principis bàsics de respecte i foment de la diversitat damunt els quals volem construir la nostra societat. No n'hi ha prou, deia a l'entrada anterior, d'estalviar fotocòpies i tòners. Seria trist que la situació actual no generés un canvi cultural, també en un aspecte d'enorme centralitat en el món laboral i en l'esfera pública com són les maneres de comunicar-nos. [Imatge: UNAM, IPN, El Fisgón]

[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[648] La llengua, de secundària a la universitat

Ahir vaig participar en una Jornada organitzada per l'IDES de la UAB conjuntament amb l'ICE de la mateixa institució, que abordava la qüestió de les competències comunicatives en el pas de l'ensenyament preuniversitari a l'universitari. Vaig tenir ocasió de presentar-hi alguns productes que els serveis lingüístics universitaris han desenvolupat aquests darrers deu anys per ajudar a fer més competents l'alumnat i el professorat universitari. Productes que, d'altra banda, he pogut experimentar a l'aula amb els alumnes de la Facultat de Lletres. La Jornada va plantejar moltes qüestions i va airejar diversos tòpics. Anoto algunes reflexions personals. Constato que la llengua a la universitat, tot i la teòrica importància de les competències comunicatives (encara més en l'EEES) no sembla, en general, gaire més que un penós fardell que no es poden acabar de treure del damunt les nobles matèries del món acadèmic. En lloc de ser la substància que informa els continguts, sense la qual cap contingut no s'hauria de sostenir, la llengua es percep com una mena de nosa afegida, una mena de rèmora formal feixuga i plena de paranys, un obstacle a la comunicació acadèmica i científica. Un llast. D'aquí que la universitat no valori l'ensenyament de la llengua especialitzada, de la llengua de les disciplines. Per això quan es pensa en la capacitació lingüística del professorat (vegeu el decret de setembre de 2010 sobre el català que han de saber els docents) no es pensi mai en la llengua acadèmica, en la llengua especialitzada de l'àrea temàtica que s'ensenya (que és del tot indestriable d'allò que s'ensenya). Una altra reflexió que vull deixar anotada, relacionada amb l'anterior, és que s'ha de tendir, sí, que tot el professorat sigui professorat de llengua a secundaria i a la universitat (la idea és molt vella), però que s'ha de tenir clar que aquesta idea passa per un canvi radical del rol del professorat de llengua: li toca, potser, assessorar aquests altres professors de llengua, que són tots els companys i aprendre de les especificitats de cada àmbit? Li toca, potser, entendre i explicar com ningú els canvis que es produeixen en la llengua i en la comunicació i alfabetitzar en les noves formes d'expressió, singularment les que es generen a la xarxa? Com a tercera reflexió, voldria apuntar amb un punt de preocupació que al llarg de la Jornada no es va parlar gairebé gens de la llengua i la comunicació que alumnat i professorat experimenten a la xarxa: nous gèneres, noves formes, noves estratègies, noves maneres de negociar, noves eines i recursos per gestionar la nova comunicació... Què se'n fa d'aquestes qüestions? Són deixades de banda perquè constitueixen una altra nosa d'abordatge impossible?